WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 13:15:05' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juliol, 2011

El Chandra observa el flux de gas que surt del forat negre de NGC 3115.

Aquesta fotografia ens mostra la galàxia NGC 3115, en una imatge composta amb les dades de l’Observatori de raigs X Chandra i de l’Observatori Europeu del Sud del Very Large Telescope (VLT). Utilitzant la imatge del Chandra, observem el flux de gas calent sortint del forat negre supermassiu, situat en el centre d’aquesta galàxia. Aquesta és la primera vegada, que s’observa amb tanta evidència un flux sortint d’un forat negre.

Les dades del Chandra ens mostren en color blau, mentre que les dades òptiques del VLT en color daurat. Les fonts puntuals en la imatge de raigs X, són majoritàriament estrelles binàries que contenen grans quantitats de gas i que estan estirant el seu material a l’interior d’un forat negre de massa estel·lar, o també poden ser estrelles de neutrons. El requadre situat a la dreta, ens indica en una imatge del Chandra la posició central del forat negre. De fet no observem el forat negre sinó el pla d’emissió dels raigs X procedents dels gasos calents, amb una combinació de l’emissió dels raigs X de les estrelles binàries que no podem resoldre.

Els fluxos de gas que surten és concentren, motiu que fa que es tornin més calents i brillants, una prova que confirma l’emissió dels raigs X. Els investigadors han detectat un augment de temperatura del gas que s’inicia a uns 700 milions d’anys llum del forat negre, indicant d’aquesta manera la seva posició. Això suggereix que el forat negre central de NGC 3115, té una masa equivalent  a dos mil milions de vegades el nostre Sol.

NGC 3115 està situada a uns 32 milions d’anys llum de la Terra i està classificada com una galàxia el·líptica, ja que conté un disc amb un bulb central d’estrelles, però sense cap estructura espiral detectable.

n3115.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Roques especials al cràter Gale.

Aquesta imatge obliqua d’un turó situat a l’interior del cràter Gale, situat en el planeta Mart, ens mostra una regió de gran interès científic, segons ha comentat els membres de la missió Mars Science Laboratory.

Aquesta àrea és la base d’un turó, situat més enllà d’un camp de dunes. En aquest cas, els instruments situats en òrbita de la sonda Mars Reconnaissane Orbiter, han detectat els senyals de minerals d’argila, com poden ser les sals de sulfat. Els científics que estudien el planeta Mart, tenen diverses hipòtesis respecte a aquests minerals que mostren els canvis del clima marcià, en particular els canvis en la qualitat de l’aigua en la superfície de Mart. El ròver Curiosity que formarà part de la missiò Mars Science Laboratory, utilitzarà els seus instruments per completar aquesta recerca i estudiar els minerals i donar-nos una visió més completa de l’antic clima de Mart. Aquestes roques són també un objectiu prioritari per la comprovació de l’existència de possibles molècules orgàniques, ja que en aquest medi podria haver estat habitable i suportar d’aquesta manera la vida microbiana.

Aquest canyò és va formar a partir de diferents capes que contenen minerals d’argila i sals de sulfat per deposició (marcat en fletxes). El canyò, igual que el Gran Canyò situat a Arizona, exposa les seves capes de pedra que representen desenes o centenars de milions d’anys que indiquen els canvis climàtics. El ròver Curipsity serà capaç d’investigar aquestes capes i descobrir d’aquesta manera el clima antic del planeta.

pia14298.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Messier 101, la galàxia del Molinet.

Una gran galàxia espiral domina aquesta imatge capturada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE). La galàxia anomenada també amb el nom del Molinet, va ser designada amb el número 101 en el catàleg de l’astrònom Charles Messier. Aquest objecte el podem observa amb uns bons binoculars en un cel fosc en la constel·lació de l’Ursa Major (l’Óssa Major). Es troba a uns 3,5 graus a l’est de la doble Mizar-Alcor.

Messier 101 és una galàxia espiral amb una enorme grandària, on podem observar el seu disc amb centenars de milers de milions d’estrelles, amb una petita protuberància central i uns prominents braços espirals sobresurtin del centre. En aquest cas, la galàxia l’observem de front. En aquesta imatge, les estrelles apareixen en color blau pel fet que són més calentes i brillants i s’observen en la  longitud d’ona més curta que observa el WISE. Les estrelles més fredes il·luminen la pols observada pel WISE en colors verd i vermell.

Messier 101, és una gran galàxia espiral, amb una grandària de 200.000 anys llum, aproximadament el doble de la nostra Via Làctia. Els seus nivells de formació estel·lar, molt ben definits en els seus braços espirals, són probablement causats per les interaccions gravitacionals amb les galàxies veïnes.

wise2011-025-lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda Dawn enregistra una espectacular imatge de Vesta.

La sonda Dawn va capturar aquesta imatge en una òrbita al voltant de Vesta, observant alhora la regió il·luminada pel Sol i la regió fosca. Podem observar una gran estructura a prop del pol sud que presenta una prominencia i que en altres imatges és pot observar en el centre de la regió il·luminada. En comparació amb d’altres imatges, aquesta ens mostra més superfície situada a l’ombra de la nit. Vesta gira sobre el seu eix un cop cada cinc hores i vint minuts.

Dawn va entrar en òrbita al voltat de Vesta el passat dia 15 de juliol de 2011 i pasarà  prop d’un any al voltant d’aquest cos. Després d’això, la propera parada serà la trobada amb el planeta nan Ceres.

La missió Dawn a Vesta i Ceres, està dirigida pel Jet Propulsion Laboratory de la NASA. La Universitat de Califòrnia és la responsable de la missió científica. Les càmeres situades a bord de la sonda és van dissenyar en el departament de recerca del Max Planck Institute d’Alemanya.

573779main_dawn20110721-43_.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant una imatge d’una nebulosa planetària descoberta per un astrònom amateur.

En una col·laboració entre astrònoms amateurs i professionals, sha fet un recent descobriment d’una estrella moribunda, que podria ajudar a resoldre un debat que dura dècades entre els astrònoms. És a dir, les companyes estel·lars són la clau per la formació i estructura de les nebuloses planetàries ?.

El descobriment fet per l’astrònom amateur Matthias Kronberg, s’ha presentat al simposi que tracta de nebuloses planetàries de l’International Astronomical Union que és celebra aquesta setmana a les illes Canaries, Espanya. L’equip de recerca ha presentat una impactant imatge d’aquesta nebulosa obtinguda amb el telescopi de l’observatori Gemini.

Per casualitat, la situació d’aquesta nova nebulosa (anomenada Kronberg 61, o Kn61) està situada en una petita regió que no està estudiada per la missió Kepler de la NASA. L’objectiu del Kepler, és determinar la freqüència i mida que hi ha al voltant d’estrelles semblants al Sol.

“KN61 forma part d’una petita col·lecció de nebuloses planetàries que estan situades estratègicament situades dins de la mirada del Kepler”, ha comentat Orsola De Marco, membre de la Universitat Macquarie de Sydney i responsable de l’article d’aquesta recerca. “Explicar les ràfegues del vent que queden quan les estrelles de mida mitjana, expulsen al final de la vida d’estrelles com el Sol, està generant un intens debat entre els astrònoms, especialment qui és el paper que juguen en aquesta etapa”.

20110725_k61_planetary_nebu1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una superbombolla còsmica.

El Very Large Telescope de l’ESO va capturar aquesta impressionant imatge de la nebulosa que hi ha al voltant del cúmul estel·lar NGC 1929, situat en el Gran Núvol de Magallanes, una galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. Aquesta maternitat estel·lar està dominada per una gran estructura, anomenada pels astrònoms com una superbombolla. La seva estructura està escolpida pels vents de joves i brillants estrelles i per les ones expansives de les explosions de les supernoves.

El Gran Núvol de Magallanes és una petita galàxia veïna de la nostra Via Làctia. Conté moltes regions on els núvols de gas i pols estan forman noves estrelles. Una d’aquestes regions, situada al voltant del cúmul estel·lar NGC 1929, domina aquesta imatge obtinguda amb el Very Large Telescope. Aquesta nebulosa, és coneguda oficialment com LH 120-N 44, o senzillament N44. Estrelles joves i calentes situades a NGC 1929 que emeten una intensa llum ultraviolada fa brillar el gas. Aquest efecte fa resaltar aquesta superbombolla, un immens globus de material d’uns 325 per 250 anys llum de grandària. Comparativament, cal recordar que l’estrella més propera al Sol, és troba a uns quatre anys llum.

La superbombolla N44, es va produir per la combinació de dos processos. El primer, degut als vents estel·lars; fluxos de partícules carregades que provenen d’estrelles molt calentes i massives situades en el mateix cúmul i que van neeixar la regió central. Posteriorment, les estrelles massives del cúmul van explotar com a supernoves generant ones expansives que van empenyer el gas cap enfora i és va formar la brillant bombolla.

eso1125a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble descobreix un altre satèl·lit al voltant de Plutó.

Aquestes dues imatges preses amb una setmana de diferència amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens mostren quatre llunes al voltant del llunyà i gèlid planeta nan Plutó. El cercle de color verd ens mostra en les dues imatges la presència de la lluna acabada de descobrir, que d’una manera temporal s’anomenat P4 i que va ser descoberta el passat mes de juny pel Telescopi Espacial Hubble.

P4 és la més petita de les llunes que envolten a Plutó, amb un diàmetre aproximat entre els 13 i 34 quilòmetres. En comparació, el satèl·lit més gran és Caront amb un diàmetre de 1.200 quilòmetres, mentre que Nix i Hydra tenen entre 32 i 113 quilòmetres.

La nova lluna descoberta, es troba entre les òrbites de Nix i Hydra, els dos satèl·lits descoberts pel Hubble, l’any 2005. Aquest nou satèl·lit completa una òrbita al voltant de Plutó, cada 31 dies més o menys.

La lluna va ser observada per primera vegada amb la càmera de gran camp 3, el passat dia 28 de juny de 2011 i que va sr confirmada posteriorment en observacions fetes els dies 3 i 18 de juliol.

P4, Nix i Hydra són tan petits i febles que cal aplicar llargues exposicions per poder detectar la seva presència. Per aquest motiu podem observar el “soroll” de la càmera produït per la llarga exposició.

hs-2011-23-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El cas de l’Anell Galàctic Retorçat.

Un estrany gir s’està succeint en la investigació astronòmica, uns astrònoms utilitzant l’Observatori Espacial Herchel han descobert un anell situat aparentment en el centre de la nostra galàxia, que s’està deformant, per raons que encara no es poden explicar. Aquesta imatge infraroja del Herchel, una missió de l’Agencia Espacial Europea ab la col·laboració de la NASA, ens mostra aquest anell amb més claredat que mai. Podem observar com un llaç de color groc que sembla tenir dos lòbuls. De fet, l’anell és una estructura de gas i pols molt freda, que es torça de manera que una part d’aquesta estructura s’eleva per sobre i per sota del pla de la nostra galàxia, la Via Làctia.
Les observacions anterior havien mostrat algunes parts d’aquesta estructura. El Herchel observar en llum infraroja i d’aquesta manera pot penetrar dins de les regions fosques del centre de la nostra galàxia. Per primera vegada el Herchel, ens mostra una visió complerta d’aquesta estructura.
Els astrònoms no estan segurs de l’origen d’aquesta estructura, algunes teories suggereixen que pot haver sorgit de les pertorbacions gravitacionals amb galàxies veïnes. Segons es creu, dins d’aquesta regió és formen noves estrelles.
L’anell s’estén per una regió de més de 600 anys llum i és troba a uns 15 graus Kelvin (-160 graus Celsius). La regió amb més temperatura és de color blau i la més freda en color vermell.
La imatge va ser presa amb dos dels instrumnts del Herchel: la càmera conjunta  fotodetector i espectròmetre ( amb 70 microns d’ona en clor blau i 160 microns en clor verd) i el receptor d’imatgs espectrals fotomètriques (350 microns en color vermell).
nhsc2011-013a-ti.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

L’Spitzer observa l’aranya de les estrelles.

Això que veiem no són insectes atrapats en un tela d’aranya. Unes són estrelles de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia que les podem observar davant d’una altre galàxia espiral, anomenada IC 342. El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA va capturar aquesta imatge en llum infraroja, on ens mostra clarament les brillants regions plenes de pols.
Situada a una dstància d’uns 10 milions d’anys llum, IC 342 és troba relativament a prop, considerant els estàndards de les distàncies entre galàxies. No obstant això, des del nostre punt d’observació és difícil observar aquesta galàxia, ja que està situada darrera del nostre disc de pols. Aquesta pols fa que ssigui difícil observar-la en llum visible, però la llum infraroja pot travessar aqust vel amb certa facilitat.
Mentgre que les estrelles de la nostra galàxia apareixen com a punts de color blanc i blau, també podem observar la boirina blava d’IC 342 que recull la llum de les seves pròpies estrelles. En color vermell, podem observar les estructures de pols que contenen les regions en formació estel·lar.
El centre de la galàxia, ens podem imaginar la forma d’una aranya, que en realitat és la llar d’un gran esclat de joves estrelles. en les regions situades al seu voltant, observem una petita barra de pols i gas, que està ajudant al naixement d’aquestes noves estrelles.
feature11-06_rec.jpg
Si vleu més informació, premeu aquest enllaç.
No hi ha comentaris

Un tresor amagat a prop de nosaltres.

El telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre situat a La Silla, és un poderós instrument que pot captar llunyans objectes celestes, però en que en aquest cas s’ha utilitzat per fotografiar el cos celest que tenim més a prop de nosaltres: la Lluna.
Aquesta fotografia d’una Lluna creixent, ens mostra la llum del Sol  que passa fregant l’horitzó a través d’una superfície plena de cràters, on podem observar les seves ombres. Tot i que aquesta regió és prou llisa, en altres regons podem observar-hi altes muntayes, amb alguns cims que arriben als 5.000 metres d’alçada. Quan són il·luminades pel Sol, aquestes muntanyes projecten les seves llargus ombres per la superfície lunar. Als anys 1600, Galileu utilitzava aquestes ombres per determinar l’alçada dels cims lunars.
En els pols de la Lluna que no podem observar en aquesta fotografia, alguns cràters estan permanentment foscos, en no arribar-hi la llum del Sol. Els cientíics han sospitat durant molt de temps que aquestes regions que sempre estan molt fredes, podrien aixoplugar gel d’aigua, però no va ser fins a finals de 2009, quan és va trobar aquesta evidència.
En una missió de la NASA anomenada LCROSS (Luna Crater Observation and Sensing Satellite) és va enviar un impulsador d’un coet per que xoqués amb la superfície de la Lluna, mentre que la resta de la nau buscava l’evidència de l’aigua en l’impacte. La missió va ser un èxit, ja que és va confirmar la presència de gel d’aigua dins d’agun d’aquests cràters. Aqusta trobada podrà ajudar a la futura exploració humana a la lluna i d’altres llocs del Sistema Solar.
potw1129a.jpg
Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.
1 comentari

Pàgina Següent »