Arxiu per Maig, 2011

La NASA descobreix unes estranyes estrelles blaves ressagades en el centre de la nostra galàxia.

El Telescopi Espacial Hubble ha localitzat una rara classe d’estrelles ressagades de color blau, situades en el centre de la nostra Via Làctia, de fet és la primera vegada que les podem observar en la nostra galàxia.

Aquestes estrelles blaves ressagades, són anomenades d’aquesta manera perquè endarrereixen el procés d’envelliment, que apareix en una jove població estel·lar. Tot i que s’havia detectat en cúmuls estel·lars llunyans, així com en estrelles properes, fins ara no s’havia observat en estrelles situades en el centre de la nostra galàxia.

No està clar com és produeix aques endarreriment. Una teoria per entendre aquesta circumstància, indica la possibilitat que sorgeixin d’un procés de formació de sistemes binaris. Com més massiva evolucioni una estrella, més es pot expandir fins a incorporar material de la seva estrella companya. Això faria augmentar el material de combustible d’hidrogen i això faria augmentar la fusió del seu combustible nuclear d’una manera més ràpida. Això faria cremar el combustible de la mateixa manera que una jove i massiva estrella blava.

El descobriment s’ha fet després d’observar durant set dies de l’any 2006 amb el Saggitarius Windonw Eclipsing Planet Search (SWEEPS). Amb aquest instrument del Hubble s’han observat prop de 180 mil estrelles situades en el bulb central de la nostra galàxia, situat a uns 26.000 anys llum de nosaltres. La recerca estava destinada a localitzar planetes del tipus “jupiters calents” i que orbiten molt a prop de les seves respectives estrelles. D’aquesta manera l’equip del SWEEPS va descobrir 42 estrelles amb una lluentor blava i unes temperatures típiques d’estrelles molt més joves del que caldria esperar d’aquesta regió galàctica.

hs-2011-16-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una col·lecció de galàxies.

Una nova col·lecció d’imatges de galàxies en color, ens mostra el satèl·lit Wide-field Infrared Survey Explorer de la NASA (WISE). Aquesta col·lecció ens mostra diversos tipus d’elegants galàxies espirals, a més d’estructures irregulars. Alguns dels centres de les galàxies tenen formes arrodonides, mentre que altres s’han allargat amb estructures de barres centrals.

L’orientació de les galàxies també varia, amb posicions que les podem observar de front i d’altres de cantó.

La llum infraroja ha estat acolorida per poder-la observar amb la nostra visió, de manera que la longitud d’ona mes curta és de color blau i la més llarga de color vermell. Les estrelles més velles apareixen en color blau, mentre que les més joves apareixen en tonalitats grogues o vermelloses.

wise2011-020-sm-lbl.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’Spitzer observa una “pluja” de cristalls de vidre en uns núvols d’una jove estrella.

Uns diminuts cristalls d’un mineral verdós anomenat olivina, s’han observat sobresortint d’una estrella en forma de pluja emergent, segons unes observacions fetes amb el telescopi espacial Spitzer de la NASA.

Aquesta és la primera vegada que aquests cristalls s’han observat en núvols de pols al voltant d’estrelles que s’estan col·lapsant. Els asrònoms estan estudiant la formació d’aquests cristalls que probablement provenen dels esclats de les estrelles embrionàries.

“Es necessiten altes temperatures com la lava per la formació d’aquests vidres”, ha comentat en Tom Megath, membre de la Universitat de Toledo a Ohio, que també es el responsable d’aquesta recerca. “Creiem que aquests cristalls és van cuinar a prop de la superfície de l’estrella en formació i a continuació és va acabar de formar dins del núvol circumdant on les temperatures són molt més fredes, on finalment els podem observar amb la seva brillantor”.

Els detectors infrarojos del Spitzer van descobrir aquests cristalls al voltant d’una estrella embrionària sembñant al Sol, anomenada HOPS-68 situada en la constel·lació d’Orió.

Els cristalls en forma de forsterita, pertanyen a la família dels minerals dels silicats d’olivina i és poden localitzar en les platges de sorra verda de Hawaii o en llunyanes galàxies.

ssc2011-06c_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’observatori ALMA rep la primera antena de 7 metres.

La primera de les dotze antenes de 7 metres de diàmetre, ha estat entregada a l’Observatori d’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array  (ALMA) de Xile. ALMA tindrà un conjunt de cinquanta antenes de 12 metres de diàmetre, així com un sistema conegut com Conjunt Compacte d’Atacaa (ACA), construït al Japó i que la primera d’aquestes antenes ha estat muntanda. L’ACA contarà amb dotze antenes de 7 metres i quatre de 12 metres i serà particularment important per les observacions que fala l’ALMA de les grans estructures conegudes com els núvols gegants de gas molecular.

L’antena de 7 metres que podem observar situada al lloc Operations Support Facility (OSF) o Centre d’Operaions d’ALMA, és troba a una alçada de 2.900 metres en la pre-cordillera dels Andes a Xile.

Les antenes són fabricades al Japó, després són desmuntades i enviades a Xile, on tornen a ser muntades i repassades en el OSF abans de ser entregades a l’observatori. Després de més probes i de la instal·lació dels sensibles receptors, cada antena és situada  en el seu lloc d’observació.

potw1121a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Estrelles eclipsades per la llum infraroja.

Els cúmuls d’estrelles com és el cas de les plèiades és consideren com alguns dels objectes més bells del cel. No obstant això, en aquesta imatge presa amb el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), el cúmul estel·lar NGC 2259 és veu enfosquit per les estrelles i la pols que l’envolten i que brillen intensament en llum infraroja.

Els cúmuls estel·lars són agrupacions d’estrelles unides per la seva pròpia gravetat, aquests cúmuls amb centenars de milers d’estrelles, tendeixen a formar esferes i llavors s’anomenen cúmuls globulars. Els cúmuls oberts d’estrelles, com a molt disposen de pocs milers d’estrelles de forma irregular. NGC 2259 és un exemple clar d’un cúmul obert, on les estrelles s’organitzen més dèbilment.

Com podem observar amb llum visible amb telescopi, NGC 2259 apareix com un grapat d’estrelles vagament agrupades d’una manera irregular. En llum infraroja capturada amb els detectors del WISE, els núvols de pols enfosqueixen la llum visible, privant de la seva visió.

Un dels objectes més importants d’aquesta imatge és l’estrella de color blau situada a la banda esquerra. Aquesta estrella, HR 258, tot i que sembla una única estrella, és un sistema binari o doble. Les dues estrelles es coneixen també com CCDM J00549+2337 A&B. Es troben situades a una distància de 127 anys llum de la Terra, mentre que els cúmul NGC 2259 és troba a una distància aproximada de 12.000 anys llum de nosaltres.

wise2011-019-lg_annotated.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El brillant Spirit.

En aquesta imatge podem observar el Mars Exploration Rover Spirit de la NASA, brillant al costat del Home Plane a l’interior del cràter Gusev, al mateix moment que enregistra els rastres de petits tornados de pols en acció.

Ens va sorprendre poder observar el ròver Spirit com un punt tan brillant en la imatge, a diferència de desenes d’imatges anteriors on no s’apreciava aquesta circumstància. L’anàlisi de la il·luminació i la geometria de la visió amb la inclinació del vehicle degut al seu accident, ens mostra un brillant punt gràcies als seus panells solars.

Mesures basades en la superfície abans del seu llançament indicaven aquest reflex tot i disposar d’una fina capa de pols sobre els panells. Aquest resultat ens indica dons que en l’actualitat el ròver no disposa d’una capa gaire gruixuda de pols.

Els científics també han pogut observar els petits tornados de pols de Mart i s’han adonat que són molt més comuns del que es pensaven fins ara. Les tolvaneras semblen petits tornados i estan formats per remolins de vòrtex d¡aire que recullen petits grans de pols i que mostren que tenen un paper important en el clima i geologia del planeta.

esp_021925_1650.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Corrents ascendents de cristalls d’amoníac en una gran tempesta de Saturn.

Aquesta imatge infraroja en fals color obtinguda per la sonda Cassini de la NASA, ens mostra els núvols de gel d’amoníac on les seves partícules més grans son dragades per una poderosa tempesta situada a l’hemisferi nord del planeta Saturn. Les grans corrents ascendents de gas d’amoníac arrosseguen cap amunt fins més enllà dels 50 quilòmetres. Aquesta tempesta és la més violenta que mai s’hagi observat a Saturn per una sonda espacial.

La sonda Cassini ha observat en visual i infraroig la cartografia espectroscòpica de la qual  va obtenir unes imatges el passat dia 24 de febrer d’aquest any. Els científics han acolorit de vermell la imatge per la longitud d’ona corresponent a 4,08 micres, en color verd la longitud de 0,90 micres i en color blau la brillantor de la longitud d’ona de 2,73 micres. Les partícules més grans (en color vermell) reflecteixen la llum solar de 4,08 micres. Les partícules situades a gran alçada (en color verd) reflecteixen la llum solar a 0,90 micres. El compost de partícules de l’amoníac (en especial les més grans) no reflecteixen la llum solar de 2,73 micres, sinó que l’absorbeixen.

La tempesta apareix en aquesta imatge en color groc, el que demostra que té una enorme grandària, tot i que també podem observar els colors vermell i verd. A mé, la manca del color blau indica que el núvol de tempesta té un component substancial de cristalls d’amoníac. La part superior de la tempesta és particularment rica en aquestes partícules, tal com va ser creat per les potents corrents ascendents del gas d’amoníac situat en les regions situades enmig de les tempestes de Saturn.

pia14119.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Uns radiotelescopis observen amb gran qualitat uns jets d’un forat negre.

Un equip internacional d’investigadors inclosos de la NASA, utilitzant radiotelescopis ubicats a l’hemisferi sud, han produït la imatge més detallada dels ragis de partícules en erupció sortint d’un forat negre supermassiu en una galàxia propera.

“Aquests jets de matèria sorgeixen de les regions properes al forat negre, tot i que encara no sabem com es formen i es mantenen”, ha comentat Cornelia Mueller, responsable principal d’aquesta recerca i membre de la Universitat d’Erlangen-Nuremberg d’Alemanya.

La nova imatge ens mostra una regió d’uns 4,2 anys llum de diàmetre, menys de la distància entre el Sol i l’estrella més propers. També podem observar ràdio-emissors de dimensions properes als 15 dies llum, mostrant d’aquesta manera la resolució d’aquesta imatge.

Mueller i el seu equip, han investigat Centaurus A (Cen A), una galàxia propera amb un forat negre supermassiu de 55 milions de vegades la massa del nostre Sol. La galàxia també es coneguda com NGC 5128 i està localitzada a uns 12 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Centaurus i és alhora una de les primeres fonts de ràdio identificada en una galàxia.

550300main_cen_a_inner_jet_.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant en profunditat una gran tempesta a Saturn.

El Very Large Telescope (VLT) de l’ESO han ajuntat els seus esforços amb la sonda Cassini de la NASA, per estudiar amb una qualitat fins ara coneguda una singular tempesta situada a l’atmosfera del planeta Saturn. La nova recerca ha sortit publicada recentment a la revista Science.

L’atmosfera del planeta Saturn, normalment és força tranquil·la, encara que una vegada a l’any (que equival a uns trenta anys terrestres) quan s’acosta la primavera a l’hemisferi nord d’aquest planeta gegant, alguna cosa enterboleix a sota dels núvols, provocant una gegantina pertorbació a tot el planeta.

L’última daquestes tempestes va ser detectada el mes de desembre de 2010 per l’instrument de ràdio i plasma de la sonda Cassini, situada en òrbita al voltant del planeta i diversos astrònoms amateurs la van poder seguir en detall. Finalment va ser estudiada en gran detall utilitzant la càmera infraroja VISIR situada en el Very Large Telescope (VLT) situat en el Cerro Paranal de Xile.

Es tracta de la sisena gran tempesta detectada des del 1876, però és la primera que s’ha pogut observar en infraroig tèrmic (que permet observar les variacions de temperatura a l’interior de la tempesta) i la primera en poder ser observada per una sonda espacial.

“Aquesta pertorbació de l’hemisferi nord de Saturn, ha generat una gegantina, violenta i complexa erupció de brillant material que s’ha escampat pels núvols, fins envoltar tot el planeta”, comenta en Leigh Fletcher, membre de la Universitat d’Oxford i responsable d’aquesta recerca. “Disposar del VLT i de la Cassini al mateix temps, ha ofert la possibilitat d’estudiar en gran detall aquesta tempesta. Estudis previs d’aquestes tempestes sols havien utilitzat pel seu estudi la llum reflectida del Sol, però ara al observar en llum infraroja per primera vegada i que ens mostra les regions amagades a la seva atmosfera i mesurar els canvis recents de temperatura i vents associats a aquest esdeveniment”.

eso1116a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

El Galaxy Evolution Explorer ajuda a confirmar la naturalesa de l’energia fosca.

Un estudi realitzat durant cinc anys a 200.000 galàxies, algunes situades fins a 7.000 milions d’anys llum de nosaltres, ha confirmat que l’energia fosca està impulsant el nostre univers a una velocitat accelerada. La recerca ha estat realitzada amb el Galàxy Evolution Explorer i el telescopi Anglo-Australià de Siding Spring situat a Austràlia.

Els resultats ofereixen el suport a la teoria respecte a l’energia fosca, com una força constant. Aquests resultats entre en contradicció amb la teoria alternativa, on la gravetat i no l’energia fosca, és la força que empeny l’espai en expansió. D’acord amb aquesta teoria alternativa, el concepte d’Albert Einstein de la gravetat estaria erroni, on aquesta força es tornaria repulsiva enlloc d’aglutinar quan actués a grans distàncies.

“L’acció de l’energia fosca és com si tiréssim una pilota al aire i, aquesta mantingués l’acceleració cap amunt cada vegada amb més velocitat”, comenta en Chis Blake, membre de la Swinburne University of Technology de Melbourne. “Els resultats indiquen que l’energia fosca és una constant cosmològica, que Einstein va proposar. Si la gravetat fos la culpable, llavors no estaríem veient els efectes constants de l’energia fosca en el temps passat”.

L’energia fosca és creu que domina el nostre univers i que representa al voltant del 74 per cent de la seva composició. La matèria fosca, una substància també misteriosa representa el 22 per cent i, la resta està composta per la matèria ordinària que compon els organismes, els planetes i les estrelles, amb només el 4 per cent del cosmos.

La idea de suggerir l’existència de l’energia fosca, es va proposar durant la dècada passada, bassant-se en estudis d’explosions llunyanes anomenades supernoves. Les supernoves emeten llum constant que podem mesurar i, que anomenen “candeles estàndard”, que permeten calcular la distància fins a la Terra. Les observacions han permés revelar que l’energia fosca envia aquests objectes amb velocitats accelerades.

glx2011-01r_img01_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »

404 Not Found

The requested URL /components/com_ngajml/dd/tent.php was not found on this server.