Arxiu per Desembre, 2010

RESUM 2010.

Arribat l’últim dia de l’any us hem preparat una petita tria personal de dotze noticies, que dia rere dia hem anat publicant. Evidentment que tant sols és una excusa per recordar una noticia de cada mes, que les podeu recuperar en l’apartat de l’INDEX.

Aprofitem aquesta noticia per agrair les més de 122.000 visites que hem assolit aquest any, amb més de 597.000    pàgines visitades.

Volem desitjar-vos un any 2011 amb salut, amor i pau.

Gener.     El futur Telescopi Europeu Extremadament Gran.

Febrer.     El Chandra ens mostra la clau de l’origen de les explosions còsmiques.

Març.        La cinta transportadora solar s’accelera.

Abril.        Vida a Tità; caldria tapar-se el nas !

Maig.        El Herchel ens mostra els primers naixements estel·lars.

Juny.        La primera llum del TRAPPIST.

Juliol.        Una estrella moribunda que comença a perdre la seva pell.

Agost.      El WISE observa la Rosa de l’Unicorn.

Setembre. Observant els plomalls.

Octubre.    El Telescopi Espacial Spitzer detecta buckyesferes entre les estrelles.

Novembre. El Telescopi Fermi descobreix una estructura gegant a la nostra Galàxia.

Desembre. Un súper sistema solar com el nostre.

Podem observar una imatge de la última Lluna plena del 2010. Fotografia d’Univers quark, amb una càmera Canon EOS 450D i un objectiu de 35 mm.

canon4-1799.jpg

1 comentari

El cometa 2000 del SOHO.

El passat dia 26 de desembre el SOHO va descobrir el cometa número 2000. Gràcies a l’ajut de científics de tot el món, el SOHO s’ha convertit en el major rastrejador de cometes. Encara és més impressionant saber que el SOHO no és va dissenyar per localitzar cometes, si no per estudiar el Sol.

Per descomptat el SOHO no descobreix els cometes, els responsables són les desenes de voluntaris, astrònoms amateurs que diàriament intenten observar aquells petits punts difusos, ballujant-se a través de les imatges que proporciona el LASCO (Large Angle and Spectrometric Coronagraph), una càmera a bord del SOHO.

Més de 70 persones distribuïdes en 18 països han ajudat durant 15 anys a estudiar les imatges del SOHO, que està a disposició online del públic en general.

Els cometes 1999 i 2000 van ser descoberts el passat dia 26 de desembre per Michal Kusiak, un estudiant d’astronomia de la Universitat Jagiellónica de Cracòvia a Polònia. Kusiak va localitzar el seu primer cometa amb el SOHO el novembre de 2007 i des d’aleshores n’ha localitzat més de 100.

soho2000.jpg

Si voleu més iformació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cràters del nord de Rhea.

La sonda espacial Cassini va capturar aquesta imatge d’alta resolució d’una superfície plena de cràters de Rhea, quan aquesta nau va sobrevolar aquesta lluna de Saturn el passat dia 17 d’octubre de 2010.

Podem observar altres interessants imatges d’acostaments a Reha anteriors en diferents imatges.

La imatge va ser presa en llum visible amb la càmera d’angle estret de la nau. Les dades van ser enregistrades d’una distància aproximada de 40.000 quilòmetres, amb un angle de fase entre Rhea, el Sol i la nau de 88 graus. La resolució d’aquesta imatge és d’uns 238 quilòmetres per píxel.

 pia12746.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Un llarg i serpentejan camí.

Un llarg i serpentejan panorama ens mostra el Very Large Telescope, situat a l’Observatori Astronòmic Austral en el Cerro Paranal en el desert d’Atacama aXile. El cim de la muntanya és troba a uns 120 quilòmetres d’Antofagasta, el qual és un excel·lent refugi per l’exploració científica.

La distància a les regions poblades significa que la pol·lució pràcticament no existeix, el que ajuda a disposar d’uns cels nets per l’observació telescòpica. També assegura que l’activitat no sigui pertorbada per altres activitats humanes, com podrien ser: el trànsit de vehicles o la pols de les mines. La localització desèrtica significa que a més, la humitat de l’atmosfera és troba en uns nivells molt baixos, el que ajuda a tenir unes excel·lents condicions atmosfèriques. L’Observatori Paranal, acull a més del VLT el telescopi VISTA situat en un turo adjacent, des on va ser presa aquesta fotografia.

Les dues brillants taques clarament definides, que observem en el cel nocturn, corresponen al Gran i Petit Núvol de Magallanes, dues galàxies veïnes de la Via Làctia, situades a uns 160.000 i 200.000 anys llum respectivament de nosaltres. El camí més brillant que observem a l’esquerra de la imatge, correspon a la Via Làctia.

potw1052a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Maffei 2, la galàxia amagada.

Podem observar Mafeei 2 amb una imatge infraroja, ja que és gairebé invisible amb telescopis òptics. Núvols de pols situats davant de nosaltres en un primer pla de la Via Làctia, aturen a prop d’un 99,5 % de la seva llum visible, però en aquesta imatge infraroja del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ens mostra la galàxia a través de la pols i ens permet observar tota la seva estructura.

L’astrònoms Paolo Maffei va ser el primer en observar, el que en un principi semblava una misteriosa taca en una placa de raigs infrarojos, en una fotografia de l’any 1968. Quatre anys més tard és va identitifcar l’estrany objecte com una galàxia, que ara porta el seu nom. Aquest descobriment va iniciar l’astronomia infraroja i començava el procés tecnològic que en dècades posteriors ha permès als astrònoms estudiar objectes enfosquits com aquest que ara podem observar.

La majoria de les galàxies de la grandària de Maffei 2, havien estat catalogades des de fa més d’un segle. Si no hagués estat amagada darrere de la pols de la nostra pròpia galàxia, aquest objecte hauria estat catalogat en el famós catàleg del segle XVIII compilat per Charles Messier.

La imatge del Spitzer ens mostra clarament l’inusual estructura de Maffei 2. La barra central i els braços espirals asimètrics ajuden a identificar els esclats d’estrelles d’aquesta galàxia. Aquests esclats de formació estel·lar produeixen grans quantitats de pols i gas situats en el centre de la galàxia, sovint per la interacció gravitacional que dificulten la formació d’estructures espirals en el seu disc.

sig10-025_inline1.jpg

Si voleu més inforació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Imatges del 2010 de la MESSENGER.

L’any 2010 arriba a la seva fi, i la sonda espacial MESSENGER és troba a menys de tres mesos èn covertir-se en la primera nau a entrar en òrbita al voltant de Mercuri. El proper any 2011, segur que serà històric per la missió que estudiarà en detall el planeta Mercuri, i en general per l’exploraicó del sistema solar.

A l’espera d’això, mostrem un calendari de dotze imatges que probablement són les més detacades d’aquest any.

Gener: Benoit un pintor hautià i Lange un fotògraf nord-americà.

Febrer: Un espectacular color………. encara està per venir.

Març: Concert de Rachmaninoff, tot anomenant cràters a Mercuri.

Abril: Copland rebent el seu nom a Mercuri.

Maig: Pintant els raigs.

Juny: La geologia del complex sistema de cràters de Geddes.

Juliol: Debussy i els seus centenars o milers de raigs.

Agost: La Terra i la Lluna a 180 milions de quilòmetres.

Setembre: Jove vulcanisme a Mercuri.

Octubre: Mirant l’horitzó de Mercuri.

Novembre: Grans extensions planes a Mercuri.

Desembre: Uns impresionants raigs a Hokusai.

pia137351.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La brillantor dels esclats gamma.

Els esclats de raigs gamma (GRBs) són esdeveniments molt ràpids que poden oscil·lar entre un segon fins a varis minuts, són detectats per observatoris especials que poden recollir la seva alta energia. Fa tretze anys uns astrònoms varen descobrir una corrent de radiació menys energètica, i d’una durada més llarga que provenia d’aquests esclats, que poden durar setmanes i fins i tot alguns anys després de l’explosió inicial. Els astrònoms ho anomenen “resplendor crespuscular de l’esclat”.

Mentre que tots els esclats de raigs gamma tenen resplendors crepusculars que emeten raigs X, és va detectar que tant sols la meitat emeten llum visible i la resta permaneixen misteriosament foscos. Alguns astrònoms sospitaven que aquests resplendors crespusculars foscos podrien ser l’exemple d’un tipus  completament nou d’esclats de raigs gamma, mentre que altres pensaven que això succeïa degut a la seva gran distància a nosaltres. Estudis previs han suggerit que la pols situada en el medi interestel·lar podria enfosquir la llum des de l’esclat a nosaltres.

“Estudiar els resplendors crepusculars es vital per tenir una major comprensió dels objectes que es converteixen en esclats de raigs gamma i que ens informen sonre la formació d’estrelles en un Univers primitiu”, comenta en Jochen Greiner, membre del Max-Plank i responsable d’aquest estudi.

La NASA va enviar a l’espai el satèl·lit Swift a fials de 2004. Des de la seva òrbita per sobre de l’atmosfera terrestre pot detectar els esclats de raigs gamma e immediatament transmetre la seva posició als observatoris terrestres, de manera que els resplendors crepusculars puguin ser estudiats. En aquest nou estudi, els astrònoms han combinat la informació del Swift amb les observacions fetes amb el GROND, un instrument d’observació de seguiment dels esclats de raigs gamma, que està instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre a La Silla, Xile.

L’equip de recerca combinant les informacions fetes amb el GROND, a més d’altres telescopis com el Very large Telescope, per tal de calcular les distàncies dels esclats, han conclòs que una propoció significativa d’aquests esclats estan atenuats entre un 60-80 per cent de la seva intensitat per la pols que els enfosqueix, deixant d’aquesta manera entre un 30-50 per cent de la seva llum per poder-la observar.

eso1049a1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una gallina corrent a Lambda Centauri.

En aquesta imatge capturada pel Wide-field Survey Explorer (WISE), podem observar la visió infraroja de la formació d’una estrella entre els núvols situats en la nostra galàxia, la nebulosa anomenada Lambda Centauri rep el nom popular de la Gallina corrent. Aquesta nebulosa catalogada com IC 2944, és troba a uns 5.800 anys llum de nosaltres, en el seu interior podem observar estrelles que van néixer fa nomes vuit milions d’anys. Aquesta formació estel·lar és una gran emissora de radiació ultraviolada que ionitza els núvols. La llum del gas ionitzat el podem observar en llum visible, alhora que també podem observar la llum infraroja escalfada per la mateixa radiació. La pols escalfada de color vermell, ens mostra les partícules metàl·liques calentes. El material de color verdós són regions més calentes de pols. Aquesta gran estuctura té unes dimensions aproximades de 77 anys llum.

La nebulosa rep el seu nom comú degut que en algunes imatges capturades en llum visible, sembla recordar una gallina corrent. També s’anomenada nebulosa Lambda Centauri, ja que la regió envolta aparentment l’estrella Lambda Centauri.

En aquesta imatge del WISE, podem observar l’estrella amb una menor brillantor degut al sistema d’enregistrar la imatge. Lambda Centauri és una gegant blava situada a uns 410 anys llum de la Terra, Així dons, l’estrella està molt més propera de la Terra que no pas la nebulosa, circumstància que indica que l’estrella i la nebulosa no tenen cap relació mútua.

wise2010-046-med1.jpg

Si voleu més informaicó, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Rhea en fals color.

Podem observar les diferències de color en la lluna de Saturn, Rhea en aquesta imatge en fals color, capturada per la sonda Cassini de la NASA. La imatge ens mostra el costat de la lluna que sempre esta encarada cap el planeta.

La regió esquerra que observem de Rhea, sempre es troba en direcció a Saturn, mentre que la regió dreta està en direcció a l’espai exterior. Per aquest motiu, no és estrany que els satèl·lits gelats de Saturn, exhibeixin albedos (ídex de reflectivitat) diferents i diferències de color. Aquestes diferències estan causades probablement pels canvis regionals en la composició de la superfície i estructura que compon el sòl gelat. Les variacions a gran escala poden sorgir per nombrosos processos, com podrien ser, restes de meteorits. També com a conseqüència del camp magnètic de Saturn, el qual envia un flux d’ions que poden impactar sobre la superfície de Rhea. Les diferències poden canviar respecte la seva latitud.

Aquestes conclusions han sorgit com a resultat de les dades capturades amb l’últim sobrevol de la sonda Cassini feta el passat dia 2 de març de 2010. Amb les dades s’ha generat aquesta imatge en fals color, on la llum ultraviolada (en color verd), s’ha combinat amb la llum infraroja, per generar una sola imatge que ens mostra les diferencies regionals del satèl·lit.

Aquesta imatge de Rhea obtinguda del costat que mira cap a Saturn, ens mostra el satèl·lit amb unes dimensions de 1.528 quilòmetres de diàmetre. El nord està situat en la part superior. Les dades van ser capturades des d’una distància de 35.000 quilòmetres de Rhea, i que ens mostren una resolució de 2 quilòmetres per píxel.

pia12808.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Comprovant la freqüència dels forats negres supermassius.

Aquesta fotografia conté dues imatges compostes de galàxies, on s’ha observat recentment un forat negre supermassiu en el seu interior. En cadascuna de les galàxies les dades obtingudes per l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, és mostren en color blau, mentre que les dades òptiques capturades per l’Sloan Digital Sky, és mostren en colors vermell, groc i blanc.

La galàxia de l’esquerra, Abell 644 és troba dins d’un cúmul de galàxies situades a 1.100 milions d’anys llum de nosaltres. La imatge de la dreta, és un objecte aïllat, en el seu “camp”. Anomenat SDSS J1021 1312, i que és troba a uns 900 milions d’anys llum de distància. En el centre de les dues galàxies, existeix un forat negre supermassiu, anomenat també “nucli galàctic actiu” (AGN), el qual està llançant grans quantitats de gas.

En un recent estudi del Chandra, els científics indiquen la freqüència del forat negre situat a SDSS J1021 1312, el qual ha estat actiu durant els últims milers de milions d’anys. Això proporciona una interessant informació, respecte al medi interestel·lar que afecta el creixement del mateix forat negre. Els científics han detectat que només al voltant d’un 1 per cent de les galàxies amb masses similars a la Via Làctia, contenen forats negres supermassius en la seva més activa. També han comprovat que les galàxies més massives són les més propenses a tenir AGN’s.

2gal.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »

Moved Permanently

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.

301 Moved Permanently