Arxiu per Febrer, 2011

El Chandra descobreix un superfluid dins d’una estrella de neutrons.

L’observatori de raigs X Chandra de la NASA, ha descobert la primera evidència directa d’un estrany superfluid lliure de fricció amb la matèria, en el nucli d’una estrella de neutrons. Superfluids creats a la Terra, presenten notables propietats, com ara la capacitat de pujar cap amunt i escapar dels envasos tancats. La troballa té implicacions importants per la comprensió de les interaccions nuclears, en qüestió d’altes densitats.

Les estrelles de neutrons contenen la matèria més densa que és coneix observada directament. Una culleradeta de material d’una estrella de neutrons pot pesar uns sis mil milions de tones. La pressió en el nucli de l’estrella és tan alta que la majoria de les partícules carregades, com els electrons i protons, és fusionen donant lloc a una estrella composta principalment de partícules sense càrrega, anomenades neutrons.

Dos equips de recerca independents, han estudiat el romanent de la supernova Cassiopiea A, o Cas A; les restes d’una estrella massiva que està situada a uns 11.000 anys llum de nosaltres i que la seva explosió  va ser observada a la Terra fa uns 330 anys. Les dades del Chandra han mesurat una ràpida disminució en la temperatura de l’estrella de neutrons que va quedar després de l’explosió, demostrant que s’havia refredat al voltant d’un quatre per cent durant un període de 10 anys.

“Aquesta caiguda en la temperatura, encara que soni petita, es realment important i sorprenent”, ha comentat en Dany Page, responsable de l’equip de recerca de la Univesitat Autònoma de Mèxic. “Això significa que alguna cosa estranya està succeint dins d’aquesta estrella de neutrons”.

Superfluids que contenen partícules carregades són superconductores, es a dir actuen com a perfectes conductors elèctrics i, no perden càrrega. Els nous resultats suggereixen que la resta de protons del nucli de l’estrella es troben en un estat de superfluid i, per aquest fet porten una càrrega, que també formen un superconductor.

casa_main_pa.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una estrella gegant en la pota de la girafa.

El telescopi espacial Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, ha capturat aquesta imatge en colors de la nebulosa BFS 29, situada al voltant de l’estrella CE-Camelopardalis, a prop de la Via làctia.

La major part del gas i la pols que observem en aquesta imatge, no la podem veure en llum visible, però els detectors del WISE ens mostren detalls amagats i estrelles ocultes.

La nebulosa de gas i pols interestel·lar, és coneguda com BFS 29. “BFS” són les primeres lletres dels cognoms dels astrònoms: Blitz, Fich i Stark, que van identificar i catalogar 65 noves regions de formació estel·lar l’any 1982 ( el “29″ és el nombre d’ordre en aquest catàleg).

En llum visible BFS 29 és poc visible, això es deu al fet que la pols es dispersa i reflecteix només una mica de la llum de les estrelles properes, d’aquí la seva classificació com una nebulosa de reflexió. El gas de BFS 29, conté grans quantitats d’hidrogen ionitzat “HII”, per aquest motiu els astrònoms classifiquen la regió com HII. Les nebuloses de reflexió i les regions HII, sovint estan associades a la formació estel·lar.

La major part de la il·luminació i energia de BFS 29, prové de l’estrella CE Camelopardalis (girafa). Aquesta estrella és una supergegant variable, que indica un final de la seva vida en forma de supernova, deixant darrera aquest esclat un forat negre.

wise2011-007-med.jpg

Si voeu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Antenes ALMA sota la Via Làctia.

Quatre antenes del Atacama large Millimeter/submillimeter Array (ALMA) miren amunt al cel nocturn ple d’estrelles, en un avançament de la feina que els espera. La Lluna il·lumina la regió de la dreta de la imatge, mentre una franja blanquinosa de la Via Làctia s’expandeix en la part esquerra.

ALMA s’està construint a una alçada de 5.000 metres en el pla de Chajnantor en el desert d’Atacama,a Xile. Aquest és un dels llocs més secs de la Terra, la sequedat combinada amb la prima atmosfera deguda a la seva alçada, ofereix unes extraordinàries condicions per observar l’univers a longituds d’ona mil·limètrica i submil·limètrica. En aquestes llargues longituds d’ona, els astrònoms poden investigar entre altres coses; els núvols moleculars, unes denses regions de gas i pols on neixen les estrelles, després del col·lpase del núvol per la seva pròpia gravetat.

Actualment, l’univeres roman relativament inexplorat en ones submil·limètriques, de manera que quan l’ALMA estigui operatiu, els astrònoms podran descobrir nous secrets respecte la formació de les estrelles, així com els orígens de les galàxies i els planetes.

potw1108a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Herchel troba menys matèria fosca, però més estrelles.

L’observatori espacial Herchel de l’ESA ha descobert una població de galàxies, situades entorn on sembla no necessitar la matèria fosca tal com és creia fins ara, per tal de recollir el gas necessari per la formació d’estrelles.

Les galàxies situades molt lluny de nosaltres contenen cadascuna una massa equivalent a 300 mil milions de vegades la massa del nostre Sol. Les prediccions actuals indiquen que una galàxia hauria de ser més gran de cinc bilions de masses solars, per formar un nombre tant gran d’estrelles. Aquesta és nova recerca dirigida per Alexandre Amblard i els companys d’investigació de la Universitat de Califòrnia.

La major part de la massa d’una galàxia s’espera que estigui en l’àmbit de la matèria fosca, una hipotètica substància que encara no ha estat detectada, però que els astrònoms creuen pot proporcionar la suficient gravetat per evitar el “trencament” de les galàxies en el seu moviment de rotació.

Aquesta imatge en fals color ens mostra una composició del cel anomenat “Lockman Hole”, que ha estat observat per l’instrument SPIRE a bord del Herchel.

Aquesta regió del cel situada en la constel·lació de l’Ossa Major, és un camp del cel desprotegit de la contaminació del pla galàctic i per tant ideal per l’observació de galàxies situades en un univers llunyà.

Gairebé tots els punts d’aquesta imatge són galàxies, cadascuna conté milers de milions d’estrelles i, estan situades a una distància entre 10.000 i 12.000 milions d’anys llum de nosaltres, és a dir quan l’univers només tenia uns 2.000 milions d’anys d’edat.

Els colors blau, verd i vermell representen les tres longituds d’ona infraroja que utilitza el Herchel: 250, 350 i 500 micres respectivament.

herschel_locksw_colour_l.jpg

Si voleu més informació, preeu aquest enllaç.

1 comentari

Una línia prima, unes ombres amples.

Els anells de Saturn apareixen com una fina línia de cantó, en el centre d’aquesta imatge presa per la sonda espacial Cassini, tot i que els mateixos anells projecten una àmplia ombra a l’hemisferi sud del planeta, observada en la part inferior de la imatge.

Observem la regió sud del planeta, no il·luminada dels anells, just per sota del pla d’aquesta estructura.

La imatge va ser capturada amb la càmera de gran camp a bord de la sonda espacial Cassini, el passat dia 9 de gener de 2011, utilitzant un filtre espectral sensible a la llum infraroja, centrada a 728 nanòmetres. La imatge va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 796.000 quilòmetres, amb una angle de fase entre la sonda, el planeta Saturn i el Sol de 147 graus. La resolució d’aquesta imatge és de 44 quilòmetres per píxel.

pia12754.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Reflexió gloriosa.

Messier 78 és un bon exemple de nebulosa de reflexió. La radiació ultraviolada de les estrelles que il·luminen no és prou intensa com per ionitzar-la i fer-la brillar; les partícules de pols només reflecteixen la llum estel·lar que rebem. De totes maneres, Messier 78 pot ser observada fàcilment amb un petit telescopi, sent una de les nebuloses de reflexió més brillants del cel, situada a uns 1.600 anys llum de nosaltres en la constel·lació d’Orió.

La nova imatge de Messier 78, ha estat obtinguda amb l’instrument Wide Field Imager, situat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre de l’observatori de La Silla a Xile i, que va ser processada per Igor Chekalin per produir la imatge gunayadora del concurs Tresors Amagats.

El color blau pàl·lid que podem observar en aquesta imatge, és una representació exacta del color dominant de la nebulosa. Els tons blaus són normalment visibles en les nebuloses de reflexió degut a la forma de les diminutes partícules de la llum que es dispersen en llum blava i, que disposa d’una longitud d’ona menor i d’aquesta manera és dispresa amb major eficiència que la llum vermella que disposa d’una longitud d’ona més llarga.

Dues brillants estrelles, HD 38563A i HD 38563B son les majors generadores d’energia a Messier 78. Encara que, la nebulosa aixopluga moltes més estrelles, incloent-hi prop de 45 estrelles (de menys de 10 milions d’anys) de baixa massa, conegudes com estrelles T Tauri, que disposen de nuclis encara molt freds per que comencin la fusió de l’hidrogen. L’estudi de les estrelles T Tauri és important per comprendre les primeres etapes de la formació estel·lar i de la formació de sistemes planetaris.

eso1105a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble ens mostra una nova imatge de la galàxia espiral NGC 2841.

El Telescopi Espacial Hubble ens mostra un majestuós disc d’estrelles i franges de pols, en una imatge de la galàxia espiral NGC 2841.

La intensitat de brillantor de les estrelles ens indiquen el centre de la galàxia. Aquesta estructura espiral, mostra cap l’exterior, les franges de pols que es retallen contra la població d’estrelles blanques de mitjana edat. Molt més joves, són les estrelles blaves situades en els braços espirals.

Cal destacar, que no s’observen nebuloses d’emissió en color rosat, indicatiu del naixement de noves estrelles. És probable que la radiació i els vents supersònics de les estrelles blaves, que són molt calentes, netegin les restes del gas i per tant redueixin la formació de noves estrelles en les regions de naixement. NGC 2841 té actualment una taxa de naixement estel·lar relativametn baix en comparació amb d’altres espirals, que disposen de nebuloses d’emissió.

NGC 2841 està situada a uns 46 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de l’Ossa Major. Aquesta imatge pressa l’any 2010, és va aconseguir amb quatre filtres diferents en la Wide Field Camera 3, que conrresponen a longituds d’ona de llum ultraviolada, llum visible i infraroig proper.

hs-2011-06-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Lloc de l’impacte del Tempel 1.

Aquest parell d’imatges ens mostra la regió afectada per l’impactador llançat per la sonda Deep Impact de la NASA, el juliol de l’any 2005. A l’esquerra, la imatge del Deep Impact, ens mostra un punt de terra fosca d’uns 50 metres de grandària. La regió afectada per l’impacte està situat dins d’un cercle de color groc.

La imatge de la dreta, ha estat obtinguda recentment per la sonda Stardust de la NASA, i ens mostra la regió afectada per l’impactador, en un turó fosc. El cercle exterior ens indica el contorn del cràter i el cercle interios ens mostra el sòl del cràter. Les dimensions aproximades d’aquest cràter, són d’uns 150 metres de diàmetre.

Els científics estan treballant per calcular la profunditat del cràter, però un anàlisi preliminar ens indica que es poc profund.

Els cràters més grans d’aquest cometa tenen uns 300 metres de grandària aproximadament.

pia13856.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Fonaments magnètics.

En superposar una imatge del SDO del Sol en llum ultraviola extrema (en fals color), amb una altre imatge magnètica del SOHO (capturada gairebé al mateix temps), ens pot indicar la naturalesa magnètica de les regions actives del Sol del dia 9 de febrer de 2011.

La imatge inicial continua mostrant diverses regions actives que apareixen en color blanc. Després, s’esvaeixen en una imatge magnètica del SOHO (en blanc i negre) de la superfície solar, on les regions actives apareixen com a taques de colors blanc i negre.

Aquestes regions representen les polaritats nord i sud, això ho podem observar en el moment de la transparència de la imatge. Les regions actives, si són prou fortes poden aparèixer com a taques solars, si la imatge és projecta sobre una superfície plana.

magnet_blendsdo.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un anell gegant de forats negres.

Just el dia de Sant Valentí, varem poder observar una nova imatge d’un anell (no és cap joia precisament) de forats negres. Aquesta imatge composta d’Arp 147, ens mostra un parell de galàxies interactuant, situades a uns 430 milions d’anys llum de nosaltres. Les dades estan recollides des de l’Observatori de ragis X Chandra (en color rosat) i les dades òptiques del Telescopi Espacial Hubble (en colors vermell, verd i blau), amb el processat del Space Telescope Science Institute (STScl) de Baltimore.

Arp 147 conté les restes d’una galàxia espiral (dreta) que va xocar amb una galàxia el·líptica (esquerra). Aquesta col·lisió ha produït una ona expansiva de formació estel·lar, que mostra un anell blau que conté una gran quantitat de joves estrelles massives. Aquesta generació d’estrelles, evolucionen en pocs milions d’anys, deixant enrere les estrelles de neutrons i els forats negres.

Una fracció de les estrelles de neutrons i de forats negres, tindra companyes i és convertiran en fonts lluminoses de raigs X, en el moment d’estirar cap el seu interior el material d’altres estrelles. Les nou fonts de raigs X dispersades al voltant de l’anell Arp 147, indiquen la presència dels forats negres, amb masses equivalents entre 10 i 20 vegades el nostre Sol.

Una font de raigs X, s’ha detectat també en el nucli de la galàxia vermella de l’esquerra. Aquesta font no es tant evident en la imatge composta, però és fàcilment visible en la imatge de raigs X.

arp147.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »