WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-28 14:18:41' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juny, 2011

Una tempesta de naixement de noves estrelles a Centaurus A.

Semblant als núvols de pluja en un dia de tempesta, podem observar els camins de pols que travessen la galàxia gegant el·líptica de Centaurus A.

Aquesta visió pancromàtica del Hubble, que s’estén des de l’ultraviolat fins l’infraroig proper, ens mostra el vibrant resplendor dels joves cúmuls d’estrelles blaves amb un fons fosc provocat per la pols còsmica.

La forma distorsionada del disc de Centaurus A, correspon al gas i la pols, una prova de la col·lisió que va succeir en un temps passar amb una altre galàxia. Les ones de xoc resultant d’aquest succés, fan que els núvols d’hidrogen s’hagin compromit, la qual cosa provoca una “tempesta” de formació estel·lar. Aquestes joves estrelles són visibles en la regions de color vermell en aquesta imatge del Hubble.

La galàxia està situada a una distància de 11 milions d’anys llum de nosaltres, i conté el nucli galàctic actiu més proper a la Terra. El centre d’aquesta galàxia hi ha un forat negre supermassiu, on surten dolls de gas a alta velocitat, tot i que ni el forat negre ni els jets de material són visibles en aquesta imatge.

La imatge va ser capturada el mes de juliol de 2010, amb la càmera del Hubble, Wide Field Camera 3.

hs-2011-18-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un forat negre es menja una estrella i produeix un centelleig de raigs gamma.

Un brillant centelleig de raigs gamma observat el dia 28 de març de 2011, amb el satèl·lit Swift i que ens mostra la mort d’una estrella en caure a un forat negre massiu, segons comenta un equip d’astrònoms de la Universitat de Berkeley de Califòrnia.

Quan es va produir l’esclat, el Swift Gamma Burst Missions va ser el primer a observar-lo, com un flaix a la constel·lació de Draco. Els astrònoms van pensar que era una explosió de raigs gamma fruït d’un col·lapse de l’estrella GRB 110328A. El dia 31 de març, en Joshua Bloom, membre de la Universitat de Berkeley, va enviar una circular on suggeria que aquesta no era una explosió típica de raigs gamma, sinó un raig d’alta energia produïda per una strella de la grandària del Sol i que va ser destrossada per un forat negre un milió de vegades més massiu que l’estrella.

El que va destacar d’aquesta flamarada de raigs gamma, anomenada Sw 1644+57, era que l’explosió per la seva llarga durada i que havia succeit en el centre d’una galàxia situada a uns 4 milions d’anys llum de nosaltres. Degut que la majoria de les galàxies contenen un forat negre massiu en el centre, la circumstància de la ràfega de llarga durada, indicaria la interrupció lenta del material de l’estrella caient a l’interior del forat negre.

“Aquesta explosió va produir una enorme quantitat d’energia durant un període de temps bastan llarg, aproximadament dos mesos i mig”.

grb110328a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Chandra ens mostra que els forats negres formaven part d’un univers primerenc.

Utilitzant les dades de més intensitat en radiació X que s’han aconseguit fins ara, uns astrònoms han observat la primera evidència directa que indiquen que els forats negres eren comuns en un univers primitiu. Aquest descobriment s’ha realitzat a l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, que mostra que els joves forats negres formaven part del mateix creixement de les respectives galàxies amfitriones.

Els astrònoms han utilitzat el Chandra i han observat una regió del cel durant sis setmanes amb l’instrumetn anomenat Chandra Deep Field South (CDFS). Combinant les dades d’imatges òptiques i infraroges del Telescopi Espacial Hubble, amb aquestes noves dades del Chandra, han permès als astrònoms observar forats negres a 200 llunaynes galàxies, tal com eren quan l’univers tenia entre 800 i 950 milions d’anys d’edat.

“Fins ara, no teniem gaires dades de l’existència de forats negres en aquestes galàxies primerenques, fins i tot si existien”, comenta l’Ezequiel Treister, membre de la Universitat de Hawaii i principal responsable d’aquesta recerca que sortirà publicada el dia 16 de juny a la revista Nature. “Ara sabem que hi són i que estan creixent d’una manera frenètica”.

Les observacions han detectat que aproximadament un 30 per cent de galàxies llunyanes contene un forat negre supermassiu. Extrapolant aquests resultats, podríem pensar que almenys 30 milions de forats negres supermassius podrien existir en aquell univers primerenc. Aquest és un factor que augmenta en 10.000 el nombre estimat de quàsars en aquell univers primitiu.

cdfs.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primeres imatges del Telescopi de Rastreig del VLT.

El Telescopi de Rastreig (VST) del VLT, l’últim a estrenar-se a l’Observatori Paranal de l’ESO a Xile, ha mostrat les primeres e impressionants imatges del cel austral. El VST és un telescopi d’avantguarda de 2,6 metres de diàmetre, equipat amb una poderosa càmera OmegaCam de 268 megapíxels, dissenyada per rastrejar el cel a gran velocitat i amb una gran qualitat. Aquest telescopi de llum visible és el complement perfecte pel Telescopi de Rastreig VISTA de llum infraroja. Les noves imatges de la nebulosa Omega i del cúmul globular Omega Centauri, ens mostren l’extraordinària qualitat del VST.

El Telescopi de Rastreig (VST) del VLT és l’últim telescopi que ha entrat en servei a l’Observatori Paranal. La seva cúpula és troba al costat d’un dels quatre telescopis principals del VLT. El VST és un telescopi de rastreig de gran camp, amb una visió que cobreix dues vegades l’ample de la Lluna plena. Es el  telescopi més gran del món dissenyat especialment per rastejar el cel en llum visible.

El VST és un telescopi d’avantguarda amb un diàmetre de 2,6 metres i un sistema d’òptica adaptativa que permet mantenir els miralls permanentment centrats. A l’interior del telescopi, darrera del gran mirall està instal·lada la càmera OmegaCam amb un pes de 770 quilos, construïda amb 32 detectors CCD i segellada al buit  i que permet obtenir imatges de 268 megapíxels.

eso1119a.jpg

Si voleu més infrmació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant el vent estel·lar.

De la mateixa manera que la pols de la Terra és remoguda per la força del vent, la pols espacial pot ser bufada pel vent i la radiació de les estrelles. Aquesta imatge de la nebulosa de la Trompa de l’Elefant, ha estat capturada pel Wide-field Survey Explorer (WISE) de la NASA, que ens mostra un núvol de pols i gas erosinat , empès per una estrella massiva. El brillant “tronc” de la nebulosa situat a prop del centre de la imatge, és un núvol dens format per les reaccions i el vent estel·lar, que confereix la forma de mànega que sobresurt de la resta de gas i pols que s’escampa al seu voltant.

La “Trompa de l’Elefant”, és un terme comunament utilitzat pels astrònoms per referirse a aquesta estructura. Estructures similars és poden identificar en altres nebuloses, tot i que aquesta és l’única que utilitza aquest nom. Exemples més llunyans de trompes d’elefants i observats pel WISE poden ser LBN 211.91-01.37 o la Nebulosa de l’Ànima.

L’estrella responsable d’quest vent estel·lar, és HR8281, situada en el centre de la imatge. És una de les tres estrelles de color blau situades a l’extrem superior del tronc i que formen un triangle en la part brillant d’aquest tronc. De les tres estrelles, és la més alta de la imatge. Els efectes destructius en la nebulosa que l’envolta, queden mostrats en la fosca cavitat. Tota la nebulosa és també coneguda com IC 1396A. Està situada a només 2.450 anys llum de nosaltres. Les dimensions d’aquest tronc són d’uns 30 anys llum de llargada, tot i que tota la nebulosa sencera té unes dimensions d’uns 100 anys llum.

wise2011-022-med.jpg

Si voleu més infrmació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una gran sopresa en la perifèria del sistema Solar.

Les sondes Voyager de la NASA han viatjat fins on ninguú arribat fins ara. Viatgen sense motor i en silenci en direcció a les estrelles. En l’actualitat és troben a una distància de 9.000 milions de quilòmetres de la Terra i encara continuen enviat-nos nous descobriments de regions inexplorades del Sistema Solar.

Els científics de la missió acaben de comunicar un descobriment molt interessant. Han observat unes bombolles !.

Segons els models informàtics, les bombolles són molt grans, d’uns 180 milions de quilòmetres d’ample cadascuna, de manera que caldria moltes setmanes de viatge per poder-les creuar. El Voyager 1 va entrar en aquesta “zona-escumosa” al voltant de l’any 2007 i el Voyager 2 va entrar-hi un any més tard. En un principi, els investigadors no entenien la naturalesa d’aquesta regió, ara creuen tenir una resposta.

“El camp magnètic del Sol, s’estén per tot el Sistema Solar”, comenten els membres d’aquesta recerca. “A causa de la rotació del Sol, el seu camp magnètic es retorça i s’arruga com la faldilla d’una ballarina. Lluny, molt lluny del Sol, on ara estan les sondes Voyager, podem observar els plecs d’aquesta faldilla”.

Quan un camp magnètic és severament doblegat com en aquesta regió, poden succeir coses interessants. Les línies de força magnètica s’entrecreuen i es “connecten” (reconnexió magnètica, que és el mateix procés energètic subjacent de les erupcions solars). Els plecs de la faldilla és reorganitzen, de vegades d’una manera explosiva en escuma de bombolles magnètiques.

En aquesta imatge podem observar l’antiga i la nova visió de la heliopausa. En colors vermell i blau les línies corbes amb els models més ortodoxos. Les noves dades del Voyager hi afegeixen l’escuma magnètica (en la subimatge) barrejada.

558154main_old-new-heliopau.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una galàxia activa, amb dos forats negres massius.

Un recent estudi que ha utilitzat dades del satèl·lit Swift i de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, indica la presència d’un segon forat negre massiu en el centre d’una propera e inusual galàxia.

Aquesta galàxia és coneguda com Markarian 739 o NGC 3758, la qual es troba a uns 425 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de Leo. Només uns 11.000 anys llum separen els dos nuclis, on cadascun conté un forat negre engolint el gas que cau al seu interior.

“En el centre de la majoria de les grans galàxies, incloent-hi la nostra Via Làctia, trobem forats negres supermassius amb unes masses que equivalent a milions de vegades el nostre Sol”, comenta el responsable d’aquesta recerca en Michael Koss, membre del Goddard Space Fligt Center. “Alguns d’aquests forats negres irradien milers de milions de vegades més energia que el nostre Sol”.

Els astrònoms anomenen aquests nuclis galàctics com a Nuclis Galàctics Actius (AGN). Però tant massius com aquests forats negres observats ara, només representen un u per cent i que és poden classificar com AGNs. Els sistems binaris AGN encara són més rars: Markarian 739 és el segon grup d’aquestes característiques dins d’una regió equivalent a cinc-cents milions d’anys llum.

Molts científics pensen que aquests esdeveniments pertorbadors, com poden ser les col·lisions de galàxies AGNs, proporcionen grans quantitats de material que cauen en direcció als forats negres. Com a conseqüència d’això, el gas cau a l’interior dels forats negres en forma espiral augmentat d’aquesta manera la seva temperatura i energia.

558586main_mrk0739_close.jpg

Si voleu més inforació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un tros de cel.

Aquesta espectacular fotografia d’uns 230 graus d’extensió, on podem veure el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, presa per Gerhard Hüdepohl, ens mostra una interessant vista del cel on observem cúmuls estel·lars a centenars d’anys llum de distància.

Les quatre Unitats de Telescopi del VLT dominen el paisatge en un primer pla. Amb els gegantins miralls de 8,2 metres de diàmetre, que permeten mirar en direcció a l’espai i observar objectes quatre mil milions de vegades més tènues del que podriem observar amb els nostres ulls. També podem observar els recintes circulars dels quatre Telescopis Auxiliars de 1,8 metres de diàmetre, un situat a l’esquerra de les Unitats de Telescopis i tres a la seva dreta.

La brillant traça del cel visible en aquesta fotografia conté un tresor d’objectes astronòmics. La brillant esfera situada sobre el mantell de núvols, és la Lluna, que està il·luminant els telescopis així com també el cel.

Per sota de la lluna, el que sembla una brillant estrella és en realitat el planeta Júpiter. Un gegant de gas, que alhora és un dels objectes més brillants del cel nocturn. Entre alguna de les agrupacions estel·lars que podem observar, destaca el cúmul estel·lar de les Plèiades. Sobre la segona Unitat de Telescopis, observem a l’esquerra l’estrella Capella, mentre que a la seva dreta observem els caps dels Bessons, Castor i Polux.

potw1123a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cràter, cràter, cràter !.

Aquesta espectacular imatge del planeta mercuri, inclou tres grans cràters amb uns diàmetres aproximats de 12, 30 i 70 quilòmetres. El cràter més gran, és el més antic dels tres, amb els altres dos superposats. El cràter de 30 quilòmetres de diàmetre, presenta una estructura de pic central en el mig molt interessant i inusual.

Aquesta imatge d’alta resolució va ser capturada pel MDIS, com estudi de la morfologia de la superfície d’aquest planeta. L’estudi morfològic cobrirà més del 90% de la superfície de Mercuri amb una resolució mitjana de 250 metres per píxel i d’altres amb resolucions de 820 metres per píxel. Les imatges obtingudes de la seuperfície serviran per elaborar un mapa vertical, on és superposaran les ombres visibles per tal d’observar la forma topogràfica de les principals característiques geològiques.

La imatge va ser capturada el passat dia 20 de maig de 2011, amb una resolució de 154 metres per píxel i un angle de fase de 78,5 graus.

ew0214372528g_map.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Nova llum per un romanent de supernova.

L’any 1987 la llum de l’explosió d’una estrella situada a la veïna galàxia del Gran núvol de Magallanes, va arribar a la Terra. Anomenada supernova SN 1987A, ens mostrà l’explosió de la supernova més propera a la Terra observada en els últims 400 anys i ha permés estudiar als astrònoms detalls sense precedents fins ara.

Avui un equip d’astrònoms ha anunciar que les restes de la supernova, que s’havien esvaït amb els anys, ha retornat a brillar. Això demostra que una font d’energia diferent ha il·luminat les restes i marca la transició d’una supernova a un romanent d’una supernova.

“La supernova SN 1987A s’ha convertit en el romanent de supernova més jove visible per nosaltres”, ha comentat en Robert Kirshner, membre del Harvard Smithsonian Center for Astrophysics (CfA).

Com podem observar a la imatge, SN 1987A està envoltada per un anell de material que va  explotar davant de l’estrella progenitora milers d’anys abans que explotés la mateixa estrella. L’anell té unes dimensions aproximades d’un any llum (uns 10 bilions de quilòmetres aproximadament). Dins d’aquest cercle, les “entranyes” de l’estrella s’agafen cap l’exterior en un núvol de deixades en expansió.

La majoria de la llum de la supernova prové de la desintegració radioactiva dels elements creats durant l’explosió. Amb el pas del temps tot aquest material s’esvaeix. No obstant, les restes de SN 1987A han començat a il·luminar-se, el que suggereix que una nova font d’energia és la causant d’aquesta il·luminació.

untitled.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »