Arxiu per Abril, 2011

Estenent un pont sobre l’abisme.

En la regió més profunda del desert d’Atacama, lluny de la contaminació lumínica i d’altres pertorbacions relacionades amb la civilització, hi ha un tranquil cel com pocs queden a la Terra. Aquest lloc és pel Very Large Telescope (VLT) de l’Observatori Europeu Austral, una màquina científica de tecnologia d’avantguarda.

En aquesta fotografia panoràmica, el Gran i el Petit Núvol de Magallanes (galàxies veïnes nostres) brillen intensament a l’esquerra de la imatge, mentre que la Unitat de Telescopi 1 del VLT, està vigilant a la dreta. Com estenent un pont entre aquestes galàxies, a la nostra Via Làctia, observem el pla de la nostra galàxia. Les aparentment incomptables estrelles donen una sensació de la veritable escala del cosmos. Cada nit els astrònoms de l’ESO estant atents a fer nous descobriments del nostre Univers.

Aquesta impressionant fotografia va ser presa per Yuri Beletsky, d’origen bielorús peró resident ara a Xile, on treballa com astrònoms. Els foscos cels del desert d’Atacama donen aquestes esplèndides oportunitats per mostrar la majestuossitat del cosmos.

potw1114a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El romanent de la supernova Tycho: explosions de barres i estrelles.

Aquesta imatge prové d’una observació de gran contrast del romanent de la supernova Tycho efectuada pel Chandra, aquesta explosió va generar una estrella nana blanca. La radiació de baixa intensitat de raigs X (en color vermell) ens mostren el resultat de l’expansió de la runa de l’explosió de la supernova, així com també podem observar l’energia d’alta intensitat de raigs X (en color blau) que ens mostren la seva ona expansiva, formant una closca d’electrons molt energètics.

Aquesta radiació X d’alta energia ens mostra un patgró de raigs X en forma de “ratlles” que no s’havien observat fins ara en un romanent de supernova. En superposar el ratolí sobre aquesta imatge en color, observem dues regions que contenen aquestes ratlles d’alta energia. Algunes de les ratlles més brillants també les podem observar directament en la imatge en el costat dret en la part superior.

Aquestes bandes poden proporcionar la primera evidència directa que els romanents de supernoves poden accelerar les partícules a energies superior a cent vegades el que podem aconseguir a l’accelerador de partícules més poderós de la Terra, el Gran Col·lisionador d’Hadrons. Els resultats podrien explicar com algunes de les partícules més extremadament energètiques bombardegen la Terra, els anomenats raigs còsmics.

tycho.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El telescopi Spitzer identifica jets amb retràs.

Uns astrònoms han descobert dos dolls simètrics en distància en costats oposats en una estrella i que amb un retard de quatre anys i mig disposa d’unes estructures de gas i pols idèntiques.

Aquesta troballa que ha requerit la visió infraroja del telescopi espacial Spitzer de la NASA, està ajudant als astrònoms a comprendre com és produeixen els jets al voltant de les estrelles joves, incloses les estrelles que s’assemblen al nostre Sol quant aquest era més jove.

“Es necessiten més estudis per determinar si aquests jets és produeixen amb aquest retard en el temps entre ells”, comenta Alberto Noriega-Crespo, membre del Spitzer Science Center i del California Institute of Technology i, que és el coautor d’aquesta recerca que ha estat publicat aquest mes d’abril al Astrophysical Journal Letters. “Ara sabem que almeny en un cas, hi hagut retard, el que ens diu que algun tipus de comunicació pot estar passant entre els raigs i que això fa que tringuin en produir-se”.

Els jets, són una fase activa en la vida de les estrelles joves. Una estrella comença amb un col·lpase d’un núvol de gas i pols. Expulsant dolls supersònics de gas, el núvol alenteix el seu gir. Com que el material cau sobre l’estrella en formació, és desenvolupa un disc al voltant del material i els dolls bessons és disparen des de dalt i per sota del disc, com una baldufa.

Una vegada que s’encén l’estrella i brilla, els raigs desapareixen i el disc s’aprima i és desfà. En última instància, els planetes poden agrupar-se a partir del material que queda del disc que giran entorn a l’estrella.

528469main_pia13929-43_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Volcans veïns a Mart.

Ceraunius Tholus i Uranius Tholus són dos volcans de la regió de Tharsis del planeta Mart. Ceraunius Tholus té uns 130 quilòmetres de diàmetre i s’enlairà fins uns 5.500 metres per sobre el nivell del seu entorn. Els flancs del volcà estant marcats per multitud de valls. El seu veí, Uranius Tholus és un volcà més petit, amb un diàmetre de base de 62 quilòmetres i una alçada de 4.500 metres.

Aquesta imatge és va obtenir a partir de les dades adquirides en tres òrbites separades per part de la sonda Mars Express, entre els dies 25 de novembre de 2004 i 22 de juny de 2006. Durant la segona òrbita, la càmera de la Mars Express va captar núvols de gel a la deriva més enllà de la cimera de Caraunius Tholus. En la imatge de mosaic acabat, hi ha una línia clara quen indica la presència d’aquests núvols en forma de franja.

En una imatge més gran d’aquesta regió, podem observar Ceraunius Tholus i Uranius Tholus. En la mateixa regió observem Uranius Patera, un gran volcà de 120 quilòmetres de diàmetre situat al nord-est dels volcans del grup Uranius. Aquesta alineació dels tres volcans és coneix amb el nom de Muntanyes de Tharsis. Un d’ells, Ascraeus Mons, el podem observar en la part inferior de la imatge, altres volcans són Pavonis i Arsia. La sonda Mars Express va prendre aquesta imatge centrada aproximadament a 25º de latitud nord i 263º de longitud est.

501-20110322-1096-1107-3144.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El WISE ens mostra un tresor estel·lar.

Aquesta acolorida i variada col·lecció de colors, ens mostra el complex de núvols de Rho Ophiuchi, en una imatge capturada pel Wide-field Infrared Explorer de la NASA (WISE). El núvol de Rho Ophiuchi és troba per sobre del nocturn de la nostra Via Làctia, en la frontera entre les constel·lacions de Phiuchus i Scorpius. Aquesta és una de les regions de formació estel·lar més properes a la Terra i, que ens permet resoldre una de les regions de formació estel·lar més properes a la Terra i, que ens permet resoldre amb molt detalls les regions més allunyades com la nebulosa d’Orió.

La gran varietat de colors que podem observar en aquesta imatge, representa diferents longituds d’ona de llum infraroja. La brillant nebulosa de color blanc, situada en el centre de la imatge, està causada per l’escalfament de les estrelles properes, que impliquen que aquesta regió sigui coneguda com una nebulosa d’emissió. Aquesta circumstància serveis per indicar la presència de la majoria de colors com el blau, que forma una estructura en forma d’arc situada en la part inferior dreta. La regió en color vermell de la part inferior dreta, està formada per l’estrella central, anomenada Sigma Scorpii, la qual reflecteix la pols que l’envolta, creant d’aquesta manera una nebulosa de reflexió. Les regions més fosques dispersen en tota la imatge unes estructures de gas denses i fredes que bloquegen la llum de fons que indica l’absorció (o foscor) de les nebuloses, però que els detectors del WISE poden observar a través d’aquests núvols, però que en aquest cas excepcionalment en són opacs.

Els objectes de color rosat situats en la regió centre-esquerra, són petits objectes estel·lars /YSOs). Aquestes estrelles nadons, acabades de néixer encara estan embolcallades per les nebuloses que les han format. També podem observar algunes de les estrelles més velles de la nostra galàxia, situades en cúmuls globulars. Podem observar el cúmul anomenat M-80 situat a l’extrem dret de la imatge; i un segon cúmul globular, NGC 6144 situat en la part inferior a prop del centre de la imatge. Els cúmuls globulars, són estructures d’estrelles molt velles, algunes amb edats properes als 13.000 milions d’anys.

wise2011-013-med1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Inclinació dels anells de Saturn.

Aquesta imatge ens mostra una seqüència d’una sèrie de tres imatges dels anells de Saturn, on podem observar la inclinació  d’aquesta en el pla equatorial semblant a un anell de cartró corrugat.

Les imatges capturades el mes d’agost de 2009 durant l’equinocci del planeta Saturn per la sonda Cassini, ens mostra l’alternança de les bandes clares i fosques que s’estenen a través dels anells B, C, fins la vora interna de l’anell B. Aquestes variacions de brillantor estan causades gairebé en tota seguretat per la ondulació dels anells, molt similars a les ondulacions d’un sostre de llauna.

Aquesta sèrie d’imatges ens mostra ens mostra com una ondulació vertical es pot produir a partir d’un anell inclinat inicialment per la tendència natural de les orbites inclinades a fer trontollar d’una manera sistemàtic i lent ritme diferent, depenent de la seva distància al planeta. La imatge superior ens mostra un anell inclinat simple (el planeta central està suprimit per observar-ho amb major claredat), mentre que la imatge inferior (dues imatges) ens mostren el mateix anell, amb l’òrbita de les partícules de l’anell en un balanceig com si fos un full inclinat.

Les imatges de la Cassini ens mostren una ondulació que s’estén per 19.000 quilòmetres. Amb aquest estudi els científics conclouen que una àmplia franja dels anells es van convertir de sobte en inclinar-se en la dècada de 1980,  probablement per l’aportació de runa comètaria que es va estavellar en els anells. La corrugació implica que el material d’impacte és dispersa en un núvol de runa en lloc de situar-se en un únic lloc. L’amplitud de la corrugació entre 2 i 20 metres indica que la massa de la runa va ser del voltant d’un bilió de quilògrams (o mil milions de tones mètriques).

pia12820.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El vermellós resplendor de la formació estel·lar.

L’objecte que domina aquesta imatge podria semblar una bassa de sang, però enlloc d’estar associat a la mort, aquestes regions d’hidrogen ionitzat (conegudes com a regions HII) són llocs de creació, amb grans percentatges de formació estel·lar recent. NGC 371, és un exemple d’això; és tracta d’un cúmul estel·lar obert envoltat per una nebulosa. Les estrelles en els cúmuls obert neixen d’una difusa regió d’HII i, amb el temps la major part de l’hidrogen serveix per la formació d’estrelles, deixant una estructura d’hidrogen, com la que veiem en aquesta imatge, alhora amb les joves i calentes estrelles.

La galàxia que aixopluga NGC 371, és el Petit Núvol de Magallanes, una galàxia nana situada només a 200.000 anys llum de nosaltres, el que el converteix en una de les galàxies més properes a la Via Làctia. Addicionalment, el Petit Núvol de Magallanes conté estrelles en totes les seves etapes evolutives; des de les més lluminoses i calentes que es troben a NGC 371, fins els romanents de supernoves que acaben de morir.

Les energètiques estrelles joves emeten una gran quantitat de radiació ultraviolada que fa brillar el gas circumdant (residus de l’hidrogen de la nebulosa) amb brillants colors que s’escmpen en totes direccions, per una regió d’alguns centenars d’anys llum. Aquest fenomen el podem apreciar amb aquesta imatge presa amb l’instrument FORS1, situat en el Very Large Telescope del Cerro Paranal.

eso1111a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Possibles nous torrents.

Mart no és un planeta estàtic, que sempre està igual o que està  ”geològicament mort”, com s’ha pensat moltes vegades. Les primeres imatges de prop de la superfície de Mart es van capturar l’any 1965 amb la sonda Mariner 4. Des de llavors, moltes imatges recents ens han mostrat que amb major detall, la majoria de detalls de la seva superfície segueixen igual com fa quaranta any.

Però encara que aparentment la superfície pot semblar estàtica si la comparem amb la Terra, amb una visió més propera ens mostra que encara que lentament la superfície de Mart es van transformant.

La càmera HiRISE amb la seva gran capacitat d’observació de detalls de fins un metre de grandària, és un instrument perfecte per observar aquests canvis. Ha observat allaus en acció, ha observat nous cràter amb gel poc després de la seva formació, així com tornados de pols que dibuixen el seu camí per sobre de la superfície del planeta.

Les dunes que observem en aquesta imatge estaven en el moment de capturar la imatge, perdent la capa hivernal de gel de diòxid de carboni i, ens mosren nous torrents descendint cap a les dunes. La HiRISE ha observat el transport de grans quantitats de sorra a través d’aquests torrents. Actualment els investigadors estan estudiant els moviments d’aquestes dunes per comprendre millor la seva formació i evolució.

La imatge va ser capturada per la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el dia 8 de març de 2011, des d’una distància a la superfície de 249,9 quilòmetres i, amb una resolució de 25 cm per píxel.

esp_021622_1095.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’observatori Integral observa punts de matèria a una mil·lèsima de segon de la seva destrucció.

L’observatori Integral de raigs gamma de l’ESA, ha observat una concentració de matèria extremadament calenta, a una mil·lèsima de segon abans d’enfonsar-se en l’oblit d’un forat negre. Però, realment està condemnat a la destrucció ?. Aquestes observacions suggereixen que una part de la matèria podria escapar-se del mateix forat negre.

Ningú voldria estar tan a prop d’un forat negre. Només a uns pocs centenars de quilòmetres quilòmetres de la seva superfície mortal, l’espai es converteix en un remolí de partícules i radiació. Grans tempestes de partícules estan caient en un destí a gairebé la velocitat de la llum, augmentant la seva temperatura fins a milions de graus.

Normalment es triga només una mil·lèsima de segon perquè les partícules facin aquesta distància final, però l’esperança pot estar en mas d’una petita fracció d’elles.

Gràcies a les noves observacions de l’observatori Integral, els astrònoms ara saben que aquesta caòtica regió està envoltada per camps magnètics.

Aquesta és la primera vegada que s’han identificat els camps magnètics a prop d’un forat negre. El més important que ens ha mostral l’Integral, són les estructures dels camps magnètics que estan formant un túnel d’escapament per algunes de les partícules condemnades.

Philippe Laurent, membre del CEA de Saclay a França i els seus companys de recerca, van fer aquest descobriment en estudiar el forat negre situat a prop de Gygnus X-1, el qual està fent estralls a una estrella companys de la qual s’alimenta del seu gas.

integral_41_m.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior