Arxiu per Març, 2011

Un trévol celestial.

Molta gent creu que el trèvol és un símbol de ranaixement i de vida, un símbol que s’associa al Dia de Sant Patrici, que s’escau al voltant de l’equinocci de primavera a l’hemisferi nord. En aquesta imatge capturada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, podem observar una regió de naixement estel·lar envoltada per un mantell de pols i de color verd, en aquesta fotografia infraroja.

Anomenada LBN 149.02-00.13 (Sh2-205 en el catàleg de nebuloses Sharpless), aquest núvol de gas i pols interestel·lar és un exemple clàssic que els astrònoms anomenen regió HII, per la composició d’hidrogen ionitzat, gasos inoitzats que porten una càrrega elèctrica.

Aquesta guarderia estel·lar està formada per una regió ionitzada que envolta el buit amb una alta temperatura i una brillant estrella en el centre. Els forts vents estel·lars i la radiació ultraviolada d’aquesta estrella central (CY Camelopardalis) escalfen els gasos situas en la closca en longituds d’ona infraroja que aleshores detecta el WISE. La pols que envolta la closca està composta principalment d’hidrocarburs aromàtics policíclics similars al sutge.

Regions molt similars a LBN 149.02-0.13, les hem pogut observar en imatges anteriors, com per exemple LBN 114.55 00.22, o LBN 211.91 0.37. LBN 149.02-00.13 està situada al llarg de la nostra Via Làctia, on els núvols de gas i pols són més comuns. Es troba situada al braç exterior local (Braç d’Orió) a uns 3.000 anys llum de nosaltres.

wise2011-011-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La MESSENGER entra en òrbita al voltant de Mercuri.

A les 09h 10m GMT, els enginyers del Centre d’Operacions de la Missió MESSENGER i, del Johns Hopkins Applied Physics Laboratory (APL) a Laurel, Md., van rebre els senyals radiomètrics que confirmen la situació en òrbita estable al voltant de Mercuri.

La sonda va començar a enviar dades a la Terra 9h 45m p.m. Després de la revisió de les dades els responsables de la missió van confirmar que els subsistemes d’informació del combustible havien situat la sonda sense errors registrats.

El propulsor principal de la MESSENGER va encendre el motor durant 15 minuts aproximadament a les 8h 45m, provocant una  desacceleració de la nau espacial a uns 3.100 quilòmetres per hora (862 metres per segon) per facilitar entrar en una òrbita excèntrica sobre Mercuri. Aquest encontre ha succeït a uns 155 milions de quilòmetres de Terra.

“L’assoliment de l’òrbita de Mercuri ha estat una fita de la sonda MESSENGER que va ser envia a l’espai des de la Terra fa uns sis anys i mig”, comenta en Peter Bedini, gerent del projecte MESSENGER. “Aquest èxit és el fruit d’un excel·lent treball de navegació, guiat i control amb els equips de la missió que ha dirigit la sonda en un viatge de més de 7.900 milions de quilòmetres”.

En les pròximes setmanes els enginyers del APL es centraran en assegurar els sistemes de la MESSENGER que està treballant en uns ambients tèrmics extrems. A partir del 23 de març s’encendran els instruments i el dia 4 d’abril començarà la primera fase científica de la missió.

bluecraters.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La cara oculta de la Lluna, un altre món.

Com a conseqüència de l’ancoratge de la lluna per l’efecte de les marees (és a dir, sempre veiem el mateix costat de la Lluna), no va ser fins l’any 1959 que la cara amagada va ser fotografiada per la nau espacial soviètica Luna 3 (d’aquí que les principals característiques geològiques portin noms russos com el Mare Moscoviense).

A diferència del costat visible de la lluna, on els “mars” estan més generalitzats, el costat ocult presenta un petit percentatge de vulcanisme basàltic amb una superfície dominada per impactes. Un món diferent del que observem des de la Terra.

Per descomptat, la causa d’aquesta asimetria de la cara oculta a la visible és una qüèstió científicament interessant. Estudis anteriors havien demostrat que l’escorça de la cara oculta és més gruixuda, circumstància que va provocar probablement fos més ifícil entrar en erupció els magmes i d’aquesta manera limités la sortida dels basalts. Ara bé, perquè es més gruixuda l’escorça de la cara oculta de las Lluna?. Això encara forma part del debat i de la presentació de diferents estudis en la Lunar and Planetary Science Conference que s’ha celebrat recentment.

La missió Clementine va obtenir interessants mosaics amb un Sol alt en el cel (baixos angles de fase), però no va tenir l’oportunitat d’observar la cara oculta amb el Sol en bones condicions. Aquest mosaic del WAC, ofereix una bona observació a la morfologia de la cara oculta i constituteix un bon recurs per la comunitat científica.

La Lunar Reconnaissance Orbiter Camera (LROC) disposa de la Wide Angle Camera (WAC), una càmera que captura dades en set bandes de color (321, 360, 415, 566, 604, 643 i 689 nanòmetres) amb una franja de 57 quilòmetres (105 en el mode de blanc i negre) a una òrbita de 50 quilòmetres de la superfície. Un dels objectius principals de la LROC és proporcionar un mapa global amb una resolució de 100 metres per píxel. En el decurs d’aquest any la sonda proporcionarà imatges globals en diferents condicions d’il·luminació i en format estèreo.

527005main1_farside-670.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Espectacular naixement estel·lar.

La regió de formació estel·lar coneguda con NGC 6729, es una de les maternitats d’estrelles més properes a la Terra i, per tan una de les millors estudiades. En aquesta nova imatge presa pel Very Large Telescope de l’ESO, ens mostra amb gran detall una part d’aquesta estranya i fascinant regió. Les dades van ser obtingudes de l’arxiu de l’ESO per Sergey Stepanenko, formant part del concrus Tresors Amagats. La imatge de Sergey de NGC 6729, va obtenir el tercer lloc en el concurs.

Les estrelles es formen a l’interior dels núvols moleculars, on les primeres etapes del seu desenvolupament no poden ser observades amb telescopis òptics degut que la pols enfosqueix la seva visió. En la part superior esquerra d’aquesta imatge hi han estrelles molt joves. Encara que no les puguem observar directament, les conseqüències de la seva evolució són visibles en aquesta imatge. El material ejectat per les estrelles acabades de néixer viatgen a velocitats properes al milió de quilòmetres per hora, xocant amb el gas circumdant i generant ones expansives. Aquestes col·lisions fan que brilli el gas, el que genera acolorits colors i brillants arcs, amb taques conegudes com objectes Herbig-Haro.

En aquesta imatge, els objectes Herbih-Haro formen dues línies que assenyalen la direcció del material ejectat. Una s’estén des de la part superior esquerra fins la part central inferior, on es troba amb una brillant regió de taques circulars i arcs incandescents. La brillant i peculiar figura en forma de sabre que s’observa en la part superior esquerra, probablement està causada per la llum estel·lar reflectida en la pols i no correspon a un objecte Herbig-Haro.

eso1109a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble confirma l’existència de l’energia fosca.

Els astrònoms que treballan amb el Telescopi Espacial Hubble, han descartat una teoria alternativa sobre la naturalesa de l’energia fosca, després de tornar a calcular la taxa d’expansió de l’univers amb una precisisó sense precedents. L’univers sembla estar expandint-se a un ritme cada vegada més gran i una de les explicacions es que l’univers està ple d’una energia fosca que funciona en sentit contrari a la gravetat. Una alternativa a aquesta hipòtesi podria ser l’existència d’una enorme bombolla d’espai buit amb una grandària d’uns vuit mil milions d’anys llum i que envoltés el nostre veïnat galàctic. Si vivim a prop del centre d’aquest buit, les observacions de les galàxies que s’aparten les unes de les altres a gran velocitat, seria només una il·lusió. Aquesta hipòtesi ha estat invalilada perquè els astrònoms han refinat la seva comprensió actual sobre la taxa d’expansió de l’univers actual, amb una incertesa de només un 3,3 per cent. La nova mesura redueix el marge d’error d’un 30 per cent respecte a anteriors recerques de l’any 2009. Aquests resultats es presenten en l’edició del 1 d’abril de la revista The Astrophysical Journal.

Entre la miríada d’estrelles situades en la galàxia espiral NGC 5584, fotografiada en llum visible amb la càmera Wide Field Camera 3, situada en el Telescopi Espacial Hubble, entre el gener i l’abril de 2010, podem observar les estrelles variables Cefeides i una recent supernova de tipus Ia, una classe especial d’estrelles en explosió. Els astrònoms han usat les variables Cefeides i les supernoves tipus Ia com a marcadors de distàncies estel·lars fiables per mesurar l’expansió de l’univers. NGC 5584 és troba a uns 72 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de Virgo i va ser una de les vuit galàxies estudiades per mesurar la taxa d’expansió de l’univers. Entre aquestes galàxies els astrònoms van analitzar més de 600 variables Cefeides, incloent-hi 250 a NGC 5584 detectant un ritme molt desigual per la seva brillantor, el que es ideal per mesurar distàncies molt semblants en galàxies properes. Els astrònoms han localitzat supernoves tipus en galàxies properes que contenen variables Cefeides, perquè és puguin comparar amb la brillantor real d’ambdós tipus d’estrelles. La informació de la brillantor s’utilitza per calibrar la mesura de la supernova de tipus Ia en galàxies llunyanes i calcular d’aquesta manera la distància a la Terra. Una vegada els astrònoms ceoneixen les distàncies exactes a les galàxies properes i llunyanes, poden determinar la taxa d’expansió de l’univers.

hs-2011-08-a-print.jpg

Si voleu més informació, premu aquest enllaç.

1 comentari

El nord a dalt.

La sonda Cassini observa les regions de latitud nord d’Enceladus, una lluna geològicament activa del planeta Saturn, alhora que podem observar pel seu darrera a certa distància els anells del planeta.

Observant aquesta imatge, podem aprendre més sobre la naturalesa de la superfície d’aquesta lluna. Aquesta regió es troba situada en les latituds septentrionals del costa oposat al planeta Saturn. Enceladus té un diàmetre de 504 quilòmetres, amb el nord situat en la part superior de la imatge a uns 21 graus a l’esquerra.

Aquesta fotografia la observem en el costat il·luminat per la llum del Sol que prové dels anells just per sobre del pla de rotació d’aquesta complexa estructura.

La imatge va ser presa per la càmera d’angle estret situada en la sonda Cassini, el passat dia 21 de desembre de 2010, utilitzant un filtre espectral sensible a longituds d’ona de llum infraroja centrada a 752 nanòmetres. Aquesta imatge va ser presa des d’una distància aproximada de 34.000 quilòmetres d’Enceladus. Amb un angle de fase entre el satèl·lit, la sonda i el Sol de 15 graus, amb una resolució de 202 metres per píxel.

pia12757.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El quartet d’antenes ALMA.

Les antenes del Gran Conjunt Mil·limètric-submil·limètric d’Atacama (ALMA) les observem emplaçades en el pla de Chajnantor, a l’emplaçament d’operacions a una alçada de 5.000 metres d’alçada.

Gràcies als vehicles transportadors per dues antenes, el total del conjunt amb un total de 66 quan el conjunt estigui acabat, podran ser transportades a les diferents ubicacions depenen de les necessitats del projecte de recerca. Els transportadors anomenats Otto i Lore, van ser dissenyats especialment per transportar les antenes amb un pes de 115 tones cadascuna i situar-les amb precisió sobre les seves bases en qualsevol lloc del pla a una distància de 16 quilòmetres.

Els vehicles de transport es desplaçen per sobre 28 neumàtics amb dos motors diesel de 700-HP (500 kW) amb dos dipòsits de combustible de 1.500 litres amb una velocitat màxima de 12 quilòmetres per hora, quan transporten a plena carrega.

potw1110a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Generant una ona de xoc.

De la mateixa manera que els conductors obeeixen els límits de velocitat que indiquen les diferents carreteres, algunes estrelles es mouen per l’espai a més que d’altres. El Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) va capturar la imatge de l’estrella Alfa Camelopardalis (Alfa Cam), viatjant a tota velocitat pel cel com un motociclista a través del tràfic en hora punta. Aquesta supergegant que brilla en el centre de la imatge, està envoltada per un núvol en forma d’arc de color vermell en aquesta imatge infraroja.

Aquestes estrelles és mouen ràpidament a una velocitat fora de control. La distància i la velocitat d’Alfa Cam, es certament incerta. La seva distància es troba entre els 1.600 i 6.900 anys llum de nosaltres, amb una sorprenent velocitat que oscil·la entre els 680 i 4.200 quilòmetes per segon (entre 1,5 i 9,4 milions de quilòmetres per hora). La visió del WISE és particularment hàbil per observar aquestes estructures estel·lars en forma d’arc. com per exemple les situades al voltant de zeta Ophiuchi, AE Aurigae i Menkih. L’arc situat a Alfa Cam, viatja a una velocitat diferent, per posar un exemple; si un cotxe viatgés a aquesta velocitat (4.200 quilòmetres per segon), trigaria menys d’un segon en viatjar de San Francisco a Nova York !.

Els astrònoms creuen que aquestes estrelles fora de control es posen en moviment com a conseqüència d’una explosió d’una supernova, companya d’aquesta estrella, o a través de les interaccions gravitatòries d’altres estrelles del cúmul. Degut que Alfa Com, és una estrella supergegant, emet un fort vent estel·lar. Aquesta velocitat impulsa cap endavant l’estrella cap a l’espai, amb això el vent estel·lar es mou generant el moviment del gas i la pols en forma d’arc.

wise2011-010-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La sonda Cassini detecta més energia a Enceladus.

L’emissió de calor en la regió del pol sud d’Enceladus, una lluna de Saturn, és molt més alta del que s’havia previst, segons un anàlisi de les dades recollides per la sonda Cassini de la NASA. L’estudi d’aquesta recerca va ser publicat el dia 4 de març de 2011, a la revista Journal of Geophysical Research.

Les dades del espectròmetre infraroig de la Cassini, ha estudiat la regió del pol sud d’Enceladus, que es caracteritza per les seves fissures lineals, que indiquen l’emissió del calor intern generat en una potència aproximada de 15,8 gigawatts, aproximadament 2,6 vegades la potència de sortida de totes les aigües termals de la regió de Yellowstone, o comparables a 20 centrals elèctriques convencionals alimentades per carbó. Això representa un augment en un ordre d’una magnitud del que els científics preveien.

“El mecanisme capaç de produir aquesta quantitat d’energia, segueix sent encara un misteri i que proposa un repte per entendre els models de producció de calor a llarg termini”, ha comentat en Carly Howett, responsable d’aquesta recerca.

Des de l’any 2005 és coneix l’activitat geològica en el pol sud d’Enceladus, una activitat que queda centrada en les fractures lineals més o menys paral·leles d’uns 130 quilòmetres de llarg, per uns 2 quilòmetres d’amplada, conegudes popularment com a “franges de tigre”.

pia13891.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El cúmul de galàxies més vell i llunyà.

Uns astrònoms han utilitzat una sèrie de telescopis situats en la superfície terrestre i a l’espai, incloent-hi el Very Large Telescope de l’ESO, per descobrir i mesurar la distància del cúmul de galàxies més antic i llunyà observat fins ara. Degut a la seva distància, aquest cúmul l’observem tal com era, quan l’univers tenia una quarta part de l’edat actual.

“Hem mesurat la distància fins el cúmul de galàxies més antic i llunyà trobat fins ara”, ha comentat en Raphael Gobat, responsable de la recerca i membre del CEA de Paris. “El més sorprenent és quan observem aquest cúmul i, no ens sembla tan jove; ja que moltes d’aquestes galàxies no tenen les mateixes característiques que d’altres de la mateixa edat”.

Els cúmuls de galàxies són les estructures més grans de l’univers i és mantenen unides gràcies a la seva pròpia gravetat. Els astrònoms suposen que aquest cúmuls cúmuls creixen gràcies al temps, per aquest motiu és rar trobar cúmuls en un univers primitiu. Encara que s’ha pogut observar cúmuls de galàxies més allunyats, semblen ser més joves i en un procés de formació, a diferència d’aquest que és mostra més vell.

L’equip d’astrònoms va utilitzar els poderosos instruments VIMOS i FORS2 instal·lats en el Very Large Telescope de l’ESO, per mesurar la distància d’aquests tènues objectes de color vermell, observats anteriorment amb el Telescopi Espacial Spitzer. Aquest cúmul anomenat CL J1449+0856, és mostra com un remot cúmul de galàxies. Els resultats indiquen que s’està observant el cúmul de galàxies, quan l’univers tenia només tres mil milions d’anys.

eso1108a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

Moved Permanently

301 Moved Permanently
Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80