Arxiu per Febrer, 2012

El Hubble ens mostra un nou tipus de planeta.

Observacions fetes amb el Telescopi Espacial Hubble, ha arribat a la conclusió de l’existència d’un nou tipus de planeta, un món aquàtic envoltat per una densa i fumejant atmosfera. Es més petit que Urà, però més gran que la Terra.

Un equip internacional d’astrònoms liderat per Zachory Berta, menbre del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (CfA), ha realitzat les observacions del planeta GJ 1214b.

“GJ 1214b, no s’assembla a cap planeta que coneguem”, ha comentat Berta. “Una part important de la seva massa es compon d’aigua”.

El projecte MEarth, dirigit per David Charbonneau del CfA, va descobrir l’any 2009, GJ 1214b. Aquesta súper-Terra, és aproximadament 2,7 vegades la Terra en diàmetre i pesa gairebé 7 vegades més. Orbita a una estrella nana vermella cada 38 hores a una distància de 2 milions de quilòmetres i es calcula que té una temperatura d’uns 230 graus Celsius.

L’any 2010, científics del CfA, Jacon Bea i d’altres companys seus, va informar que havien mesurat l’atmosfera de GJ 1214b, indicant que probablement hi havia molta aigua. No obstant això, les seves observacions també podien explicar la presència d’una boira que envolta l’atmosfera del planeta.

Berta i els seus companys de recerca, van utlitzar la Hubble Wide Field Camera 3 (WFC3) durant un trànsit, calculant la llum del’estrella i registrant l’atmosfera del planeta amb les marques dels seus gasos.

624604main1_p1213aw-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un sistema molt especial en el Cinturó de kuiper.

Aquests petits cossos gelats, són les restes del romanent de la formació dels planetes del sistema solar. Observacions realitzades amb el telescopi Gemini, d’una parella molt vermella d’aquests objectes del Cinturó de Kuiper (KBO), en un sistema binari en òrbita mútua, ens ofereixen una visió indirecta del passat. Un equip de cientíics, va obtenir unes observacions de la parella anomenada 2007TY430 i de les quals es va mesurar amb molta precisió el seu moviment orbital. Excepcionalment, en comparació amb d’altres sistemes binaris del Cinturó de kuiper, aquest sistema realitza una òrbita mútua des del seu origen, sense canvis des de la formació del sistema solar.

L’òrbita primordial revela el mecanisme binari de la seva formació i per tant proporciona dades de les condicions del passat, durant la formació del sistema solar. L’equip de recerca a arribat a la conclusió que aquest sistema pot haver-ser format en una interacció més complexa que implica un nou cos. La composició dels cossos ultra-vermells indica la presència d’un material encara desconegut, que podria estar associat amb el material orgànic que depèn del lloc de la formació dels objectes.

Els membres de la parella d’altre manera, tenen les característiques similars als KBO ordinaris. Tenen, més o menys les mateixes mides ( un radi aproximat de 50 quilòmetres cadascú) i unes orbites gairebé circulars. No obstant això, la ubicació d’aquesta parella està situada més a prop del Sol dels límits estàndards del Cinturó de Kuiper. El sistema està afavorit per una ressonància gravitatòria amb el planeta Neptú. Per cada tres voltes que fa Neptú al voltant del Sol, 2007TY430 en completa dues. Aquesta mateixa “ressonància 3:2″, és la que té Neptú amb Plutó.

gemini1.jpg

Si voleu és informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cinc erupcions solars en dos dies.

Entre els dies 23 i 24 de febrer, es va produir 5 sorprenents erupcions solars, enviades des de la part superior, el costat inferior esquerra i dret del disc solar. Quatre d’aquestes erupcions es van produir en només un període de 24 hores.

Una d’aquestes erupcions, un gran i serpentejant filament magnètic, va entrar en erupció durant les primeres 24 hores del dia 24 de febrer de 2012 i va llançar, la primera de dues ejeccions de massa coronal (CME) en direcció a la Terra. L’anàlisi científic fet pel Goddard Space Weather Lab, ens mostra el núvol del CME en relació amb el camp magnètic de la Terra el dia 26 de febrer de 2012, a les 8h 30m am Est. Les tempestes geomagnètiques i aurores es formen quan arriba a la Terra les CME del Sol.

L’erupció dels filaments, com podem observar en aquest vídeo, pres pel Solar Dynamic Observatory (SDO), en longitud d’ona d’ultraviolat extrem, constitueix un trencament visible de l’atmosfera del Sol. Mostren les ones de plasma en direccions oposades amb una longitud aproximada de 400.000 quilòmetres.

Els filaments foscos solars, són el material més fred del Sol, surant per sobre de la superfície del Sol, suspès per forces magnètiques. Quan apareixen per sobre del limbe solar, es diuen protuberàncies solars.

625984main_120225-5erupts.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els diferents estats d’anim de Tità.

Un conjunt de recents treballs, utilitzant les dades de la sonda Cassini de la NASA, mostren nous treballs que suggereixen que les característiques de la superfície del satèl·lit de Saturn, Tità, canvia en el decurs de les estacions del seu any i fins i tot durant el mateix dia. Aquesta informació, ha estat publicada en la revista Planetary and Space, en la seva edició espeial “Tità a través del temps”, i que ens mostra com aquesta lluna, podria ser la nostra cosina (d’una manera molt peculiar) de la Terra.

“En conjunt, aquesta documentació proporciona algunes noves peces al trencaclosques de Tità”, comenta en Conor Nixon, membre de l’equip de rercerca de la sonda Cassini. “L’observació en detall de l’atmosfera de Tità i la seva superfície, es comporta d’una manera semblant com la Terra, amb núvols, pluja, valls fluvials, rius o llacs. On es mostren estacions que canvien, com Tità, encara que de manera inesperada”.

Una selecció d’imatges, recentment publicades a partir de dades recollides per l’espectròmetre de la sonda Cassini durant més de cinc anys, ens mostren núvols prims que s’escapen durant l’hivern i retornen a la primavera a l’hemisferi nord.

La sonda Cassini va detectar els núvols compostos per età, per primera vegada poc després de l’arribada de la sonda a Saturn l’any 2004. La primera bona oportunitat  per part de l’espectròmetre d’observar el pol nord a mitja llum, va sr a partir del desembre de 2006. En aquell moment, els núvols van aparéixer i cobrir completament tot el pol nord fins a 55 graus de latitud nord. Però en les imatges de 2009, la cobertura dels núvols tenien moltes llacunes que van donar a conèixer el mar d’hidrocarburs, com el Kraken Mare i els llacs situats al seu voltant.

625287main_pia15230-43_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Spitzer descobreix buckyballs sòlids a l’espai.

Uns astrònoms utilitzant les dades del telescopi espacial Spitzer, han observat per primera vegada buckyballs en forma sòlida. Abans d’aquest descobriment, les esferes microscòpiques de carboni només s’havien observat en forma de gas en el cosmos.

Formalment s’anomenent “buckministerfullerene”, les buckyballs s’anomenen d’aquesta manera per la seva semblança amb les cúpules geodèsiques de l’arquitecte Buckminister Fuller. Aquestes esten una estructures còsmiques, es componen de 60 àtoms de carboni disposades en una esfèra buida, com una pilota de futbol. La seva inusual estructura les fa candidats ideals per aplicacions elèctriques i químiques a la Terra, incloent-hi els materials superconductors, medicaments, sistemes de purificació d’aigua o armadures.

En aquest descobriment , els científics de l’Spitzer van detectar minúscules partícules de matèria, que consisteixen en buckyballs apilades. Van ser observades al voltant d’una parella d’estrelles conegudes com “XXOphiuchi” situades a uns 6.500 anys llum de la Terra, amb una quantitat que serviria per omplir l’equivalent al volum de 10.000 muntanyes Everest.

“Aquestes buckyballs, s’apilen per formar un sòlid com les taronges dins d’una caixa”, ha comentat Nye Evans, membre del la Keele University d’Englaterra, principal responsable de la recerca publicada al Monthly Notices de la Royal Astronomical Sciety. “Les partícules detectades són minúscules, molt més petites que l’amplada d’un cabell, però cada partícula pot contenir molts milions de buckyballs”.

ssc2012-03_rec.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Chandra observa el vent estel·lar més ràpid d’un forat negre de massa estel·lar.

Aquesta representació artística ens mostra un sistema binari que conté un forat negre de massa estel·lar, anomenat  IGR J17091-3624. La seva forta gravetat observada a l’esquerra, està estirant el gas d’una estrella companya situada a la dreta. Aquest gas forma un disc de gas calent situat al voltant del forat negre i el vent es impulsat forat del mateix disc.

Les noves observacions fetes amb l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, han registrat el vent més ràpid observat fins ara al voltant d’un forat negre de massa estel·lar. Els forats negres de masa estel·lar neixen quan es col·lapsen estrelles molt massives i que en general pesen entre 5 a 10 vegades la massa del Sol.

Aquest vent observat a una alta velocitat, s’està movent al voltant de 35 milions de quilòmetres per hora, un tres per cent la velocitat de la llum. Això és gairebé deu vegades més ràpid del que s’havia observat fins ara en un forat negre de massa estel·lar i que coincideix amb els vents més ràpids observats en forats negres supermassius, que són milers o milions de vegades més massius.

Aquest resultat inesperat, indica que el vent que prové d’un disc de gas situat al voltant d’un forat negre, pot allunyar més material del forat negre del que ell mateix pot capturar.

L’alta velocitat d’aquest forat negre, es va estimar a partir de l’espectre realitzat pel Chandra l’any 2011. Un espectre que mostra la intensitat dels raigs X i que indica que els ions emeten i absorbeixen en diferens característiques en el seus espectres i que permeten als científics fer un seguiment del seu comportament. Un espectre del Chandra d’ions de ferro, efectuat dos mesos abans, no va mostrar l’evidència d’alta velocitat del vent, és a dir el vent és probable que s’encengui i s’apagui amb el temps.

igr_420.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una albada a Vesta.

La Dawn FC (càmera d’enfocament) ens mostra una imatge on el Sol, està il·luminant a Vesta durant la seva “albada”. Quan es va aconeguir aquesta imatge, el Sol tenia un angle baix respecte la superfície de Vesta, de la mateixa manera que el Sol té un angle baix en el cel un matí a la Terra. En aquest “matí”, la llum ofereix un angle baix en la superfície de Vesta, de manera que millora la observació de la seva topografia entre les regions que estan il·luminades.

Per exemple, els detalls morfològics de la paret interior del cràter situat en la part inferior dreta de la imatge, els podem observar clarament contrastats. A més, s’observen un reguitzell de forats situats en el centre de la imatge i que els podem observar amb aquesta llum. Els forats van ser creats pel material ejectat d’un cràter situat fora d’aquesta imatge. No obstant això, hi ha moltes regions que encara resten dins de l’ombra en aquesta imatge degut al baix angle de la llum solar.

La imatge, està localitzada en la regió de Bellicia, centrada a 42.0 graus de latitud nord i 70.0 graus de longitud est. La sonda Dawn, va obtenir aquestes dades el passat dia 18 de desembre de 2011, des d’una distància a Vesta de 200 quilòmetres i amb una resolució d’imatge de 18 metres per píxel.

pia15384.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pujant al cim del Paranal.

Les instal·lacions de l’Observatori Paranal de l’ESO, com poden ser la Residència, on conviuen les persones que treballen en el centre astronòmic, ofereixen opcions interessants, com poden ser la de gaudir de l’agrest paisatge i el silenciós desert d’Atacama.

Entre aquests es troba el Camí de les Estrelles, un corriol que connecta la Residència amb la plataforma del Very Large Telescope (VLT), situat en el cim del Cerro Paranal a 2.600 metres d’alçada. Construït l’any 2001, el Camí de les Estrelles, té uns dos quilòmetres de llargada amb una diferència d’alçada de 200 metres. L’última part d’aquest camí, serpenteja pel costat oest del cim, oferim unes vistes incomparables.

Aquesta panoràmica de 360 graus, està centrada mirant al nord, de manera que els costats dret i esquerra de la imatge corresponen al sud. En direcció nord, hi ha la sala de controls del VLT i part d’una cúpula de les Unitats de Telescopi i que podem observar arran d’una petita depessió en el terreny i que amaga la major part del cim del Paranal. Cap a l’oest, els núvols tapen l’oceà Pacífic a només 12 quilòmetres de distància. En direcció est, podem observar la façana i cúpula de la Residència.

potw1208a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa una relíquia en una galàxia.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Hubble, podrien haver trobat l’evidència d’un cúmul de joves estrelles de color blau, que envolten un dels primers forats negres intermedis que s’han observat fins ara. Els astrònoms creuen que el forat negre hauria estat en el centre d’una galàxia nana, que és va fusionar i que ara ja no la veiem. El descobriment del forat negre i del cúmul d’estrelles proporciona importants dades per entendre l’evolució dels forats negres supermassius i de les mateixes galàxies.

Els astrònoms saben com es col·lapsen les estrelles massives per formar forats negres, però no està tant clar com es formen els forats negres supermassius, amb masses de milers de milions la del nostre Sol i que es formen en els centres de les galàxies. Una idea és que els forats negres supermassius, es poden acumular a través de la fusió de forats negres més petits.

 Sea Farrell, membre de l’Institut d’Astronomia de Sydney, va descobrir un forat negre de mida mitjana l’any 2009, utilitzant el Telescopi de l’Agencia Europea de l’Espai, XMM-Newton de raigs X, conegut com HLX-1 (Hyper-Luminous X-ray source-1), el forat negre té un pes estmat de prop de 20.000 masses solars. Es troba al costat de la gaàxia ESO 243-49, a uns 290 milions d’anys llum de la Terra.

Farrell, va observar més tard HLX-1 simultàniament amb l’observatori de raigs X Swift i el Hubble en infraroig proper, òptic i radiació ultraviolada. La intensitat i el color de la llum pot indicar la presència d’un jove cúmul d’estrelles massives blaves, en un espai equivalent a 250 anys llum i que envolten el forat negre. El Hubble no pot resoldre les estrelles individualment, degut a la seva distància. La brillantor i el color es representatiu d’altres cúmuls d’estrelles que es poden observar en altres galàxies, tot i que una part de la seva llum pot provenir del disc gasós que hi ha al voltant del forat negre.

hs-2012-11-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

 

 

 

1 comentari

El telescopi APEX observa els núvols foscos de Taurus.

Una nova imatge del telescopi APEX (Atacama Pathfinder Experiment), situat a Xile, ens mostra el sinuós núvol de pols còsmica amb ua longitud d’uns 10 anys llum. En el seu interior, s’amaguen estrelles acabades de néixer amb els densos núvols de gas situats a prop del col·lapse, que acabaran convertint-se en noves estrelles. Els grans de pols còsmic estan tant freds que són necessàries observacions d’un mil·límetre (com les que realitza l’instrument LABOCA, instal·lat en el telescopi APEX) per detectar la dèbil brillantor.

El Núvol Molecular de Taurus, situat en la constel·lació de Taurus es troba a uns 450 anys llum de nosaltres. Aquesta imatge ens mostra les dues parts de la filamentosa estructura d’aquest núvol, coneguts com Barnard 211 i Barnard 213. S’anomenen així en honor al atles fotogràfic d’Edward Emerson Barnard. “En relació a les regions fosques del cel” (On the dark markings of the sky), compilat a principis del segle XX. En llum visible, aquestes regions apareixen com a senders foscos, amb poques estrelles. Barnard va encertar al argunmentar que aquest aspecte es devia “a material  que provoca un esfosquiment a l’espai”.

Avui sabem que aquestes marques fosques són en realitat núvols de gas i grans de pols interestel·lar. Aquests granets de pols, són com diminutes partíules semblants al sutge o la sorra, ja que absorbeixen la llum visible , bloquejant la visió del ric camp d’estrelles que tapa el mateix núvol. El Núvol Molecular de Taurus, es especialment fosc en longituds d’ona visible, ja que no disposa d’estrelles massives que il·luminen el núvol i com succeeix en altres de formació estel·lar com Orió.

Els propis granets emeten una dèbil brillantor però, que degut a que són extremadament freds (amb temperatures al voltant de -260 graus Celsius) la seva llum es pot observar en longituds d’ona molt més llargues que la llum visible: longituds al voltant d’un mil·límetre.

Aquests núvols de gas i pols no són un obstacle pels astrònoms que desitgen observar  les estrelles que queden amagades.  De fet, són el lloc del naixement de noves estrelles. Quan els núvols es col·lapsen per la pròpia gravetat, es fragmenten generant petites condensacions de gas que en el seu interior formen nuclis més densos, dintre dels quals, l’hidrogen en forma gasosa es torna suficientment dens i calent com per iniciar les reaccions de fusió: llavors ha nascut una estrella. El naixement de l’estrella està envoltat per una densa capa de pols que bloqueja les observacions en longituds d’ona visibles. Aquest és el motiu pel qual les observacions en logituds d’ona més llargues, com el rang mil·limètric, són essencials per la comprensió dels primers moments de la formació estel·lar.

eso1209a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »