Arxiu per Juny, 2011

Tombarelles d’una EMC.

El passat dia 30 de maig de 2011, la sonda espacial STEREO Darrera, va capturar una protuberància solar, just en el moment de “saltar” d’un lloc a un altre del Sol. En aquesta pel·lícula, que combina imatges presses pels telescopis EUVI i COR1, ens mostren una erupció vista pel EUVI en dades capturades en la línia d’emissió d’Heli II a 304 Àngstroms.

A una major alçada, l’observem en llum blanca amb el telescopi COR1, amb aquest telescopi observem com una gran quantitat de matèria retorna cap avall, però una altre part es desvia en direcció nord i acaba caient en altres regions del Sol, lluny d’on va sortir. Aquest comportament és molt rar en una erupció solar, un esdeveniment que de ben segur serà estudiat pels científics.

Algunes partícules de pols fora del focus de visió del telescopi COR1, són visibles breument al final de la pel·lícula.

somersault_med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La primavera al pol sud de Mart.

La sonda Mars Exprress de l’ESA ha celebrat els vuit anys d’estada a l’espai, enviant-nos aquesta imatge d’una regió gelada situada a prop del pol sud del planeta Mart. Els pols estan estretament vinculats amb el clima i canvien amb les estacions. Estudiar el clima, és precisament un dels objectius científics més importants d’aquesta missió.

Prop de dues terceres parts d’aquesta imatge estan cobertes per una capa de gel, que juntament amb d’altres dipòsits dispoersos formen part del pol sud. Aquesta regió es concret s’anomena Ulyxis Rupes. El costat esquerra de la imatge, està dominat pel material fosc que amaga sota els brillants gels de la resta de la regió.

En aquests llocs a més de 1.000 quilòmetres del pol sud, la capa de gel és relativament fina, en les dades del radar indiquen només uns 500 metres de gruix, mentre que en les regions centrals del pol sud poden arribar als 3.700 metres.

Tot i aquesta capa de gel, en la regió nord són evidents els penya-segats entre les capes de gel i pols. Aquestes es formen en estructures de capes. Els penya-segats amb estructures corbades, ens indiquen la seva possible formació a partir de cràters d’impacte subjacents.

L’elevació d’aquesta regió disminueix notablement de sud a nord, deixant caure el nivell de la superfície prop de 1.500 metres en total, d’esquerra a dreta en la imatge.

510-20110518-8995-6-co-01-u.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Solar Dynamics Observatory, observa onades de “surf” en el Sol.

Els científics han descobert una ona semblant a la que els surfistes utilitzen per lliscar per les ones del mar, aquesta ona però s’ha observat a l’atmosfera del Sol. Això que veiem, és més que una excel·lent imatge, ja que ens mostra com és mou l’energia a través d’aquesta regió, coneguda com corona solar.

Atès que els científics saben com és comporten aquestes ones, iniciades per una inestabilitat anomenada Kelvin-Helmholtz, per la qual l’energia és disolt a l’aigua i d’aquesta manera poden utilitzar aquesta informació per comprendre millor el comportament de la corona, que és milers de vegades més calenta del que seria normal.

“Una de les principals preguntes respecte a la corona solar, és el mecanisme d’escalfament”, comenta el físic solar Leoan Ofman, membre del Goddard Space Flight Center de Greenbelt. “La corona és més de mil vegades més calenta que la superfície del Sol, però el mecanisme d’escalfament encara no és prou conegut. Hi ha científics que suggereixen que les ones podrien generar una turbulència que actuaria a manera de calefacció. Ara tenim una evidència en les ones Kelvin-Helmholtz”.

556798main_kh-waves-orig_fu.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una propera fabrica de supernoves.

Una fabrica local de supernoves sembla ser que ha iniciat recentment la seva producció, aquesta regió està situada a la Nebulosa Carina, d’acord amb la gran quantitat de dades que ha enregistrat l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA. Aquest descobriment pot ajudar als astrònoms a entendre millor com alguns dels objectes més pessants i joves de la nostra galàxia, poden alliberar al seu entorn els elements recentment forjats al seu entorn.

Situat en el braç de Sagittarius-Carina de la Via Làctia, just a una distància d’uns 7.500 anys llum de nosaltres, la Nebulosa Carina, ha estat un objecte favorit pels astrònoms per observar-la en diferents telescopis i una amplia gamma de longituds d’ona. En concret la visió extraordiànriament fina en radiació X, ha permès detectar més de 14.000 estrelles, mostrant un difús resplendor en raigs X i que proporciona una potent evidència de supernoves que s’han format en aquest enorme complex de joves estrelles.

“La Nebulosa carina és un dels millors llocs per estudiar com viuen i moren les joves estrelles massives”, ha comentat la Leisa Towbsley, membre de la Penn State University i que va ser la responsable de la campanya d’observació de la Nebulosa Carina per part del Chandra. “Ara tenim l’evidència que la formació de supernoves en la Nebulosa Carina, ja ha començat”.

Una important evidència en aquesta recerca de brillants fonts de raigs X, és troba a Trumpler 15, un dels deu grups d’estrelles situats en el complex de Carina.

“Això suggereix que algunes de les estrelles massives de Trumpler 15, ja estan destruïdes per les explosions de les supernoves”, ha comentat en Junfen Wang, membre del Harvard Smithsonian Center for Astrophysics de Cambridge i responsable principal d’aquesta recerca. “Aquestes estrelles disposen probablement entre 20 i 40 vegades la massa del Sol i han explotat en els últims milions d’anys, que és un temps molt recent en termes còsmics”.

carina.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una postal enviada de l’espai exterior.

Astrònoms de l’ESO utilitzant l’instrument Wide Field Imager, instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre situat a l’observatori de La Silla a Xil, han obtingut aquesta imatge de la galàxia NGC 6744. Aquesta impressionant galàxia espiral es troba a uns 30 milions d’anys llum de nosaltrs en la constel·lació del Gall Dindi.

Des de la Terra podem observar NGC 6744 quasi bé de front, el que ens ofereix una visió privilegiada de l’estructra de la galàxia. Si disposéssim de prou tecnologia per sortir de la nostra Via Làctia i mirar-la des de l’espai intergalàctic, podríem observar una cosa semblant: espectaculars baços espirals envoltant un disc de pols i un dens i allargat nucli. Fins i tot s’aprecia una distorsionada galàxia veïna, anomenada NGC 6744A, visible com una taca situada a la part inferior de NGC 6744, semblant a un dels núvols de Magallanes, una galàxia veïna de la nostra Via Làctia.

Una diferència entre NGC 6744 i la Via Làctia, és la seva grandària. La nostra galàxia arriba als 100.000 ays llum, mentre que la galàxia que observem té el doble de grandària.

Aquest impressionant objecte és una de les galàxies espirals més grans i properes a nosaltres. Si bé disposa d’una brillantor equivalent a 600 mil milons de sols, la seva llum s’expandeix a través del cel amb una àrea equivalent a dues terceres parts de la grandària de la Lluna plena.

eso1118a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’Opportunity observa un petit cràter.

La unitat Mars Exploration Rover Opportunity, el passat dia 1 de juny de 2011 és va desplaçar 146,8 metres, que es varen afegir als 30 quilòmetres que ha recorregut en els últims 88 mesos d’estada al planeta Mart. Això representa  50 vegades la distància prevista inicialment per tota la missió, o 12 vegades la distància que corren els cavalls en la famosa carrera de la Belmont Stakes.

L’Opportuny s’ha acostat a molts cràters al llarg del seu viatge. Un dels més joves que ha visitat ha estat el “Skylab” que s’hi va acostar el mes passat. Podem observar roques disperses degut a l’impacte d’un meteorit que envolten el cràter que va fotografiar l’Opportunity el passat dia 12 de maig.

Aquest cràter porta el nom de la primera estació espacial dels Estats Units, que només tenia 9 metres de grandària. El ròver Opportunity l’ha pogut observar després d’avançar 22 quilòmetres des del cràter Endeavour situat a uns 22 quilòmetres.

Les posicions de roques disperses en relació a les ones de sorra, suggereixen que Skylab, és un jove cràter marcià amb una edat d’uns 100.000 anys.

555867main_pia14132-43_946.jpg

Si voleu més informaió, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una nova visió de la gran Nebulosa Carina.

Eta Carinae és una de les estrelles més massives i brillants de la Via Làctia. En comparació amb el nostre Sol, és unes 100 vegades més massiva i un milió de vegades més brillant. Aquesta famosa estrella hipergegant (situada en la part superior esquerra de la imatge), està envoltada per la Nebulosa Carina. En aquesta imatge composta, que recull les regions visibles i infraroges de l’espectre, les àrees que apareixen en color blau són les que queden tapades per la pols, mentre que les zones que apareixen en color vermell s’amaguen darrere dels densos núvols de pols que tapen la llum visible.

Un estudi que ha combinat les dades de raigs X i observacions infraroges han mostrat una nova població d’estrelles massives que s’amaguen dins de regions de la nebulosa molt enfosquides per la pols. L’afegitó d’aquestes massives estrelles a la nebulosa, indica que dins de la Nebulosa Carina es produeixen el doble d’explosions de supernoves del que és suposava fins ara.

Les dades en llum visible i de la regió blava de l’espectre, han estat recollides pel Digital Sky Survey i és mostra en color blau; l’infraroig proper situat en una longitud d’ona de 2,2 microns s’ha aconseguit amb el Two Micron All Sky Survey (2MASS) i el veiem en color verd, mentre que les observacions infraroges del Infrared Array Camera situat en el Telescopi Espacial Spitzer amb 3,6 microns, són de color vermell.

sig11-006_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Swift de la NASA descobreix l’esclat de raigs gamma més llunyà.

El dia 29 d’abril de 2009, una explosió de cinc segons de durada de raigs gamma, situada en la constel·lació de Canes Venatici i que el Burst Alert Telescope situat en el Telescopi Espacial Swift de la NASA el va detectar. Com la majoria d’esclats de raigs gamma, aquesta explosió ara designada com GRB 090429B, ens anuncia la mort d’una estrella amb una massa equivalent a 30 vegades el Sol i el naixement probable d’un nou forat negre.

“L’important d’aquest esdeveniment no és tant “què”, sinó el “quan”, ha comentat en Neil Gehrels, responsable principal de la missió Swift. “GRB 090429B va explotar en la frontera còsmica, situada entre les primeres estrelles que és van formar en el nostre Univers”.

Com que la llum es mou a una velocitat finita, observar més lluny a l’univers significa mirar cap enrere en el temps. Observar GRB 090429B, ens ofereix una visió del cosmos quan tenia una edat d’uns 520 milions d’anys.

Ara, després de dos anys d’anàlisi, els astrònoms estudien el resplendor de l’explosió i asseguren que va succeir molt més lluny i el situen a una distància de 13.140 milions d’anys llum de nosaltres, certament l’objecte més llunyà observat fins ara.

El descobriment del Swift, situa la frontera còsmica més enrere en el temps. Un esclat de raigs gamma, detectat el 4 de setembre de 2005 va indicar que és trobava a una distància de 12.770 milions d’anys llum. Ara el GRB 090423 que és va detectar fa només sis dies, ha determinat que és troba a una distància d’uns 13.040 milions d’anys llum de nosaltres.

553873main_090429b_noann.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El VLT detecta una brillant estrella solitària.

Gràcies al Very Large Telescope de l’ESo situat al Paranal, s’aconseguit observar una solitària estrella detectada prèviament en una propera galàxia, que és realment tres milions de vegades més brillant que el nostre Sol. Totes les “súper estrelles” semblants a aquesta s’havine detectat en cúmuls estel·lars, mentre que aquesta llueix com un far incandescent en la foscor. L’origen d’aquesta estrella, és un misteri; és va formar aïllada o dins d’un cúmul ?. Ambdues opcions desafien la comprensió dels astrònoms que estudien els processos de formació estel·lar.

L’equip de recerca utilitzant el Very Large Telescope, van estudiar l’estrella VFTS 682, situada en el Gran Núvol de Magallanes, una petita galàxia veïna de la Via Làctia. Analitzant la seva llum amb l’instrument FLAMES, varen compronvar que disposa d’una massa equivalent a 150 vegades el Sol. Fins ara, només deteàvem estrelles d’aquestes característiques en els densos cúmuls estel·lars, tot i que VFTS 682 viu sola.

“Estem molt sorpresos al trobar una estrella tant massiva sola i sense estar dins d’un cúmul”, ha comenta en Joachim Bestenlehner, responsable d’aquesta recerca i estudiant de l’Observatori Armagh d’Irlanda del Nord. “El seu origen, és un misteri”.

Aquesta estrella havia estat detectada anteriorment en un rastreig de les estrelles més brillants de la Nebulosa de la Taràntula, situada en el Gran Núvol de Magallanes, que és troba situada dins d’un núvol de gas i pols, que envolta a altres joves estrelles.

La llum vermella i infraroja emesa per l’estrella pot travessar la pols, mentre que la llum blava i verda (de longitud d’ona més curta) és dispersa i finalment és dilueix. Com a resultat d’això, l’estrella sembla més vermella, tot i que si la poguèssim observar sense obstacles la veuríem més brillant i de color blau i blanc.

A més de ser molt brillant, VFTS 682 és una estrella molt calenta en la seva superfície, amb una temperatura d’uns 50.000 graus Celsius. Estrelles amb propietats tant inusuals, poden acabar les seves curtes vides no tant sols com una supernoves, que és el més normal per les estrelles molt massives, sinó fins i tot amb un potent esclat de raigs gamma de llarga durada, una de les explosions més brillants de tot l’univers.

eso1117b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cinc mons.

Cinc llunes, dominades en un primera pla per Rea, comparteixen aquesta imatge capturada per la sonda espacial Cassini, amb els anells de Saturn observats gairebé de cantó.

Rea amb 1528 quilòmetres de diàmetre, és el satèl·lit més grans dels que observem en aquesta imatge, alhora que també és el més proper a la sonda. Dione amb 1123 quilòmetres, l’observem per sobre dels anells a prop del centre de la imatge. La petita lluna Prometeus amb només 86 quilòmetres de grandària, és tot just visible al costat dels anells a la dreta de Dione. Epimateus té una grandària de 113 quilòmetres i és troba a la dreta dels anells. Finalment podem observar a Tetis amb 1062 quilòmetres de diàmetre en la part més a la dreta de la imatge.

Aquesta imatge està capturada des del costat oposat al planeta Saturn, amb la llum del Sol incidint per sobre del pla dels anells de Saturn.

La imatge va ser capturada amb la càmera de gran camp a bord de la sonda Cassini, el passat dia 11 de gener de 2011. La imatge va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 61.000 quilòmetres de Rea, amb un angle de fase entre el satèl·lit la sonda i el Sol de 15 graus. La resolució de la imatge a Rea és de 4 quilòmetres per píxel.

pia12767.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina Anterior

Moved Permanently

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.