Arxiu per Novembre, 2010

Analitzant les peces d’una galàxia deformada.

Aquesta imatge composta, ens mostra la visió deformada i augmentada d’una galàxia descoberta per l’Observatori Espacial Herchel, una de les cinc galàxies descobertes fins ara per aquest telescopi infraroig. La galàxia anomenada “SDP 81″, és el punt de color groc situat a l’esquerra de la imatge presa pel Herchel. També podem observar algunes taques de color rosat en la part dreta de la imatge, una combinació d’observacions terrestres que ens mostren més detalls.

El Herchel ha estat capaç d’observar aquesta galàxia, que està tapada per la pols d’una galàxia situada al seu davant, i per tant més propers (la taca de color blau) i que actua com a lent còsmica perquè la fa ser més brillat. La gravetat de la galàxia situada en un primer pla, està distorsionant i augmentant la llum de la galàxia més llunyana, fent que aparegui en diversos llocs, amb punts de color rosa. La llunyana galàxia està situada a uns 11.000 milions d’anys llum de nosaltres.

El telescopi Herchel no va detectar la galàxia en un primer moment, però els astrònoms van ser capaços de detectar-la en llum visible amb l’Observatori W.M. Keck. Diverses observacions de seguiment amb telescopis situats en la superfície terrestre, han ajudat a disposar d’un conjunt d’imatges per ajustar aquesta observació. Per exemple, les taques de color rosa ens mostren més del que pot observar el Herchel, perquè s’han pres en longituds d’ona submil·limètriques, aquestes observacions han estat fetes amb el Smithsonian Astrophysical Observatory Submillimeter Array situat a Hawaii.

pia13571_fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Enviant un làser al centre galàctic.

Aquesta impressionant imatge va ser capturada el passat dia 10 de maig de 2010, per l’astrònom de l’ESO Yuri Betesky, i que ens mostra el cel que hi ha sobre el Paranal. Un dels telescopis de l’ESO de 8,2 metres de diàmetre i que forma part del Very Large Telescope, el Yepun o Unitat de Telescopi 4, el podem observar a contrallum d’un meravellós fons estelat d’estrelles i pols que forma la Via Làctia.

Un raig làser que prové del Yepun, apunta directament al centre galàctic. Quan s’utilitza el sistema d’òptica adaptativa, l’estrella artificial generada pel làser permet que els telescopis obtinguin imatges i espectres lliures de l’efecte borrós de l’atmosfera. Quan és va capturar la imatge, els astrònoms Stefan Gillessen i Hauke Enkel treballaven amb l’instrument SINFONI, que amb les instal·lacions de l’estrella l’aser guia, estudiaven el centre de la nostra Via Làctia observant el forat negre supermassiu que allà s’hi troba.

El camp de visió d’aquesta imatge és molt gran, a porp de 180 graus. Un dels Telescopis Auxiliars de 1,8 metres, utilitzat per la interferometria el podem observar a la dreta de la imatge.

potw1045a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Sobrevolant el cometa.

Aquesta seqüència va ser compilada a partir de les imatges preses per la sonda espacial EPOXI de la NASA, durant el sobrevol al cometa Hartley 2, el passat dia 4 de novembre de 2010. La velocitat de l’acostament va ser d’uns 12,3 quilòmetres per segon, és a dir uns 44.280 quilòmetres per hora. En aquell moment la nau és va aproximar a només 700 quilòmetres del cometa.

“Esperem que les futures generacions podran tenir l’oportunitat de conèixer els cometes, que en aquest sobrevol ens ha donat una excel·lent oportunitat de gaudir-ne”, comenta en Michael A’Hearn, membre de la Universitat de Maryland i responsable principal d’aquesta missió.

El vídeo del sobrevol és compon de 40 fotogrames capturats per el Medium-Resolution Instrument a bord de la sonda. La primera imatge va ser pressa uns 37 minuts abans de la màxima aproximació des d’una distància de 27.350 quilòmetres. L’última va ser presa uns 30 minuts després d’aquest encontre a 22.200 quilòmetres. La nau espacial va ser capaç d’enregistrar gairebé un 50 per cent de la superfície il·luminada del cometa.

hartley2_im3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ratlles en les pendents de Vallis Marte.

Aquesta imatge d’un gran turó situat a Vallis Marte, disposa de nombroses taques fosques i d’altres de colors clars al llarg dels seus vessants, la qual cosa ens mostra unes característiques diferents de les estructures observades en altres regions semblants.

Per exemple, podem observar diverses ratlles fosques en forma de “dits” en les seves regions finals (com unes fines ratlles). La seva formació pot ser deguda a la rugositat del material que pot arribar a diferents profunditats a prop de la base d’aquest turó. Les ratlles fosques també apareixen desplaçant-se per sobre d’alguns obstacles al llarg de la seva trajectoria, com poden ser cràters d’impacte, petits còdols, o afloraments rocosos. Això indica que aquestes ratlles disposen de prou impuls i energia al començament del descens com per no veure’s afectades per aquests obstacles.

Aquestes estructures no comencen en una mateixa alçada del turó, si no que ho fan en diferents regions, el que suggereix que no estan vinculats a cap estrat en particular.

Les ratlles fosques, és creu que s’esvaeixen amb el temps per la superposició de pols en aquesta regió. La presència de ratlles en tonalitats clares en relació a la resta de la superfície es també força interessant. Els científics és pregunten, si les ratlles fosques desapareixen amb el temps per les aportacions de pols, i llavors es tornen més clares ?. Això significa que aquestes estructures clares és formen d’una manera diferent ?.

Aquestes ratlles varen ser descobertes i estudiades a partir de les missions Mariner i Viking els anys 1960 i 1970. Els científics tenen l’esperança de resoldre alguns d’aquests misteris, a partir de les interessants imatges de la càmera HiRISE i comparar-les amb les d’antigues missions.

psp_003570_1915.jpg

Si voleu més iformació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

3C 186, un jove cúmul galàctic identificat pel Chandra.

Una recent observació del Chandra del quàsar 3C 186, ha mostrat un cúmul de galàxies molt allunyat de nosaltres amb un quàsar de “nucli fred” en el seu centre. Aquests nuclis freds, són unes brillants regions on l’emissióde raigs X és freda.

3C 186 disposa d’una temperatura d’uns 80 milions de graus a les afores d’aquesta regió, mentre que aquesta temperatura baixa uns 30 milions de graus en el seu nucli.

Observar un sistema d’aquestes característiques a una distància tan gran (8 mil milions d’anys llum), és inusual i pot ajudar a entendre l’origen dels quàsars i l’evolució dels cúmuls de galàxies.

Aquesta imatge composta ens mostra el cúmul que envolta a 3C 186 (en llum blava) que indica les emissions de gas que envolten al quàsar, situat com un punt a prop del centre del cúmul. L’observatori de raigs X Chandra, ens mostra amb els seus espectres la temperatura del gas que disminueix dels 80 milions de graus al voltant d’aquesta regió, fins els 30 milions de graus en el seu centre. Aquest descens de temperatura és deu a una intensa emissió de raigs X del gas que és refreda. Les dades òptiques del telescopi Gemini ens mostren en color groc les estrelles i les galàxies situades en el mateix camp de visió.

3c186.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Ombres fosques a Derain.

En el centre de la imatge podem observar el cràter d’impacte Derain, visualitzat per primera vegada durant el segon sobrevol de la sonda MESSENGER, i anomenat amb aquest nom l’any 2009. Derain disposa d’un material dins i fora del cràter molt més fosc que la resta de la regió. De fet el material associat a Derain sembla tenir una menor reflectància que els materials de la resta del planeta Mercuri. Aquests dipòsits foscos poden formar part d’un material amb una composició meneralògica diferent a la majoria de la superfície visible de Mercuri, encara que cal més informacíó per aclarir la composició d’aquesta regió.

Les observacions del MESSENGER ajudaran a comprendre el material extraordinàriament fosc de Derain, així com d’altres regions semblants del planeta.

També és visible en aquesta imatge, al sud-est de Derain, els ragis del cràter Berkel, que també disposa d’un material fosc en el centre, així com un anell que envolta tot el cràter. En contrast, podem observar dos cràters veïns al nord de Berkel amb brillants raigs, encara que no disposen d’aquests halos foscos. Per què alguns cràters contenen materials foscos, mentre que d’altres no ?. Les dades del MESSENGER s’utilitzaran per investigar aquesta qüestió i millorar la nostra comprensió sobre la naturalesa i estructura de l’escorça de Mercuri.

La imatge és va capturar el dia 6 d’octubre de 2008, amb la càmera Narrow Angle Camera (NAC) i la Mercury Dual Imaging System (MDIS). El cràter Derain té un diàmetre de 190 quilòmetres.

pia13488.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VLT observa una llunyana nebulosa.

Utilitzant les dades del Very Large Telescope (VLT), l’observatori més important de l’ESO, uns astrònoms han aconseguit una impressionant imatge composta de la nebulosa Messier 17, també coneguda com Nebulosa Omega, o Nebulosa del Cigne. La fotografia semblant a una pintura, ens mostra grans extensions de núvols de pols i gas il·luminades per l’intensa radiació de joves estrelles.

La imatge ens mostra la regió central d’uns 15 anys llum de grandària, tot i que la nebulosa sencera cobreix uns 40 anys llum. Messier 17 situada en la constel·lació de Sagitarius (l’Arquer), està situada a uns 6.000 anys llum de nosaltres. Es un objecte molt popular pels astrònoms amateurs, que poden obtenir imatges de bona qualitat utilitzant petits telescopis. Aquestes profundes observacions del VLT, han estat fetes en longituds d’ona de l’infraroig proper amb l’instrument ISAAC. Els filtres utilitzats van ser: el J (1,25 microns, mostrant la llum blava), H (1,6 microns per la llum verda), i K (2,2 microns per mostrar la llum vermella). En el centre de la fotografia hi ha un cúmul de joves i massives estrelles, que amb la seva intensa radiació fa brillar el gas d’hidrogen circumdant. En el costat inferior dret del cúmul, hi ha un enorme núvol de gas molecular. En longituds d’ona visible, els grans de pols del núvol s’enfosqueixen a la nostra visió, però al ser observats en llum infraroja, és pot observar l’hidrogen que hi ha al seu darrera, brillant tènuement.

Amagat en aquesta regió, amb una tonalitat vermellosa fosca, els astrònoms han localitzat una opaca silueta d’un disc de gas i pols. Tot i la seva petitesa, el disc té unes dimensions aproximades de 20.000 Unitats Astronòmiques ( 1 UA equival a la distància entre el Sol i la Terra). Es creu que aquest disc està girant i alimentat amb material una protoestrella central, l’inici del que serà una nova estrella.

potw1044a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Dipòsits hidrotermals en un conus volcànic.

Aquest conus volcànic correspon a la caldera de Nili Patera del planeta Mart, una regió que disposa de dipòsits de minerals hidrotermals, sobretot en el flanc sud. Dos dels majors jaciments estan marcats per les fletxes, tot i que la regió de tons clars situada a l’esquerra del con volcànic disposa d’aquests dipòsits hidrotermals. El con volcànic té unes dimensions aproximades de 5 quilòmetres a la base.

Els dipòsits són una prova que aquesta regió disposava en un passat d’un ambient càlid i humit, amb una gran concentració de vapors, unes circumstàncies propicies per la vida microbiana, com s’informa en un article publicat aquest mes de novembre a la revista Nature Geoscience, redactat per J.R. Skok, membre de a Universitat Brow de Providence.

La imatge està composta en fals color, i produïda amb l’observació en longituds d’ona infraroges del Compact Reconnaissance Imaging Spectrometer for Mars (CRISM) un instrument situat a bord del Mars Reconnaissance Orbiter, Les dades del CRISM estan afegides a les imatges del Context Camera, situada en la mateixa sonda. Les imatges estèreo d’aquesta càmera proporcionen una informació gràfica, destinada a generar un model digital de la superfície d’aquesta regió. La imatge disposa d’una exageració vertical.

pia13556.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Galàxies espirals al descobert.

Sis espectaculars galàxies espirals han estat observades amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO situat a l’observatori Paranal, a la regió d’Antofagasta a Xile. Aquestes imatges infraroges capturades a través de la càmera HAWK-I, ajudaran als astrònoms a entendre millor la formació i evolució de les galàxies espirals.

La HAWK-I és una de les càmeres més potents del VLT. Aquest instrument sensible a la llum infraroja, torna visible la llum que queda enfosquida pels núvols de pols situats en els braços espirals de les galàxies. Comparada amb l’aneteior càmera ISAAC, la HAWK-I disposa de setze vegades més píxels, per tal de cobrir una àrea més gran del cel nocturn. Degut que la càmera HAWK-I pot estudiar les galàxies sense el difús tel de la pols i el brillant gas, és ideal per estudiar un gran nombre d’antigues estrelles que formen els braços espirals.

Les sis glàxies formen part d’un estudi d’estructures espirals, dirigit per Preben Grosbol membre de l’ESO. Aquesta informació ajudarà a comprendre els complexos mecanismes que permeten aquestes estructures espirals.

eso1042a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Emissions fosques de l’hemisferi sud.

La Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, ha capturat aquesta imatge de color on podem observar la nebulosa de reflexió IRAS 12116-6001. Aquest núvol interestel·lar no és visible en llum visible, però que els detectors infrarojos del WISE ens poden mostrar aquest complex núvol de pols i gas.

En les imatges de les nebuloses de reflexió capturades en llum visible, els núvols de pols reflecteixen la llum de les estrelles properes. La pols s’escalfa a temperatures relativament altes per la llum de les estrelles i brillen en llum infraroja, que aleshores detecten els sensors del WISE. Les nebuloses de reflexió són d’interès pels astrònoms perquè són regions d’alta formació estel·lar.

La brillant estrella de color blau situada en la part dreta de la imatge, és la variable Epsilon Crucis. En el sistema de nomenclatura estel·lar Bayer, les estrelles tenen el nom en funció de la brillantor relativa dins d’una constel·lació. L’alfabet grec s’utilitza per designar la brillantor aparent de l’estrella. L’estrella Alfa és la més brillant d’una constel·lació, en aquest cas EpsilonCrucis és la cinquena estrella més brillant de la constel·lació de Crux.

Crux és una constel·lació molt coneguda pels observadors de l’hemisferi sud. També coneguda com a Creu del Sud.

Els colors utilitzats en aquesta imatge representen determinades longituds d’ona en llum infraroja. El color blau d’Epsilon Crucis representa la llum emesa entre els 3,4 i 4,6 microns. L’estrella de color verd situada al costat d’Epsilon Crucis, està emetent la llum a 12 microns. Aquesta estrella és IRAS 12194-6007, una estrella de carboni que és troba al final de la seva vida. Atès que les longituds d’ona infraroja emesa per aquesta estrella són més llargues que les d’Epsilon Crucis, vol dir que aquesta és més jove. Els colors verd i vermell que observem en la nebulosa de reflexió representen els 12 i 22 microns, procedents de la pols escalfada per les estrelles properes.

wise2010-038-lg1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior

Moved Permanently

301 Moved Permanently

The document has moved here.


Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80