WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-28 23:45:45' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Març, 2011

Celebrant els 400 anys de les primeres observacions solars.

El mes de març de 1611, un estudiant alemany de medicina anomenat Johannes Fabricius, va començar a observar amb els primers telescopis que van aparèixer als Països Baixos. Amb aquest material, va anar a visitar el seu pare, el conegut astrònom i astròleg David Fabricius, que havia compartit treballs amb els famosos astrònoms europeus Tycho Brahe i Johannes Kepler.

L’any 1611, en David Fabricius vivia a Osteel, una ciutat situada en la regió nord-oest d’Alemanya, on compartia els seus estudis celestes amb la de predicador protestant. Un cop a Ostell, Johannes Fabricius va mostrar els telescopis al seu pare i, el dia 9 de març d’aquell any van començar a observar el Sol.

Per la seva sorpresa, Johannes va observar taques negres en la superfície del Sol. Les taques ja les havien observat abans els xinesos i, fins i tot en Thomas Harriot d’Anglaterra el desembre de 1610. Però en Johannes Fabricius, va ser el primer en publicar un tractat científic respecte les seves observacions solars. Aquesta publicació feta fa 400 anys, va demostrar als incrèduls que el Sol girava i va començar a observar el conegut cicle solar d’onze anys.

“En aquell moment la gent creia que el Sol era un objecte inviolable, un cos perfecte”, comenta el físic solar Keith Strong. “El que la gent com Fabricius i Calileu van demostrar, era que aquest punts foscos viatjaven al voltant de la superfície solar i que el Sol girava”.

En el segle XVII, un occident cristià no creia només que la Terra estava situada en el centre de l’univers, si no que també en que els cossos astronòmics eren esferes perfectes viatjant en cercles perfectes amb la superfície que no canviava mai. L’acceptació de la variació en un cos astronòmic com el Sol, era dons un atac directe al meravellos univers de Déu.

524948main_maculisinsole.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ancorat a la ISS.

Ancorat al Canadarm2, un sistema de retenció pels peus per l’astronauta Steve Boewn, que participava en la segona caminada espacial de la missió STS-133, amb la intenció de fer el manteniment i seguir la construcció de l’Estació Espacial Internacional.

Durant les sis hores i catorze minuts d’estada a l’exterior de l’Estació Espacial, l’astronauta Boewn i el seu company Alvin Drew, van realitzar una gran varietat de tasques, incloent-hi la instal·lació d’un sistema de ventilació d’amoníac situat en el mòdul espacial.

523845main_imaqe_1886_800-6.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Assenyalant amb el dit la formació estel·lar.

El Wide-field Survey Explorer (WISE) de la NASA, ha capturat aquesta nova imatge d’un núvol de pols i gas de formació estel·lar situat en la constel·lació de Monoceros. La nebulosa, es coneguda com Sh2-284, està relativament aïllada en un extrem d’un braç espiral de la Via Làctia. En un cel nocturn, la nebulosa està situada en la direcció oposada al centre de la Via Làctia.

Probablement les característiques més interessants de Sh2-284, són les anomenades “trompes d’elefant”, uns monstruosos pilars de gas i pols. Els exemples més famosos son els “Pilars de la Creació” que és troben en la Nebulosa de l’Àliga en una imatge capturada pel Telescopi Espacial Hubble. En aquesta imatge del WISE, les columnes de gas i pols s’estenen cap el centre desl del buit de Sh2-284, com a petits dits de color verd amb ungles grogues. La més notable s’observa al costat dret, al voltant del número 3 en un rellotge. apareix com una mà tancada amb un dit apuntant cap el centre. Aquesta trompa d’elefant té uns 7 anys llum de llargada.

Endins de Sh2-284 trobem un cúmul obert d’estrelles, anomenat Dolidze 25, que emet grans quantitats de radiació en totes direccions en forma de vents estel·lars.

wise2011-009-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La galàxia del Gira-sol en llum infraroja.

Els braços espirals de la galàxia del Gira-sol, coneguda també com Messier 63, apareixen clarament en aquesta imatge presa en llum infraroja amb el telescopi espacial Spitzer de la NASA. La llum infraroja és sensible a les franges de pols de les galàxies espirals, que apareixen fosques en les imatges en llum visible. El telescopi Spitzer ens mostra les complexes estructures que tracen un patró en les galàxies espirals.

Messier 63 està situada a uns 37 milions d’anys llum de nosaltres, no gaire lluny de la veïna galàxia Messier 51.

La pols de color vermell brillant visible en aquesta imatge, la podem resseguir fins el nucli de la galàxia, formant un anell al voltant de la regió més densa d’estrelles situades en el centre galàctic. Les regions amb més densitat de pols, observem un increment més gran en el naixement d’estrelles.

Una petita línia en diagonal que podemobservar en la part inferior de la imatge correspon al disc d’una llunyana galàxia, on podem observar el seu disc en la direcció visual cap a nosaltres.

El color blau ens mostra la llum infraroja en longitud d’ona de 3,6 micres, el color verd representa 0,8 micres i la llum vermella les 24 micres.

sig11-001_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Resolent el misteri de les taques solars.

Durant els anys 2008 i 2009, les taques solars van desaparèixer gairebé completament. L’activitat solar es va reduir a el mínim dels últims cent anys; refredant l’atmosfera superior de la Terra, així com es va debiitar el camp magnètic del Sol, permetent que els raigs còsmics penetressin en el Sistema Solar en una quantitat rècord. Va ser un esdeveniment, on els físics solars es van preguntar respecte la desaparició de les taques solars.

Ara sabem la resposta que ha estat publicada en la revista Nature, el passat dia 3 de març.

“Les corrents internes de plasma, interfereixen en la formació de les taques solars i el mínim solar tan prolongat”, ha comentat en Dibyendu Nandi, responsable de la recerca i membre del Indian Institute of Science Education and Research de Calcuta. “Les nostres conclusions respecte a l’interior del Sol, es basen en un nou model informàtic”.

Durant anys, els físics solars han reconegut la importància de la “Gran Banda Transportadora” en el Sol. Un gran sistema de corrent de plasma anomenada “fluxos meridionals” (similar a les corrents oceàniques de la Terra) al llarg de la superfície solar i, reentrant a l’interior del Sol al voltant al voltant dels pols i a prop de l’equador solar. Aquestes corrents en forma de bucle, ha tingut un paper clau en els cicles solars de 11 anys. Quan les taques comencen a deteriorar-se, la superfície reemplaça les corrents amb les restes magnètiques, fins els 300.000 quilòmetres per sota de la superfície solar, semblant a una dinamo, que augmenta els camps magnètics del Sol. Reanimant d’aquesta manera les taques solars, d’una manera semblant a com surt un tros de suro de dins de l’aigua. D’aquesta manera comença un nou cicle solar.

522578main_conveyorbelt.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant per darrere de Rhea.

La nau espacial Cassini observa més enllà de la regió de cràters del pol sud de Rhea, una lluna de Saturn per espiar la lluna Dione i els anells del planeta en la distància.

Aquesta imatge correspon a la regió del pol sud del satèl·lit, la que no es pot observar des del planeta Saturn. Rhea té 1.528 quilòmetres de diàmetre, mentre que Dione en té 1.123. El nord està situat en la part superior de la imatge.

La imatge va ser capturada en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 11 de gener de 2011. La fotografia va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 61.000 quilòmetres de Rhea, amb un angle de fase entre la sonda Cassini, el satèl·lit i el Sol de 15 graus. La resolució de la imatge és de 358 metres per píxel a Rhea i 6 quilòmetres per píxel a Dione.

pia12755.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Barres i estrelles.

Encara que aquesta imatge va ser presa principalment per estudiar els barrancs de les parets internes del cràter, la fotografia ens mostra algunes coses interessants. En les valls de la paret nord del cràter, podem apreciar les marques originades per la caiguda d’algunes roques.

La imatge també ens mostra un bon exemple de diferents tipus de dunes, molt a prop unes de les altres. A cada costat del monticle de l’extrem sud del sòl del cràter, hi ha diferents tipus de dunes. En el costat sud del turó, podem veure unes “dunes d’estrelles” (anomenades així per les interseccions en forma d’estrelles en les seves crestes). Aquest tipus de dunes és formen quan el vent bufa en múltiples direccions.

A la banda nord del turó (a la dreta de la imatge), observem dunes simples que formen línies paral·leles. Aquestes dunes, s’anomenen líneals i, es formen quan el vent bufa principalment en direcció paral·lela a les crestes. Les dunes de transició de lineals a les de forma d’estrelles, també són visibles a prop del turó. Com que el factor principal que controla el tipus de duna es la direcció del vent, cal entendre la variabilitat de les direccions del vent en aquesta regió.

esp_015900_1465.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Més enllà del vel.

Aquesta imatge ens mostra un mosaic capturat pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, on observem les restes d’una estrella que va explotar. Els tènues colors, ens mostren les característiques en forma d’arc de les restes de l’explosió anomenada supernova.

Situat en la constel·lació de Gygnus, aquest romanent de supernova s’anomena també, Nebulosa del Vel i, és va formar durant l’explosió d’una massiva estrella entre 5.000 i 8.000 anys erere, enviat ones de xoc que han interactuat amb el gas i la pols de les estrelles veïnes.

Aquesta és una de les imatges més grans generades pel WISE, ja que cobreix una àrea equivalent a gairebé nou per nou llunes plenes.

La Nebulosa del Vel és el nom que reuneix les àrees visibles del romanent de la supernova, així com la radiació de ràdio. La regió de la nebulosa que observem a la dreta és coneguda com l’Escombra de la Bruixa. L’estrella 52 Gygni és la responsable de la il·luminació en color blau d’aquesta nebulosa.

Els colors de la Nebulosa del Vel és el resultat de les ones de xoc de l’energia de la supernova amb el gas i la pols de la regió. Alguns astrònoms suggereixen que la Nebulosa del Vel, representa dos romanents de supernoves que interaccionen entre si.

wise2011-008-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Mapa de Dione.

Aquest mapa global de Dione, una lluna de Saturn, ha estat generat utilitzant imatges capturades durant els sobrevols de la sonda Cassini de la NASA, així com també de la missió Voyager, que s’han utilitzat per reomplir els buits de la cobertura de la Cassini.

Un ampli sistema de penya-segats de gel brillant, generats per fractures tectòniques formen pat de l’hemisferi fosc d’aquest satèl·lit, una regió centrada a uns 270 graus de longitud oest.

El mapa és una projecció cilíndrica equidistant amb una escala de 153 metres per píxel  a l’equador. La resolució del mapa és de 64 píxels per grau. El radi mig de Dione per la projecció d’aquest mapa és de 563 quilòmetres.

Aquest mapa és una actualització de la versió del mes de febrer de 2010, en el qual s’han afegit les noves informacions recollides.

Les últimes dades incorporades han millorat la cobertura de tota la regió polar nord, on s’han afegit dades fins els 45 graus de latitud sud. Igual que altres mapes recents, les coordenades s’han desplaçat 0,6 graus en longitud, en comparació de l’any 2006, per tal d’ajustar-lo a la convencció de la Uió Astronòmica Internacional en el sistema de longitud de Dione.

pia12814_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Formació planetaria en acció ?.

Els planetes es formen a partir de discos de material que envolten a les estrelles, tot i que la transició entre els discos a sistemes planetaris és ràpida i pocs objectes poden ser identificats durant aquesta fase. Un d’aquest objectes és, T Chamaeleontis (T Cha), una tènue estrella situada en la petita constel·lació de Chamaeleon, la qual és comparable al nostre Sol, tot i que es troba en els inicis de la seva vida. T Cha, es troba a uns 330 anys llum de nosaltres i només té una edat de 7 milions d’anys. Fins ara cap planeta en formació ha estat localitzat a l’interior d’un disc en transició, encara que s’han observat planetes en discos més evolucionats.

“Estudis anteriors havien mostrat que T  Cha, era un excel·lent objecte per estudiar com es formen els sistemes planetaris”, ha comentat en Johan Olofsson, membre del Max Planck Institute for Astronomy. “Encara que aquesta estrella està lluny de nosaltres i, per aquest motiu ens ha calgut el poder del interferometre del Very Large Telescope (VLT) per distingir els detalls més fins i observar el que succeeix en el disc de pols”.

Els astrònoms van observar per primera vegada T Cha amb l’instrument AMBER instal·lat en el interferòmetre del VLT. D’aquesta manera van trobar part del material del disc que formava un disc prim a només 20 milions de quilòmetres de l’estrella. Més enllà d’aquest disc interior, van trobar una regió sense pols i un disc extern, començant a una distància de 1.100 milions de quilòmetres de l’estrella, fins molt més enlla`.

eso1106a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »