WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 13:29:53' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Març, 2011

Una súper Lluna damunt del Very Large Telescope.

La nit del 19 de març d’aquest any va haver una inusual coincidència de fenòmens astronòmics: la Lluna plena es va combinar amb el moment, on el nostre satèl·lit arribava al seu punt més proper a la Terra en la seva òrbita el·líptica (conegut com perigeu). La combinació de la lluna plena i la relativa proximitat va permetre que el nostre satèl·lit lluís una brillantor significadament més alta del normal.

Aquesta fotografia panoràmica capturada pel Foto-Ambaixador de l’ESO en Gerd Hüdepohi, ens mostra l’anomenada “súper Lluna” des del Cerro Paranal, la residència del Very Large Telescope (VLT) de l’ESO en la regió xilena d’Atacama.

A l’est (dreta) la Lluna sobresurt entre les muntanyes, mentre que el Sol s’amagada lentament a l’oest (esquerra), per sota dels núvols que cobreixen l’oceà Pacífic. Els últims raigs del Sol il·luminen les cúpules dels quatre telescopis gegants del VLT, la cúpula més petita correspon al Telescopi de Rastreig del VLT, també observem els quatre Telescopis Auxiliars.

La coincidència de la Lluna plena amb el seu perigeu va ser una agradable observació pels observadors. La Lluna va arribar a estar uns 30.000 quilòmetres més a prop del promig. Això va permetre observar la lluna un 14% més gran i un 30% més lluminosa que quan arriba a la seva màxima distància.

potw1112a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els mons de Stardust.

Aquesta imatge composta ens mostra els tres petits mons observats per la sonda espacial Stardust de la NASA, que a anat visitant en aquests 12 últims anys. Stardust va efectuar un sobrevol a l’asteroide Annefrank, el dia 2 de novembre de 2002. El cometa Wild 2, va ser visitat per la sonda espacial el dia 2 de gener de 2004 i, finalment el cometa Tempel 1 va ser observat per la sonda el passat dia 14 de febrer de 2011.

El sobrevol a l’asteroide Annefrank va ser un assaig general pels següents acostament, ja que l’objectiu principal va ser l’acostament al cometa Wild 2, el qual s’hi va acostat a uns 3.300 quilòmetres.

En l’acostament màxim al cometa Wild 2, la sonda va passar a uns 230 quilòmetres on va capturar mostres de partícules del cometa, així com detallades imatges del mateix. Les partícules recollides varen ser enviades amb una capsula a la Terra el dia 15 de gener de 2006, per poder-les analitzar.

Stardust va sobrevolar el cometa Tempel 1, a 181 quilòmetres de la seva superfície. Durant aquest acostament va poder observar els canvis succeïts des de l’encontre amb la sonda Deep Impact de la NASA el dia 1 de juliol de 2005.

pia13943_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Encreuament de senyals de ràdio a Saturn.

Aquest vídeo ens mostra els canvis en el patró de les ones de ràdio que emet el planeta Saturn i que és coneix amb el nom de Radiació Quilòmetrica de Saturn i, que ha estat detectada per la sonda Cassini de la NASA.

Dades recents de ràdio i ones de plasma ens mostren amb aquest instrument on observem la variació de les ones de ràdio generades per la rotació del planeta i que són diferents en els hemisferis nord i sud. Sembla ser, que les variacions de rotació del nord i del sud, també canvien amb les estacions de Saturn i que els hemisferis inverteixen els seus valors. Aquestes dues ones de ràdio, han estat convertides a una freqüència audible per l’oïda humana i que ara pot ser observat alhora amb el vídeo.

El planeta emet ones de ràdio conegudes com a Radiació Quilomètrica de Saturn. La Cassini ho ha detectat com una sirena anunciant les explosions d’un atac aeri, ja que les ones de ràdio varien amb cada rotació del planeta. Aquest tipus de patró d’ones de ràdio s’havien utilitzat anteriorment en el planeta Júpiter per mesurar la rotació del planeta, però en el cas de Saturn era més complicat.

Les dades ens mostre un període des de 2004 fins a finals de 2010, coincidint amb el seu equinocci, quan el Sol incidia directament per damunt de l’equador del planeta, ocorregut el mes d’agost de 2009. Això va marcar el començament de la primavera a l’hemisferi nord de Saturn. L’encreuament de les variacions d’ones de ràdio es van produir al voltant del mes de març de 2010, set mesos després de l’equinocci.

Els colors indiquen la potència emesa per les ones de ràdio, amb color vermell el màxim d’intensitat.

pia13767.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Suzaku ens mostra la imatge més clara fins ara del cúmul galàctic de Perseus.

Les observacions de raigs X realitzades per l’observatori Suzaku, han proporcionat la imatge més nítida capturada fins avui i, que ens mostra la grandària, massa i composició química d’un cúmul galàctic. L’estudi també proporciona la primera evidència de la temperatura de prop d’un milió de graus del núvol de gas situat a les afores del mateix núvol.

Suzaku està patrocinat pr l’Agència d’Exploració Aerospacial del Japó (JAXA) amb col·laboració de NASA.

“Els cúmuls de galàxies són grans estructures, que són un referent per estudiar l’evolució de l’univers” , ha comentat l’Adam Mantz, coautor d’aquesta recerca i membre del Goddard Space Flight Center a Greenbelt.

Aquestes estructures mostren els valors de la cosmologia, on es desenvolupen els estudis de les galàxies, explosió d’estrelles o el fons còsmic de microones que és el romanent del Big Bang. Les dades d’aquesta recerca i d’altres valors no entren el valors actuals de les característuques dels cúmuls galàctics.

El Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP) de la NASA, ha explorar el fons còsmic de microones i va establir que els barions (els físics l’anomenen la matèria normal), representen només un 4,6% de l’univers. No obstant això, estudis anteriors van mostrar que els cúmuls de galàxies tenien una quantitat menor de barions que aquest percentatge.

El Suzaku ha obtingut imatges del tènue gas situat a la perifèria d’aquest cúmul de galàxies i ha permès als astrònoms resoldre aquesta discrepància per primera vegada.

L’objectiu de la recerca del satèl·lit va sel el Cúmul de Galàxies de Perseus, que és troba a uns 250 milions d’anys llum de nosaltres i que està situat en la constel·lació del mateix nom. En aquesta regió s’ha observat l’emissió més potent de radiació X de la nostra galàxia, alhora que el Suzaku ha generat el  mapa de gas de les regions perifèriques.

530843main1_suzaku_perseus_.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una parella de nanes marrons molt fredes.

Una nova imatge del Very Large Telescope de l’ESO, situat en el Paranal a Xile, ens mostra amb gran detall l’espectacular efecte causat per les estrelles acabades de néixer dins d’un núvol de gas i pols. Tot i que les estrelles no són visibles, el material ejectat per aquestes estrelles formen núvols de gas i pols circumdant, generant un paisatge surrealista d’arcs incandescents, taques i llamps.

Ls nanes marrons són bàsicament estrelles fallides, ja que no disposen de massa suficient per que la gravetat provoqui les reaccions nuclears, per fer-les brillar. La nana maró acabada de descobrir, ha estat identificada com CFBDSIR 1458+10B, és el membre més tènue d’un sistema binari de nanes marrons situades només a 75 anys llum de la Terra.

L’espectrògraf de radiació X del Very Large Telescope (VLT), ha analitzat un objecte fred situat en els estàndards de les nanes marrons. “Estàvem molt satisfets al observar qu però mai ens varem e aquest objecte tenia una temperatura tan baixa, però mai ens varem imaginar que resultaria un objecte doble, on un dels seus components seria encara més fred”, comenta en Philippe Delorme, membre del Institut de Planètologie et Astrophysique de Grenoble i coautor d’aquesta recerca.

S’ha pogut determinar que les tènues nanes marrons disposen d’una temperatura de fins a 100 graus Clsius (el punt d’ebullició de l’aigua). “A temperatures com aquestes es normal que disposin de propietats diferents a les nanes marons descobertes prèviament i que s’assemblen més a planetes gegants (fins i tot podrien tenir núvols d’aigua a la seva atmosfera)”. Comenta en Michael Liu, membre del Istitute for Astronomy de la Universitat de Hawaii.

eso1110a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Núvols equatorials a Tità.

La nau espacial Cassini de la NASA està observant els canvis d’estacions, ja que observa una gran concentració de núvols a l’equador de Tità, la major lluna del planeta Saturn.

Els núvols de metà situats a la troposfera, la regió més baixa de l’atmosfera on apareixen en color blanc i estan situats majoritàriament a l’equador de Tità. Les regions més fosques, són àrees de la superfície que tenen un albedo més baix, el que significa que no reflecteixen gaire llum.

Observacions de la Cassini om aquesta, indiquen que els núvols com aquests proporcionen l’evidència de canvis estacionals  de sistemes meteoroògics a Tità, a latituds baixes després de l’equinocci del mes d’agost de 2009 (durant l’equinocci el Sol està directament per sobre de l’equador).

A finals de l’estiu de 2004, al sud de Tità els sistemes de núvols ere molt extensos, sobretot a la regió polar sud de Tità. Des de l’any 2005, els sistema polar s’ha observat amb poca freqüència, un any després de l’equinocci extenses masses de núvols s’han vist a prop de l’equador. Aquesta imatge va ser pressa el dia 18 d’octubre de 2010, un any més de l’equinocci de Saturn, que succeeix cada 15 anys terrestres.

Els patrons dels núvols observats des de finals de l’estiu a l’hemisferi sud o principis de la tardor a Tità, suggereixen que la circulació atmosfèrica global a Tità està influenciat tan per la seva atmosfera, com per la seva superfície. La temperatura de la superficie respon més ràpidament als canvis d’il·luminació segons el gruix de la seva atmosfera. Això pot generar canvis semblants a les estacions, de la mateixa que s’observa una influència en els climes com a conseqüència dels oceans a la Terra.

pia12810_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

NGC 4151; un actiu forat negre, “l’Ull de Sauron”.

Aquesta imatge composta ens mostra la regió central de la galàxia espiral NGC 4151, coneguda pels astrònoms amb el nom “Ull de Sauron”, per la seva similitud amb l’ull del malvat personatge de “El Senyor dels anells”. En la regió de “l’ull” els raigs X (en color blau) en estat capturats per l’Observatori de raigs X Chandra i, es combinen amb les dades òptiques (en color groc) on ens mostren les regions d’hidrogen (HII) observades amb el Telescopi Jacobus Kapteyn, d’un metre de diàmetre situat a l’illa de La Palma. El color vermell que hi ha al voltant de la pupil·la de l’ull, ens mostra hidrogen neutre que s’ha observat amb els senyals de ràdio del Very Large Array de la NSF. Aquest hidrogen neutre forma part d’una estructura situada a prop del centre de NGC 4151, que ha estat distorsionada per interaccions gravitatòries amb la resta de la galàxia i, que inclou material que cau dins de la mateixa galàxia. Les taques de color groc que hi ha al voltant de l’el·lipse són regions de formació estel·lar recents.

Un estudi ha demostrat que l’emissió de raigs X va ser la causa probable d’una explosió alimentada pel forat negre supermassiu situat en la regió central de la galàxia. L’evidència d’aquesta idea prové de la elongació dels raigs X que van de la part superior esquerra a la part inferior dreta, així com els detalls de l’espectre de raigs X. També hi ha indicis d’interaccions entre una font central i el gas circumdant, en particular l’arc de color groc d’emissió d’HII, situat a dalt a l’esquerra del forat negre.

S’han proposat dos escenaris diferents per explicar l’emissióde raigs X. Una possibilitat és que el forat negre central estava creixent molt més ràpid fa uns 25.000 anys i, la radiació del material que cau en el forat negre va ser tan brillant que va eliminar tots els electrons dels àtoms en el gas situat en la seva direcció. Els raigs X s’emeten a continuació, quan els electrons es recombinen amb els àtoms ionitzats.

La segona possibilitat participa també d’una afluència considerable de material en el forat negre, fa relativament poc temps. En aquest escenari, l’energia alliberada pel material flueix cap el forat negre en un disc d’acrecíó, genera una sortida vigorosa de gas de la superfície del disc. Aquest gas emana directament i limita d’alguna manera, el qual s’expandeix fora d’aquesta regió en menys de 100.000 anys. En ambdós caosos, la quantitat de temps és relativament curta, ja que en l’últim episodi d’alta activitat per part del forat negre, podria implicar un 1% del total de la vida del mateix forat negre.

n4151.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant les estrelles del “centre” de la Via Làctia.

La regió que hi ha al voltant de la nostra galàxia, la Via làctia brilla en una amplia gamma de colors en aquesta nova imatge capturada pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA.

Les dades es van publicar prèviament amb una visió de 120 graus del pla de la nostra galàxia. Ara, les dades del centre galàctic que veiem en aquesta imatge és presenten en un contrast diferent per tal de ressaltar aquesta densa regió d’estrelles. En imatges en llum visible, és gairbé impossible observar el centre de la nostra galàxia, però la llum infraroja penetra en el vel de la pols i, ens proporciona una visió sense precedents.

En aquesta imatge del Spitzer, observem una gran multitud d’estrelles en el centre de la galàxia, creant una boira blava cap el centre de la imatge. Les característiques naturals d’aquesta regió són les molècules de pols riques en carboni, anomenades hidrocarburs aromàtics policíclics, que estan il·luminades per la llum de les estrelles que envolten aquesta regió. Les regions de color groc-vermell indiquen la brillantor tèrmica de la pols calenta. Els hidrocarburs policíclics aromàtics i la pols estan associats a regions amb estrelles joves. Aquests materials, barrejats amb gas són necessaris per la formació de noves estrelles.

sig11-003_sm.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’Opportunity a prop d’un cràter.

La càmera HiRISE va prendre aquesta imatge en color del cràter Santa Maria, on podem observar el ròver situat al costat sud-est del mateix cràter. Les marques de les rodes del ròver, són clarament visibles en direcció est.

Opportunity ha estat estudiant aquest cràter relavitvament jove d’un 90 metres de diàmetre, per tal de comprendre com es va formar a partir d’un impacte meteòric, així com les erosions de la seva formació. Podem observar els blocs i roques de pedra en formacions de brillants raigs de material ejectat des del seu interior.

La informació espectral del CRISM, indiquen la presencia de sulfat hidratat, en la regió de situació de l’Opportunity a uns 6 quilòmetres del cràter Endeavour, que els instruments del CRISM indiquen la detecció també de sulfats hidratats, així com de filosilicats presentes en un passat més humit.

esp_021536_1780_cut.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El nombre d’antenes ALMA arriba als dos dígits.

El nombre d’antenes del Atacama Large Milimeter/submillimeter Array (ALMA) situat en el pla de Chajnantor, ha arribat als dos dígits. El passat 4 de març de 2011, utilitzant un dels vehicles de transport ALMA, es va traslladar la dècima antena de la instal·lació d’Operacions de Suport, a una alçada de 2.900 metres, fins a la Localització d’Operacions del Conjunt a 5.000 metres d’alçada en els Andes xilens.

ALMA és un telescopi dissenyat per observar la llum en longitud d’ona mil·limètrica i sub-mil·limètrica amb un conjunt d’antenes. Utilitzant la tècnica anomenada interferometria, ALMA actua com un únic telescopi gegant, tan gran com el total del conjunt d’antenes. Gràcies als vehicles de transport, les antenes poden ordenar-se en diferents configuracions, amb una separació entre elles entre 150 metres i 16 quilòmetres.

potw1111a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »