WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-28 18:17:01' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Novembre, 2010

El Yankee Clipper, un cràter de Mart.

El “Yankee Clipper”, és un cràter situat en el planeta Mart, que té el nom del mòdul de comandament i servei de la missió Apollo 12, que va arribar a la Lluna l’any 1969. El Mars Exploration Rover Opoortunity va enregistrar aquesta imatge en format estèreo des d’una distància de 102 metres, durant el sol (o dia d’estada a Mart) 2.410, que correspon al dia 4 de novembre de 2010.

L’escena apareix  en tres dimensions quan l’observem a través de les ulleres en color blau-vermell. La imatge combina les dades preses amb l’ull esquerra i l’ull dret de la càmera de navegació de l’Opportunity.

El cràter Yankee Clipper té uns 10 metres de diàmetre.

L’equip científic del ròver utilitza normalment els noms d’històrics vaixells d’exploració per anomenar els cràters de Mart. El Yankee Clipper de l’Apollo 12 va orbitar la Lluna, mentre el mòdul lunar de la mateixa missió portava dos astronautes a la superfície del nostre satèl·lit el dia 19 de novembre de 1969, més tard va portar els tres astronàutes de la missió a la Terra, arribant el dia 24 de novembre. Una visió espectacular de la Terra elevant-se per sobre l’horitzó de la Lluna, va ser presa precisament des del Yankee Clipper.

pia135973.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa “vida” en una antiga galàxia.

Fins ara és creia que les galàxies el·líptiques envellien lentament a través de milers de milions d’anys.

Ara però, unes noves observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens mostren que les galàxies el·líptiques disposen d’una força juvenil, gràcies a la detecció de noves galàxies més petites.

Les imatges del nucli de NGC 4150, capturades en radiació d’ultraviolat-proper, amb la sensible càmera Wide Field Camera 3 (WFC3), ens mostren estructures sinuoses de pols i gas, així com cúmuls de joves estrelles de color blau, que indiquen unes edats d’uns mil milions d’anys aproximadament. L’evidència indica que aquest naixement d’estrelles pot haver estat provocat per la fusió amb una altre galàxia nana.

Aquest nou estudi a reforçat la visió que indica que la majoria de galàxies el·líptiques disposen de joves estrelles, aportant joventut a aquestes velles galàxies.

“Creiem fins ara que les galàxies el·líptiques havien viscut durant milers de milions d’anys amb estrelles ja velles”, comenta l’astrònom Mark Crockett membre de la Universitat d’Oxford, i responsable de recerca del Hubble. “Creiem que havien consumit tot el gas per fer noves estrelles. Ara estem observant l’evidència del naixement de noves estrelles en moltes galàxies el·líptiques, generades per l’aportació de nou material de galàxies més petites”.

“Aquestes observacions recolzen la teoria que les galàxies es van formar al llarg de milers de milions d’anys per col·lisions amb galàxies nanes”, comenta en Crockett. “NGC 4150 és un claríssim exemple que en el nostre veïnat galàctic, hi ha un referent del que segurament va passar en un univers primitiu”.

hs-2010-38-a-print1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Chandra descobreix el forat negre més jove.

Aquesta imatge composta ens mostra una supernova localitzada en la galàxia M-100, que pot contenir el forat negre més jove del nostre veïnat còsmic. En aquesta imatge, el telescopi de raigs X Chandra ens mostra les dades en color daurat, mentre que la informació òptica del Very Large Telescope de l’ESO ens mostra en colors groc-blanquinós i blau, les dades infraroges del telescopi Spitzer les observem en color vermell. La supernova és coneguda com SN 1979C.

SN 1979C va ser observada per primera vegada per un astrònom amateur l’any 1979. La galàxia M-100 està situada en la constel·lació de Virgo, a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres. Aquests 30 anys des de la descoberta, a més de la seva distància, fa de SN 1979C l’exemple més proper, on ha estat observat el naixement d’un forat negre, si la interpretació dels científics és correcta.

Les dades del Chandra, així com les del Swift de la NASA; les del XMM-Newton de l’Agencia Espacial Europea i les del satél·lit alemany ROSAT, ens han mostrat una brillant font de raigs X que s’ha mantingut estable durant els últims 12 anys, del 1995 al 2007. Aquest comportament i la del espectre de raigs X, ha suggerit que l’objecte SN 1979C és un forat negre que s’alimenta del material que cau dins del forat negre i que prové de la supernova, o d’un proper sistema binari.

sn1979c_label1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Àtoms per la Pau. Una col·lisió galàctica en acció.

Els astrònoms de l’Observatori Europeu Austral han aconseguit una espectacular imatge de la famosa galàxia Àtmos per la Pau (NGC 7252), formada per la col·lisió de dues galàxies, i que proporciona una excel·lent oportunitat perquè els astrònoms puguin estudiar com les fusions de les galàxies afecten la evolució de l’univers.

Àtoms per la Pau és el curiós nom d’aquestes dues galàxies en interacció i que s’estan fusionant, situades a uns 220 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació d’Aquarious. També coneguda com NGC 7252 i Arp 226 disposa de la brillantor suficient per ser observada pels astrònoms amateurs, com una petita i tènue taca borrosa. Aquesta fotografia ha estat produïda pel Wide Field Imager de l’ESO, instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre, a l’observatori de La Silla a Xile.

Una col·lisió de galàxies és un dels processos més importants que influeixen en la evolució del nostre Univers, del seu estudi ens proporciona importants pistes respecte a les primitives galàxies. Per sort, aquestes col·lisions són esdeveniments de molta durada, poden estar alguns centenars de milions d’anys amb aquest procés, oferint als astrònoms el temps necessari per observar-los.

La imatge d’Àtoms per la Pau ens ofereix una instantània de la col·lisió, amb el caos en ple desenvolupament, per davant d’un ric teló de fons de galàxies llunyanes. El resultat d’aquestes intrincades interaccions gravitacionals és poden apreciar en les formes de les dues cues produïdes per les corrents d’estrelles, gas i pols. La fotografia també ens mostra les increïbles bosses que és varen formar quan el gas i les estrelles varen ser arrencades per les galàxies en col·lisió, i que ara envolten tot el conjunt. Tot i que molt material va ser ejectat cap l’espai esterior, altres regions és van comprimir provocant explosions de formació estel·lar. El resultat va ser una formació de centenars de cúmuls de joves estrelles, amb edats que varien entre els 50 i 500 milions d’anys, que podrien ser els progenitors dels cúmuls globulars.

El curiós sobrenom d’aquest objecte, té una història interessant. El mes de desembre de 1953, el president americà Eisenhower va oferir un discurs anomenat “Àtoms per la Pau”. El tema era la promoció d’usos pacífics del potencial nuclear. El discurs i la conferència associada va produir un gran impacte no tan sols en la comunitat científica, fins el punt que NGC 7252 va ser batejada amb el nom d’Àtoms per la Pau.

eso1044a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç,

1 comentari

Barrancs en un cràter jove.

Aquesta imatge ens mostra un cràter de 7,5 quilòmetres de diàmetre aproximadament, situat alhora dins d’un cràter més gran a l’hemisferi sud del planeta Mart.

La regió que observem pertany a un cràter jove degut que conté pocs cràters petits en el seu interior. També disposa de pendents molt pronunciades i afilats espadats, circumstància que també indica la seva joventut. Aquestes regions amb estructures joves, són de gran interès alhora d’estudiar la història del planeta Mart, ja que ajuden a determinar el precentatge de formació de nous cràters.

A més, aquest cràter jove és especialment interessant perquè conté barrancs. Estructures que semblen indicar l’antiga presència d’aigua líquida. Els barrancs evidentment és van formar després del cràter, el que significa que l’aigua líquida ha ajudat a formar els barrancs, i això ajuda a determinar el final de l’existència d’aquesta substància en la superfície del planeta.

Podem observar l’existència de diferents tipus de barrancs en aquesta regió, així com altres estructures associades a ells, com a canals discontinus, o terrasses, la qual cosa implica que ha calgut més d’un esdeveniment per produir aquestes estructures.

pia13611.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un estudi dels cúmul galàctics ens mostren la concentració de la matèria fosca.

Uns astrònoms utilitzant les dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han aprofitat una gegantina lent còsmica per generar un dels mapes més nítids i detallats de la matèria fosca de l’univers. La matèria fosca és una substància invisible i desconeguda que compon la major part de la massa de l’univers.

Les noves observacions de la matèria fosca pot proporcionar noves pistes de la importància d’aquesta substància en els primers temps de l’univers. Aquest resultat suggereix que els cúmuls de galàxies podrien haver-se format abans del previst, en contra de l’empeta de l’energia fosca que inhibeix el seu creixement. Una misteriosa propietat de l’espai; és l’energia fosca que lluita en contra de l’atracció gravitatòria de la matèria fosca. L’energia fosca empeny les galàxies a separar-se unes de les altres estirant l’espai entre si, suprimint d’aquesta manera la formació d’estructures gegants anomenades cúmuls de galàxies. L’equip de recerca ha pogut provar aquest primitiu estira i arronsa a través de la represnetació de la matèria fosca en els cúmuls.

L’equip dirigit per Dan Coe, membre del Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena, ha utilitzat la Hubble Advanced Camera for Surveys, per inspeccionar la matèria fosca invisible en el massiu cúmul de galàxies Abell 1689, situat a uns 2.200 milions d’anys llum de nosaltres. La gravetat d’aquest cúmul prové en la seva majoria de la matèria fosca, i que actua com una lupa còsmica, flexionant i amplificant la llum de les galàxies més distant situades al seu darrera. Aquest efecte, s’anomena lent gravitatòria, produiex imatges múltiples, deformades i augmentades de les llunyanes galàxies. Mitjançant l’estudi de les imatges distorsionades, els astrònoms van estimar la quantitat de matèria fosca que existeix dins del cúmul. Si la gravetat del cúmul provingués només de les galàxies visibles, les distorsions de la lent gravitatòria serien més febles.

hs-2010-37-a-web_print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La primera nana marró.

Aquest punt de color verd situat en el centre de la imatge, podria ser com una maragda enmig de brillants diamants, encara que en realitat és una feble estrella que pertany a una classe coneguda com nanes marrons. Aquest objecte particular, anomenat “WISEPC J045853.90 643451.9″ per la seva ubicació en el cel, és la primera nana marró ultra-freda descoberta pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE). El WISE escaneja el cel en llum infraroja, recollint els rastres de tot tipus de joies còsmiques, incloent les nanes marrons.

La visió infraroja d’aquest telescopi,  fa que sigui especialment bona per observar les nanes marrons en un fons de cel estellat. Aquesta visisó ens mostra tres dels quatre canals infrarojos del WISE, amb els colors blau, verd i vermell; el color blau ens mostra la menor longitud dd’ona de llum infraroja, la vermella la més llarga. El metà de les atmosferes de les nanes marrons absorbeix aquesta llum de color blau, alhora que aquests objectes són massa febles per emetre grans quantitats de llum vermella. Així dons observem el petit punt de color verd d’aquesta nana marró, en un fons de brillants i calentes estrelles blaves.

La nana marró és troba a una distància entre els 18 i 30 anys llum de nosaltres en la constel·lació de Camelopardalis (la girafa). Aquesta és una de les nanes marrons conegudes més fredes, amb una temperatura de menys de 600 graus Kelvin, o 325 graus Celsius.

wise2010-040-lg_annotated1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Telescopi Fermi descobreix una estructura gegant a la nostra Galàxia.

El Telescopi Espacial de raigs-Gamma Fermi de la NASA, ha identificat una estructura no observada fins ara en el centre de la Via Làctia. Aquesta estructura d’uns 50.000 anys llum de grandària, podria ser el romanent d’una erupció d’un forat negre gegant situat en el centre de la nostra galàxia.

“El que veiem són dues enormes bombolles de raigs gamma que s’estenen 25.000 anys llum cap el nord i el sud, des del centre de la nostra galàxia”, comenta en Doug Finkbeiner, un astrònom del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics de Cambridge. “Encara no entenem completament la seva naturalesa i el seu origen”.

L’estructura s’estén per més de la meitat del cel visible, des de la constel·lació de Virgo, fins a la de Grus, i probablement deu tenir alguns milions d’anys d’edat.

Finkbeiner i el seu equip de recerca va descobrir aquestes estructures en forma de bombolla, com a conseqüència del processament de les dades del Fermi Large Area Telescope (LAT). El LAT és el més sensible i amb més resolució dels detectors de raigs gamma enviat a l’espai fins ara. Els raigs gamma són la forma de més alta energia de la llum.

En aquesta imatge podem apreciar les bombolles, que van ser observades per primera vegada en radiació X (en color blau) per la missió ROSAT els anys 1990. Els raigs gamma detectats pel Fermi (en color magenta) s’estenen molt més enllà del pla de la nostra galàxia.

498884main_df3_fermi_bubble.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’ull de Mimes.

La sonda espacial Cassini va girar l’ull de les seves càmeres cap a Mimes, una lluna del planeta Saturn, per observar d’aquesta manera el gran cràter Herchel, un altre “ull” que mira sempre a l’espai.

Herchel és un cràter de 130 quilòmetres de diàmetre, que cobreix gairebé tota la imatge. Els científics des de fa molt de temps estudien aquesta conca d’impacte i la seva regió circumdant.

La regió que observem cobreix la major part de l’hemisferi de Mimes, el qual té un diàmetre de 396 quilòmetres. El nord està situat a dalt i l’eix de rotació del satèl·lit és d’un grau cap a l’esquerra.

La imatge va ser presa en llum visible amb la càmera d’angle estret de la nau espacial Cassini, el passat dia 16 d’octubre de 2010. Aquesta imatge va ser capturada des d’una distància de 103.000 quilòmetres del satèl·lit, amb un angle de fase entre el Sol, Mimes i la sonda de 113 graus. La resolució de la imatge és de 613 metres per píxel.

pia12739.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una dècada.

A 375 quilòmetres per sobre de la Terra. l’expedició número 25 de l’Estació Espacial Internacional, va fotografiar la regió de la costa nord del Golf. La badia de Mobile i la mateixa ciutat de Mobile 8situada a dalt a l’esquerra de la imatge, sota un dels panells solars de la nau espacial russa Soyuz). Nova Orleans i Houston també són visibles com uns brillants punts cap el sud.est. L’autopista interestatal 20 i les ciutats de Jackson Shreveport, Dallas i Fort Worth també les podem observar en la part inferior de la imatge. La regió observada s’estén cap el nord (esquerra fins a Little Rock i Oklahoma City.

Des del dia 2 de novembre de l’any 2.000, els humans han viscut i treballat contínuament a bord de l’estació espacial.

494799main_iss025e010008_fu.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »