WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 09:33:05' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Novembre, 2010

El telescopi UKIRT observa la primera nana rica en metà.

Un equip internacional d’astrònoms utilitzant el United Kingdom Infrared Telescope (UKIRT) i el Telescopi Gemini situats al Mauna Kea, han descobert un sistema d’estrelles úniques i exòtiques, formades per una nana marró molt freda i rica en metà (nana T) i una nana blanca, que giren l’una entorn de l’altra. El sistema és com una “Pedra Rosetta”, per entendre millor les edats i masses de les nanes T.

Aquest sistema és el primer del seu tipus que s’observa. Les dues estrelles disposen d’una baixa massa i una feble atracció gravitatòria mútua, ja que estan separades entre si per uns 2,5 bilions de quilòmetres, és a dir un quart d’any llum de distància. Tot i la fragilitat d’aquest sistema, s’han mantingut juntes durant els últims milers de milions d’anys, tot i que les espera una lenta morta fosca i freda. El sistema estel·lar té una edat aproximada de 5.000 milions d’anys, i és troba a una distància de nosaltres de 160 anys llum en la direcció de la constel·lació de Virgo.

Les nanes riques en metà, és troben en el límit que separa les estrelles dels planetes amb temperatures que no arriben als 1.000 graus centígrads (en comparació la temperatura superficial del Sol, és d’un 5.500 graus centígrads). El metá és una molècula fràgil que és destrueix amb temperatures més altes, de manera que només és pot observar en estrelles molt fredes o els planetes gegants com Júpiter. Ni els planetes gegants, ni les nanes T són prou calentes com per generar la fusió de l’hidrogen que alimenta el Sol.

Aquesta nova nana T descoberta té una temperatura d’uns 1.300 graus Kelvin (uns 1.030 graus centígrads), amb una massa equivalent a 70 vegades la del planeta Júpiter.

jac_wdtd.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Les bandes estacionals de Júpiter.

Noves imatges de la NASA confirmen que una de les fanges del planeta Júpiter que van “desaparèixer” la primavera passada, ha començat a mostrar signes d’una reaparició. Aquestes  noves observacions ajudaran als científics a entendre millor la interacció entre els vents de Júpiter i la química dels núvols.

A principis d’aquest any, els astrònoms amateurs s’han van adonar que la llarga franja de color marró fosc, coneguda com a Banda Equatorial Sud, al sud de l’equador s’havia tornat d’un color blanquinós. A principis del mes de novembre, l’asrònom amateur Christopher Go, de Cebu City a Filipines, va observar una taca inusualment brillant en la regió situada en aquesta banda fosca.

Després de les observacions de seguiment amb el Infrared Telescope Facility del W.M. Keck Observatory i el Telescopi Gemini Nord, situats a Hawaii, indiquen els indicis d’una reaparició de la mencionada banda.

Aquesta imatge és una composició de tres imatges presses el dia 18 de novembre de 2010, pel Telescopi Gemini Nord de Hawaii.

502113main_jupiter20101124.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant el cor de la Via Làctia.

Podem observar el centre de la nostra  galàxia, la Via Làctia amb el ISAAC, una càmera i espectròmetre infraroig proper i mitjà.

Des del Desert d’Atacama a Xile, l’emplaçament dels observatoris de l’ESO ofereix meravelloses vistes de la Via Làctia, particularment a l’hivrn de l’hemisferi sud, quan la regió central de la nostra galàxia és més visible.

De totes maneres, el centre galàctic que està situat a uns 27.000 anys llum en direcció de la constel·lació de Sagitari, que s’amaga darrera de gruixuts núvols de pols insterestel·lar, que apareixen com a franges fosquesn en llum visible, però que és tornen transparents en longituds d’ona més llargues com l’infraroig.

Aquesta imatge ens mostra les observacions infraroges que ens mostren la densa acumulació d’estrelles en el nucli galàctic.

La imatge està composta per dades capturades pel ISAAC en radiació d’infraroig proper, a través de 3 filtres (observats en colors vermell, verd i blau). La imatge cobreix una extensió de visió de 2,5 minuts d’arc.

potw1047a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Uns astrònoms detecten uns “fons sorrencs” entre illes de galàxies.

Els astrònoms han observat una galàxia inusual il·luminant els seus detalls per sobre un celeste “fons sorrenc” que uneix dues illes de galàxies massives. Aquesta recerca és va fer en part amb part amb el telescopi espacial Spitzer de la NASA.

Aquest “fons sorrenc” o estructures filamentoses abasten grans distàncies entre els cúmuls de galàxies i formar d’aquesta manera una estructura reticular que és coneix com a terenyina còsmica.

Fa dos anys, els ulls infrarojos del Spitzer van mostrar que un filament intergalàctic contenia estrelles en formació, en concret entre els cúmuls de galàxies anomentas Abell 1763 i Abell 1770.

Ara aquestes observacions han estat reforçades pel descobriment en aquest filament d’una estranya i inusual galàxia, amb gas calent amb una emissió de llum que s’estén per la galàxia. Els investigadors esperen que altres galàxies amb una determinada orientació és pugui observar aquestes tènues estructures, circumstància que indicaria que disposen de regions productives d’estrelles.

sig10-024_inline1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El WISE observa les flames d’una estrella fugitiva.

En un moment de l’any, on moltes persones viatgen grans distàncies per estar amb les seves famílies durant les vacances, el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, ha enregistratuna imatge d’un estrella fora del seu lloc d’origen. En la fotografia, envoltada per un brillant núvol de gas i pols, l’estrella AE Aurigae sembla estar entre flames. Aquest múvol s’anomena normalment, Nebulosa de l’Estrella Flamejant.

Una estrella que està fora del seu lloc d’origen en un moviment a alta velocitat, pot ser com a conseqüència d’una explosió de supernoves, o col·lisions amb estrelles properes.

La fugitiva estrella AE Aurigae va néixer p`robablement en el Cúmul del Trapezi, una regió que està situada dins de la constel·lació d’Orió. Va formar un sistema estel·lar binari amb l’estrella Mu Columbae. Fa aproximadament 2,5 milions d’anys dues estrelles van xocar amb un sistema binarí del Cúmul  del Trapezi. D’aquesta col·lisió va enviar AE Aurigae i Mu Columbae en direccions oposades viatjant per l’espai a velocitat de més de 100 quilòmetres per segon. Avui en dia AE Aurigae la podem observar en la constel·lació d’Auriga, mentre que la seva excompanya està en la constel·lació de Columba.

El vent que surt d’AE Aurigae allunya els electrons del gas que l’envolta. Aquest gas ionitzat comença a emetre llum, formant d’aquesta manera el que és coneix com una nebulosa d’emissió. L’estrella també escalfa la pols del seu voltant, aquesta pols reflecteix la llum de les estrelles properes, de manera que s’anomena una nebulosa de reflexió.

wise2010-042-med1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enlaç.

1 comentari

Un estudi assenyala que els sistemes solars poden ser molt comuns.

Gairebé una de quatre estrelles com el Sol podria tenir planetes de la grandària de la Terra, segons unes observacions fetes a estrelles properes amb masses semblants al Sol, segons les dades obtingudes amb els telescopis Keck de Hawaii.

Els astrònoms Andrew Howard i Geoffrey Marcy van escollir 166 estrelles de la classificació espectral G i K dins d’un volum equivalent a 80 anys llum de la Terra, on han estat observant durant cinc anys per tal de determinar el nombre, la massa i distància d’aquests planetes situats en aquestes estrelles. El Sol és la més coneguda de les estrelles del tipus G, que són de color groc, mentre que el tiopus K, correspon a les nanes que són generalment més petites i d’un color vermell ataronjat.

Els investigadors van localitzant cada vegada més planetes més petits, fins una grandària dels anomenats “súper-Terres”, prop de tres vegades la massa de la Terra.

“De cada 100 estrelles com el Sol, una o dues tenen planetes de la grandària de Júpiter, aproximadament sis com Neptú i al voltant de 12 disposen de súper-Terres (entre tres i deu vegades la massa terrestre)”, ha comentat en Howard, investigador del Departament d’Astronomia de la Universitat de Berkely. “Si extrapolem els planetes de la grandària de la Terra (entre la meitat i dues vegades la massa de la Terra), podríem predir que al voltant del 23 per cent de les estrelles com el Sol poden tenir planetes”.

exoplanetbarchart-sm_500.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un canal sinuós a Tartarus Colles.

En aquesta imatge podem observar un llarg i prim canal en una regió de l’hemisferi nord del planeta Mart. El canal forma part d’una estructura més gran situada a Tartarus Colles.

En la imatge també podem observar unes ratlles fosques en les pendents de la vall. En un primer moment és creia que aquestes ratlles s’haurien format per l’erosió d’aigua superficial. Després d’estudiar en detall aquesta regió és creu que el seu origen està provocat per mini-allaus de pols, ja que les ratlles desapareixen amb el temps en barrejar-se amb l’erosió del vent del seu entorn.

El canal que observem disposa d’una profunditat variable segons observem amb la longitud de la seva ombra. L’rogien del canal és desconeix, però probablement no és un canal fluvial, perquè no hi ha una font clara o regions de dipòsits. El canal deu tenir un origen probable de col·lapse.

Una part d’aquest canal conté un pont, que és probablement un romanent de la superfície original. Una depressió que s’estén des del nord del canal, però que no és tan profund com la majoria dels canals que tenen un origen de col·lapse.

psp_001420_20451.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Telescopi Spitzer ens mostra una enorme explosió estel·lar.

Uns astrònoms utilitzant el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han localitzat una enorme explosió estel·lar com a conseqüència de la formació d’estrelles i que emet tanta radiació infraroja com tota la galàxia sencera. La col·lisió entre dues galàxies espirals està provocant aquest esclat, envoltat per gegantins núvols de pols que fan invisibles a les mateixes estrelles en llum visible.

Aquest esclat estel·lar mostrat pel Spitzer s’erigeix com el més lluminós observat fins ara lluny dels centres galàctics. La seva brillantor equival a unes deu vegades els esclats observats fins ara lluny dels centres de les galàxies. L’esclat s’ha observat en el conjunt galàctic, anomenat Galàxia de les Antenes.

“Aquest descobriment demostra que la fusió de les galàxies pot generar espurnes de gran abast fora dels mateixos centres galàctics”, comenta en Hanae Inami, responsable principal del document publicat a la revista The Astronomical Journal. “L’emissió en llum infraroja d’aquest esclat enlluerna tota la galàxia amfitriona i rivalitza amb les galàxies més lluminoses que podem observar a prop de la nostra galàxia, la Via Làctia”.

pia13632.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un antic cúmul d’estrelles davant d’un intens fons estel·lar.

Entre la gran quantitat d’estrelles que podem observar en aquesta imatge, destaca NGC 2257, una col·lecció de gemmes còsmiques estretament lligades entre si per la gravetat. Aquesta família amb una edat d’alguns milers de milions d’anys, brillen intensament com un espectacular objecte còsmic.

NGC 2257 és un cúmul globular, una concentració estel·lar amb una forma esfèrica, que orbiten entorn de les galàxies. Els cúmuls globulars contenen estrelles molt velles, generalment al voltant de 10 mil milions d’anys, i per tant és poden considerar com uns “registres fòssils” del passat del nostre univers. Són estructures molt denses, amb desenes o fins i tot centenars de milers d’estrelles, amb un diàmetre d’algunes desenes d’anys llum. NGC 2257 es troba a les afores del Gran Núvol de Magallanes (LMC), una galàxia satèl·lit de la Via Làctia. Aquest és un dels 15 cúmuls globulars situats en el LMC.

La imatge va ser enregistrada amb la càmera Wide Field Imager, situada en el telescopi de 2,2 metres MPG/ESO situat a La Silla, amb filtres B, V i I, els quals ens mostren els colors blau, verd i vermell respectivament. El camp de visió és d’aproximadament 20 per 20 minuts d’arc. Aquestes observacions van ser fetes dins del projecte ESO Imaging Survey Project, el qual tenia com a missió fer estudis públics d’imatges, amb l’objectiu que més tard aquests objectes fossin observats amb el Very Large Telescope situat al Cerro Paranal.

potw1046a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La nebulosa planetària NGC 1514.

Aquesta imatge composta ens mostra dues fotografies de la mateixa supernova, amb el seu romanent, la nebulosa planetària coneguda com NGC 1514. La imatge de l’esquerra està presa amb llum visible des d’un telescopi situat a la superfície terrestre, mentre que la imatge de la dreta està obtinguda, amb el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE).

Aquest objecte és en realitat un parell d’estrelles, la primera correspond a una gegant moribunda més gran i massiva que el nostre Sol, i l’altre és un estel encara més gran que s’ha condensat en una nana blanca. En envellir les estrelles gegants llancen les seves capes exteriors del seu material formant una enorme bombolla al voltant de les dues estrelles. Les emissions del material de la nana blanca, és creu que es van aturar contra les regions externes de la bombolla. Les àrees colpejades amb aquests raigs formen unes cavitats com anells de color taronja en aquesta imatge del WISE. Això és degut  perquè la pols s’escalfa i brilla amb la llum infraroja que detecta el WISE.

El núvol de color verd que observa el WISE, identifica una capa interna de material prèviament envoltant. A la imatge visible, la closca és veu en un color blau brillant. La cobertura exterior també la podem observar en aquesta visible en uns tons de color blau més clar. Aquesta regió és massa feble per ser observada pel WISE.

NGC 1514 està situada a uns 800 anys llum de nosaltres en la constel·lació de Taurus.

La imatge del WISE en llum infraroja ens mostra en color blau correspon a la longitud d’ona de 3,4 microns, en color cian la de 4,6 microns i en color verd la que correspon als 22 microns.

wise2010-041_crop-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »