Noves informacions indiquen que l’asteroide Lutetita es un fragment de material original a partir del qual és va formar la Terra, Venus o Mercuri. Combinan les dades de la sonda Rosetta de l’ESA, el New Technology Telescope (NTT) de l’ESO i els telescopis de la NASA, uns astrònoms han determinat que les propietats d’aquest asteroide s’assemblen a les d’un rar tipus de meteorits localitzatas a la Terra, el que suggereix que s’hauria format en una regió molt interna del Sistema Solar. En algun moment, Lutetia s’hauria traslladat a l’ubicació actual, el cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter.

L’estudi s’ha realitzat en multitud de longituds d’ona, per tal de deduir la seva composició. Les dades de la màmera OSIRIS a bord de la sonda Rosetta, el NTT situat a La Silla i els telescopis Infrared Telescope Facility d’Hawaii i el Telescopi Espacial Spitzer.

L’espectre de Lutetia va ser comparat posteriorment amb meteorits localitzats a la Terra i estudiats intensament en laboratoris. S’ha localitzat només un tipus de meteorits (ensttita Chondrites) que disposen de les propietats que coincideixen amb Lutetita en tota la gama de colors.

Se sap que els “enstatitas chondrites” corresponen a material que data dels inicis del Sistema Solar. Aquest material s’hauria format a prop d’un jove Sol i hauria participat en la formació dels planetes rocosos, en particular la Terra, Venus i Mercuri. Sembla ser que Lutetita no és va originar en el cituró d’asteroides, on es troba ara, si no molt més a prop del Sol.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una duna situada en la regió polar nord del planeta Mart, ens mostra els significatius canvis entre dues imatges preses entre el 25 de juny de 2008 i el 21 de maig de 2010, a partir de les dades enregistrades pel Mars Reconnaissance Orbiter. El moviment que observem inclou esllavissades de materil i la sorra avançant pel front de dunes ( en la part superior esquerra), aixì com la posició de la resta de les dunes en relació a la superfície ferma.

Aquest, és un dels diversos llocs on la nau ha observat les dunes i les seves ondulacions. Anteriorment, els científics pensaven que la sorra de la superfície del planeta Mart estava inmòbil, però la càmra High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) ha aconseguit enregistrat nítides imatges per comprovar el seu moviment.

Mentre que la pols es pot observar fàcilment al voltant del planeta vermell, la seva fina atmosfera forma potents vents, que són necessàris per moure els grans de sorra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les dades d’una missió científica de la NASA, han proporcionat proves que indiquen la preséncia d’un cos d’aigua líquida amb un volum equivalent als Grans Llacs d’Amèrica del Nord, per sota de la superfície gelada de la lluna NAde Júpiter, Europa.

Les dades suggereixen que hi ha un canvi significatiu entre l’escorça gelada d’Europa i l’oceà situat a sota. Aquesta informació podria reforçar els arguments que hi ha un oceà gobal subterrani a Europa i que podria representar un potencial hàbitat per la vida en altres llocs dels sistema solar. Aquests resultats han estat publicats recentment  a la revista Nature.

 La sonda espacial Galileu de la NASA, enviada a l’espai a bord del transbordador Atlantis l’any 1989 a Júpiter, ha generat nombrosos descobriments i dècades d’anys per estudiar i analitzar les seves dades.

En aquesta representació artístia, podem observar 2l “Gran Llac” que els investigadors prediuen que es troba en altres llocs per sota de l’escorça gelada d’Europa.

Si voleu més informaicó, premeu aquest enlaç.

Respecte a la mida i el pes d’un petit SUV d’alguns cotxes, el  Mars Science Laboratory “Curiosity”, se l’hi apliquen  els examens més intensos per poder treballar en la superfície del planeta vermell. Aquest artefacte porta càmeres, un braç robòtic, un trepant i fins i tot un làser per vaporitza trossos de roca a certa distància.

Aquests instruments consumeixen massa energia per generar-ho a través dels panells solars, de manera que la NASA impulsarà el Curiosity per una bateria de plutoni del tipus anomenada, generador tèrmic de radioisòtops, o MMRTG. Aquesta font d’energia està carregada amb 10 quilos de material, la font d’alimentació generarà electricitat per subministrar energia a la missió com a mínim per dos anys.

“Cal una potent font d’alimentació per tal de poder fer tanta feina”, ha comentat el Dr. Pam Conrad, responsable d’investigació del MSL. “Això ens permet fer mesuraments cada dia, tant de dia com de nit, fins i tot a l’hivern”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Durant el sobrevol a la lluna Encèlad situada al voltant del planeta Saturn, el passat dia 14 d’octubre de 2011 la sonda Cassini, va enregistrar la lluna acompanyant un satèl·lit més petit anomenat Epimateu, aixì com els anells del planeta.

Encèlad ab 504 quilòmetres de diàmetre, ocupa el centre de la imatge, amb els seus famosos jets que podem observar sortint del pol sud.

Epimateu de només 113 quilòmetres de grandària, el podem observar per darrera d’Encèlad. La regió il·luminada d’aquest satèl·lit, es  l’hemisferi oposat a Saturn. El nord el podem observar en la part superior, il·luminat per la llum del Sol i dels anells situats gairebé de cantó.

Les dades d’Encèlad i Epimateu han estat millorades en contrast en un factor de 1,8 en relació als anells, per tal de poder-los observar millor.

La imatge va ser presa en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini. Les dades van ser obtingudes des d’una distància de 175.000 quilòmetres i amb una resolució d’un quilòmetre per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La regió de formació estel·lar 30 Doradus, és una de les de major producció d’estrelles situada a prop de la Via Làctia, ja que es trova al Gran Núvol de Magallanes. En aquesta regió, hi ha al voltant de 2.400 estrelles massives situades en el centre de 30 Doradus, també coneguda com la Nebulosa de la Taràntula i que produeixen una intensa radiació i uns potens vents estel·lars que arroseguen la materia que hi ha al seu voltant.

Milions de graus de temperatura s’han detectat en forma de raigs X (en color blau) per part de l’Observatori de raigs X Chandra i que provoca fronts de xoc (similars als espectecs sònics) formats pels vents estel·lars i les explosions de les supernoves. Aquest gas alent retalla les gegantines bombolles al refredar el gas i la pols circumdant que ens mostra aqui en forma d’emissió infraroja, gràcies a les dades del Telescopi Espacial Spitzer (en color taronja).

30 Doradus també es coneguda com una regió HII, generada quan l’emissió de les joves i calentes estrelles elimina els electrons dels àtoms d’hidrogen neutre (HI) en forma de núvols d’hidrogen ionitzat (HII). Aquesta és la regió més massiva i gran d’HII del Grup Local de Galàxies, que conté la Via Làctia, Andròmeda i al voltant d’altres 30 galàxies més petites, com els dos Núvols de Magallanes. Com a conseqüència de la seva proximitat i grandària, 30 Doradus és un exel·lent objecte per estudiar els efectes de les estrelles massives i l’evolució d’una regió d’HII.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un equip internacional d’astrònoms han utilitzat una breu però intensa llum d’un esclat de raigs gamma, com a laboratori per estudiar la composició de les llunyanes galàxies. Sorprenentment, les noves observacions fetes amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, han descobert dues galàxies d’un jove univers, que estan més enriquides amb elements pesants que el nostre Sol. Les dues galàxies poden estar en procés de fusió. Aquest tipus d’aconteixements en un univers primitiu, comporta la formació de nombroses estrelles que poden ser el detonant dels esclats de raigs gamma.

Els esclats de raigs gamma, són les explosions més brillants que succeïxen a l’univers. Primer, són  descoberts per observatoris situats en òrbita terrestre, que detecten l’esclat inicial de raigs gamma. Una vegada localitzats, són estudiats amb potents telescopis terestres, que detecten la luminescència visible i infraroja que emeten els esclats en dies successius. L’esclat anomenat GRB 090323, va ser descobert pel Telescopi Espacial Fermi de Raigs Gamma de la NASA. Poc temps després va ser enregistrat amb el detector de raigs X del satèl·lit Swift de la NASA i pel sistema GROND del telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO, posteriorment va ser estudiat en detall amb el VLT, just un dia després de l’esclat.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les primeres estrelles van transformar d’una manera foamental els inicis de l’univers, mitjançant l’emissió d la primera llum i produint els primers elements pesats. Aquests efectes van predeterminar la distribució massiva de les primeres estrelles i és creu que van ser fixades per una complexa interacció d’acumulació dels gasos i la radiació de les protoestrelles. Ara, s’han realitzat simulacions hidrodinàmiques de radiació per seguir el creixement d’una protoestrella primigènia a través de les primeres etapes d’un estel amb producció termonuclear.

El disc d’acreció circumestel·lar s’evaporà per la radiació ultraviolada de l’estrella quan aquesta disposava d’una massa equivalent a 43 vegades la del Sol. Aquestes estrelles massives primigènies, a diferència de les estrelles molt més massives s’utilitzen per ajudar a entendre el fet que no hi ha indicadors de les inestabilitzacions de les supernoves en els patrons de l’abundor d’estrelles pobres en metalls a la nostra galàxia.

Els astrofísics creuen que fins ara les primeres estrelles podien créixer amb un gran pes, de fins alguns centenars de vegades la massa del Sol. Però aquest estudi presenta que l’estrella regula el seu propi creixement per la intensa radiació que emet. Les simulacions per ordinadors ens han mostrat les característiques molt dinàmiques d’aquest procés. Quan l’estrella és converteix fins a 20 vegades el nostre Sol i que es torna molt brillant, equivalent a centenars de milers de vegades el Sol. La llum ultraviolada de la llumnosa estrella s’escalfa ràpidament i el gas de les seves proximitats s’escalfa fins a deu mil graus de temperatura. La bombolla de calor posa en marxa un flux de gas a alta velocitat del qual es nudreix la mateixa estrella. Quedant d’aquesta manera una estrella amb una massa equivalent a 43 vegades el nostre Sol.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Entre les urpes del temut escorpí imaginat pels antics grecs, es troba aquest núvol gegant de pols. La imatge ha estat enregistrada pel Wide-field Infrared Survey Exporer (WISE). La constel·lació de l’Escorpí destaca en el cel nocturn d’estiu a l’hemisferi nord. En llum visible, aquest núvol o nebulosa s’observa amb una brillantor fantasmal per davant d’un cel fosc. Aquest tipus de nebuloses s’anomenen de “reflexió”, ja que reflecteixen la llum de les estrelles properes. La pols situada dins del núvol reflecteix majoritàriament llum blava.

No obstant, el WISE observa en lum infraroja i d’aquesta manera pot detectar la brillant pols, que passa desapercebuda amb llum visible. Els colors verd i vermell de la imatge, ens indiquen la temperatura de la pols, la de color verd està més calenta que la de color vermell. Aquesta pols insterestel·lar, conté elements pesats que formen els planetes i tenen un paper important en la creació de les noves estrelles.

La nebulosa coneguda com IV 4601, forma part d’un complex més gran de núvols on neixen una gran quantitat d’estrelles. Algunes de les estrelles vermelles que observem en aquesta imatge, són nadons estel·lars embolcallats encara amb els núvols de pols.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Utilitzant la seva visió a l’infraroig proper, el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha pogut observar a través de 9.000 milions d’anys enrere i descobrir una exraordinària població de petites i joves galàxies en plena formació estel·lar. Aquestes galàxies són de promig, una centésima part de la massa de la nostra Via Làctia, però que l’enorme producció d’estrelles ens indica que pot duplicar el seu nombre en només 10 milions d’anys. En comparació la nostra Via Làctia, l’hi caldria un miler de vegades més per duplicar la seva població.

Aquestes galàxies nanes, recentment descobertes són estraordinàries en un univers tant jove, quan la majoria de les galàxies en aquell moment tenien un ritme de producció estel·lar més gran que l’actual. L’univers té una edat aproximada de 13.700 milions d’anys. El Hubble va descobrir que les galàxies a causa de la seva gran producció d’estrelles calentes, generava una radiació que produia oxigen que envolta la llum, com ho fa un rètol brillant de neó. El ràpid naixement d’estrelles representa probablement una etapa important en la formació de les galàxies nanes, el tipus de galàxies més comuna del cosmos.

“Les galàxies han estat aquí tot el temps, però fins fa poc temps, els astrònoms només han estat capaços d’estudiar petites regions del cel amb la suficient tecnologia com per detectar-les”, ha comentat l’Arjen van der Wel, membre del Max Planck for Institute for Astronomy de Heidelberg.

Aquestes observacions formen part de la recerca Cosmic Assembly Near-infrared Deep Extragalactic Legacy Survey (CANDELS), un ambiciós projecte de tres anys, que preten analitzar les galàxies més llunyanes de l’univers. CANDELS és el cens de galàxies nanes situades en una època primerenca de la història de l’univers.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.