Arxiu per Juny, 2011

Tità tallat per la meitat.

Els anells del planeta Saturn travessen des del nostre punt de visió la lluna més gran del planeta, Tità.

Amb un albedo fosc, Tità de 5.150 quilòmetres de diàmetre, ens mostra unes regions més brillants situades en el pol nord, que en altres imatges podem observar .

Observem el satèl·lit amb una il·luminació que prové del sud, il·luminant els anells justm per sota del pla de rotació d’aquesta grandiosa estructura. El nord a Tità, està a dalt.

La imatge va ser presa amb la sonda espacial Cassini i la seva càmera d’angle estret, el passat dia 12 de maig de 2011, utilitzant un filtre espectral sensible a longituds d’ona de llum infraroja, centrat a 938 nanòmetres. Les dades van ser obtingudes des d’una distància aproximada de 2,3 milions de quilòmetres de Tità, amb un angle de fase entre Tità, la sonda i el Sol de 11 graus. La resolució d’aquesta imatge, és de 14 quilòmetres per píxel.

pia12772.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La Nana Carina, una galàxia amagada dels nostres ulls.

Es una de les galàxies més properes a la Terra, encara que la Galàxia Nana Carina és tant tènue i difusa, que els astrònoms no la van descobrir fins els anys 70. Una galàxia que acompanya a la Via Làctia, i que té trets que la fan molt similar per una banda als cúmuls globulars, o a les galàxies més grans.

Els astrònoms creuen que les galàxies nanes esferoïdals com la Nana Carina, són molt comuns a l’Univers, però que són extremadament difícils d’observar. La seva falta de brillantor i la baixa densitat estel·lar, implica que és un objecte que s’observa com un senzill grup d’estrelles. En aquesta imatge, la nana Carina apareix com un cúmul de tènues estrelles escampades a través de la regió central de la fotografia. Es difícil distingir les pròpies estrelles de la galàxia nana, ja que al davant d’aquestes hi ha estrelles de la nostra Via Làctia, fins i tot es poden observar a través d’aquesta galàxia nana, algunes llunyanes galàxies; la nana Carina és ben bé una mestra en el camuflatge còsmic.

Les estrelles de la Nana Carina, mostren un rang inusual d’edats. Semblen haver-se format com si haguessin format part d’una sèrie d’esclats, amb períodes tranquils, que haurien durat alguns milers de milions d’anys entre si. Aquesta galàxia, està situada a uns 300.000 anys llum de nosaltres, és a dir més lluny que els Núvols de Magallanes, però més a prop que la galàxia d’Andròmeda, la galàxia espiral més propera a la nostra.

Encara que és una petita galàxia, degut a la seva proximitat, la Nana Carina és força gran en el cel nocturn, una mica menys de la meitat de la grandària de la Lluna plena.

potw1126a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Focs artificials en un llunyà forat negre.

Un equip internacional d’astrònoms utilitzant el telescopi Gemini Nord, han mostrat una explosió de radiació de gran abast, que és va formar dins d’un massiu forat negre situat en el centre d’una llunyana galàxia. El forat negre, amb una massa equivalent a un milió de vegades el nostre Sol, sembla haver destrossat una estrella que orbita molt a prop seu i en aquest procés a llançat un poderós raig d’energia.

La llum emesa per aquest raig ha creuat prop de 3.800 milions d’anys llum, fins a ser detectat pel satèl·lit Swift de la NASA. Això va provocar l’estudi d’aquest fet amb un equip internacional d’astrònoms que va estudiar aquest esdeveniment amb el telescopi Gemini, entre d’altres.

“L’alta energia dels raigs X i gamma detectats pel Swift, s’han mantingut en un altíssim nivell de brillantor una setmana després de l’esdeveniment”, ha comentat el Dr. Andrew Levan, responsable d’aquesta complexa observació. “Les brillants flamarades van sorgir al caure el material de l’estrella dins del forat negre, mentre que les emissions en longituds d’ona òptiques i infraroges ens mostraven una brillantor equivalent a cent mil milions de sols”. Levan indica que aquesta extrema lluminositat s’ha observat gràcies a la seva posició perpendicular a la Terra.

La imatge en color obtinguda amb el telescopi Gemini Nord, utilitzant l’instrument GMOS (bandes r i z) i el NIRI (banda K). La font anomenada Swift 1644+57, és l’objecte vermell situat en el centre de la imatge. És d’un color molt vermell, probablement per la poca presència d’elements pesats a l’estrella, també degut per que l’esclat és visible només en radiació infraroja.

gemini1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Formació d’estrelles allà on mirem.

Aquesta imatge capturada amb el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), ens mostra divereses regions de formació estel·lar. Podem observar fins a cinc regions diferents de naixement estel·lar. Nebuloses de formació estel·lar (regions d’HII), núvols de gas i pols que s’han escalfat per la proximitat d’estrelles cabades de néixer.

El n úvol més gran i brillant situat en la part superior és coneix amb el nom de Gum 22. Aquest nom prové de Colin Gum, un astrònom australià que va estudiar el cel a l’hemisferi sud, en la dècada de 1950 i que és va centrar en la localització de regions de formació estel·lar. Les 85 regions catalogades formen part del ca`taleg Gum, de 1 al 85 (posteriorment  i en el seu honor és va posar el nom del cràter Gum a la Lluna).

A l’esquerra de Gum 22, hi ha les nebuloses Gum 23, IRAS 09.002-4732 (núvols de color taronja situats en el centre de la imatge);  Bran 26,és un núvol situat en la part superior dels dos que podem observar a la part inferior esquerra de la imatge i, finalment Gum 25, el que està situat a la part inferior esquerra.

 La majoria d’aquestes regions formen part del braç d’Orió de la nostra galàxia la Via Làctia. Estan situats a unes distàncies que varien entre els 4.000 i 10.000 anys llum de nosaltres.

wise2011-023-lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Investigant una topada galàctica.

Un equip de científics ha aconseguit enganxar les peces de la complexa i violenta història del cúmul de galàxies Abell 2744, anomenat també cúmul de Pandora, utilitzant per aquesta recerca telescopis espacials i terrestres, incloent-hi el Very Large Telescope de l’ESO i el Telescopi Espacial Hubble. Abell 2744 sembla ser el resultat d’un encontre simultani de quatre cúmuls de galàxies diferents, una complexa col·lisió que ha produït uns estranys efectes mai observats fins ara d’una manera conjunta.

Quan els gran cúmul xoquen entre si, ens proporcionen una important informació. Mitjançant l’estudi d’una de les col·lisions més complexes i inusuals que s’han observat a l’univers, un equip internacional d’astrònoms ha observat aquesta col·lisió que és va perllongar en el temps durant prop de 350 milions d’anys.

Julian Merten, un dels científics que va realitzar l’estudi del cúmul Abell 2744, comenta “De la mateixa manera que un investigador intenta reunir les peces que han sorgit com a conseqüència d’una topada després d’un accident, nosaltres podem utilitzar les observacions de múltiples topades còsmiques per construir els esdeveniments que van succeir fa centenars de milions d’anys. Això ens indica com es van formar les estructures de l’Univers i com interactuen entre si els diferents tipus de matèria quan és troben i topen”.

“El varem batejar amb el nom de cúmul de Pandora degut als estrnys i diferents fenòmens que varen causar la mateixa col·lisió. Alguns d’aquests fenòmens mai s’havien observat”, ha comentat en Renato Dupke, un altre membre de l’equip de recerca.

eso1120a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda Cassini ens mostra l’aigua gelada dels plomalls d’Encèlad.

La NASA-ESA/ASI a través de la missió Cassini-Huygens, ens ha mostrat l’evidència directa de mostres d’emissions d’aigua, a través dels plomalls que surten cap a l’espai exterior des d’Encèlad, una lluna del planeta Saturn. Els resultats reforcen l’evidència de l’existència de reserves d’aigua salada sota l’escorça gelada d’aquesta lluna.

Els plomalls d’aigua d’Encèlad, disparen el vapor d’aigua en direcció a l’espai, Aquests plomalls s’originen en les fractures de la superfície, anomenades “franges de tigre” situades al pol sud d’aquest satèl·lit i generar d’aquesta manera el dèbil anell E que segueix l’òrbita d’Encèlad i que envolta al planeta Saturn.

La sonda va descobrir aquests plomalls l’any 2005 i més recentment ha estat capaç de volar directament a través d’ells.

Durant els tres acostaments de la Cassini realitzats els anys 2008 i 2009, el Cosmic Dust Analyser va mesurar la composiicó del grans plomalls. Les partícules de gel blanc, viatgen a una velocitat variable entre els 6,5 i 17,5 quilòmetres per segon i s’evaporen a l’instant.

La imatge que podem observar, ha estat millorada en un fals color per tal de mostrar l’enorme extensió d’aquestes estructures en forma de plomalls.

pia07759.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un “Halo” parcial com a conseqüència d’una ejecció de massa coronal.

Un enorme núvol de partícules, ha estat observat pel coronògraf C3 del SOHO, en el moment que el Sol ha emès una ejecció de massa coronal (CME). L’erupció amb una durada d’unes 12 hores va estar enregistrada el dia 14 de juny de 2011.

Les dades del Solar Dynamics Observatory, ens mostren la prominència eruptiva, així com la regió de l’origen d’aquest esdeveniment en el Sol. Mentre que el mateix origen de l’erupció no sembla giare espectacular, el núvol de partícules és força impressionant.

El cercle lluminós, amb una línia que s’estén horitzontalment (a dalt a l’esquerra del disc d’ocultació solar), és una distorsió causada per la brillantor del planeta Mercuri.

c3_blast_june.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un sistema binari que ens indica la seva mort.

L’alineació d’un parell de nanes blanques d’heli (originalment a partir d’una massa semblant al Sol), se’ns mostren interactuant com estrelles binàries en una mort molt llarga i lenta. La parella coneguda com CSS 41.777, interactuen en una abrçada gravitatòria i amb un alineament que des de la Terra l’observem com un eclipsi. Aquesta circumstància fortuïta permet als astrònoms explorar la història d’aquestes estrelles, i on les seves conclusions poden provar els models d’evolució estel·lar, alhora que també els estats extrems de la matèira dins de les nanes blanques.

Del parell de membres d’aquest sistema binari, només una ha patit una pèrdua important de matèria. Una nana blanca és l’evolució final d’una estrella semblant al Sol, tot i que aquestes nanes blanques d’heli, ens indiquen la presència important d’aquest element químic en el seu nucli. Això pot succeir quan dues estrelles estan estretament vinculades. Cadascuna d’aquestes estrelles van perdre material per l’estirada gravitatòria de la seva companya, quan es trobaven en la fase evolutiva de gegant vermella.

L’òrbita de les estrelles entre si, és de 2,8 hores, produint un eclipsi que atenua un 40% de la seva llum i un altre eclipsi secundari amb un percentatge d’un 10%. L’òrbita d’aquestes estrelles és fa evident per l’efecte Doppler, que ens mostra el moviment d’aquestes en direcció a l’observador.

La combinació dels eclipsis i de les observacions espectrals, ens indiquen la massa i el radi: cadascuna d’aquestes nanes blanques d’heli disposen d’una massa aproximada de 0,3 vegades el Sol, amb un radi de només 0,02 vegades el Sol.

La circumstància més extrem d’aquestes nanes blanques rau en l’alliberament d’ones gravitatòries que les futures generacions de telescopis, ben segur podran detectar. Amb aquesta pèrdua d’energia del sistema, les estrelles s’uniran entre si d’aquí poc més d’un milió d’anys.

fig1.jpg

Si voleu més informació, preeu aquest enllaç.

1 comentari

L’anell verd del superheroi.

La nebulosa que observem amb una brillant color maragda, ha estat enregistrada amb el Telescopi Espacial Spitzer i, ens mostra la reminiscència de l’anell de brillants semblant al que lluïa el superheroi Green Lantern. En els còmics, els Guardians del Planeta “Oa”, van forjar l’anell del seu poder, però els astrònoms creuen que els anells d’aquests tipus, són en realitat una potent llum esculpida per les estrelles gegants del tipus “O”. Les estrelles del tipus O, són les més massives que és coneixen.

Anomenada RCW 120 pels astrònoms, aquesta calenta regió de gas i pols, la podem observar envoltant la cua de la constel·lació de Scorpius. L’anell verd de pols, és realment una intensa radiació emesa en una brillant radiació infraroja, que els nostres ulls no poden observar, però si la poden detectar els sensors del Spitzer.

En el centre d’aquest anell, hi ha un parell d’estrelles gegants que emeten una intensa llum ultraviolada que travessa la bombolla i que és barreja amb la llum de la resta de les estrelles.

Aquests tipus d’anells són molt comuns en les observacions que fa l’Spitzer, de manera que els astrònoms han demanat ajut per poder-los catalogar. Qualsevol persona interessada en unir-se a la recerca, pot visitar el “The Milky Way Project“, que forma part del “Zoouniverse”.

sig11-007_ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Llunes brillants.

La sonda espacial Cassini ha observat alhora tres llunes del planeta Saturn, a contrallum.

Saturn és troba a l’esquerra de la imatge, tot i que en aquesta fotografia està massa fosc per poder-lo observar. Rea amb un diàmetre de 1.528 quilòmetres és el satèl·lit més proper a la sonda i que apareix en el centre de la imatge. Enceladus amb 504 quilòmetres de diàmetre és troba a la dreta de Rea. Dione amb 1.123 quilòmetres de grandària éstà situat a l’esquerra de Rea i parcialment tapat pel mateix planeta Saturn.

En aquesta visió familiar de Saturn, la regió nord és troba il·luminada pel Sol, així com també podem observar els anells força plans.

La imatge va ser presa en llum vermella amb la càmera d’angle estret, situada a bord de la sonda Cassini el passat dia 25 d’abril de 2011. La imatge va ser capturada des d’una distància aproximada a Rea de 2,2 milions de quilòmetres, amb un angle de fase entre el Sol, la sonda i el satèl·lit de 67 graus i una escala d’imatge de 13 quilòmetres per píxel a Rea. Enceladus és trobava a una distància de 3 milions de quilòmetres, amb un angle de fase de 67 graus i una resolució de 18 quilòmetres per píxel. Dione estava situat a 3,1 milions de quilòmetres de la sonda, amb un angle de fase de 67 graus i una resolució d’imatge de 19 quilòmetres per píxel.

pia12771.jpg

Si voleu més informaió, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »