WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 12:23:46' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juliol, 2011

Qué activa un forat negre supermassiu ?.

Una nova recerca, que combina dades obtingudes amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO situat a Cerro Paranal a xile, i l’observatori de raigs X, XMM-Newton de l’ESA, han aportat una sorpresa. duant els últims onze mil milions d’anys, la majoria dels forats negres situats en els centres de les galàxies, no van ser activats per la fusió com és creia fins ara.
En el cor de la majoria de les grans galàxies, existeix un forat negre supermassiu amb una massa de milions ( o fins i tot milers de milions) de vegades el nostre Sol. En moltes galàxies, incloent-hi la nostra, el forat negre resideix en el centre immòbil. Però en altres galàxies, particularment en les primeres que es van formar en el nostre Univers,  aquesta estructura  central està engolint matgerial que emet una intensa radiació al caure dins del forat negre.
Un misteri sense resoldre, és la procedència del material que activa un forat negre adormit, mitjançant violents esclats en el centre de la galàxia, convertint-lo amb el que és coneix com un nucli galàctic actiu (AGN). Fins ara, molts astrònoms creien que la majoria dels nuclis actius van ser encesos per dues galàxies al fusionar-se o que van passar una a prop de l’altre. Alterant d’aquesta manera el material que hauria servit finalment de combustible pel mateix forat negre central. Ara mateix, els nous resultats indiquen que aquesta idea no és la correcta per a moltes galàxies actives.
Viola Allevato (Max Plank Institut) i un equip internacional de científics del projecte COSMOS, ha aconseguit observar en detall més de 600 d’aquestes galàxies actives. Com s’esperava els astrònoms van determinar que els nuclis galàctics actius extremadament brillants eren escassos, mentre que la gran majora de les galàxies actives dels últims onze mil milions d’anys tenien una brillantor moderada. Però, hi havia una sorpresa, les noves dades han mostrat que la majoria d’aquestes galàxies actives menys brillants i més comuns no varen ser enceses per la fusió entre les galàxies.
L’equip ha detectat que els nuclis actius es roben majoritàriament en les grans galàxies amb molt massa fosca. Això ha estat una sorpresa que no coincidia amb les prediccions teòriques; si la majoria dels nuclis eren conseqüència de ls fusions i col·lisions entre galàxis, el que calia espera era detectar-ho en gaàxies de massa moderada ( un trilió de vegades la massa del Sol). L’equip ha descobert que la majoria dels nuclis actius resideixen en galàxies amb masses 20 vegades més grans de les previstes per la teoria de les fusions.
eso1124a.jpg
No hi ha comentaris

M8 la Nebulosa de la Llacuna.

Un lloc afavorit pels observadors dels cels dels dos hemisferis, és probablement la Nebulosa de la Llacuna (Messier 8, o M8), un dels exemples més notables de guarderia estel·lar, del nostre veïnat de la Via Làctia i que podem observar amb petits telescopis o binoculars. Amb petits instruments, podem apreciar el seu resplendor difús, que ens revela un ambient caòtic on neixen noves estrelles.
Els astrònoms argentins Julia Arias (Universitat de La Serena) i Rodolfo Barba (Universitat de La Serena i ICATE-CONITET) han utilitzat un dels telescopis Gemini Sud, situat a Xile per tal d’obtenir aquesta llar d’infants. M8 és troba a uns 5.000 anys llum de nosaltres. El mirall del telescopi de 8 metres de diàmetre, ha enregistrat l’escenari multicolor. Els astrònoms anomenen de vegades a aquesta regió, el “penya-segat del sud”, ja que s’assembla a un gran espadat. Més enllà d’aquest penya-segat, observem un còctel d’estrelles en el fons de la part superior esquerra de la imatge, fent brillar d’aquesta manera els núvols de gas i pols.
Arias i Barba, van obtenir aquesta imatge per estudiar la relació evolutiva entre les estrelles nadons i el que és coneix com objectes Herbig-Haro (HH). Els objectes HH, és formen quan les joves estrelles expulsen grans quantitats de gas a gran velocitat, a mesura que creixen . Aquest gas, envolta la nebulosa produint d’aquesta manera ones de xoc que brillen degut a la fricció del gas com a conseqüència de les altes energies que emeten les estrelles. Els investigadors han detectat una dotzena d’objectes HH en aquesta imatge, que ocupen unes regions equivalents a una grandària entre alguns pocs milers d’unitats astronòmiques (aproxmadament un bilió de quilòmetres), fins a 1,4 parsecs (4,6 anys llum), és a dir una mica més que la distància entre el Sol i el seu veí més proper, Alfa Centauri.
20110407_m8_lagoon_rim2.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari

Llum solar per sobre del pol Nord de Mercuri.

Aquesta imatge va ser presa amb un angle d’incidència molt alt, per la circumstància que la regió fotografiada estava molt a prop del terminador. A diferència d’un angle d’incidència més baix, on les observacions en color són òptimes, i l’angle d’incidència posa de manifest la morfologia de la superfície. La imatge va ser presa a prop del pol Nord del planeta Mercuri, una regió que rep molt poca llum solar.

Aquesta imatge va ser obtinguda com a part de la recerca del MDIS, una compilació d’imatges en alta resolució de la superfície d’aquest planeta. La morfologia de la superfície cobreix més del 90% de Mercuri amb una resolució mitjana de 250 metres per píxel. Les imatges obtingudes pel mapa de la superfície com a base d’aquest estudi, estan fora de la verticalitat de la llum del Sol (és a dir, amb angles d’incidència alts) on les ombres visibles posin en manifest clarament la topogràfia de les característiques geològiques del planeta.

La imatge va ser obtinguda el dia 19 de juny de 2011, amb la càmera WAC i la MDIS, amb una resolució de 163 metres per píxel.

pia14397.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una estructura circular a Xanadú, una regió de Tità.

La sonda espacial Cassini de la NASA, va obtenir aquestes imatges en fals color d’una estructura circular situada en la regió coneguda amb el nom de Xanadú de Tità, una lluna del planeta Saturn. Les imatges, obtingudes per l’espectròmetre visual i infraroig de la sonda Cassini, ens mostra Tità en diferents longituds d’ona.

La naturalesa d’aquesta estructura circular, ha estat objecte de debat, tot i que un grup de científics de la missió Cassini, suggereix un origen d’impacte d’un asteroide o cometa. A l’interior d’aquesta estructura hi ha poc relleu. El centre de l’estructura es troba lleugerament per sota del nivell mig de la superfície circumdant, però encara  no existeixen proves d’un origen del mateix cràter.

Es creu que el possible origen meteòric, podria ser antic i que el mateix material expulsat des del seu interior hauria erosionat les mateixes parets del cràter.

La imatge va ser obtinguda amb l’espectròmetre visual i infraroig, el dia 30 d’abril de 2006. La imatge està centrada a 10 graus de latitud sud i 120 graus de longitud oest. L’equip del VIMS va assignar a cada longitud d’ona de radiació un color: 1,6 microns el color blau, 2.0 microns el color verd i 5 microns el color vermell. La imatge de la dreta està processada de manera de millorar els detalls de l’estructura circular.

pia14311.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una abraçada galàctica.

Dues galàxies situads a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres, estan entrellaçades dins d’una abraçada galàctica. La galàxia Seyfert NGC 1097, situada en la constel·lació de Fornax (el Forn) i que la podem observar en aquesta fotografia capturada amb l’instrument VIMOS instal·lat en el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO. Una petita galàxia el·líptica i comparativament més petita NGC 1097A, també és visible en la part superior esquerra. Hi ha l’evidència que NGC 1097 i NGC 1097A, han interactuat mútuament en un passat recent.

 La galàxia més gran disposa de quatre dolls, molt grans i tènues com per ser observats en aquesta imatge i que emergeixen del seu interior formant una estructura en forma d’X, que representen els dolls més grans observats en longitud d’ona visible. Es ceu que aquests dolls són residus d’una galàxia nana que va ser engolida per NGC 1097 fa alguns milers de milions d’anys.

NGC 1097 és una galàxia Seyfert, el que significa que disposa d’un forat negre supermassiu en el seu interior. De totes maneres, el centre de NGC 1097 és relativament dèbil, el que suggereix que el forat negre central, actualment no està engolint grans quantitats de gas i estrelles.

potw1128a.jpg

Si voleu m és informaiço, premeu aquest enllaç

No hi ha comentaris

Peròxid d’hidrogen localitzat a l’espai.

Per primera vegada s’ha localitzat molècules de peròxid d’hidrogen a l’espai interestel·lar. Aquest descobriment ofereix pistes respecte a l’enllaç químic entre dues molècules essencials per la vida: l’aigua i l’oxigen. A la Terra, el peròxid d’hidrogen juga un paper important en la química de l’aigua i l’ozó dins de l’atmosfera del nostre planeta, ja que és conegut pel seu ús com a desinfectant o decolorant pel cabell (aigua oxigenada). Ara els astrònoms l’han detectat a l’espai utilitzant el telescopi APEX de l’ESO.
Un equip internacional d’astrònoms va fer aquest descobriment amb el telescopi Apex Pathfinder Experiment (APEX), situat en el Llano de Chajnantor a 5.000 metres d’alçada, en els Andes xilens.  Es va observar una regió de la nostra galàxia propera a l’estrella Rho Ophiuchi, situada a uns 400 anys llum de nosaltres. La regió conté núvols de gas i pols còsmica molt densa i freda (al voltant de -250º C), on noves estrelles estan naixent. Els núvols estan compostos d’hidrogen, però contenen traces d’altres productes químics, que els astrònoms intenten localitzar com a molècules a l’espai. Telescopis com l’APEX, que treballen en observacions de llum de longituds d’ones mil·limètriques i submil·limètriques, són ideals per detectar aquestes molècules.
eso1123a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari

Imatges de Neptú en el seu aniversari.

El dia 12 de juliol, el planeta Neptú estava situat en el mateix lloc on és va descobrir fa gairebé 165 anys. Per commemorar el descobriment, el telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha capturat aquestes “imatges d’aniversari” d’aquest gegantí planeta blau-verdós.
Neptú és el planeta més gran i llunyà del nostre Sistema Solar. L’astrònom alemany Johann Galle, el va descobrir el dia 23 de setembre de 1846. En aquest moment s’estan descobrint altres petits planetes més enllà del doble d’aquesta distància. Neptú està situat a uns 4.500 milions de quilòmetres del Sol, és a dir 30 vegades més lluny del que està la Terra de la nostra estrella. Aquest planeta gegant, dona una volta cada 165 anys entorn al Sol.
Aquestes quatre imatges de Neptú, van ser capturades amb la Wide Field Camera 3, situada en el Telescopi Espacial Hubble, durant un interval de 167 hores, entre els  dies 25 i 26 de juny d’aquest any. Les imatges ens mostren els núvols situats a gran alçada entre els hemisferis nord i sud. Els núvols estan compostos per cristalls de gel de metà.
El planeta gegant té estacions de la mateixa manera que la Terra, ja que està inclinada respecte el seu eix ab 19 graus, similar a la Terra que ho està en 23 graus. En lloc de durar alguns mesos, les estacions a Neptú duren uns 40 anys cadascuna.
Aquestes imatges ens mostren  que hi ha més núvols que fa uns anys, quan la majoria dels núvols estaven situats a l’hemisferi sud. Les imatgs del Hubble, ens mostren que l’activitat dels núvols s’ha desplaçat cap a l’hemisferi nord. Ara és el començament de l’estiu a l’hemisferi sud i hivedrn a l’hemisferi nord.
569227main_hubble-neptune-6.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari

Una nova visió en color de Mercuri.

Aquesta imatge en color ens mostra dos cràters del planeta Mercuri, anomenats Basho i Bartok. Basho és el cràter situat a prop de l’extrem esquerra de la imatge, i Bartok és el brillant cràter de color groc situat aproximadament en el centre de la imatge. els dos cràters disposen de pics centrals, que en el cas del pic Bartok apareix en color blau, circumstància que indi a l’existència d’un material diferent que va aflorar a l’xterior com a conseqüència de l’impacte.
La imatge va ser aconseguida com a part de la compilació del mapa en color del MDIS. El mapa en colors es compon amb imatges preses a través del WAC, i els vuit filtres diferents de color que cobriran més del 90% de la superfície de Mercuri, amb una rsolució d’1 quilòmetre per píxel. Les imatges en color amb més qualitat s’obtenen quan la nau espacial i la llum del Sol es troba a la màxima alçada. Altres imatges no tenen tanta resolució per la baixa incidència de la llum del Sol i l’angle d’emissió.
La imatge va ser enregistrada el dia 21 de juny de 2011, amb una resolució de 1806 metres per píxel. El cràter Basho, té un diàmetre de 74 quilòmetres.
pia14378.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari

Un dia de vida.

Aquesta imatge en fals color ha estat capturada per la sonda espacial Cassini de la NASA, enregistrant durant tot un dia una gran tempesta, que és va desenvolupar a partir d’una petita taca que va aparèixer fa uns 12 setmanes al nord del planeta Saturn.
Aquesta tempesta és la més gran i intensa que s’havia observat fins ara en el planeta Saturn, des de la visita de la sonda Voyager. La tempesta encara està activa i tal com podem observar en aquestes imatges, envolta pràcticament tot el planeta, amb una circumferència d’uns 300.000 quilòmetres. De nord a sud, disposa d’una grandària d’uns 15.000 quilòmetres, que correspon a un terç de la circumferència de la Terra. Abasta una àrea equivalent a 4.000 milions de quilòmetres quadrats, és a dir vuit vegades la superfície de la Terra. La tempesta és aproximadamnt 500 vegades més gran de la que va observar la sonda Cassini a l’hemisferi sud.
Els núvols més alts que observem en aquesta imatge disposen d’una pressió atmosfèrica d’uns 100 mil·libars i és troben a uns 100 quilòmetres per sobre dels núvols més tranquils que formen part de l’atmosfera. Aquests falsos colors ens mostren els núvols a diferents altituds. Els núvols que apareixen de color blau són els més alts i són semitransparents. Els de color groc i blanc, són núvols òpticament més gruixuts i situats també a gran alçada. Els de color verd, esta situats a alçades intermèdies. Els de color vermell i marró és troben  a baixa açada. En la base dels núvols, es generen llamps contínuament, on resideix probablement una base de núvols d’aigua. els núvols de tempesta probablement estan fets de gel d’aigua i coberts per amoníac cristal·litzat.
pia12825.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

L’estrella guia de l’òptica adptativa.

Un equip d’investigació del NAOJ ha començat les observacions científiques amb el sistema Laser Guide Star Adaptative Optics (LGSAO), adaptat al Telescopi Subaru. El LGSAO utilitza un làser de gran potència per il·luminar la capa de sodi de l’atmosfera terrestre i generar una estrella guia artificial que brilla en les capes de l’atmosfera superior. El sistema que integra el LGSAO permet la creació d’una estrella guia artificial amb òptica adaptativa, que compensa la turbulència atmosfèrica. Aquest sistema integrat ofereix als científics imatges que són deu vegades més nítides que altres telescopis sense aquest sistema. Per tant, facilitarà descobriments de nous objectes i aclarir conceptes d’objectes observats amb anterioritat.

La turbulència atmosfèrica deforma les observacions amb telescopis terrestres. La resolució espacial de les imatges amb aquest telescopi de 8 metres de diàmetre, situat en el cim del Mauna Kea, un dels millors observatoris del món, pot degradar-se fins a un factor de 10. Des de l’octubre de 2008, el telescopi Subaru conte amb un sistema òptic de 188 elements de control (AO 188), circumstància que va permetre arribar a la capacitat teòrica d’imatges en alta resolució. El funcionament d’aquest sistema requereix el mesurament de la turbulència atmosfèrica de l’objecte a observar. El control de la llum d’una estrella brillant, es pot mesuarar a partir de la seva distorsió. Aquesta estrella que s’utilitza per mesurar el front d’aberració, s’anomena “estrella guia”.

fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »