WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 01:05:28' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Gener, 2012

El passat turbulent de les galàxies massives.

Utlitzant el telescopi APEX, un equip d’astrònoms han localitzat la relació més evident descoberta fins ara, entre els esclats més potents en formació estel·lar de l’univers primitiu i les galàxies més massives observades fins ara. Les galàxies, que és va formar amb espectaculars esclats estel·lars en un univers primigeni, van ser testimonis de l’abrupta interrupció del naixement d’estrelles, deixant d’aquesta manera el seu aspecte actual: galàxies massives, però passives, amb estrelles molt antigues. Els astrònoms també tenen una explicació per aquest ràpid final dels esclats de formació estel·lar: el naixement dels forats negres supermassius.

Els astrònoms han combinat les observacions de la càmera LABOCA, utilitzada per l’ESO en el telescopi de 12 metres del Atacama Pathfinder Experiment (APEX),amb les dades obtingudes amb el Very Large Telescpe i el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, entre d’altres, per observar que, en aquestes brillants i llunyanes galàxies s’uneixen en grups de cúmuls.

Com més a prop s’agrupen les galàxies, més massius són els seus halos de matèria fosca, la matèria invisible que compon la major part de les galàxies. Aquests nous resultats són les mesures més precises de cúmuls galàctics obtinguts fins ara. Les galàxies estan tant lluny, que la seva llum ha trigat al voltant de deu mil milions d’anys en arribar a nosaltres, de manera que les veiem tal com eren en aquell temps. En aquells moments, l’univers primitiu estava vivim el fenomen més intens de formació estel·lar conegut, denominat, “esclat de formació estel·lar”, o starbust.

La càmera LABOCA situada en el telescopi APEX, ens mostra ls llunyanes galàxies sotmeses a una intensa activitat de formació estel·lar. Aqusta imatge ens mostra la regió anomenada Extended Chandra Deep Field South, situada en la constel·lació de Fornax.

Les galàxies observades pel LABOCA es mostren en color vermell, superposades a la visió infraroja de la càmera IRAC situada en el Telescopi Espacial Spitzer.

eso1206a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Sortint de la nit.

La llunade Saturn Mimes, treu el cap per darrera de la regió nocturna de la lluna Dione, molt més gran. Aquesta imatge ha estat capturada per la sonda Cassini el passat dia 12 de desembre de 2011.

Dione té 1.123 quilòmetres de diàmetre i ocupa la major part de la imatge. Mimes, és molt més petita amb només 396 quilòmetres de diàmetre.

La regió il·luminada recull la llum que prové de Saturn. La regió nord, està situada en la part superior de la imatge, el satèl·lit té una inclinació de rotació de 20 graus en direcció a la dreta.

La imatge va ser enregistrada en llum visible amb la càmera d’angle estret situada a bord de la sonda Cassini. Les dades és van prendre des de 94.000 quilòmetres de Dione i amb una resolució d’imatge de 559 metres per píxel. Mimes es trobava a una distància de 611.000 quilòmetres i amb una resolució d’imatge de 3 quilòmetres per píxel.

pia14592.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Kepler descobreix 11 nous sistemes planetaris amb 26 planetes.

La missió Kepler de la NASA ha descobert 11 nous sistemes planetaris, que aixopluguen 26 planetes. Aquests descobriments doblen el nombre de planetes confirmats fins ara pel Kepler i tripliquen el nombre d’estrelles conegudes que disposen de planetes. Aquests nous sistemes estel·lars ajudaran als astrònoms a comprendre millor la formació dels planetes.

Aquests planetes orbiten a prop de les seves respectives estrelles i la seva grandària varia des de 1,5 vegades la grandària de la Terra, fins a més grans que el planeta Júpìter. Quinze d’aquests nous planetes tenen una grandària que oscil·la entre la Terra i Neptú. Caldran noves observacions per determinar quins d’aquests planetes són completament rocosos. Els planetes orbiten a les seves estrelles, entre 6 i 143 dies. tots situats a una distància de la seva estrella semblant a la que té Venus del Sol.

“Abans de la missió Kepler, és coneixien prop de 500 exoplanetes a l’espai”, ha comentat en Doug Hudgins, científic de la missió Kepler. “Ara en només dos anys, el Kepler ha descobert més de 60 planetes i prop de 2.300 que en són candidats. Això indica que la nostra galàxia disposa de molts planetes de diferents grandàries i stuats en diferents orbites”.

La missió Kepler mesurarà els canvis de brillantor de prop de 150.000 estrelles per tal de detectar el pas d’un planeta pel seu davant.

618705main_kepler-multi-sys.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Galàxia espiral barrada girant en el cel nocturn.

Aquesta imatge ens mostra  la forma de remoli de la galàxia NGC 2217, situada en la constel·lació de Canis Major. En la regió central de la galàxia hi ha la característica barra cental d’estrelles dins d’un anell ovalat. Més enllà, una sèrie de braços espirals densament entrellaçats formen un anell circular entorn de la galàxia. NGC 2217 està classificada per tant, com una galàxia espiral barrada i de la seva aparença circular indica que l’observem de front.

Els braços espirals exteriors tenen un color blavós, que indica la presència de joves estrelles calentes i lluminoses, que han nascut dins dels núvols de gas interestel·lar. El bony central i la barra tenen una aparença més groguenca, degut a la presència d’estrelles més velles. També podem observar les estructures fosques en llocs dels braços de la galàxia i del centre, que indiquen on hi ha els núvols de pols còsmic, que bloquegen una mica de la llum estel·lar.

Es creu que la majoria de les galàxies espirals situades en l’univers local (incloent-hi la Via Làctia) tenen una barra central d’algun tipus i que aquestes estructures tenen un paper important en el desenvolupament de la galàxia. Poden, per exemple adreçar el gas en direcció al centre de la galàxia, alimentant d’aquesta manera un  forat negre central o ajudant a la formació de noves estrelles.

potw1204a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç

No hi ha comentaris

La sonda Cassini veu les dues cares de les dunes de Tità.

Un nou anàlisi de les dades del radar de la missió Cassini de la NASA, ha posat de manifest les diferències regionals entre les dunes de sorra de la lluna Tità de Saturn. Aquests resultats ofereixen noves proves respecte la història climàtica i geològica d’aquest satèl·lit.

Els camps de dunes són el segon accident geogràfic més important de Tità, després de les regions uniformement planes, de manera que ofereixen una visió a gran escala en un ambient força peculiar en aquesta lluna. Les dunes cobreixen aproximadament el 13 per cent de la superfície i s’estenen per sobre dels 10 milions de quilòmetres quadrats, més o menys la mateixa superfície dels Estats Units.

Encara que de forma similar a les dunes lineals localitzades a la Terra, en concret a Namíbia o a la Península Aràbiga, les dunes de Tità són gegantines pels nostres estàndards. Aquestes dunes, són de mitjana entre 1 i 2 quilòmetres d’ample, centenars de quilòmetres de llarg i al voltant de 100 metres d’alçada. No obstant això, la mida i l’espaiament varien en tota la superfície, depenen de l’entorn on s’han format i evolucionat.

Utilitzant les dades el radar de la sonda Cassini, l’equip de recerca dirigit per Alice Le Gall, han deduït que la mida de les dunes depén de dos factors: l’altura i la latitud geogràfica.

Pel que fa referència a l’altura, les dunes més elevades tendeixen a ser més primes i més àmpliament separades. Les bretxes entre les duns semblen donar la impressió, que indiquen una capa prima de sorra. Això suggereix que la sorra necessària per generar les dunes és troba principalment en les terres baixes de Tità.

En termes de latitud, les dunes de sorra a Tità és limiten a la seva regió equatorial, en una banda entre els 30 graus de latitud sud i els 30 graus de latiud nord. No obstant això, les dunes tendeixen a ser menys voluminoses en les regions del nord.

pia15225-names-690w.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Mesuraments precisos de la distribució de la matèria fosca en lents gravitacionals fortes i febles.

Una lent gravitacional és un mitjà important per estudiar la distribució espacial de la matèria fosca, que no pot ser estudiada per obervacions convencionals. Ara, un rup internacional d’investigadors, dirigit per Masamune Oguri, professor del IPMU, ha fet uns mesuraments precisos de la distribució de la matèria fosca en els cúmuls de galàxies, mitjançant l’anàlisi de lents gravitacionals “fortes” i “febles” observades en imatges del telescopi Subaru de 8,2 metres de diàmetre a 28 cúmuls galàctics. El resultat incideix amb la llarga controvèrsia centrada amb la distribució de la matèria fosca.

La lent gravitacional és la curvatura de la llum produïda per la gravetat. Depenent de la força de la flexió de la lent, aquesta és pot classificar en dos tipus. Una d’elles, “forta”, que diu que la lent gravitatòria produeix múltiples imatges o imatges molt distorsionades de l’objecte distant i que és visible. L’altre tipus de lent, és “feble”, la qual extreu patrons de petites distorsions a causa de l’efecte de la lent, mitjançant l’observació de formes de moltes galàxies llunyanes. Combinant les observacions de lents gravitacionals fortes i febles, es pot mesurar la distribució de la matèria fosca en els cúmuls galàctics, per una amplia gamma de nuclis situats en la perifèria.

Masamune Oguri i els seus col·laboradors, va descobrir una àmplia mostra de cúmuls galàctics amb potents lents gravitacionals, gràcies a les dades del Sloan Digital Sky Survey i observar d’aquesta manera els mateixos cúmuls amb la càmera, Prime Focus Camera (Suprime-Cam) instal·lada en el telescopi Subaru. L’equip ha localitzat que el grau de conentració central de la màteria fosca està d’acord amb la predicció del model estàndard, el qual suposa que la matèria fosca és “freda” a diferència dels anteriors models que indicaven una major concentració. A més, l’equip de recerca ha fet un mesurament sense precedents d’aquests cúmuls de galàxies, mostrant una distribució molt lineal de la matèria fosca.

sdssj1050p0017_subaru_gri_z.jpg

Si voeu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Multitud de barrancs en un cràter del planeta Mart.

Aquesta imatge ens mostra un “nou aspecte” d’un cràter d’uns 2 quilòmetres de diàmetre.

Podem observar les rases que té per tot arreu, repartides pels costeruts vessants interns del mateìx cràter (fins i tot, podem observar l’ombra, millorant la seva lluminositat), situat a uns 35 graus de latitud sud. Molts cràters d’aquesta latitud, situat a l’hemisferi sud tenen molts barrancs en els vessants orientals en direcció sud.

La imatge en color, ens mostra una gran quantitat de petits barrancs amb els dipòsits al final del seu recorregut. Això és degut a diversos tipus de roques que formen aquesta regió i que han tingut una activitat geològica recent, ja que els diferents colors ens indiquen que no s’han homogeneïtzat per la superposició del regolit, o dels dipòsits de materials arrosegats pel vent.

Es creu que l’existència d’aquest cràter és força recent, parlant d’una edat geològica, probablement menys d’un milió d’anys. Això significa que el cràter té una edat en percentatge d’un 0,02 per cent de l’edat del planeta Mart.

La imatge va ser capturada amb la càmera High Resoluton Imaging Science Experiment (HiRISE) a bod de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 20 de novembre de 2011, des d’una distància a la superfície de 251,5 quilòmetres i una resolució d’imatge de 25,2 cm per píxel.

esp_024927_1445.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La nebulosa de l’Hèlix, observada amb nous colors.

El telescopi VISTA de l’ESO, istuat a l’Observatori Paranal de Xile, ha capturat una nova i acolorida imatge de la Nebulosa de l’Hèlix. Aquesta imatge, presa en llum infraroja, ens mostra els filaments de gas fred, invisible en imatges enregistrades en llum visible, a més de descobrir un atapeït fons d’estrelles i galàxies.

La Nebulosa de l’Hèlix és un dels exemples més propers i destacables d’una nebulosa planetària. Està situada en la constel·lació d’Aquarius, a uns 700 anys llum de nosaltres. Aquest estrany objecte és va formar quan una estrella semblant al Sol, és trobava en els últims moments de la seva vida. Incapaç de conservar les seves estructures exterors, l’estrella va alliberar ls capes de gas que han format la nebulosa. Aquesta estrella d’alta temperatura, actualment és troba en un proces d’evolució per convertir-se en una nana blanca, és el punt tènue de color blau que podem observar en el centre de la imatge.

La pròpia nebulosa és un complex objecte formant per pols, material ionitzat i gas molecular, estructurat en una bonica e intrcada forma de flor, brillant en un violent resplendor que desprèn la llum ultravolda des de l’estrella central.

eso1205a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Topografia i albedo del cràter Sextilia.

Aquesta imatge capturada per la càmera d’enquadrament (Dawn FC), ens mostra el cràter Sextilia,situat en el centre de la regió. La imatge de l’esquerra, ens mostra directament a través del filtre clar de la FC i que d’aquesta manera observem la brillantor i foscor de la superfície de l’asteroie Vesta. La imatge de la dreta utilitza la mateixa brillantor de base, però interpreta l’alçada a amb un codi de colors de topografia.

Aquesta topografia és calcula a partir d’un conjunt d’imatgs que s’observen a diferents distàncies. Les zones blanques i vermelles situades a la maetitat superior de la imatge, són les zones més altes i les zones blaves situades a la part inferior són les més baixes. Sextilia és un cràter d’uns 15 quilòmetres de diàmetre. El material és va originar durant l’impacte. També és visible la brillantor d’unes roques situades a prop del cràter Sextilia.

El perimetre del cràter és abrupte i amb unes pendents considerables, circumstància que s’indica amb el canvi de colors de la imatge.

Aquesta imatge correspon a unes coordenades de Vesta, centrades a 40,5 graus de latitud sud i 148,1 graus de longitud oest. Les dades van ser capturades amb la sonda situada a una distànca de Vesta d’uns 700 quilòmetres, el que oferia una resolució de 70 metres per píxel.

pia15318.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Traçant el mapa de la matèria fosca en les galàxies.

La imatge forma part de la recerca COMBO-17 (Classifying Objects by Medium-Band Observation in 17 filters), un projecte dedicat a enregistrar detallades imatges de petites taques del cel a través de 17 filtres de colors diferents. L’àrea coberta d’aquesta fotografia és només de la grandària de la Lluna plena, però que conté milers de galàxies que poden ser identificades dins d’aquesta petita regió.

La imatge va ser enregistrada amb un temps d’exposició de quasi bé set hores, el que va permetre a la càmera capturar la llum d’objectes molt tènues i allunyats, com també d’aquells que estan més a prop de nosaltres. Les galàxies, unes estructures clares i regulars com la que podem observar en la part superior esquerra de la imatge, estan només a alguns milers de milions d’anys llum. Els objectes més dèbils i difusos estan més lluny i la seva llum ha trigat entre nou i deu mil milions d’anys en arribar a noaltres.

La recerca COMBO-17 és una poderosa eina per estudiar la distribució de la matèria fosca en les galàxies. La matèria fosca, és una misteriosa substància que no emet ni absorbeix llum i només pot ser detectada per la seva força gravitatòria respecte als altres objectes. Algunes de les galàxies més properes observades en aquesta imatge, actuen a manera de lent gravitatòria que distorsiona la llum que prové de les llunyanes galàxies situades en la mateixa línia de visió. Al mesurar la distorsió, un efecte conegut com a lent gravitatòria, permet als astrònoms comprendre com la matèria fosca està distribuïda en els objectes que actuen de lent.

potw1202a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

Pàgina Següent »