Arxiu per Gener, 2011

Dunes en el cràter Arkhangelsky.

Podem observar una mostra de les dunes que estan situades en una gran plana, en el interior del cràter Arkhangelsky, situat a l’hemisferi sud del planeta Mart.

La major part de les dunes que podem observar tenen forma de vano. A aquest tipus de dunes, la cara lliscant és forma entre dues “banyes”, en la direcció del vent predominant d’aquella regió. En aquest cas, les dunes ens indiquen que la direcció aproximada del vent, és del sud-est en direcció nord-nordoest.

Els petits tornados que passen per aquesta regió, ens mostren les seves empremtes de pols en la superfície. En aquesta visió, les mostres dels tornados de pols són clarament visibles en les dunes, però molt menys evidentment en la superfície rocosa del cràter.

esp_019559_1390.jpg

Si oleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Messier 81 i Messier 82.

Aquesta imatge presa pel Wide-Field Infrared Survey Explorer (WISE) ens mostra dues espectaculars galàxies involucrades en una dansa galàctica. Les galàxies Messier 81 i Messier 82, estan separades per alguns centenars de  milions d’anys llum, tot i que lentament giren entorn d’elles, fins que al final es fondran en una sola galàxia. Recentment s¡ha conegut un espectacular esclat que ens indica la formació de noves estrelles en ambdues galàxies.

Messier 81 (situada en la part inferior de la imatge) és u prototip de “gran disseny” de galàxia espiral amb braços pronunciats i ben definits sortint del seu nucli. En les longituds d’ona d’observació del WISE, aquests braços ens mostren àrees de gas comprimit i pols interestel·lar, que originen noves regions de formació estel·lar.

Messier 82 ( situada en la part superior de la imatge) és una galàxia espiral, que la veiem de cantó des del nostre punt d’observació. En un principi va ser classificada com irregular fins l’any 2005 quan els astrònoms van ser capaços de distingir l’estructura espiral en imatges d’infraroig proper (longituds d’ona similar a les que observa el WISE). Observada en longituds d’ona visible, sembla tenir una forma allargada i prima, d’aquí prové el seu nom popular, Galàxia del Cigar.

Messier 82 és també una galàxia d’esclat estel·lar, el que significa que és troba en un procés d’una extraordinària formació estel·lar. Aquesta gran activitat és deu a un encontre que va succeir amb Messier 81, la influència gravitatòria causada va comprimir el gas de Messier 82 a prop del seu nucli. La intensa radiació de totes aquestes estrelles massives acabades de néxier generen un “súper-vent”, que arrossega grans quantitats de gas i pols en el pla perpendicular de la galàxia.

wise2011-002-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La decepció de Dione.

En la part superior d’aquesta imatge obtinguda per la sonda Cassini, observem Dione, una lluna de Saturn que sembla estar molt a prop de la nau, ja que és més gran que la lluna Enceladus, situada en la part inferior esquerra de la imatge. No obstant això, Enceladus està en realitat més a prop de la sonda Cassini.

Dione amb 1.123 quilòmetres de diàmetre, té en realitat més de dues vegades la grandària d’Enceladus de 504 quilòmetres de diàmetre. Dione el podem observar amb una tènue brillantor, igual que en altres imatges d’aquesta lluna de Saturn, que en el moment de prendre la fotografia estava de cara al planeta. La superfície d’Enceladus és altament reflectant.

La imatge va ser presa en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 1 de desembre de 2010, des d’una distància de 510.000 quilòmetres aproximadament. L’angle de fase entre Enceladus, el Sol i la nau, era de 7 graus. La distància de la nau a Dione era de 830.000 quilòmetres aproximadament, amb un angle de fase de 8 graus. La resolució d’aquesta imatge és de 3 quilòmetres per píxel a Enceladus, i 5 quilòmetres per píxel per Dione.

pia12749.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les dues cares de la Galàxia del Remolí.

Aquestes imatges preses pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens mostren dues espectaculars visions de la mateixa galàxia espiral M-51, també anomenada Galàxia del Remolí.

La imatge de l’esquerra presa en llum visible, posa de relleu les característiques de les típiques galàxies espirals, inclosos els elegants braços, regions de formació estel·lar de color rosat, brillants filaments blaus de cúmuls estel.3lars.

La imatge de la dreta, podem observar que la majoria d’estrelles no són visibles, mostrant l’estructura d’un esquelet de pols, ja que la imatge esta enregistrada en llum infraroja. Aquesta nova imatge de la pols de M-51, ens mostra els camins de pols que el Hubble ha enregistrat.

El color vermell en una imatge d’infraroig proper, ens mostra la pols i els centenars de petits grups d’estrelles, cadascun d’uns 65 anys llum de grandària. Aquestes estrelles no s’havien observant mai. Els cúmus estel·lars estant tapats pels propis núvols de pols. En aquesta imatge podem observar detalls de fins a 35 anys llum de grandària.

Els astrònoms esperaven observar grans núvols de pols, amb unes dimensions entre els 100 i 300 anys llum de grandària. En canvi, tota aquesta pols esta recollida en uns suaus i difusos camins més petits.

L’estudi de l’estructura de pols d’una galàxia serveis com una important eina de diagnòstic per la informació sobre el col·lapse de la pols i la formació estel·lar. Esperem que el telescopi que rellevarà al Hubble, el Telescopi Espacial James Webb (JSWT) podrà oferir imatges molt més nítides per l’estudi d’aquestes galàxies.

hs-2011-03-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les òrbites inclinades prevalen en els sistemes exoplanetaris.

Un equip d’astrònoms de la Universitat de Tòquio i de l’Observatori Astronòmic Nacional del Japó (NAOJ), han descobert que les inclinacions de les òrbites poden  ser rareses representatives en els sistemes exoplanetaris. Les mesures dels angles entre els eixos de rotació de l’estrella (eix de rotació estel·lar) i l’òrbita del planeta (eix d’òrbita planetària) dels exoplanetes HAT-P-11b i X0-4b demostren que les òrbites d’aquests exoplanetes són molt inclinades. Aquesta és la primera vegada que els científics han mesurat l’angle per un petit planeta com és HAT-P-11b. Aquests nous descobriments són indicadors importants per provar diferents models teòrics d’evolució de les òrbites de sistemes planetaris.

Des del descobriment del primer exoplaneta l’any 1995, els científics han identificat uns 550 exoplanetes fora del nostre sistema solar, gairebé tots han estat planetes gegants. La majoria d’aquests exoplanete gegants orbiten a prop de les seves estrelles amfitriones, a diferència dels planetes gegants del nostre sistema solar, que ho fan més lluny. Les teories més aceptades proposen que aquests planetes gegants és van formar originalment amb abundor de material de formació de les seves estrelles i després van emigrar als seus llocs de residencia actual. Diferents processos de migració s’han suggerit per explicar la proximitat dels exoplanetes gegants.

El model d’interacció dels discs planetaris, ens indica una migració sobre les interaccions entre el planeta i el seu disc protoplanetari, del disc del qual es va formar originalment. De vegades aquestes interaccions entre el disc protoplanetari i el resultat de la formació planetària provoquen l’existència de forces de caiguda del planeta cap l’estrella central. Aquest model prediu que l’eix de rotació de l’estrella i l’eix orbital del planeta estarà en alineació amb altres.

figure4_s.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El VLT Venus, i el Cinturó de Venus.

Abans que comenci una clara nit estelada per sobre de l’Obserbvatori Paranal de l’ESO, la llar del Very Large Telescope (VLT), el cel produeix una extensa varietat d’intensos colors, exhibint un bonic espectacle als observadors. Aquests colors tan sols poden ser observats amb aquesta intensitat en localitzacions com el Paranal, on l’atmosfera es extraordinàriament nítida. Mirant cap l’oest, per sobre de l’oceà pacífic, la posta de Sol és torna de color taronja a vermell brillant. L’ombra gris-blavosa que hi ha per sobre de l’horitzó, és la nostra pròpia ombra de la Terra. Per sobre hi ha una brillantor rosada, coneguda com el Cinturó de Venus, un fenomen produït quan la llum vermellosa de la posta de Sol és retoil·luminada per l’atmosfera terrestre.

En el centre d’aquesta imatge està situada la quarta Unitat de Telescopi (UT4) de 8,2 metres de diàmetre. El nom mapuche donat a UT4 és Yepun, que significa Venus. El VLT disposa també de quatre Telescopis Auxiliars (ATs) de 1,8 metres de diàmetre allotjats en les cúpules mòbils ultra compactes, que estan dedicades a observacions interferomètriques. Dos dels ATs els podem observar al fons de la imatge.

potw1102a.jpg

Si oleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La cosmologia de les “candeles estàndard”, no és tan estàndard com sembla.

Uns astrònoms han detectat per primera vegada directa que les “candeles estàndard” que serveixen per indicar les dimensions de l’univers, anomenades Cefeides, encongeixen amb la massa, una circumstància que no es tan normal com és pensava fins ara. Aquest descobriment fet amb les dades del telescopi Spitzer de la NASA, ajudarà als astrònoms a realitzar les mesures encara més precises de la grandària, edat i taxa d’expansió de l’univers.

Les candeles estàndard són objectes astronòmics que formen esglaons d’escales de distàncies còsmiques, una eina per mesurar les distàncies de llunyanes galàxies. El primer esglaó a escala, es compon d’estrelles polsants variables Cefeides, o Cefeides de curt termini. Els mesuraments de les distàncies a aquestes estrelles des de la Terra són crucials per la pressa de mesures d’objectes llunyans. Cada esglaó de l’escala depèn de l’anterior, així que sense mesures precises de Cefeides, tota l’escala de distàncies còsmiques quedaria desajustada.

Ara, les noves observacions del Spitzer ens mostren que el manteniment d’aquesta escala segura, requereix fins i tot d’una atenció més acurada a les Cefeides. Les observacions ifraroges del telescopi, a un determinat nombre de Cefeides, ha proporcionat la primera evidència directa que aquestes estrelles podem perdre massa o essencialment que s’encongeixen. Això podria afectar als mesuraments de les seves distàncies.

“Hem demostrat que aquestes candeles estàndard en particular estan poc afectades pels seus vents”, ha comentat en Massimo Marengo, membre de la Universitat State Iowa, i responsable d’aquesta recerca, que apareix publicada a la revista Astronomical Journal. “En utilitzar les Cefeides com a candeles estàndard, hem de tenir molta cura perquè, igual que les espelmes reals, és consumeixen a mesura que és cremen”.

ssc2011-01a_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Planck ens mostra una nova visió còsmica.

ESA PR-3 2011, han estat els primers resultats científics de la missió Planck de l’ESA en ser oferts en una roda de premsa a Paris. Les conclusions se centren en els objectes més freds de l’Univers, des de l’interior de la nostra galàxia, fins als confins de l’espai.

Si William Shakespeare hagués estat un astrònom, probablement hauria escrit que “si tot l’univers és un escenari, totes les galàxies són simplement els actors”. Planck es porta nous punts de vista tant dels “actors”, com del drama de l’evolució del nostre univers.

Després de la publicació de l’ESA ha mostrat la primera imatge completa del cel, amb les dades del Planck capturades fins el mes de juliol de 2010.

Aquests resultats es presenten en el Planck Collaboration, una important conferència científica feta a Paris aquesta mateixa setmana, on s’han presentat altres 25 treballs científics.

En la recerca del Planck, ens mostra tot el cel en longituds d’ona mil·limètriques i submil·limètriques, en un catàleg que conté milers d’objectes molt freds, les fonts individuals que la comunitat científica haurà d’estudiar.

La imatge que mostrem ens mostra la ubicació dels primers sis camps utilitzats per detectar el Fons Còsmic Infraroig. Els camps anomenats, N1, AG, SP, Bootes 1 i Bootes2, estant situats en una latitud galàctica relativament alta, on la contaminació de l’emissió difusa de la Via Làctia és menys intensa.

planck_map_cibinsets_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La missió Kepler descobreix el primer planeta rocós.

La missió Kepler de la NASA ha confirmat el descobriment del primer planeta rocós, anomenat Kepler-10b. El planeta té unes dimensions 1,4 vegades la Terra, això el fa ser el planeta més petit descobert fora del nostre Sistema Solar.

El descobriment d’aquest exoplaneta ha estat possible després de vuit mesos de recollida de dades per part de la nau espacial, una feina que va començar el mes de maig de 2009, fins a principis de gener de 2010.

“Les millors capacitats del Kepler han convergit per donar la primera evidència sòlida d’un planeta rocós, orbitant a una estrella que no és el Sol”, ha comentat la Natalie Batalha, científica de la missió Kepler i responsable de l’article d’aquest descobriment publicat en la revista Astrophysical Journal.

Les mesures ultra-precises del fotometre del Kepler, permeten mesurar els canvis de brillantor d’una estrella, al passar pel seu davant un altre objecte més petit. La mida del planeta és pot calcular a partir de les immersions periòdiques en la brillantor. La distància entre el planeta i l’estrella és calcula mesurant el temps entre les immersions successives.

Kepler és la primera missió de la NASA que ha estat capaç de trobar planetes de la grandària de la Terra o a prop de regions habitables, aquestes són les regions d’un sistema planetari on l’aigua líquida pot existir en la seva superfície. El planeta descobert dona una volta entorn a la seva estrella cada 0,84 dies. Kepler-10b és troba 20 vegades més a prop de la seva estrella, del que esta mercuri del Sol , per tant fora de la zona d’habitabilitat.

Kepler-10 va ser la primera estrella identificada que podria albergar un planeta en petits trànsits, i que més tard va ser confirmat des de la superfície terrestre a l’Observatori W.M. Keck de 10 metres de diàmetre a Hawaii, el qual va poder mesurar els petits canvis en el seu espectre Doppler, a causa de l’estirada reveladora del planeta orbitant a l’estrella.

koi-72still5b-br.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El zoom del Hubble ens mostra una raresa estel·lar.

Un dels objectes més rars que s’han vist a l’espai, ha estat observat per la penetrant visió del Telescopi Espacial Hubble de la NASA. Una misteriosa i brillant taca de gas verdosa “flotant” a prop d’una galàxia espiral, amb uns delicats filaments de gas i una bossa de joves estrelles de la mida de la nostra Via Làctia, ha estat descoberta recentment pel Hubble.

Aquest descobriment del Hubble forma part de les últimes troballes de Hanny’s Voorwerp (Objecte Hanny’s, en holandès), nom de Hanny van Arkel, un mestre holandés que va descobrir aquesta fantasmal estructura l’any 2007, durant la seva participació en el projecte online Galaxy Zoo, el qual gràcies a la col·laboració de multitud de col·laboradors van classificar més d’un milió de galàxies catalogades en el Sloan Digital Sky Survey.

Amb una visió molt més fina que Hanny’s Voorwerp, la Wide Field Camera 3 i l’Advanced Camera for Surveys han descobert el naixement d’estrelles en una regió de color verd, situada a prop de la galàxia espiral IC 2497, a una distància de 650 milions d’anys llum de la Terra. Les observacions de ràdio han demostrat l’existència d’una sortida de gasos enviats des del nucli de la galàxia. Les noves imatges del Hubble ens mostren que el gas de la galàxia està interactuant amb la petita regió de Hanny’s Voorewp, la qual s’està esfondratn i formant alhora estrelles. Unes estrelles molt joves, de tant sols un parell de milions d’anys.

hs-2011-01-a-print1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

Moved Permanently


Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.

301 Moved Permanently