Arxiu per Abril, 2011

El Herchel observa enllaços sònics de formació estel·lar.

L’observatori espacial Herchel de l’ESA ens mostra en detall uns núvols interestel·lars que contenen xarxes entrelligades de filaments gasosos. Curiosament, cada filament té la mateixa amplada, donant a entendre que poden ser el resultat d’espectecs sònics interestel·lars originats a la nostra galàxia.

Els filaments són enormes i, s’estenen a través de desenes d’anys llum a l’espai i que el Herchel ha demostrat que les estrelles acabades de néixer es troben sovint en aquestes regions. Un filament situat en la regió d’Aquila i fotografiat pel Herchel conté grup d’unes 100 estrelles infantils.

Aquests filaments situats en els núvols interestel·lars s’havien observat anteriorment en d’altres satèl·lits infrarojos, però encara no s’havia pogut mesurar la seva amplada. Ara, el Herchel ha demostrat que independentment de la durada o la densitat d’un filament, l’ample és sempre el mateix més o menys.

“Això ha estat una gran sorpresa”, comenta la Doris Arzola, membre del Laboratoire AIM Paris-Saclay CEA/IRFU, que és la responsable d’aquesta recerca, juntament amb Philippe André, els quals amb d’altres companys van analitzar prop de 90 filaments i van descobrir que tenien prop de 03 anys llum de grandària, aproximadament l’equivalent a 20.000 vegades la distància entre el Sol i la Terra.

535916main_asteroid201104141.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El mapa de tot el cel capturat amb el WISE.

Aquesta  imatge és un mapa d’una regió del cel amb dades preliminars capturades pel WISE. Aquestes dades estan capturades en quatre longituds d’ona infraroges durant l’any 2010. El dia 14 d’abril de 2011, l’equip de recerca del WISE representen el 57 per cent del cel observat pel WISE. Aquesta versió preliminar permetrà als astrònoms explorar el cel tal com l’observa el WISE.

Aquesta imatge del cel la podríem considerar com una esfera que ens envolta en tres dimensions. El projecte d’aquest mapa del cel s’ha fet en dues dimensions, per transformar-ho en una projecció de 3-D, que utilitza el sistema anomenat Aitoff, que correspon al nom del geògraf que va idear aquest sistema.

Aquest mapa està centrat en la Via Làctia. El pla de la galàxia l’observem al llarg de l’equador i, el centre de la galàxia correspon al centre de la imatge, on les distorsions de la projecció són mínimes.

Les regions fosques encara no estan disponibles en aquesta versió preliminar capturada amb les dades del WISE. Per les regions amb dades, els colors utilitzats que estan representats en colors blau-cian, corresponen als detectors de 3,4 i 4,6 microns, mentre que els colors verd i vermell representen les dades de 12 i 22  micres. Els colors bau i cian indiquen la presència de pols calenta.

wise_allsky_circles.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Tità i Calixt.

Aquestes imatges comparen les característiques de la superfície observada per la nau Cassini de la NASA, de la regió anomenada Xanadu en la lluna Tità del planeta Saturn (a l’esquerra); i de les dades observades per la sonda galileu de la NASA, on podem observar els cràters de Calixt, una lluna del planeta Júpiter (a la dreta). Les dades obtingudes amb el radar de la Cassini de Tità el dia 30 d’abril de 2006, estan centrades a 10 graus de latitud sud i 85 graus de longitud oest. La imatge presa per la Galileu, obtinguda el dia 25 de juny de 197, està centrada a 6 graus de latitud sud i 7 graus de longitud oest.

Tità originalment podria haver tingut cràters similars a Calixt, tot i que hauria tingut una erosió per les pluges i els desbordaments fluvials. Hi ha moltes característiques circulars en la regió de Xanadu que s’assemblen a cràters d’impacte (com ara els pics centrals i alguns penya-sgats circulars), que fa creure als científics que són realment cràters erosionats. La superfície de Calixt també disposa de paisatges amb cráters erosionats.

pia13896.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant la rotació d’un asteroide.

Podem observar un vídeo d’un recent descobriment de l’asteroide 2011 GP59, les imatges que formen aquest vídeo tenen un interval de 4 minuts.

L’astrònoms amateur Nick James de Chelmsford va capturar el vídeo d’aquest interessant objecte (GP59) la nit del dilluns 11 d’abril. El vídeo va ser capturat amb un telescopi Schmidt-Cassegrain de 11 polzades, amb un total de 137 frames individuals de 30 segons d’exposició cadascun. En aquest moment, l’asteroide és trobava a una distància aproximada de 3.356.000 quilòmetres de la Terra. L’asteroide ha estat observat per una gran part d’astrònoms amateurs i que en podem veure alguns dels seus enregistraments.

“En general, quan observem un flaix en un asteroide, significa que el cos és allargat i l’estem observant al llarg del seu eix longitudinal i, d’aquesta manera observem com l’extrem més estret gira”, va comentar en Don Yeomans, director del Near-Earth Object Program Office, del Jet Propulsion Laboratory. “GP59 és un objecte d’aproximadament 50 metres de llarg i, que creiem que el seu període de rotació és d’uns set minuts i mig. Això fa que la brillantor de l’objecte canvii cada quatre minuts”.

535916main_asteroid20110414.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Focs artificials en una estrella moribunda.

Aquesta imatge de la nebulosa NGC 3582, va ser capturada amb l’instrument Wide Field Imager instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres situat a l’observatori de La Silla de l’ESO a Xile, el qual ens mostra gegantins arcs de gas amb una gran semblança a les protuberàncies solars. Es creu que aquests arcs són ejectats per estrelles que s’han mort, tot i que en aquesta mateixa regió neixen noves estrelles. Aquestes joves i energètiques estrelles emeten una intensa radiació ultraviolada que fa brillar el gas dins de a mateixa nebulosa, creant aquesta impressió de focs artificials.

NGC 3582 forma part d’una gran regió de fórmació estel·lar situada en la Via Làctia, anomenada RCW 57. Aquesta regió es troba a prop del pla central de la nostra galàxia, en la constel·lació austral de Carina. John Herchel va ser el primer en observar aquesta regió de gas incasdescent i els foscos núvols de pols l’any 1834, durant la seva estada a Sud-àfrica.

Algunes de les estrelles en formació situades en regions com NGC 3582, són molt més massives que el Sol. Aquestes monstruoses estrelles emeten energia a gran velocitat i disposen d’una curta vida i que al final de la seva vida acaben en explosions anomenades supernoves. El material ejectat en aquests dramàtics moments generen bombolles de gas i pols al voltant d’aquestes explosions. Probablement aquesta sigui la causa dels arcs visibles en aquesta imatge.

eso1113a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Primeres imatges de televisió de Mart.

El “traductor de dades en temps real”, és una màquina situada en la sonda Mariner 4, que convertia les dades digitals en nombres impresos en tires de paper. Degut a les ansies per esperar la imatge processada, els empleats de la Secció de Telecominicacions de la Voyager, varen confeccionar les tires de paper i pintar a mà amb les ressenyes corresponents. La imatge completa s’emmarca i es va presentar al director del JPL, en William H. Pickering. La Mariner 4 va sr enviada a l’espai el dia 28 de novembre de 1964 i va viatjar durant 228 dies fins aribar al planeta vermell, proporcionant les primeres imatges del planeta a poca distància.

La nau portava una càmera de televisió i sis instruments científics per estudiar l’atmosfera marciana i la seva superfície. Les 22 fotografies preses per la Mariner, van mostrar l’existència de cràters del tipus lunar sobre una superfície desèrtica. Després de completar la seva missió, la Mariner 4 va continuar el seu viatge fins l’altre costat del Sol. El 20 de desembre de 1967, totes les operacions de la sonda espacial van acabar.

pia14033_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Mars Exploration Rover, recorda a Gagarin.

Una roca plana, de tonalitats clares que va ser estudiada pel Mars Exploration Rover l’any 2005 i, d’una manera informal va ser batejada amb el nom del primer ésser humà a visitar l’espai, Yuri Gagarin, que va entrar en òrbita terrestre amb la nau Vostok-1 de la Unió Soviètica el dia 12 d’abril de 1961.

L’equip de recerca de l’Opportunity quan va explorar la regió del planeta Mart, Merdiani Planum l’any 2004 va triar “Gagarin” per posar nom a la roca que va examinar i que està situada al costat del cràter “Vostok”. La part central, objecte d’una minuciosa recerca és diu “Yuri”.

Per celebrar el vol de Gagarin, s’ha publicat aquesta imatge en color que combina imatges preses a través de tres filtres diferents amb la càmera panoràmica de l’Opportunity.

“El 50 aniversari de l’arribada de la humanitat a l’espai, ha de servir com un important recordatori de l’esperit d’aventura i exploració que ha impulsat la humanitat al llarg de la història”, va comentar en james Rice, membre del Goddard Space Flight Center.

534346main_pia13984-43_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un telescopi de la NASA en recerca d’exoplanetes.

Uns astrònoms han desenvolupat una nova tècnica d’identificació d’estrelles properes, situades en una dèbil galàxia a través del satèl·lit de la NASA, Galaxy Evolution Explorer. La tècnica ha ajudat en la recerca de planetes situats fora del nostre Sistema Solar, a causa de les difícils condicions d’observació, de manera que amb aquesta nova tècnica serà més fàcil la detecció d’exoplanetes.

El resplendor de les brillants estrelles, ha frustrat fins ara la majoria d’esforços per observar els móns distants. Només un grapat de llunyans planetes s’han pogut observar directament. Les petites estrelles, són menys brillants de manera que és més fàcil detectar els exoplanetes, però el fet de la debilitat de la seva llum, en fa més difícil la seva observació. Afortunadament, les joves estrelles emeten molta llum ultraviolada i , axiò les fa més visibiles pel Galaxy Evolution Explorer.

“Hem descobert una nova tècnica utilitzant la llum ultraviolada, per la recerca de joves estrelles de baixa massa amb planetes semblants a la Terra”, ha comentat en David Rodriguez, responsable d’aquesta recerca i membre de la UCLA. “Aquestes joves estrelles són objectius excel·lents per obtenir imatges directes dels exoplanetes”.

glx2011-01f_img01_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Tortula Facula.

Aquestes imatges cara a cara, obtingudes per la osnda Cassini de la NASA ens mostren la regió anomenada Tortula Facula, situada en la lluna de Saturn, Tità. La imatge de l’esquerra està obtinguda amb l’espectròmetre visual i infraroig de la Cassini el dia 26 d’octubre de 2004, amb una resolució de 2 quilòmetres per píxel.

Aquest mosaic està centrat amb una àrea de 9 graus de latitud nord i 145 graus de longitud oest. L’any 2005, els científics van interpretar Tortula Facula com un volcà de gel.

La imatge de la dreta ens mostra la mateixa regió, tal com el va observar el radar de la sonda Cassini el dia 12 de maig de 2008, amb una resolució més alta, de fins a 300 metres per píxel. Els científics creuen que aquesta estructura està envoltada per dunes transportades pel vent, que es troben normalment en aquesta mateixa regió de Tità. En les imatges del radar, els objectes apareixen brillar degut a la inclinació de la sonda respecte les superfícies rugoses.

pia13895.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els telescopis de la NASA s’uneixen per observar una explosió sense precedents.

Els satèl·lits de la NASA, Swift, Telescopi Espacial Hubble i l’Observatori de raigs X Chandra , s’han unit per estudiar una de les explosions còsmiques més desconcertants que s’han observat fins ara. Més d’una setmana després, la radiació d’alta energia continua ementent-se i que no s’aclareix la seva ubicació. Els astrònoms comenten, que mai havien observat una font tant brillant i variable d’alta energia fins ara. En general, les explosions de raigs gamma, indiquen la destrucció d’una estrella massiva i les emissions que s’han observat fins ara mai duraven més d’algunes  poques hores.

Els dilluns 28 de març de 2011, el satèl·lit Swift (Bust Alert Telescope) va descobrir la font en la constel·lació de Drago, quan va esclatar la primera d’una sèrie de poderoses explosions. Swift va determinar la seva posició que és va catalogar com un esclat de raigs gamma (GRB) 110328A i alhora és va informar a tots els astrònoms del món. Desenes de telescopis van enforcar cap aquesta regió i van notar la presència d’una petita galàia, situada molt a prop del descobriment del Swift.

Una imatge de gran contrast del Hubble del dilluns 4 d’abril de 2011, va assenyalar l’origen de l’explosió en el centre d’aquesta galàxia, situada a uns 3.800 milions d’anys llum de nosaltres. Aquest mateix dia, el Chandra va fer una exposició de quatre hores per observar la font energètica. Aquesta imatge observada pel Hubble, situa l’objecte amb una precisió 10 vegades superior al Swift i mostra la font en el centre de la galàxia.

Els astrònoms han detectat estrelles candidates a forats negre supermassius, però cap ha mostrat la brillantor mostrant la brillantor en raigs X com el GRB 110328A. La font ha estat objecte de nombrosos esclats. Les intenses forces de marea haurien trencat l’estrella i faria caure el gas en el forat negre situat en el centre de la galàxia. Segons aquest model, el forat negre giratori formaria al llarg del seu eix l’emissió d’aquesta radiació.

hs-2011-10-a-web_print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »