Aquesta imatge generada amb dos tipus de senyals del radar situat a bord de la sonda Cassini de la NASA, ens mostra diferents detalls del cràter Menrva (a l’esquerra) situat a la lluna de Saturn, Tità.

Centrat a 20 graus de latitud nord i 77 graus de longitud oest de Tità, la imatge ens ofereix una superposició de dues senyals del radar d’obertura sintètica (SAR) de la sonda Cassini, la Titan Radar Mapper. Les dades aconseguides amb la finestra més estreta d’observació, van ser adquirides el dia 26 de març de 2007 i que corresponen a l’estructura del cràter en forma d’arc, mentre que les dades de  la resta de la regió van la sonda  ser presses el dia 21 de juny de 2011, utilitzant la tècnica anomenadar HiSAR. Aquesta tècnica va ser desenvolupada pels engin yers de l’instrument del radar, per tal de millorar les dades quan es troba lluny de Tità.

HiSAR és sinònim de radar d’obertura sintètica a gran alçada, el qual només utilitza el feix de radiació del centre del radar, de manera que així pot treballar encara que sigui en baixa resolució, equivalent imatge a una lent de gran angular, o d’un teleobjectiu. La cobreix una regió equivalent a 850 quilòmetres d’alçada, per 1500 quilòmetres d’ample.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una altre supernova ha explotat a la galàxia del Remolí (M51) i ara els astrònoms han identificat la seva inusual progenitora, utilitzant el telescopi Gemini.

Diversos astrònoms amateurs d’una manera independent van descobrir la brillant supernova, designada SN 2011dh a principis del mes de juny de 2011. L’objectiu és va classificar ràpidament com una supernova del tipus IIb, en funció del seu espectre, aquesta classe de supernoves sorgeixen probablement d’estrelles massives que han perdut la majoria de les seves capes exteriors d’hidrogen.

Poques hores després del descobriment de SN 2011dh, un equip científic internacional, incloent-hi en Morgan Fraser (Queens University Belfats), va utilitzar el Gemini Target of Opportunity (ToO) per obtenir imatges en alta resolució de l’infraroig proper amb la càmera NIRI amb el Telescopi Gemini Nord, situat a Hawaii, en el cim del Mauna Kea. Que degut al malt temps, va mantenir tancat el telescopi durant alguns dies.

Quan de nou van ser possibles les observacions, el NIRI va ser utilitzat amb èxit amb el sistema d’òptica adaptativa Altair, que corregeix els defectes de l’atmosfera de la Terra (anomenat “seeing”), el qual  permet al telescopi aconseguir imatges amb la maeixa resolució que el Hubble.

Fraser comenta, “Amb la qualitat de la imatge de la supernova, les imatges anteriors a l’explosió presses amb el HST, hem estat capaços d’identificar una brillant supergegant de color groc, que coincideix amb la situació de la supernova”. La candidata té una temperatura al voltant de 6000º K (comparable al Sol), però amb 13 vegades la massa de la nostra estrella, formant una brillantor en el moment de l’explosió equivalent a 100.000 vegades més.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha deteectat les marques del carboni, anomenat grafè a l’espai. Si és confirma aquesta detecció còsmica, serà la primera vegada en observar aquest element químic, que està disposat en una estructura laminar plana amb el gruix d’un àtom.

El grafè va ser sintetitzat per primera vegada en un laboratori l’any 2004 i posteriorment la investigació de les seves propietats van oferir als seus invesitgadors el Premi Nobel 2010. Es tant fort com prim i condueix la electricitat com el coure. Alguns científics creuen que aquest serà el “material del futur” amb aplicacions als ordinadors, les pantalles de dispositius elèctrics, panells solars o d’altres instruments electrònics.

El grafè de l’espai no servirà per construir cap ordinador súper-ràpid, però els investigadors estan interessats en aprendre més respecte com s’ha format. La comprensió de les reaccions químiques que involucren el carboni a l’espai, poden contenir les pistes de com en un passat el carboni va ajudar a desenvolupar totes les formes de vida a la Terra.

Spitzer va identificar aquests rastres de grafè en dues petites galàxies properes a nosaltres, els Núvols de Magallanes, especialment en regions formades per estrelles moribundes, les anomenades nebuloses planetàries. El telescopi infraroig, va descobrir aquesta molècula anomenada C70 i que marca la primera detecció d’aquesta substància química fora de la nostra galàxia.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta nova imatge capturada amb el Very Lage Telescope, ens mostra NGC 3521, una galàxia espiral situada a uns 35 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Leo. Amb uns 50.000 anys llum de grandària, quest espectacular objecte, disposa un brillant i compacte nucli, envoltat per una estructura clarament detallada.

Les característiques més vistoses de la brillant galàxia NGC 3521, són els seus llargs braços espirals marcats amb regions de formació estel·lar, alhora que també disposa d’estructures fosques de pols. Aquestes galàxies disposen de braços espirals “esponjosos” que contrasten am els braços arrossegats més grans, com podrien ser els de la galàxia Whirpool o M 51, descoberta per  Charles Messier.

NGC 3521 és brillant i relativament propera i que per tant pot ser observada amb telescopis petits, com el que va utilitzar Messier per posar-la en el seu catàleg d’bjectes bromosos o de tipus cometari.

Quan Messier va publicar l’última versió del seu catàleg l’ay 1784, un altre famós astrònom, William Herchel va descobrir que NGC 3521 disposava d’un “centre brillant envoltat de nebulositat”.

En aquesta fotografia del VLT, els acolorits encara que malt definits braços espirals, reemplacen la “nebulositat”, que Herchel va observar.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

VV340 també conegut com Arp 320, són unes unes galàxies en un clar exemple de col·lisió, situades en les primeres etapes d’interacció entre aquests tipus d’estructures celestes. La imatge superior correspon a VV340 Nord, mentre que la imatge inferior correspon a VV340 Sud. En alguns milions d’anys, les dues galàxies espirals és fusionaran, de la mateixa manera que ho faran la Via Làctia i la galàxia d’Androeda, encara que això no es probable que passi abans d’alguns milers de milions d’anys. Les dades de l’Observatori de raigs X Chandra, en color porpra, i les dades òptica del Telescopi Espacial Hubble, en colors vermell, verd i blau, ens indiquen que VV340 és troba a uns 450 milions d’anys llum de nosaltres.

Degut a l’alta emissió en radiació infraroja, VV340 està classificada com una brillant galàxia infraroja (LIRG). Aquestes observacions formen part del Great Observatories All-Sky LIRG Survey (GOALS), que cobina les dades del Chandra, el Hubble, el Telescopi Espacial Spitzer i el Galaxy Evolution Explorer (GALEX), així com d’altres telescopis terrestres. L’estudi inclou més de 200 LIRGs, situats en el nostre Univers local. Una de les principals motivacions d’aquesta recerca, és comprendre perquè els LIRGs, emeten tanta radiació infraroja. Aquestes galàxies generen energia a un ritme de desenes a centenars de vegades la que emét una galàxia típica. El creixement actiu d’un forat negre supermassiu, o l’intens esclat de la formació de les estrelles, s’intueixen que poden ser les fonts d’origen més probable.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge ens mostra un cràter situat al costat d’un de més gran, el cràter Oskinson, un dels més grans de les planes del nord de la Conca Caloris. A causa de l’òrbita altament el·líptica de la sonda MESSENGER , la càmera MDIS és capaç de capturar imatges de major resolució de l’hemisferi nord de Mercuri, com aquesta que té 58 metres per píxel. Una mirada detallada d’aquest cràter, ens mostra les seves parets en forma de terrasses, amb un terra llis, així com l’ombra del veí cràter Oskinson.

La imatge va ser adquirida formant part de l’estudi del MDIS, on està compilan la superfície d’aquest planeta. La morfologia de la superfície de Mercuri, quedarà enregistrada per més d’un 90%, amb una resolució mitjana de 250 metres per píxel.

La sonda MESSENGER és la primera en orbitar al voltant de Mercuri, amb set instruments científics que servirant per conèixer millor el planeta més proper al Sol del Sistema Solar.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La regió de Tharsis, on es troba la regió fotografiada conté nombrosos volcans, entre ells el més gran del Sistema Solar, el Mont Olimpus. També conté diverses falles tectòniques com la que podem observar en aquesta imatge, Ulisses Fossae.

Les depressions situades en un sól pla com la que podem observar, s’anomenen “graben”.Es formen quan el terreny es separa i formen dues falles paral·leles en el mateix llit de la roca. A mesura que el terreny és mou, les fratures es separen  del bloc de roca.

Els graben els odem observar en diferents orientacions que s’entrecreuen entre si, el que indica que el tereny s’esten en diferents direccions i moments.

També observem diverses ratlles fosques al llarg de la pendent en aquesta regió.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’objecte anomenat Nebulosa del Collaret, és una nebulosa planetària descoberta recentment, la qual representa les restes d’una estrella ordinària similar al Sol. La nebulosa està formada per un anell de brillants que mesura uns 20 bilions de quilòmetres d’ample, alhora que està esquitxat per nombrosos nusos densos i brillants de gas que s’assemblen als diamants d’un collaret. Els nusos brillen com a conseqüència de l’absorció de la llum ultraviolada que prové de les estrelles centrals.

Un parell d’estrelles que orbiten molt a prop de la nebulosa, també anomenada G054.2 PN-04/03. Fa uns 10.000 anys una d’aquestes velles estrelles és va inflar fins al punt d’envoltar la seva estrella companya. Això va fer que l’estrella més gran i que gira ràpidament formés un embolcall de gas que s’està expandint cap a l’espai exterior. A causa de la força centrifuga, la majoria dels gasos s’escapen al llarg de l’equador de l’estrella, produint d’aquesta manera aquest dens anell. Les àrees més brillants són regions més denses situades al voltant de l’anell.

Les estrelles estant girant ràpidament una al voltant de l’altre, completant una òrbita en una mica més d’u dia (en comparació, Mercuri el planeta més proper al Sol, triga 88 dies en donar una volta a l’estrella).

La Nebulosa del Collaret està situada a uns 15.000 anys llum de nosaltres, en diecció a la constel·lació de Sagitta (la fletxa). Aquesta imatge va ser presa el dia 2 de juliol de 2011, amb la Wide Field Camera 3, situada a bord del Telescopi Espacial Hubble, la qual va utilitzar els filtres d’hidrogen (color blau), oxigen (color verd) i nitrogen (color vermell).

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Podem observar el costat oest del cràter Endeavour, en direcció sud en aquesta imatge en color presa pel Mars Exploration Rover Opportunity. Aquest cràter amb un diàmetre aproximat de 22 quilòmetres, es  25 vegades  més gran que qualsevol cràter que hagi visitat l’Opportunity durant l’estada de prop de 90 mesos del ròver en el planeta Mart.

Des d’aquesta visió la qual s’aconseguit amb un mosaic de diferents imatges, preses amb la càmera panoràmica (Pamcam) durant el dia marcià, o sol número 2678 i que correspon al dia 6 d’agost de 2011, just abans de la posta de Sol.

El cràter Endeavour va ser el destí del ròver Opportunity després de visitar el cràter Victoria l’agost de 2008. Endeavour ofereix la possibilitat d’estudiar dipòsits gelògics que fins ara no havia observat l’Opportunity.

Les roques que s’observen en tons clars són similars a les observades fins ara per la sonda Opportunity en la major part de la seva missió. No obstant això, les roques de tonalitats més fosques són diferents a les observades fins ara.

La regió situada en un primer pla està coberta per esfèrules riques en ferro anomenades “nabius” i que l’Opportunity ha observat des dels primers dies del seu aterratge, tenen una grandària aproximada de 5 mm de diàmetre.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El cel nocturn sobre el Cerro Paranal, ón s’hi aixopluga el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, està fosc i puntejat de brillants estrelles de la Via Làctia i de galàxies llunyanes. El que és molt rar és observar tant contrastada la superfície del terra amb el cel d’aquesta fotografia, que ens mostra una suau capa de neu trencada per la foscor del terra que hi ha a sota.

La fotografia va ser enregistrada la setmana passada, abans de sortir el Sol per Yuri Belestsky, que treballa com astrònom a l’observatori Paranal de La Silla. Ell a m és de captar aquest bell paisatge nevat d’Atacama i les cúpules del VLT en el cim de la muntanya, va enregistrar un increïble cel nocturn. A l’esquerra del VLT podem apreciar el rastre d’un satèl·lit artificial i a la dreta el rastre d’un meteorit.

El Cerro Paranal és una muntanya de 2.600 metres d’alçada situada en el desert d’Atacama a Xile.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.