Arxiu per Abril, 2011

El Swift i el Hubble observen la runa d’una col·lisió entre asteroides.

A finals de l’any passar, els astrònoms van notar que un asteroide anomenat Scheila s’havia il·luminat d’una manera inesperada i, que lluïa plomes de curta durada. Les dades del satèl·lit Swift de la NASA i del Telescopi Espacial Hubble, han mostrat que aquests canvis probablement és van produir després que Scheila va ser colpejat per un altre asteroide més petit.

“Les col·lisions entre asteroides genera nombrosos fragments de roques, des de fina pols, fins a enormes blocs de riques i que cauen als planetes o les seves llunes”, comentat en Dennis Bodewits, un astrònom membre de la Universitat de Maryland i responsable d’aquesta recerca del Swift. “No obstant això, aquesta és la primera vegada que hem pogut observar un esdeveniment d’aquestes característiques, una setmana després del succés”.

Els asteroides són fragments rocosos que és creu és van formar com una rina de la mateixa formació i evolució del sistema solar fa uns 4.600 milions d’anys. Milions d’aquests objectes orbiten al voltant del Sol entre Mart i Júpìter en el cinturó d’asteroides. Scheila té unes dimensions aproximades de 70 quilòmetres i gira al voltant del Sol un cop cada cinc anys aproximadament.

Les dades del Hubble indiquen el probable impacte d’un objecte a uns 11.000 quilòmetres per hora, un asteroide que hauria tingut un 100 metres de grandària”, comenta el cap de recerca del Hubble, en David Jewitt. El Hubble no observava cap impacte des de les observacions de 2009 P/2010 A2, la primera col·lisió d’asteroides que és va identificar.

540769main_hst_scheila_larg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant un excepcional raig verd a la Lluna.

En el Cerro Paranal, una muntanya de 2.600 metres d’alçada situada en el desert d’Atacama a Xile, s’aixopluga el Very Large Telescope de l’ESO, amb unes condicions atmosfèriques excepcionals, on fenòmens tan fugaços com el raig ver del Sol ponent és veuen en relativa freqüència. Ara, l’Ambaixador Fotogràfic de l’ESO en  Gerhard Hüdepohi, ha capturat una visió encara més rara: un raig verd de la Lluna, en lloc del Sol. Les fotografies són probablement les millors capturades d’un raig verd de la Lluna.

L’atmosfera de la Terra doblega, o refracta la llum com un gegantí prisma. L’efecte és més gran en les capes inferiors, més denses de l’atmosfera terrestre, de manera que els raigs de llum del Sol o de la Lluna és dobleguen lleugerament cap a baix. Les longituds d’ona de la llum més curta és dobleguen més que les d’ona llarga, de manera que la llum verda del Sol o de la Lluna semblen venir d’una posició lleugerament més alta que la llum taronja o vermella, des d’un punt de visió d’un observador. Quan les condicions són mols especials, amb l’afegit d’un miratge degut al gradient de la temperatura a l’atmosfera, el fonedís raig verd és visible breument a l’extrem superior de disc solar o lunar, quan aquests estan a prop de l’horitzó.

potw1117a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Forats negres gegants, ens mostren el procés de fusió de les galàxies.

Un equip de recerca dirigit pel Dr. Masatoshi Imanishi, membre del Subaru Telescope National Astronomical Observatory of Japan, ens mostra moltes brillants llums, que provenen de la fusió de les galàxies que determina la presència activa dels forats negres supermassius (SMBH), endinsats en els centres galàctics. Els científics van utilitzar el telescopi Subaru de 8,2 metres de diàmetre situat en el Mauna Kea (4.200 metres d’alçada), així com el telescopi Gemini Sud, situat en el Cerro Pachon a Xile (2.700 metres d’alçada) per realitzar la recerca en alta resolució d’observació infraroja. Les observacions amb els telescopis van mostrar que algunes ampremtes presentaven les característiques de la ràpida formació d’estrelles, mentre que d’altres mostraven les condicions dels nuclis galàctics actius (AGN) d’on treuen la seva energia els SMBH.

Malgrat que les galàxies és fusionen i d’aquesta manera s’augmenta la formació d’estrelles, l’acumulació de SMBHs pot dificultar aquest procés. Una gran quantitat de gas i pols és genera en aquests processos nuclears, que poden amagar fàcilment els SMBHs, en regions compactes i difícils d’observar. Per circumstàncies, alguns d’aquests objectes disposen d’una distribució en forma d’anell de pols i gas, que permet als científics observar aquest efecte actiu.

Per detectar les emissions de gas i pols, l’equip de recerca va fer les observacios amb una longitud d’ona de 18 micròmetres, amb el telescopi Subaru COMICS (Cooled Mid-Infrared Camera ans Spectrometer) i el telescopi Gemini Sud T-ReCS (Thermal Region Camera Spectrograph).

fig2e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant l’aplanament de Mimes.

La regió dreta de Mimes, una lluna de Saturn, la podem observar aplanada ja que correspon al costat on hi ha el gran cràter Herchel i que la sonda Cassini ha fotografiat amb els anells situats al fons.

Herchel és un cràter d’uns 130 quilòmetres de diàmetre i que és troba a l’hemisferi davanter d’aquesta lluna. Podem observar una imatge en detall d’aquest cràter.

Aquesta imatge va ser presa des del costat oposat que Mimes mostra a Saturn. El satèl·lit té unes dimensions de 396 quilòmetres de diàmetre. El nord de Mimes està situat a dalt i gira amb una inclinació de 16 graus cap a l’esquerra.

La imatge va ser capturada en llum visible amb la càmera d’angle estret situada en la sonda Cassini, el passat dia 31 de gener de 2011. La imatge va ser presa des d’una distància de 260.000 quilòmetres, amb un angle de fase entre Mimes, el Sol i la sonda de 9 graus, amb una resolució de 2 quilòmetres per píxel.

pia12761.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

A la cacera de les estrelles més massives de la Via Làctia.

De la mateixa manera que es complicat trobar ous de Pascua en un prat de gespa alta, la recerca d’estrelles més massives de la Via Làctia requereix uns ulls persistens i penetrants. En aquesta recerca estel·lar de la nostra galàxia, els astrònoms han utilitzat potents telescopis sensibles als raigs X i a la radiació infraroja, per trobar l’evidència d’una important població que emeten aquestes estrelles massives.

Aquesta imatge ens mostra les dades infraroges del telescopi Spitzer de la NASA a prop del pla de la nostra galàxia, la Via Làctia. Amdós imatges contenen una visió artifícial i enfosquida de les dades del Spitzer , per tal de ressaltar la brillant font de raigs X (en color blau), detectada en el centre de cada imatge per l’Observatori de raigs X Chandra. Cada senyal de raigs X coincideix amb una font d’infrarojos.

L’anàlisi de la radiografia i les dades infraroges, així com de les observacions òptiques de ràdio, indiquen que aquestes fonts lluminoses són, de fet estrelles extremadament massives. Dues d’aquestes estrelles massives, han estat detectades a prop del pla de la Via Làctia, amb les observacions del XMM-Newton de l’ESA, el qual proporciona unes valuoses dades per aquesta recerca. Aquestes quatre estrelles, és creu que disposen almenys de 25 vegades la massa del Sol, les quals es troben a unes distàncies que oscil·len entre els 7.500 i 18.000 anys llum de nosaltres. Aquestes estrelles, s’espera que és morin d’aquí pocs milions d’anys amb unes explosions anomenades supernoves.

massive.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant en llum ultraviolada grans estrelles situades en petites galàxies.

Els asrònoms que treballen amb el Galaxy Evolution Explorer de la NASA, estan a punt de saber per què algunes de les explosions estel·lars més massives observades fins ara, és produeixen en galàxies petites.

“És com observar un lluitador de sumo, dins d’un petit cotxe “Smart”, va comentar en Don Neill, membre de l’equip de recerca de Galaxy Evolution Explorer i responsable d’aquesta recerca.

“Les explosions més poderoses de les estrelles massives estan succeint en galàxies de baixa massa. Les noves dades ens mostren que les estrelles que comencen en aquestes petites galàxies es mantenen, mentre que en les grans galàxies la producció d’aquestes explosions a mesura que envelleixen són menys massives quan exploten”.

En els últims anys, els astrònoms utilitzant les dades del Palomar Transient Fatory, han descobert un sorprenent nombre d’explosions estel·lars excepcionalment brillants en galàxies nanes de fins a 1.000 vegades més petites que la nostra Via Làctia. Les explosions estel·lars anomenades supernoves, és produeixen quan estrelles massives (algunes de fins a 100 vegades la massa del nostre Sol), és moren.

glx2011-02f_img01.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

En el cim del món.

Alguns llocs de la Terra semblen ser aliens al nostre planeta, com una mostra d’això podem observar aquesta espectacular panoràmica. No és cap estranya superfície d’un exoplaneta, si no que és tracta del Llano de Chajnantor, situat en els Andes xilens. Aquest lloc sobrenatural és la residencia de l’ALMA, el Gran Conjunt Mil·limètric/submil·limètric d’Atacama. Chajnantor va ser escollit per les seves excel·lents condicions climàtiques, amb una atmosfera enrarida per la seva sequedat de l’aire, a diferència de la majoria d’altres regions de la Terra, per aquest motiu disposa d’una bona transparència a les longituds d’ona de llum on l’ALMA estarà preparat per treballar.

En el centre d’aquesta fotografia podem observar una estructura arrodonida més fosca, que és el Cerro Chajnantor situat a una alçada de 5.600 metres, al costat a l’esquerra i de forma cònica observem el volcà de Licancabur de 5.930 metres d’alçada. La regió plana situada en la part davantera, a una alçada de 5.000 metres és el Llano de Chajnantor, l’espai d’Operacions del Conjunt ALMA. En aquest espai les 66 antenes ALMA és podran ordenar en diferents configuracions que podrà variar entre els 150 metres i 16 quilòmetres. Els cims de color blanc situats al davant a la dreta, són “penitents”, estructures que és formen per l’efecte de la sublimació de la neu a una altura extrema i un ambient molt sec.

potw1116a.jpg

Si voleu més informaci, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’objectiu de l’Opportunity: el costat nord-oest del cràter Endeavour.

El proper objectiu del vehicle explorador Opportunity, és la regió nord-oest del gran cràter Endeavour. Una regió que podem observar en una imatge millorada en color, que ens mostra la superfície aclarida de sulfats, roques sedimentaries que sobresurten per sota de la sorra fosca per on circula l’Opportunity. També podem observar el material estratificat que hi ha al voltant de la vora del cràter i del material vermellós situat en aquesta zona.

La informació espectral de l’instrument CRISM indica la presència de diferents sulfats hidratats situats entre el material més clar, situat a la sorra i dels fil·losilicats o materials argilosos hidratats que es troben en la regió vermellosa. Es creu que els fil·losilicats provenen d’un període humit anterior als sulfats i que es van formar en un ambient d’acidesa neutra (a diferència dels sulfats que és van formar en ambients més àcids).

Els fil·losilicats són precisament l’objectiu de tots els possibles llocs d’ateratge que s’estan considerant pel proper vehicle exploradors, Mars Science Laboratory, que té previst el seu llançament a finals de 2011.

esp_021892_1775.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble celebra el 21é aniversari amb “roses” de galàxies.

Per celebrar el 21é aniversari d’estada a l’espai del Telescopi Espacial Hubble, els astrònoms del Space Telescope Science Institute de Baltimore a Maryland, han enregistrat aquest parell de galàxies en interacció especialment fotogèniques, anomenades Arp 273.

“Durant 21 anys, el Hubble ha canviat profundament la nostra visió de l’Univers que ens permet observar en el passat de les meravelles que ens envolten”, ha comentat en Charles Bolden, administrador de la NASA. “Vaig tenir el privilegi de pilotar el transbordador Discovery i situar el Hubble a l’espai. Després de tot aquest temps, les noves imatges del Hubble segueixen sent un testimoni de l’extraordinària tasca de moltes persones treballant darrera de l’observatori més famós del món”.

Arp 273 es troba en la constel·lació d’Andròmeda i està situada a uns 300 milions d’anys llum aproximadament de nosaltres. La imatge ens mostra un tènue pont de marea de material entre les dues galàxies, que estan separades entre si  per desenes de milers d’anys llum.

hs-2011-11-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El gran cap d’Orió observat en infraroig.

En la mitologia grega, Orió era un caçador que degut a la seva vanitat va enfurismar a la deesa Artemisa. Com a càstig, el caçador va ser desterrat per Atemisa al cel, on el podem veure en la famosa constel·lació d’Orió. En aquesta constel·lació, el cap d’Orió està representat per l’estrella Lambda Orionis. Aquesta regió ha estat observada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), que ens mostra la nebulosa gegant que hi ha al voltant de Lambda Orionis.

Lambda Orions és una estrella calenta i massiva que esta envoltada per diverses estrelles calentes i massives, totes les quals amb la seva radiació exciten un anell de pols i, que formen “l’anell molecular de Lambda Orionis”. També és conegut com SH 2-264, aquest anell molecular és conegut com “l’anell de Meissa o Al-Maisan”, que en àrab significa “la que brilla”.

L’anell de Meissa és de gran interes pels asrònoms, ja que conté cúmuls d’estrelles joves i protoestrelles o estrelles en formació. Amb un diàmetre de 130 anys llum, l’anell molecular de Lambda Orionis es caracteritza per ser una de les majors  regions de formació estel·lar observada pel WISE. Aquesta àrea té unes dimensions aproximades de 10 per 10 graus, equivalent a una quadrícula de 20 per 20 llunes plenes. Però en aquesta imatge del WISE, podem observar una regió equivalent a l’1 per cent d’aquesta regió.

wise2011-015-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »