Arxiu per Desembre, 2011

Radargrama de la regió polar nord de Mart.

La imatge superior és el perfi d’un radargrama realitzat pel Mars Advanced Radar for Subsurface and Ionosfheric Sounding (MARSIS), que ens mostra les dades de la superfície del plaeta Mart, just el gel de l’altiplà del pol nord. Ens mosta les capes que ariben a una profunditat de 1,5 quilòmetres per sota de a superfície en una regió d’uns 1.500 quilòmetres de longitud.

Aquesta regió està formada per una  estructura de sorra, rica en material gelat que comprén més de la meitat de l’altiplà polar que podem observar en aquest radargrama. La base representada, està situada en el fons del mar de sorra del Olympia Undae situada a l’esquerra, a través d’una regió de l’altiplà Rupes Unda a la dreta, on no existeixen els típics dipòsits estratificats (NPLD). La dimensió vertical és el temps de retard de l’eco en el senyal de ràdio. L’aparent aprofundiment del límit inferior és la unitat bàsica del centre degut a la desacceleració de l’ona en el material gelat. El límit inferior és gairebé pla.

La imatge inferior ens mostra la trajectoria superfícial de la sonda, mentre realitzava les observacions en radar i que formen part del mapa topogràfic realitzat pel Mars Orbiter Laser Altimeter. La informació de la topografia ens mostra les regions més altes en color vermell i les més baixes en color porpra de 2,7 quilòmetres d’alçada.

pia15117.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Noves estrelles que neixen en una galàxia.

El VLT Survey Telescope (VST) va enregistrar aquesta bonica i propera galàxia espiral anomenada NGC 253. Aquesta imatge de gran camp, és probablement la fotografia més detallada obtinguda fins ara d’aquest objecte i del seu entorn. Això demostra que el VST, el nou telescopi de l’Observatori Paranal de l’ESO de Xile, no ofereix només amplies imatges del cl, si no que també ho fa amb una nitidesa impressionant.

NGC 253 brilla a uns onze milons i mig d’anys llum de distància de nosaltres i està situada dins de la constel·lació d’Scultor. NGC 253 és fàcilment observable a través d’uns prismàtics, ja que és una de les galàxies més brillants del cel després de la galàxia d’Andromeda, la galàxia veïna de la Via Làctia.

Els astrònoms varen detectar l’amplia i atractiva formació d’estrelles a NGC 253 i la van classificar com una galàxia “en explosió estel·lar”. Les nombroses i brillants taques que esquitxen la galàxia corresponen a “llars d’infants” on les joves i calentes estrelles comencen a brillar . La radiació emesa per aquestes gegants blaves-blanques acabades de nèixer fan que els núvols circumdants d’hidrogen brillint intensament en color verd en aquesta imatge.

eso1152a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Barnard 3, o la Nebulosa de la Corona.

D’acord amb l’esperit de les festes, el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, ens presenta aquesta imatge de la “Nebulosa de la Corona”. Encara que aquest no és el nom oficial de la nebulosa (en realitat s’anomena Barnard 3, o IRAS Anell G159.6-18.5), es fàcil imaginar una corona de flors en aquests núvols de pols de colors verd i vermell, com un anell de fulles perennes que posem aquests dies festius, amb una branqueta de grèvol  algunes campanes de color platejat. Els núvols interestel·lars són en realitat guarderies estel·lars, regions on hi ha entrelles acabades de néixer.

L’anell de color verd, està compost de petites partícules de pols calenta, la composició és molt similar al sutge que podem trobar a la Terra. El núvol vermell (en forma d’arc), un medi interestel·lar on el percentatge d’elements metàl·lics és més superior que les regions circumdants. La brillant estrella vermella central del núvol, anomenada HD 278942, és tan lluminosa que probablement és la causant de la brillantor de l’anell. El color groc-verdós de la regió situada en el centre esquerra de la imatge (el grèvol) és similar a l’anell, encara que amb més densitat. Les estrelles en colors blanc i blau (campanes de plata) repartides per tota la imatge, són estrelles situades al davant i darrera de la mateixa nebulosa.

Regions similars a la “Nebulosa de la Corona” es troben a prop de la Via Làctia. La nebulosa però, està situada a prop del límit entre les constel·lacions de Perseus i Taurus, però a una distància relativament propera a nosaltres, només 1.000 anys llum.

wise2011-033-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La Dawn observa detalls en la superfície de Vesta.

La sonda espacial Dawn ha enviat les primeres imatges del gegantí asteroide Vesta, durant una òrbita de mapeig a baixa alçada. Les imatges obtingudes per la càmera d’enquadrament ens mostren la superfície puntejada i amb roques amb una resolució mai obsrvada fins ara, que desperten la curiositat dels científics que l’han estudiat i que ens mostren un Vesta com era en un temps primerenc del sistema solar.

E aquesta imatge d’alta resolució observem la superfície on hi ha una gran quantitat de petits cràters, així com d’altres textures, com ara petits solcs o cicatrius. A més també podem observar en aquesta imatge de gran qualitat petits afloraments de material brillant i fosc.

612553main_pia15224-946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Kepler-20 un sistema planetari, amb dos planetes de la grandària de la Terra.

La missió Kepler de la NASA va descobrir els primers planetes de la grandària de la Terra situats al voltant d’una estrella més enllà de la nostre. El sistema està format per cinc planetes, tots donant voltes a una distància més o menys equivalent a l’òrbita de Mercuri del nostre sistema solar.

Els dos planetes de la mida de la Terra, que són presumiblement rocosos, són Kepler-20e i Kepler-20f, i d’altres tres més grans, com els nostres planetes gasosos, Kepler-20b, Kepler-20c i Kepler-20d. La disposició dels planetes a patir de la distància a la seva estrella, es: b,e,c,f i d. L’ordre de les lletres és refereix al moment en que van ser descobert inicialment.

Aquesta és una representació artística de Kepler-20e, el primer planeta més petit que la Terra descobert orbitant a una estrella que no sigui el Sol. Un any a Kepler-20e, només dura sis dies terrestres, ja que està molt a prop de la seva estrella. La temperatura superfícial és calcula que és d’uns 760 graus Celsius, suficient per fondre el vidre o qualsevol forma de vida que coneixem.

Kepler-20e és probablement un planeta rocós i sense atmosfra. El planeta està ancorat a la seva estrella per les extraordinàries forces de marea, que provoquen que sempre mostri la mateixa cara a la seva estrella, com la Lluna a la Terra, circumstància que pot provocar grans diferències de temperatura entre els hemisferis nocturni diürn del planeta.

kepler20planetlineup.jpg

Si voleu més inforació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Drac marí en infraroig.

Aquesta imatge infraroja capturada pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ens mostra la nebulosa anomenada el “Dragonfish” (el Drac marí). Aquesta turbulenta regió plena d’estrelles, algunes de les més massives i brillants de la nostra galàxia, la Via Làctia. Està situada a uns 30.000 anys llum aproximadament de nosaltres en la constel·lació de Crux.

Les estrelles massives emeten un potent vent que genera bombolles de gas i pols, forjant una capa més enllà de 100 anys llum de diàmetre (observades en la part inferior i central de la imatge). Aquestes closques en forma de “boca amb dents” del Dragonfish, amb dos punts brillants que formen els seus petits i brillants ulls.

La llum infraroja d’aquesta regió prové de la pols i el gas que s’escalfa com a conseqüència del grup invisible d’estrelles massives situades en el centre de la nebulosa. Els brillants punts al llarg de la closa, els seus “ulls” són regions més petites amb probables estrelles acabes de néixer, fruït de la compressió del gas i la pols pels vents de les estrelles massives centrals.

La radiació infraroja d’aquesta imatge va ser capturada epl conjunt de càmeres infraroges del Spitzer, en diferents longituds d’ona: 0,6 microns en llum blava, 4,5 microns en llum verda i 8,0 microns en llum vermella. Les dades van ser enregistrads pel Spitzer abans de quedar-se sense el seu refrigerant l’any 2009 i que a partir de llavors va començar la seva “càlida” missió.

sig11-018_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El sopar d’un forat negre.

Utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO situat en el Cerro Paranal a Xile, uns astrònoms han descobert un núvol de gas, algunes vegades més massiu que la Terra, acostant-se ràpidament cap a un forat negre, que resideix en el centre de la Via Làctia. Aquesta és la primera vegada que s’aconsegueix observar l’acostament irreversible d’un núvol de matèria a un forat negre supermassiu.

Com a part d’un programa d’observacions que porta uns 20 anys utilitzant els telescopis de l’ESO per monitoritzar el moviment de les estrelles situades al voltant d’un forat negre supermassiu que es troba en el centre de la nostra galàxia, un equip d’astrònoms dirigits per Reihard Genzel, membre del Max-Planck Institute for Extraterrestrial Physics, van descobrir aquest nou objecte que s’acosta ràpidament al forat negre.

En els últims anys, la velocitat d’aquest objecte quasi bé s’ha duplicat, fins arribar als 8 milions de quilòmetres per hora. A més disposa d’una òrbita molt allargada i a mitjans de 2013 passarà a una distància de tan sols 40 mil milions de quilòmetres de l’horitzó dels esdeveniments del forat negre, a una distància propera a  les 36 hores llum. En termes astrònomics, es tracta d’un encontre molt proper amb un forat negre supermassiu.

eso1151a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant un llunyà esclat estel·lar.

Aquesta imatge ens mostra una de les galàxies més distants conegudes, anomenada GN-108036, formada uns 750 milions d’anys després del Big Bang. La llum d’aquesta galàxia ha trigat a arribar a nosaltrs uns 12.900 milios d’anys.

La galàxia va ser descoberta i confirmada pels telescopis Subaru i el W.M. Keck, situats en el cim del Mauna Kea a Hawaii. Després d’aquest descobriment, la galàxia va ser observada amb dades infraroges pel telescopi Sitzer i el telescopi Hubble de la NASA i que van quedar sorpresos per la seva brillantor. Aquesta brillantor és el resultat d’una enorme explosió estel·lar, un esdeveniment estrany en una era còsmica tant inicial. De fet GN-108036, és la galàxia més lluminosa observada a aquesta llunyana distància.

Els astrònoms es refereixen a la distància d’una galàxia en relació l seu “desplaçament al vermell”, aquest nombre indica la quantitat de llum que s’estén fins a les longituds d’ona més vermelles i que indiquen distàncies llunyanes. GN-108036 té un desplaçament al vermell equivalent a 7,2, i per tant ens indica una llunyana distància a nosalltres.

La imatge principal del Hubble ens mostra ua regió de galàxies que forma part d’una recerca coneguda com Great Observatories Origins Deep Survey (GOODS). En una imatge amb més detall observem les dades del Hubble i l’Spitzer amb longituds d’ona de 3,6 i 4,5 microns que proporcionen els colors verd i vermell en el cas del Spitzer. Les dades enregistrades pel Hubble en 0,6 i 0,9 microns, ens mostren els colors blau i verd.

hs-2011-42-a-print.jpg

Si voleu més informaciò, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Colors de veritat, mides enganyoses.

La lluna més gran de Saturn, Tità, enganyosament sembla més petita que Dione, la tercera lluna en grandària de Saturn, des d’aquest punt de vista de la sonda espacial Cassini de la NASA.

Tità amb 5.150 quilòmetres de diàmetre, està més lluny de la sonda Cassini, de la que està Dione amb 1.123 quilòmetres de diàmetre, just a davant de la sonda. La imtge va ser capturada des d’una distància aproximada de 1.100.000 quilòmetres de Tità, però només a 136.000 quilòmetres de Dione.

Tità apareix en color real, però la seva brillantor ha estat augmentada en un factor de 1,6 en relació a Dione. Aquesta imatge és va enregistrar amb la llum que provenia de Saturn. El nord està situat en la part superior de les llunes.

Les imatges varen ser preses usant filtres espectrals de color vermell, verd i blau, que al combinar-se van generar la imatge en color natural. Les imatges van ser obtingudes amb la càmera de gran camp de la sonda espacial Cassini, amb una resolució de 8 quilòmetres per píxel per Dione i 66 quilòmetres per píxel per Tità.

pia14912.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El telescopi Fermi de la NASA mostra l’estrella Tycho, brillant en raigs gamma.

A principis de novembre de 1572, els observadors de la Terra van ser testimonis de l’aparició d’una “nova estrella” situada en la constel·lació de Cassiopeia, un esdeveniment que reconeix com la més brillant supernova visible a simple vista en els darrers 400 anys. Sovint s’anomena “supernova Tycho”, després que el gran astrónoms danés en fes un estudi.

Ara, amb les dades recollides pel Telescopi Espacial Fermi de raigs gamma, ens mostren l’estrella amb la brillantor en raigs gamma d’alta energia.

La detecció proporciona als astrónoms una altre clau per entendre l’origen dels raigs còsmics, unes partícules subatòmiques (principalment protons) que es mouen per l’espai a gairebé la velocitat de la llum. Exactament, on i com ariben aquestes partícules a una velocitat tan increïble, ha estat un misteri des d fa molt de temps a causa que les partícules carregades a través de l’acceleració de la galàxia són fàcilment desvides pels camps magnétics interestel·lars. Això fa que sigui impossible de rastrejar els raigs còsmics fins a les seves fonts.

“Afortunadament, els raigs còsmics d’alta energia es produeixen quan els raigs còsmics impacten amb el gas interestel·lar de les estrelles. Aquests raigs gamma enregistrats pel Fermi, han arribat directament de les seves fonts”, ha comentat en Francesco Giordano, membre de la Universitat de Bari.

Una millor comprensió dels origens dels raigs còsmics, és un dels objectius clau del Fermi. El Large Area Telescope (LAT) escaneja tot el cel cada tres hores, la progressiva i consolidada visió ens proporciona una informació més important de la radiació del cel en raigs gamma.

609980main_tycho_ir_optical.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »