Arxiu per Octubre, 2010

El Telescopi Espacial Spitzer detecta buckyesferes entre les estrelles.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA després de trobar “buckyesferes” envoltant una vella estrella, ha detectat ara aquestes interessants molècules en forma d’una pilota de futbol en miniatura, a l’espai interestel·lar per primera vegada.

Amb aquests nous resultats, és pot afirmar que les buckyesferes, són les mòlecules més grans observades fins ara situades entre les estrelles. Les propietats úniques de les buckyesferes, han fet que aquestes partícules arrodonides investigades a la Terra, ofereixin també interessants possibilitats per l’estudi de la química còsmica.

“Les buckyesferes són molècules de carboni en forma de gàbia i que són molt resistents i difícils de destruir”, comenta en Kris Sellgren, professor d’astronomia de la Universitat Estatal d’Ohio a Columbus. “Els àtoms o molècules petites poden quedar atrapades i sobreviure dins d’aquesta gàbia mentre que la buckyesfera viatja a través de les dures condicions de l’espai”.

D’aquesta manera les buckyesferes podrien proporcionar els elements químics com els “missatges de dins d’una ampolla”, i mantenir els arxius de les propietats del gas del present en els ambients estel·lars. Buckyesferes amb gasos extraterrestres atrapats en el seu interior, per exemple han estat prèviament trobats en meteorits que és van estavellar a la Terra. Regions amb buckyesferes a l’espai interestel·lar ens mostren que les molècules relativament grans poden persistir fins i tot en forma difusa, en el buit implacable situat entre les estrelles.

ssc2010-09a_inline1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els colors del Cinturó de Kuiper.

El Sol no és sa pels objectes sense atmosfera. Bombardejats per la radiació solar, les superfícies d’alguns cometes, tendeixen a ser cremats com el negrós carbó. Uns 1.000 objectes del Cinturó de Kuiper (una regió de cossos gelats que dona voltes entorn al Sol) s’han pogut observar i mesurar, observant una amplia gamma de colors: vermell, blau i blanc.

Amb les escasses observacions que s’han fet (la majoria d’aquests objectes presenten un sol píxel d’informació de llum al Telescopi Espacial Hubble), s’han desenvolupat algunes hipòtesis per explicar els seus colors. No obtant això, nous models de computació han combinat correctament els materials i el medi ambient espacial per reproduir els colors que haurien de tenir. Aquest model suggereix que aquest objectes disposen d’algunes capes de material (on el color vermell és present) i on el fred comú de la regió del Cinturó de Kuiper podria provenir de materials orgànics per sota d’aquesta escorça.

“Aquest model de múltiples capes proporciona un enfocament més flexible a la comprensió de la diversitat de colors”, comenta en John Cooper, un físic heliosféric del Goddard Space Flight Center de la NASA. “El model calcula la velocitat a la qual l’energia prové de la radiació i que podria ser la responsable dels canvis a diferents profunditats. Per tant podem definir les diferents capes en relació a aquesta funció”.

492692main2_kupiercut3-labe.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La NASA troba evidències d’aigua en el subsòl de Mart.

El terreny on el Mars Exploration Rover Spirit de la NASA es va encallar l’any passat, té les proves que l’aigua potser en forma de neu fossa corria cap el subsòl del planeta Mart, fa relativament poc temps i en forma continua.

Capes estratificades del sòl amb diferents composicions arran de la superfície, han estat observades per l’equip científic del ròver, on han pogut observar aquests rastres prims on havia hagut gel o neu. La filtració va poder haver succeït durant els canvis climàtics cíclics en els períodes on el planeta Mart havia estat més inclinat sobre el seu eix. L’aigua va poder passar a través de la sorra i els seus materials solubles. Cal recordar que l’eix d’inclinació de la rotació de Mart, varia en escales de temps de centenars de milers d’anys.

Els minerals relativament insolubles a prop de la superfície inclouen el que pot ser hematita, sílice o guixos. Els sulfats ferrosos poden ser més solubles, semblen haver dissol l’aigua. Cap d’aquests materials, però han estat exposats a la superfície del planeta, ja que han estat coberts per la sorra i la pols arrossegada pel vent.

“La manca d’exposició a la superfície indica la dissolució preferencial dels sulfalts de ferro, i que això ha estat un procés relativament recent, i que la força del vent ha originat d’una forma sistemàtica una erosió del paisatge que el ròver Spìrit ha estudiat”, ha comentat en Ray Arvidson, membre de la Universitat de Washington i responsable principal de l’equip de recerca dels ròvers Spirit i Opportunity.

493147main_pia13544_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble ens mostra les dades d’un futur de 10.000 anys.

El cúmul globular Omega Centauri ha mantigut l’atenció dels observadors del cel des de l’antic astrònom Ptolomeu, el primer que el va catalogar fa 2.000 anys. Ptolomeu pensava però que Omega Centauri era una sola estrella. No sabia que realment aquesta “estrella” era en realitat un eixam de gairebé 10.000 milions d’estrelles, totes en òrbita en un centre comú de gravetat.

Les estrelles estan tan amuntegades que els astrònoms varen tenir que esperar a la poderosa visió del Telescopi Espacial Hubble, per observar profundament el nucli d’aquest “rusc” d’estrelles i resoldre-les individualment.

Una observació precisa dels moviments de les estrelles en aquests cúmuls gegants, poden ajudar a una millor comprensió respecte a aquestes agrupacions estel·lars, que és van formar en els inicis del univers, i on un forat negre d’una massa intermèdia d’aproximadament 10.000 masses solars, podria refugiar-se en el seu interior.

Una anàlisi de les imatges d’arxiu preses en els últims quatre anys amb les càmeres de recerca del telescopi, han mostrat els moviments de més de 100.000 estrelles d’aquesta nombrosa família, i que ha estat el major estudi fet fins ara del cúmul.

“Es requereix de programes informàtics sofisticats per mesurar els petits canvis en les posicions de les estrelles, que es produeixen en només quatre anys”, comenta l’astrònom Jay Anderson, membre del Space Telescope Science Institute de Baltimore. “En última instància, ha estat però la visió de gran nitidesa del Hubble, el que ha estat clau per mostrar els moviments estel·lars d’aquest cúmul”.

Els astrònoms han utilitzat les imatges del Hubble, que és van capturar entre els anys 2002 i 2006, per fer una simulació del frenètic moviment de les estrelles del cúmul durant els propers 10.000 anys.

hs-2010-28-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cràter amb un fons variat.

Aquesta imatge ens mostra un cràter stuat a l’hemisferi sud del planeta Mart, amb barrancs, dunes, estructures periglacials, brillants dipòsits de roques, així com rastres de petits tornados. Encara que aquestes característiques superfícials les podem trobar arreu del planeta marcià, hi ha pocs llocs on les poguem trobar totes juntes.

Els barrancs observats en la part superior de la imatge, estan causats pels fluxos de residus humits. Aquestes dipòsits tenen diferents edats geològiques. El barranc situat a l’esquerra disposa de brillants dipòsits que han estan modificats per processos periglacials que han congelat i descongelat per els periodes estacionals, els quals són també els responsables de les estructures i fractures poligonals observades a prop d’aquests barrancs.

El material fosc situat en el centre de la imatge, és un camp de dunes. Hi ha diferents mides i orientacionsl d’aquestes estructures de sorra. Les diferents orientacions indiquen que els vents dominants d’aquesta regió han canviat al llarg del temps.

Les bandes fosques que travessen les afores de les dunes, són pistes de pols causades per petits tornados. A mesura que avancen, recullen i dipositen la pols per la superfície del planeta. Aquests tornados han estat observats diverses vegades pels rovers de la NASA Spirit i Opportunity.

pia13538.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La silla estelada.

Les estrelles giren durant tota la nit al voltant del pol austral celeste a l’Observatori La Silla, situat al nord de Xile. Les regions més borroses situads a la dreta, corresponen a les empremtes dels Núvols de Magallanes, dues petits gàlaxies veïnes de la Via Làctia. La cúpula que observem en aquesta imatge correspon al telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO, que disposa del espectrògraf HARPS (High Accuracy Radial velocity Planet Search) el rastrejador de planetes extrasolars més important del món.

L’edifici rectangular situat a baix a la dreta conté el telescopi de 0,25 metres TAROT, dissenyat per reaccionar ràpidament quan és detecta una explosió de raigs gamma. Altres telescopis de La Silla, són el telescopi de 2,2, metres MPG/ESO i el New Technology Telescope de 3,58 metres, el primer telescopi que va utilitzar òptica adaptativa, el precursos dels grans telescopis. La Silla va ser el primer lloc d’observació de l’ESO i és encara un dels gans observatoris de l’hemisferi sud.

potw1043a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Aclarint la boira còsmica: La galàxia més llunyana observada fins ara.

Un equip europeu d’astrònoms utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO, situat al nord de Xile, ha mesurat la distància de la galàxia més llunyana que és coneix. A través d’un delicat anàlisi de la brillantor de la galàxia, es va descobrir que la llum observada va ser emesa quan l’universs tenia només 600 milions d’anys (conegut amb un desplaçament al vermell de 8,6). Aquestes són les primeres observacions confirmades d’una galàxia amb una llum que ha travessat l’opaca boira d’hidrogen que omplia el cosmos en aquesta època primitiva. Els resultats apareixen publicats en la edició del 21 d’octubre de la revista Nature.

“Utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO, hem confirmat que una galàxia detectada prèviament a través del Hubble, és l’objecte més remot identificat fins ara a l’univers”, comenta en Matt Lehnert, membre de l’Observatori de Paris, i responsable d’aquest article. “El poder del VLT i del seu espectrògraf SINFONI, ens ha permés mesurar la distància d’aquesta  tènue galàxia i descobrir que estem observan l’univers que tenia tan sols 600 milions d’anys”.

Estudiar aquestes primeres galàxies és extremadament difícil. Quan ens arriba a la Terra la llum que inicialment va ser molt brillant, l’observem més tènue i petite. Aquesta dèbil llum es troba centrada principalment en la radiació infraroja de l’espectre, degut que la seva longitud d’ona s’estirat com a conseqüència de l’expansió de l’univers, un efecte conegut com a desplaçament cap el vermell. En aquestes èpoques tan properes al Big Bang, menys de mil milions d’anys després d’aquest esdeveniment, l’univers no era completament transparent i gran part del seu espai esta ple d’una boira d’hidrogen que absorbia l’intensa llum ultraviolada que provenia de les joves galàxies. Aquesta època durant la qual aquesta boira estava dispersada per la llum ultraviolada és coneguda com l’era de la reonització. Tot i aquestes circumstàncies, la nova càmera Wide Field Camera 3 a bord del Telescopi Espacial Hubble, va descobrir l’any 2009 alguns potents objectes candidats que podrie ser galàxies de l’era de la reonització. Confirmar les distàcies d’objectes tan tènues i remots és un gran desafiament que tan sols és pot aconseguir utilitzant espectrògrafs instal·lats en grans telescopis situats a la Terra, capaços de mesurar els desplaçaments cap el vermell de la llum d’aquestes galàxies.

eso1041a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La nebulosa Cocoon.

La nebulosa anomenada Cocoon la podem observar en llum infraroja, gràcies al Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), un satèl·lit de la NASA. Aquest núvols de pols i gas, està catalogat com IC 5416 i està situat dins de la constel·lació de Gygnus, alhora que està embolcallat dins d’un núvol fosc de pols anomenat Barnard 168. Dins d’aquest embolcall de pols i gas, noves estrelles s’estan formant per començar una llarga evolució.

En el cor de la nebulosa que s’assembla a un cor de Sant Valentí a la vista del WISE, les estrelles massives comencen a sorgir. L’intensa radiació d’aquestes estrelles escalfen el núvol. La llum d’alta energia de les estrelles arrenca els electrons dels àtoms d’hidrogen, que més endavant  es combinen amb d’altres àtoms que emeten llum visible.

Imatges de la nebulosa Cocoon capturades amb llum visible, ens mostren només la regió més interior d’aquest núvol de color vermell brillant i envoltat d’una foscor misteriosa. El que podria representar una absència d’estrelles, indica en realitat que és tracta d’un dens núvols de pols que enfosqueix les estrelles que hi ha al seu darrera. Aquest dens núvol  s’està escalfant per la radiació de les joves estrelles situads en el seu interior. La pols absorbeix la radiació d’alta energia de les estrelles acabades de néixer, fent brillar aquesta regió amb la llum infraroja. Aquesta nebulosa té unes dimensions aproximades de 45 anys llum.

Els colors utilitzats per aquesta imatge representen determinades longituds d’ona de la llum infraroja. El color blau i cian representen la llum emesa en longituds d’ona de 3,4 i 4,6 microns, que és la emesa per les estrelles. Els colors verd i vermell representen la llum emesa a 12 i 22 microns respectivament, que representa la llum emesa per la pols.

wise2010-037-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La cara de la galàxia espiral NGC 3982.

Encara que l’univers està ple de galàxies en forma espiral, no n’hi ha dues d’iguals. Aquesta visió de la galàxia espiral NGC 3982, ens crida l’atenció per la seva densitat de creixement d’estrelles, juntament amb els seus turbulents braços. Aquestes estructures tenen un color rosat, degut a la seva alta formació estel·lar on hi ha una gran quantitat d’hidrogen brillant. Els joves cúmuls d’estrelles blaves i les franges de pols enfosqueixen la matèria primera de les fútures generacions d’estrelles. El brillant nucli és la llar de la població estel·lar de més edat, que creixen cada vegada més endins del centre galàctic.

NGC 3982 està situada a una distància de 68 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Ursa Major. La galàxia s’estén per uns 30.000 anys llum, és a dir, l’equivalent a una tercera part de la grandària de la nostra galàxia, la Via Làctia. Aquesta imatge en color, és compon de les dades proporcionades per la Wide Field Planetary 2 (WFPC2), l’Advanced Camera for Surveys (ACS) i la Wide Field Camera 3 (WFC3), a bord del Telescopi Espacial Hubble. Les observacions van sr realitzades entre els mesos de març de 2000 i l’agost de 2009. La gamma de colors prové de la llum visible i l’infraroig proper. També és va utilitzar un filtre que ailla l’emissió d’hidrogen que sorgeix de les brillants regions de formació que taquen els braços espirals.

hs-2010-36-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Reflectint els VLT.

Observem un Sol ponent en el Very Large Telescope de l’ESO, un observatori del Cerro Paranal situat en el desert d’Atacama, on veiem els quatre telescopis de 8,2 metres de diàmetre d’aquest observatori preparant-se pels treballs nocturns. També observem tres dels quatre Telescopis Auxiliars (AT) del VLT, utilitzats per les tasques d’iterferometria. Els telescopis és veuen reflectics en una coberta protectora d’una de les estacions dels AT. Els AT estan instal·lats sobre vies on poden desplaçar-se entre diferents posicions de l’observació, prèviament definides, on la llum que prové dels telescopis és combinada i estudiada en el laboratori interferomètric.

Els AT són telescopis molt inusuals, ja que és mouen dins de les seves pròpies cúpules ultra-compactes i viatgen amb la seva pròpia electrònica, ventilació, hidràulica i sistemes de refredament. Cada AT disposa d’un sistema de transport que el desplaça d’una posició a una altre, en el seu lloc d’observació situat a 2.600 metres sobre el nivell del mar.

potw1042a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »