Arxiu per Octubre, 2011

Molts ulls observant les restes d’una supernova.

Aquesta imatge combina les dades de quatre telescopis espacials, capturades amb  diferents longituds d’ona, per tal d’observar les restes d’una antiga supernova, anomenada RCW86. Els xiesos van ser testimonis d’aquest esdeveniment l’any 185 i que van anomenar “l’estrella convidada”, ja que va ser observada a simple vista durant prop de 8 mesos.

Les imatges en raigs X de l’observatori XMM-Newton de l’Agencia Espacial Europea i de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, en combinat les seves dades per formar els colors blau i verd. Els raigs X mostren el gas interestel·lar, que s’escalfat a milions de graus pel pas de l’ona expansiva de la supernova.

Les dades infrarojes del Telescopi Espacial Spitzer, així com del Wide-Field Infrared Survey (WISE) de la NASA, proporcionen els colors groc i vermell i que ens mostren la presència de la pols que irradia a una temperatura d’un centenar de gruas sota zero, càlid en comparació amb la pols normal situada en la nostra Via Làctia.

Mitjançant l’estudi dels raigs X i de les dades infraroges, els astrònoms van ser capaços de determinar la causa de l’explosió fa gairebé 2.000 anys: una supernova del tipus Ia, la qual va impulsar una nana blanca d’una altre estrella més estable.

Aquesta és la primera vegada que s’ha observat un tipus de cavitat d’un sistema binari de nana blanca, abans de la seva explosió. Els científics creuen que els resultats seran importants, per determinar les teories sobre els sistemes binaris de nanes blanques i la seva implicació amb les supernoves del tipus Ia.

b-rcw86-ir-xray-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els astrònoms rectifiquen la taxa d’interacció entre les galàxies.

Una nova recerca del Hubble, combinada amb simulacions informàtiques entre les galàxies, ens mostra que la taxa de fusió entre les galàxies en els últims 8.000-9.000 milions d’anys s’allunya de les previsions que existien fins ara.

La taxa de fusió de les galàxies, és una de les mesures fonamentals de l’evolució de les mateixes galàxies, ja que proporciona les dades respece a l’interval de fusions entre altres galàxies. Aquesta mesura ha proporcionat grans discrepàncies respecte a aquesta freqüència. Els mesuraments anteriors de galàxies llunyanes, realitzades pel Telescopi Espacial Hubble, ens oferien una gamma de resultats, que oscil·lava entre el 5 i 25 per cent de fusions entre galàxies.

La nova recerca dirigida per Jennifer Lotz, membre del Space Telescope Science Institute de Baltimore, va analitzar les interaccions de galàxies situades a diferents distàncies, permeten als astrònoms comparar les fusions amb el pas del temps. Lotz i el seu equip van descobrir que les galàxies guanyen massa a través de les col·lisions amb d’altres galàxies. Les grans galàxies fusionades, augmenten de mitjana una vegada la seva massa en els últims 9.000 milions d’anys. Les galàxies petites és fusionen amb les grans amb més freqüència. En aquesta recerca, s’ha detectat que la freqüència de fusions es tres vegades més entre les grans galàxies.

Aquestes imatges capturades pel Hubble, ens mostren quatre exemples de galàxies amb interacció.

Les galàxies situades a l’esquerra, ens mostren un parell de galàxies que començen a interaccionar. La següent imatge, ens mostra dues galàxies que es fusionen, tot i que encara mantenen els diferents nuclis. La tercera imatge ens mostra un sistema de fusió amb els braços espirals distorsionats. Mentre que la imatge de la dreta, ens mostra dues galàxies fusionant-se, amb signes d’una estructura irregular.

hs-2011-30-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Dins, al voltant i més enllà dels anells.

Podem observar un quartet de llunes del planeta Saturn, algunes petites i d’altres de més grans, envoltant els anells d’aquest majestuós planeta, gràcies a una composició feta per la sonda Cassini.

La lluna més gran que podem observar, és Tità, situada al fons de la imatge, on s’observa la regió polar nord; en altres imatges podem comprovar més detalls d’aquest satèl·lit de 5.150 quilòmetres de diàmetre. Més a prop observem la tènue superfície de Dione, un satèl·lit de 1.123 quilòmetres i que està situat just sobre el pla dels anells, en el centre de la imatge.

Pandora és una petita lluna de Saturn, situada a la dreta i de només 81 quilòmetres de grandària i que orbita més enllà dels anells. Finalment observem a Pan de 28 quilòmetres de grandària, el qual està situat dins de la divisió d’Encke a l’anell A, a l’esquerra de la imatge.

La imatge va ser presa en llum visible des de la sonda Cassini, amb la càmera d’angle estret, el passat dia 17 de setembre de 2011. Les dades va ser capturades des d’una distància aproximada de 2.100.000 de quilòmetres de Dione, amb un angle de fase entre el Sol, Dione i la sonda Cassini de 27 graus. La resolució d’aquesta imatge, és de 13 quilòmetres per píxel per Dione.

pia14579.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VISTA descobreix nous cúmuls globulars.

Dos nous cúmuls globulars s’iclourant a la reduïda llista de 158 cúmuls globulars, que és coneixen fins ara a la nostra Via Làctia. El descobriment s’ha realitzat gràcies a les imatges obtingudes amb el telescopi VISTA de l’ESO, situat a l’observatori del Paranal. Aquesta recerca també ha detectat el primer cúmul obert situat més enllà del centre de la Via Làctia i que la seva llum ha tingut que viatjar a través del gas i la pols que enfosqueixen el centre de la nostra galàxia.

El brillant cúmul globular s’anomena UKS 1, el podem observar al costat dret de la imatge infraroja. Tot i que si ens fixem, podrem observar una sorpresa en aquest ric camp d’estrelles; un tènue cúmul globular descobert pel VISTA Variables in the Via Lactia (VVV) , anomenat CL001, visible en la part esquerra de la imatge.

VVV CL001, és el primer cúmul globular descobert pel VISTA. El mateix equip de recerca ha descobert recentment el VVVCL002, que apareix en una altre imatge.

Aquests nous cúmul globulars, representen els primers descobriments de la recerca del VISTA (VVV) que d’una manera sistemàtica estudia les regions centrals de la nostra galàxia en llum infraroja.

eso1141a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Represa de la nostra pàgina.

Després de prop de 20 dies sense servidor d’internet per motius tècnics, reprenem el nostre contacte amb els nostres clients i lectors.

Demanem disculpes per aquest tancament transitori.

Gràcies.

No hi ha comentaris

La sonda Dawn inicia una nova òrbita de recerca al voltant de Vesta.

La sonda Dawn ha completat una suau espiral en la seva òrbita per observar de més a prop l’asteroide gegant Vesta. La Dawn va començar a envir dades cietífiques el passat dia 29 de setembre des de aquesta nova òrbita, coneguda com “òrbita cartogràfica d’alta alçada” (HAMO).

En aquesta òrbita, la distància mitja de la nau a la superfície de Vesta, és d’uns 680 quilòmetres, es a dir quatre vegades més a prop de la distància anterior de recerca. Quan la Dawn és trobi en el costat diürn de Vesta, apuntarà els seus instruments científics per aconseguir les dades, que les transmetrà quan surti al costat nocturn i que llavors les enviarà a la Terra.

La part més important de la nova òrbita de la sonda, serà la freqüència girant al voltant de Vesta. Fins ara la sonda girava al voltant de Vesta un cop cada tres dies, a partir d’ara ho farà en poc més de 12 hores. El HAMO està previst que funcioni uns 30 dies, durant els quals la sonda donarà a prop de 60 voltes a Vesta.

Els científics esperen que d’aquesta manera podrna confeccionar un mapa topogràfic molt detallat mostrant l’alçada de les seves muntanyes, o les profunditats dels seus cràters.

HAMO, té previst tres objectius de recerca: fer un mapa de la superfície il·luinada de Vesta en color, proporcionar imatges en format estèreo i adquirir dades per fer els mapes en llum visible i de radiació infraroja. A més és podrà aconseguir mesuraments molt precisos de la gravetat de Vesta.

593269main_pia14799-43_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

ALMA obre els seus ulls.

L’observatori astronòmic més complex del món, l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ha obert les seves portes als astrònoms. La primera imatge enregistrada per aquest telescopi, que encara és troba en fase construcció, ofereix una visió de l’Univers impossible d’obtenir mitjançant els telescopis que treballen en llum visible o infraroja. Milers de científics de tot el món treballaran amb aquest gran instrument, per explorar els secrets més obscurs i freds del cosmos.

Al voltant d’un terç de les 66 antenes de ràdio previstes per l’ALMA, estan situades per ara a només 125 metres de distància entre si, tot i que la separació màxima pot arribar als 16 quilòmetres, formant part del conjunt instal·lat a uns 5.000 metres d’alçada en el Llano de Chajnantor.

La imatge que observem s’ha obtingut utilitzant 12 antenes, que han enregistrat el conjunt de galàxies anomenades Les Antenes. Aquestes galàxies formen un duo extraordinàriament distorsionades. Mentre que les observacions en llum visible permeten observar les estrelles de les galàxies, ALMA ens mostra objectes invisibles en aquesta longitud d’ona, com són els densos núvols de gas fred on és formen les estrelles. Aquesta és la millor imatge presa fins ara, d’aquestes galàxies en ones mil·limètriques i submil·limètriques.

eso1137a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els guèisers d’Encelad s’exhibeixen davant de la sonda Cassini.

La sonda espacial Cassini de la NASA va competar amb èxit el seu sobrevol del dia 1 d’octubre a la lluna de Saturn, Encelad, on va poder observar els seus jets de vapor d’aigua i gel. El seu màxim acostament el va fer a una distància d’uns 100 quilòmetres de la superfície d’aquesta lluna. L’acostament va ser calculat per oferir als instruments de la Cassini, inclòs l’espectròmetre de masses d’ions, l’oportunitat de “tastar” per el mateix els jets.

Observem en la part superior de la imatge, gràcies a la càmera d’alta resolució els jets que emanen de la regió polar sud d’Encelad.

Els científics poden observar la superfície  en longituds d’ona de llum ultraviolada i d’aquesta manera detectar millor la diferència entre els materials i les ombres, de com ho farien en llum visible, on els materials amb compostos de gel són molt reflectants i no és poden observar les seves ombres. Amb les imatges en llum ultraviolada i visible, els científics poden entendre millor com és la cobertura de la superfície, on hi ha les partícules de gel procedents de les esquerdes de ventilació i poder fer datacions respecte a la seva edat.

245561-690w1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un estudi indica que el temps de Venus, no es tant avorrit com sembla.

En una primera impressió, un meteoròleg en el planeta Venus tindria una feina senzilla  o un treball molt avorrit. El clima de Venus és àmpliament conegut per la seva hostilitat, la seva superfície està rostida a més de 425º Celsius, sota d’un mantell abrassador de núvols d’àcid sulfúric i amb una pressió atmosfèrica 90 vegades més intensa que la terrestre. Els futurs intrèpids exploradors espacials, hauran d’abandonar qualsevol esperança de trobar dies millors, degut que pràcticament rés canviarà.

“Qualsevol variació en el clima de Venus és notable, perquè el planeta conté les condicions per mantenir unes estructures atmosfèriques constants”, comenta el Dr. Tim Livengood, investigador principal del National Center for Earth and Space Science Education.

“La Terra té estacions perquè el seu eix de rotació està inclinat uns 23 graus, el que fa canviar la intensitat de la llum solar i la durada del dia a cada hemisferi durant tot l’ay. Obstant això, Venus disposa de poca inclinació de rotació, en concret menys d’un 3%, de manera que l’efecte estacional és insignificant. A més la seva òrbita al voltant del Sol és més cirular que la de la Terra, circumstància que impedeix aconseguir canvis de temperatures degut a la distància al Sol. Alhora, la seva llarga rotació fa que les seves nits tinguin una duradà aproximada de dos mesos terrestres i la seva densa atmosfera d’àcid sulfúric actuen com una manta tèrmica, mentre que els vents mouen la calor al voltant del planeta mantenit  les temperatures molt estables. Finalment, l’aigua gairebé s’ha escapat de tot el planeta, de manera que no té el mateix cicle de la Terra, on l’aigua s’evapora i es condensa en els núvols”.

En aquesta imatge podem observar el vòrtex del pol sud de Venus, enregistrada en llum infraroja (de 3,8 microns) amb l’instrument Visible and Infrared Thermal Imaging Spectrometer situat a bord de la sonda Venus Express de l’ESA. Les imatges ens mostren la temperatura dels núvols situats a uns 65 quilòmetres d’alçada. Una regió més fosca correspon a una temperatura alta i per tant a una alçada baixa. El centre del vòrtex té una temperatura d’uns 250º K  (al voltant de -23º Celsius) que és la regió més profunda, mostrant la temperatura més alta.

591914main_polar-vortex-ima.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Gaudeix de la nebulosa de l’Ou Ferrat.

Uns astrònoms  han utiitzat el Very Lage Telescope de l’ESO, situat en el Cerro Paranal, per fotografiar una gegantina estrella que pertany a un dels tipus més rars d’estrelles de l’Univers, les hipergegants grogues. Aquesta nova imatge és la millor aconseguida fins ara d’aquesta categoria d’estrelles i que ens mostra per primera vegada l’enorme doble embolcall de pols que envolta a la hipergegant central. L’estrella i els seus envoltoris s’assemblen a una clara d’ou al voltant del reovell, per aquest motiu els astrònoms l’han batejat amb aquest nom de la nebulosa de l’Ou Ferrat.

La monstruosa estrella, coneguda pels astrònoms com IRAS 17163-3907, té un diàmetre aproximat mil vegades més gran que el Sol. Està situada a una distància d’uns 13.000 anys llum de la Terra, és l’estrella hipergegant groga més propera que coneixem i que amb les noves informacions indiquen que brilla al voltant de 500.000 vegades més que el nostre Sol.

“Coneixíem que aquest objecte brillava amb molta intensitat a l’infraroig, però sorprenentment ningú l’havia identificat com una hipergegant groga”, comenta l’Eric Lagadec, responsable de l’equip de recerca que ha capturat aquesta imatge.

Si la nebulosa de l’Ou Ferrat estigués en el centre del Sistema Solar, la Terra és trobaria en les profunditats d l’estrella i el planeta Júpiter estaria obitant just per sobre de la seva superfície. La gran nebulosa envoltaria tots els planetes i planetes nans, fins i tot els cometes que orbiten més enllà de Neptú. El seu embolcall exterior té un radi equivalent a 10.000 vegades la distància entre la Terra i el Sol.

eso1136a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »