WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 11:32:29' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Març, 2012

Cassiopeia A, una estrella que explotà i tornà a l’inrevés.

Un nou estudi suggereix que la massiva estrella que es va convertir en el romanent de Cassiopeia A, podria haver-se tornat al revés al explotar.

La comparació de la il·lustració artística “d’abans” i “després” , feta amb la informació del Chandra, ens proporciona els elements precisos de les diferents regions després de l’explosió.

Aquests resultats es basen en dades que provenen de més d’un milió de segons d’observació amb els instruments de l’Observatori de raigs X Chandra.

El nou estudi radiogràfic de les restes d’una estrella que va explotar, indica que la supernova que va destrossar l’estrella massiva, va capgirar el seu procés. Utilitzant les observacions de Cassiopeia A (Cas A), un equip de científics ha traçat la distribució dels elements del romanent de la supernova amb un detalls sense precedents. Aquesta informació mostra les diferents capes de l’estrella abans de la supernova i 300 anys després de l’explosió i proporciona una visió sobre la naturalesa de la supernova.

La il·lustració de l’esquerra ens mostra una imatge simplificada de les capes de l’estrella que es va formar abans que explotés, amb les concentracions predominants en diferents colors: ferro en el nucli (en color blau), recobert per sobre i silici (verd), a continuació magnesi, neó i oxigen (vermell). La imatge del Chandra, de la dreta utilitza el mateix esquema de color per mostrar la distribució del ferro, sofre i magnesi en el romanent de la supernova. Les dades mostren que les distribucions de sofre i silici, són similars, com són les de magnesi i neó. L’oxigen, que d’acord amb el models teòrics és l’element més abundant de la resta, és difícil de detectar a causa de la característica emissió de raigs X dels ions d’oxigen que es absorbit fortament pel gas al llarg de la línia de visió de Cas A i, perquè gairebé tots els ions d’oxigen han perdut tots els seus electrons.

casa.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Fent un mapa de llunyanes galàxies en format dual.

Un equip d’astrònoms liderat per David Sobral, membre de l’Observatori l’Eiden i de l’Observatori Reial d’Edimburg, han col·laborat amb les dades recollides amb els telescopis Subaru i United Kingdon Infra-red telescope (UKIRT), per tal de localitzar nombroses galàxies llunyanes i d’aquesta manera investigar l’antiga formació estel·lar. Mitjançant la combinació de dades de filtres de banda estreta, les observacions del Subaru i del UKIRT, han recollit les netes panoràmiques d’un univers llunyà situat a uns 9.000 milions d’anys llum. D’aquesta manera la topografia dual de tènues galàxies proporciona una poderosa tècnica de resolució i d’estudi de la formació i evolució de ls galàxies.

Els astrònoms es basen en les detallades observacions dels objectes astronòmics de fora de la nostra galàxia, la Via Làctia, per entendre millor com han evolucionat les galàxies fins al dia d’avui. En comparar les propietats de les galàxies de diferents edats, els cientíics poden investigar la seva evolució. No obstant això, les mostres actuals d’un univers llunyà ens mostren galàxies amb unes mides i volums diferents a les actuals i per tant es fan preguntes com: Qua va ser el pic de màxima activitat de formació estel·lar en les galàxies ?. Quins processos físics han impulsat en aquesta activitat ?.

L’equip de recerca, ha desenvolupat i aplicat una tècnica per la superació d’alguns d’aquest problemes: a) observació de moltes galàxies en línia, enlloc de l’observació d’una de sola, i b) ajustament dels resultats dels mesuraments menys precisos degut a la distància i a les seves propietats.

Aquesta doble tècnica aprofita l’única combinació de les capacitats dels telescopis Subaru de 8,2 metres i UKIRT de 3,8 metres de diàmetre, per observar llunyanes galàxies en regions molt extenses. La combinacío del Subaru-UKIRT, utlitza dos filtres: un de banda estreta en el Subaru per detectar les emissions d’oxigen i un altre de banda estreta en el UKIRT per localitzar les línies d’emissió d’hidrogen, produint d’aquesta manera una imatge panoràmica de l’univers situat a una distància de 9.000 milions d’anys llum. Aquesta tècnica és similar a escoltar música amb auriculars estèreo, si escoltem amb un sol auricular, no podem escoltar les veus i la mùsica alhora. Només utilitzant els dos audiòfons podrem apreciar plenament la gamma complerta de sons.

subaru1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Muntanya Sharp, la recerca del futur.

Una muntanya molt particular del planeta Mart, tan gran com l’estat del Colorado (EE.UU), està atraient els futurs exploradors, des de que va ser observada per primera vegada en la dècada de 1970. Els científics comencen a tenir algunes idees de com es va formar aquesta muntanya, situada en el centre del cràter Gale i que proporcona esperances de trobar les evidències de les possibles condicions de vida en el planeta Mart.

Fins ara cap missió s’ha pogut apropar, però el proper mes d’agost la missió Mars Science Laboratory de la NASA, intentarà acostar-hi el robot Curiosity, amb una tona de pes aproximadament als peus d’aquesta gran muntanya. El fossar que existeix entre la regió més plana i la vora del cràter, fa poc segur l’aterratge, si no s’utilitzen innovadores tècniques que utilitzarà aquest robot.

La durada de la missió està prevista en dos anys i estarà centrada en la muntanya que s’ha batejat amb el nom de Muntanya Sharp, en homenatge al geòleg Robert. P. Sharp (1911-2004), un dels fundadors de la geologia planetària i membre dels primers eqips científics de recerca en el planeta Mart.

En aquesta il·lustració podem comparar el perfil de la Muntanya Sharp, amb d’altres de prou conegudes d’arreu del planeta Terra.

634112main_pia15292-673.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La tempesta encalmada.

La sonda espacial Cassini va estudiar l’hemisferi nord del planeta Saturn, durant la gran tempesta que va succeir en el planeta duant l’any 2011.

Podem observar diferents imatges d’aquella tempesta.

Quatre de les seves llunes s’uneixen en aquesta imatge, dues d’elles Janus i Epimateu, estan a punt de perdre’s de vista, per la seva petita grandària. Mimes amb 396 quilòmetres de diàmetre apareix en el centre de la imatge. Enceladus amb 504 , és visible just sota dels anells a l’extrem dret de la imatge. Janus amb només 179 quilòmetres, amb prou feines es distingeix, de la mateixa manera que Encelad, que s’observa com una petita taca a la dreta de la imatge. Epimateu de 113 quilòmetres, és igualment petit i pot ser detectat a l’extrem esquerra de la imatge per sobre dels anells.

Aqusta imatge va ser presa amb llum que provenia del costat sud, il·luminant els anells per sota del pla d’òrbita.

En relació amb Saturn i els demes objectes, Janus i Epimateu, s’han il·luminat amb un factor d’augment de 1,5 i 1,4 respectivament per fer-los més visibles.

La imatge va ser presa amb la càmera de gran camp situada a bord de la sonda Cassini , el passat dia 11 de febrer de 2012, utlitzant un filtre espectral sensible a la llum infraroja centrada a 752 nanòmetres. Les dades van ser preses des d’una distància aproximada de 2,8 milions de quilòmetres de Saturn, amb una resolució d’imatge de 170 quilòmetres per píxel.

pia14601.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La NASA mesura l’impacte a l’atmosfera terrestre d’una enorme flamarada solar.

Un instrument de la NASA que pot mesurar directament l’impacte dels esdeveniments solars a l’alta atmosfera terrestre, a mesurat les incidències d’una gran flamarada solar succeïda fa un parell de setmanes.

La flamarada va estar considerada com una de les més grans observades en els últims anys i ara s’ha estudiat la seva repercusió a la xarxa elèctrica i a les comunicacions, i s’ha determinat que el seu impacte va ser mínim degut a l’angle d’incidència de la flamarada a la Terra.

La seva interacció directa amb l’atmosfera superior de la Terra, la va mesurar el SABER (Sounding of the Atmosphere usng Broandband Emission Radiometry), un instrument a bord del satèl·lit TIMED (Thermosphere, Ionosphere, Mesosphere, Energetics and Dynamics).

“Podem observar en la càlida atmosfera superior, els pics on es va produir les grans emissions infraroges d’òxid nítric i de diòxid de carboni”, ha comentat en Marty Mlynczak, responsable del SABER i membre del langley Research Center.

“Han passat set anys de l’última tempesta com aquesta”, ha comentat en Marty Mlynczak. “Aquest és el primer esdeveniment d’una potent tempesta solar des del prodund mínim solar del 2008-2009. Finalment estem veient el “despertar” del Sol, a mesura que avança al següent màxim solar”.

En aquest gràfic podem observar l’augment de la radiació infraroja, en les molècules d’òxid nítric, situades en les regions altes de l’atmosfera terrestre, entre els dies 8 i 10 de març de 2012, durant l’esdeveniment més important dels últims set anys.

 

633433main_saber-graph.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VISTA ens mostra un tresor ocult gràcies a la seva visió infraroja.

El telescopi VISTA de l’ESO, ha proporcionat als astrònoms la imatge de cel profund, amb el camp de visió més gran aconseguida fins ara amb llum infraroja. Aquesta nova imatge d’una petita regió del cel, que hauria passat desapercebuda, prové del sondeig UltraVISTA i que ens mostra més de 200.000 galàxies. Es tan sols, una part d’una gran col·lecció d’imatges enregistrades pel VISTA, ara totalment processades i que l’ESO està posant a disposició dels astrònoms de tot el món. UltraVISTA és un tresor ocult que s’està utilitzant per estudiar llunyanes galàxies, d’un univers primitiu, així com d’altres projectes científics.

El telescopi VISTA de l’ESO, ha observat la mateixa regió del cel d’una manera repetida per acumular lentament la dèbil llum de les galàxies més allunyades. En total per generar aquesta imatge, s’han combinat més de sis mil exposicions amb un temps d’exposició de 55 hores, capturades a través de cinc filtres diferents.

El telescopi VISTA de l’ESO, situat a l’observatori Paranal a Xile, és el telescopi de rastreig més gran del món treballant en radiació infraroja.

En una primera mirada a la imatge del UltraVISTA, sembla pot interessant, s’observen algunes estrelles brillants i escampades, a més d’algunes més dèbils. To i que en realitat, la majoria d’objectes més dèbils no són estrelles de la Via Làctia, si no galàxies llunyanes, que contenen cadascuna milers de milions d’estrelles. Augmentant aquesta imatge a pantalla complerta, podem observar nombroses galàxes, la imatge enregistra més de 200.000 galàxies.

eso1213a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Gemini Sud, ens mostra la seqüència Wolf-Rayet d’una nebulosa planetària.

Uns astrònoms utilitzant el telescopis Gemini Sud, han descobert el primer exemple d’un vnt estel·lar ric en nitrogen i heli, situat en el centre d’una nebulosa planetària. Aquesta recerca proporciona la millor evidència aconseguida fins ara de com acaben les seves últimes etapes de vida, les estrelles de baixa massa semblants al Sol.

L’equip internacional dirigit per Brent Miszalski, membre de l’Observatori Astronòmic de Sud-àfrica, han realitzat diferents campanyes de recerca en estrelles binàries situades en les regions centrals de nebuloses planetàries. Les observacions del telescopi Gemini Sud, fetes a IC 4663, ens mostren una peculiar barreja d’heli i nitrogen en les seves emissions, les línies úniques que indiquen una estructura semblant a estrelles de gran massa, com són les estrelles de Wolft-Rayet.

Les regions centrals de les nebuloses planetàries proporcionen una calor extrema, els nuclis inerts d’estrelles de baixa massa com el Sol, tenen una grandària semblant a la Terra, que  s’anomenen nanes blanques. Les línieas d’absorció de les seves atmosferes indiquen la presència d’hidrogen i heli similars a altres nanes blanques. S’han observat al voltant de 100 nebuloses amb nuclis del tipus Wolft-Rayet, on observem les línies d’emissió de carboni, oxigen i heli, com a resultat dels poderosos vents estel·lars. Aquests objectes disposen de baixa massa i són rics en carboni (tipus WC) estrelles de Wolft-Rayet, la fase final de pre-supernova. Un segon grup d’estrelles massives Wolft-Rayet, riques en heli i nitrogen (tipus WN), també són força comuns, però no tan abundants en les regions centrals de les nebuloses planetàries. Un exemple clar i ben conegut de WN, és l’estrella WR 124, situada a la nebulosa M1-67, una estrella massiva.

ic-4663.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble observa les brillants joies de Messier 9.

El telescopi Hubble, ha enregistrat la imatge més detallada aconseguida fins ara de Messier 9, un cúmul globular situat a prop del centre de la nostra galàxia. Aquesta esfèra d’estrelles, es pot observar com una feble taca observada a simple vista, encara que el Hubble, n’observa més de 250.000 estrelles individuals.

Messier 9, és un cúmul globular, un eixam més o menys esfèric d’estrelles que es troba a uns 25.000 anys llum de nosaltres, situat a prop del centre de la Via Làctia, tan a prop que les forces gravitacionals del centre de la nostra galàxia l’estiren i el deformen.

Els cúmuls globulars, aixopluguen algunes de les estrelles més velles de la nostra galàxia, just quan va néixer l’univers. A més de ser  més antigues que el Sol , aproximadament el doble de la seva edat, les estrelles de Messier 9 també disposen d’una composició molt diferent, ja que estan enriquides amb molt menys elements pesants que el Sol.

En particular, els elements crucials per la vida de l l’oxigen, el carboni o el ferro, que constitueix el nucli del nostre planeta, els quals són molt escassos a Messier 9. Això és degut que els elements pesants de l’univers és van formar d’una manera gradual en els nuclis de les estrelles i en les explosions de les supernoves. Quan es van formar les estrelles a Messier 9, havia una quantitat menor d’aquests elements químics.

633324main_heic1205a-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Llac del Cigne.

Subtils manats de pols calenta i gas brillen intensament en aquesta imatge presa en llum ultraviolada de la regió del Llac del Gigne, presa pel Galaxy Evolution Explorer. La nebulosa està situada a uns 1.500 anys llum de distància de la Terra i és el romanent d’una supernova, les restes d’una enorme explosió estel·lar que va succeir entre 5.000 i 8.000 anys . El Llac del Gigne, s’estén més de tres vegades la grandària de la Lluna plena en un cel nocturn i és troba al costat d’una de les “ales del cigne” en la mateixa constel·lació de Cygnus.

Els filaments de gas i pols visible en aquesta imatge, reaacionen a la llum ultraviolada, quan s’escalfa com a conseqüència de l’ona expansiva de la supernova. L’explosió de la supernova va ser prou brillant com per ser observada amb claretat a simple vista de la Terra.

glx2012-01r_img01_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Obtinguda una imatge, difícil d’aconseguir.

Dos equips d’astrònoms han utilitzat les dades de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, així com d’altres telescopis, per cartografiar la distribució de la matèria fosca situada en el cúmul galàctic conegut com Abell 383, situat a una distància aproximada de 2.300 milions d’any llum de nonaltres. No només han estat capaços de detectar la matèria fosca que és troba en dues dimensions a l’univers, si no que també han estat capaços de determinar com es distribueix la matèria fosca al llarg de la nostra línia de visió.

La matèria fosca és invisible, ja que no emet ni absorbeix cap tipus de llum, però és detectable a través dels seus efectes gravitacionals. Diverses línies d’evidència indiquen que hi ha prop de sis vegades més matèria fosca, que de la “matèria normal”. Comprendre la naturalesa d’aquesta misteriosa matèria, és un dels problemes pendents de l’astrofísica.

Els cúmuls de galàxies són les estructures més grans gravitacionalment de l’univers i tenen un paper important en la investigació respecte a la matèria fosca i la cosmologia, així com de l’estudi de l’estructura i evolució de l’univers. L’ús de regions de matèra fosca serveix com a frontissa per determinar les estructures cosmològiques i la capacitat dels científics per utilitzar els objects com Abell 383, per determinar amb precisió les estructures en tres dimensons i masses d’aquests conglomerats còsmics.

El recent treball de recerca d’Abell 383, ofereix una de les més detallades imatges en 3D de la matèria fosca situada en un cúmul de galàxies. Els dos equips de recerca han descobert que la matèria fosca s’estén cap en fora com una pilota gegant de futbol americà, enlloc de ser esfèrica, com una pilota de bàsquet i que la punta d’aquesta pìlota s’alinea en direcció a la nostra línia de visió.

 

a383_w1.jpg

Si voleu més iformació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »