WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 10:16:23' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Febrer, 2012

Els astrònoms observen en diferit una gegantina erupció estel·lar.

Els astrònoms estan veien en diferit la transmissió d’un espectacular esclat, generat per la inestabilitat d’un gegantí sistema doble estel·lar, Eta Carinae, un esdeveniment vist inicialment a la Terra fa gairebé uns 170 anys enrere.

Batejada com la “Gran Erupció”, aquest esclat va captar l’atenció dels observadors del cel l’any 1837 i és va observar fins l’any 1858. Els astrònoms, però no tenien els instruments científics necessaris per registrar amb precisió l’activtat d’aquest sistema estel·lar.

Per sort dels astrònoms d’avui en dia, una part de la llum procedent d’aquesta erupció va prendre una direcció indirecta a la Terra i ens acaba d’arribar ara, propocrionant d’aquesta manera una oportunitat per analitzar l’explosió en detall. La capritxosa llum es dirigia en una direcció diferent, lluny del nostre planeta, quan va rebotar en els núvols persistents de pols lluny de les turbulenes estrelles i alhora va ser desviada a la Terra, amb un efecte anomenat “eco de la llum”. A causa de la seva trajectòria més llarga, la llum arribat a la Terra uns 170 anys després de l’arribada de la llum en directe.

Les observacions dels ecos de llum d’Eta Carinae, estan proporconant una nova visió de la conducta de les poderoses estrelles massives a prop del seu esclat final. La observació d’una estrella propera a la seva erupció ens mostra alguns resultats inesperats, que obligarà als astrònoms a modificar els models físics de l’explosió.

“Quan l’erupció es va observar a la Terra fa uns 170 anys, no hi havia càmeres capaces d’enregistrar l’esdeveniment”, ha comentat el responsable de la recerca l’Armin Rest, membre del Space Telescope Science Institute. “Tot el que els astrònoms han conegut fins ara d’Eta Carinae, són els seus testimonis. Les observacions modernes amb instruments científics es van fer anys després de l’erupció inicial. Es com si la naturalesa ens hagués deixat una cinta de vigilància de l’esdeveniment i, que ara estem començant a observar. Podem traçar l’esdeveniment any rere any després de l’esclat”.

Situada a uns 7.500 anys llum de la Terra, Eta Carinae, és un dels sistemes estel·lars més grans i brillants de la nostra galàxia. Encara que, aquesta parella caòtica es coneguda pels seus esclats anteriors. Durant l’episodi de 20 anys, Eta Carinae va llançar a l’espai material equivalent a 20 vegades la massa del Sol i es va convertir en el segon estel més brillant del cel. Abans d’aquest esdeveniment èpic, la parella estel·lar disposava d’una massa equivalent a 140 vegades el nostre Sol.

hs-2012-12-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Transformació de galàxies.

Moltes de les galàxies de l’univers són com la nostra, mostrant bells braços espirals que embolcallen un brillant nucli. En aquesta imatge presa per la càmera Wide Field Camera3, situada a bord del Telescopi Espacial Hubble, podem observar alguns exemples, que inclouen una galàxia inclinada situada en la part inferior de la imatge, que brilla darrera d’una estrella de la nostra Via làctia, així com la petita espiral situada en la part superior central.

Altres galàxies són encara més estranyes en la seva estructura, com la Markarian 779, situada en la part superior central d’aquesta imatge i que té una aparença distorsionada, ja que probablement és el resultat d’una recent fusió entre dues galàxies. Aqusta col·lisió va destruir els braços espirals de les galàxies i en va dispersar gran part del seu gas i pols, transformant-los en una sola galàxia peculiar amb una forma única.

Aquesta galàxia forma part del catàleg de Markarian, una base de dades de més de 1.500 galàxies i que porten el nom de B.E. Markarian, un astrònom armeni que les va estudiar en la dècada dels anys 1960. Van contemplar el cel en una recerca d’objectes brillants amb l’emissió inusualment forta de la radiació ultraviolada.

La radiació ultraviolada pot provenir d’una varietat de fonts, de manera que el catàleg de Markarian és mol divers. Un excés d’emissions ultraviolades pot ser el resulat d’un nucli “actiu” galàctic, impulsat per un forat negre supermassiu situat en el seu centre. També pot ser la causa d’esdeveniments d’intensa formació estel·lar, o possible col·lisions galàctiques.

622460main_potw1206a-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Planck, més a prop del projecte còsmic.

La missió Planck de l’ESA, ha posat de manifest que la nostra galàxia conté illes de gas fred i una misteriosa boira de microones que no s’havia observat fins ara. Aquests resultats proporcionen als científics noves i importants dades per entendre l’estructura còsmica.

Aquests nous resultats s’han presentat aquesta setmana en una conferència interncional a Bologna, on astrònoms de tot el món han intercanviat resultats d’aquesta missió.

Aquests resultats inclouen el primer mapa de monòxid de carboni que envolta tot el cel. El monòxid de carboni, és un constituent dels núvols freds, que poblen la Via Làctia i d’altres galàxies. Predominantment de molècules d’hidrogen, aquests núvols proporcionen les reserves de material de les quals neixen les estrelles.

No obstant això, les molècules d’hidrogen són difícils de detectar perquè no emeten radiació fàcilment. Formes de monòxid de carboni en condicions similars, tot i que és molt rar, emeten llum més fàcilment i per tant són més fàcils de detectar. Així, els astrònoms, els utilitzen per rastrejar els núvols d’hidrogen.

“El Planck resulta ser un excel·lent detector de monòxid de carboni del cel”, ha comentat en Jonathan Aumont, membre del Institut d’Astrophisique Spatiale de la Universitat de paris XI.

Les recerques de monòxid de carboni realitzades amb els radiotelescopis situats en la superfície terrestre, són extremadament lens, per tant queden limitats a regions del cel on els núvols moleculars ja són coneguts o es creu que existeixen.

Aqusta imatge ens mostra tot el cel amb la distribució del monòxid de carboni (CO), una molècula utlitzada pels astrònoms per localitzar els núvols moleculars a l’univers. Les imatges en requadres ens mostren una visió augmentada de tres regions individuals del cel, on el Planck ha detectat grans concentracions de CO: Cepheus, Taurus  i Pegasus respectivament.

No hi ha comentaris

El cràter Kuiper de Mercuri en color.

Aquesta imatge en color millorat d’alta resolució, ens mostra el cràter Kuiper situat en el planeta Mercuri, on no només observem els brillants raigs que s’estenen d’aquest jove cràter, sinó que també observem en color marró clar, el material ejectat des del seu interior. Aquesta col·loració pot ser deguda a la diferència de la composició del material, que l’impacte hauria provocat en la sortida del material situat a més profundtat.

La imatge, va ser aconseguida amb alta resolució amb el projecte que vol enregistrar tot el planeta amb un mapa amb una resolució d’un quilòmetre per píxel.

La imatge forma part de la missió MESSENGER i va ser capturada el passat da 2 de setembre de 2011, amb una resolució de 280 metres per píxel, amb els instruments WAC i MDIS. El cràter té un diàmetre aproximat de 61 quilòmetres.

pia15379.jpg

Si voleu més iformació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Telescopi Subaru enregistra imatges d’una “fusió amagada” en galàxies nanes.

Un equip internacional de científics dirigit per David Martinez-Delgado (Max Planck Institute for Astronomy d’Alemanya), ha realitzat una investigació que mostra una “fusió amagada” en una galàxia nana, una galàxia satèl·lit que és gairebé indetectable pels mitjans convencionals d’observació, però que té una influència substàncial en la seva galàxia amfitriona. Aaron Romanowsky (University of California Observatories de santa Cruz), juntament amb Jacob Arnold (UCSC), han utilitzat el Telscopi Subaru, per tal d’obtenir imatges d’alta resolució d’estrelles individuals situades en una densa corrent d’estrelles situades en les regions externes d’una galàxia nana (NGC 4449). Aquestes estrelles llunyanes es troben en les restes d’una galàxia companya en un estat de fusió amb l’altre galàxia.

NGC 4449, la galàxia amfitriona, és més petita que la galàxia principal que està situada en aquest corrent estel·lar i que es troben ambdues en aquesta fusió. Romanowsky, comenta : “No crec haver  observat mai una imatge d’una fusió de galàxies on es puguin observar ls estrelles individuals. Es realment una imatge impressionant”.

La Suprime-Cam, va capturar aquesta imatge d’aquesta nana propera a la galàxia NGC 4449 (a baix a l’esquerra) i de la seva companya (a dalt a la dreta), una galàxia nana que està atreta per la gravetat en un corrent estel·lar. Els tons blaus de la imatge de la galàxia més gran, indiquen l’esclat de la formació estel·lar recent, mentre que el color vermell situat a la perifèria indica la presència d’estrelles gegants més velles.

fig.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VLT aconsegueix la imatge infraroja més precisa de la Nebulosa Carina.

El telescopi Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, ha proporcionat la imatge infraroja més precisa obtinguda fins ara de la maternitat estel·lar de la Nebulosa Carina. Molts detalls que fins ara havien passat desapercebuts, es poden observar en una espectacular panoràmica celeste de gas, pols i joves estrelles. Aqusta, és una de les imatges més espectaculars creades fins ara pel VLT.

En el més profund del cor de la regió sud de la Via Làctia, batega una maternitat estel·lar anomenada Nebulosa carina, situada a uns 7.500 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Carina. Aquest brillant núvol, està format per pols i gas i és una de les regions de formació d’estrelles massives més properes a la Terra i que conté algunes de les estrelles més brillants i massives observades fins ara. Una d’aquestes, la misteriosa i altament inestable Eta Carinae, va ser durant molts anys des de la dècada de 1840, la segona estrella més brillant de tot el cel. Es molt probable que, si segueix els estàndards astronòmics, acabi explotant com una supernova en un fuur no gaire llunyà. La Nebulosa Carina, és un laboratori perfecte pels astrònoms que volen estudiar el violent naixement i el començament de la vida de les estrelles.

Per formar aquesta imatge, s’han combinat centenars d’imatges individuals, tot per obtenir el mosaic infraroig més detallat fins ara d’aquesta nebulosa, aconseguint una de les imatges més espectaculars del VLT.

La pròpia estrella Eta Carinae, apareix resplendent en la part inferior esquerra de la imatge. Està envoltada per núvols de gas que brillen com a conseqüència de l’alta radiació ultraviolada. En la imatge, també apareixen moltes taques compactes de material fosc, que queda ocult fins i tot a la llum infraroja. Es tracta de nius carregats de pols on s’estan formant noves estrelles.

eso1208a.jpg

 

No hi ha comentaris

Pot canviar la durada del dia a Venus ?.

La sonda espacial Venus Express de l’ESA, ha descobert que el nostre veí planetari, cobert permanentment de núvols, gira més lentament del que indicaven les mesures efectuades. Observant a través de la densa atmosfera en radiació infraroja, l’orbitador ha localitzat estructures de la seva superfície que no estaven en el lloc on haurien d’haver estat.

Utlitzant l’instrument VIRTIS  en longituds d’ona infraroges, per poder penetrar dins de la gruixuda capa de núvols, els científics han estudat les característiques superfícials i han descobert alguns desplaçaments de fins a 20 quilòmetres, si s’acceptés la velocitat de rotació mesurada per la sonda Magallanes de la NASA, a principis de 1990.

Aquests mesuraments detallats estan ajudant als científics a determinar si Venus té un nucli sòlid o líquid i que ajudaria a la nostra comprensió en la formació del planeta i com ha evolucionat.

Si Venus té un nucli sòlid, la seva massa ha d’estar més concentrada en el seu centre, en aquest cas, la rotació del planeta reaccionaria menys a les forces externes.

La més important d’aquestes forces està causada per la densa atmosfera, on hi ha més de 90 vegades la pressió atmosferica terrestre, així com sistemes climàtics d’alta velocitat, que és creu poden canviar la velocitat de rotació del planeta a través de la seva fricció amb la superfície.

La Terra experimenta un efecte similar, el qual està causat en gran part pels vents i les marees. La durada d’un dia a la Terra, pot canviar aproximadamen en una mil·lésima de segon i depén de les estacions, amb uns diferents patrons de vents i temperatures en el transcurs de l’any.

En els any 1980 i 1990, els orbitadors Venera i Magallanes, va fer mapes de radar de la superfície de Venus, així com de la complexa atmosfera del planeta. Aquests mapes ens van donar un primer punt de vista global i detallat d’aquest únic i hostil món.

Durant la seva missió de quatre anys, la Magallanes va ser capaç d’observar les característiques de la rotació del planeta i va permetre als científics determinar la durada del dia a Venus, equivalent a 243,0185 dies terrestres.

Ara les característiques superficials observades 16 anys més tard per la Venus Express, indiquen que la durada del dia a Venus s’hauria d’incrementar uns 6,5 minuts més.

wp_04_large1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Chandra descobreix que e forat negre de la Via Làctia, pot ser la pastura dels asteroides.

Aquesta imatge de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, ens mostra el centre de la nostra galàxia, on hi ha un forat negre supermassiu conegut com Sagittarius A (Sgr A). A partir d’observacions intermitents durant diversos anys, el Chandra ha detectat flamarades de raigs X una vegada al dia a Sgr A. Aquestes erupcions també s’han observat en registres infrarojos en el Very Large Telescope de l’ESO, situat a Xile.

Aquesta nova recerca proporciona una possible explicació per aquestes misterioses erupcions. Es creu que hi ha un núvol al voltant de Sgr A, que conté centenars de milers de milions d’asteroides i cometes, que han estat desposseïts de les seves estrells mares. La imatge de l’esquerra conté gairebé un milió de segons d’observació del Chandra de la regió situada al voltant del forat negre, el color vermell representa l’energia de baixa intensitat de raigs X, l’energia mitjana l’observem en color verd, sent el color blau la representació de l’alta energia de raigs X.

Un asteroie que es sotmet a una trobada propera amb un altre objecte, com una estrella o un planeta, pot fer-lo llançar en una direcció en òrbita a Sgr A, com podem observar en una sèrie d’il·lustracions.

Si l’asteroide passa a uns 170 milions de quilòmetres del forat negre, més o menys la distància entre la Terra i el Sol, aquest és pot trencar en trossos per les forces de marea del forat negre.

Aquests fragments després es poden vaporitzar per fricció a mesura que passen a través del gas calent que flueix de Sgr A, similar a un meteorit escalfat i brillant a mesura que cau a l’atmosfera terrestre. Un esclat es produeix, finalment i les seves restes són empassades pel forat negre.

sgra.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un núvol còsmic polsegós.

Aquesta  imatge ens mostra el Gran Núvol de Magallanes, en llum infraroja, tal com el veu l’Observatori Espacial Herchel de l’Agencia Espacial Europea, amb dades del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. Les dades combinades d’aquests instruments, ens mostren aquesta galàxia nana propera a la Via Làctia, com una explosió circular de foc. En realitat, en lloc de foc, aquestes estructures en forma de cinta, són ones gegants de pols que travessen desenes o centenars d’anys llum de la galàxia. Podem observar, importants regions de formació d’estrelles que estan situades a banda i banda del centre. La regió més brillant en la part centre esquerra, és la famosa 30 Doradus o Nebulosa de la Taràntula, per la seva visió en llum visible.

Els colors en aquesta imatge indiquen les temperatures de la pols del núvol. Mostren les regions més fredes, on la formacó estel·lar es troba en les seves primeres etapes de formació, mentre que les estensions més càlides ens indiquen una major temeratura, conseqüència de l’existència d’estrelles que produeixen més calor. Les regions més fredes apareixen en color vermell i que correspon a la llum infraroja absorbida pel receptor Herchel Spectral Imaging, amb una radiació de 250 micres.

ssc2012-01a_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Noves imatges dels landers de la NASA a Mart.

La càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) situada a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, va enregistrar el passat dia 29 de gener de 2012, la primera imatge en color que ens mostra el mòdul d’aterratge de tres pètals de la missió Mars Exploration Rover Spirit.

Aquesta plataforma d’aterratge va aribar a Mart el mes de gener de 2004 i va passar la major part dels seus sis anys de vida laboral en una cadena de turons a uns 4 quilòmetres al l’est.

En una altre imatge també recent, del 26 de gener de 2012, ens mostra la Phoenix Mars Lander i els seus voltants a l’extrem nord del planeta, després de passar el segon hiver marcià. La Phoenix va superar la seva vida científica en la missió prevista a l’any 2008, posant fi al treball en acabar la seva energia solar en arribar l’hivern a Mart.

La imatge ens mostra la plataforma d’aterratge de l’Spirit al sud-oest, com un petit i brillant punt al costat del cràter Bonneville.

621988main_pia15038l-673.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »