Arxiu per Setembre, 2010

Les espirals és mengen a les nanes.

Al voltant de la nostra galàxia, la Via Làctia i en el que seria el nostre veïnat còsmic, tenim el conegut Grup Local de Galàxies, entre elles algunes espirals que s’empassen altres galàxies nanes i que això és conegut des de l’any 1997.

Ara bé, el Grup Local amb les eeves tres galàxies espirals i les nombroses nanes, és una mostra massa petita per comprovar les teories que indiquen la freqüència dels processos d’incorporació de galàxies petites a les més grans.

Ara però, s’ha detectat per primera vegada les estructures d’una “digestió galàctica” més enllà del Grup Local. Un equip internacional d’investigadors dirigits per David martinez Delgado, membre del max Planck Institute for Astronomy i del Instituto de Astrofísica de Canarias, ha completat una recerca de galàxies espirals situades a una distància de fins a 50 milions d’anys llum de nosaltres, descobrint els senyals indicadors de l’absorció de galàxies naes per altres galàxies espirals.

Quan una galàxia espiral s’acosta a una companya més petita, com una galàxia nana, la més gran distorsiona gravitacionalment i arrossega a la més petita. En el transcurs d’alguns milers de milions d’anys, les estructures galàctiques ens mostren aquestes modificacions.  En un resultat típic, la galàxia més petita es transforma en una “corrent de marea” allargada que incorpora durant milers de milions d’anys estrelles addicionals i que lentament produiran un procés d’assimilació complert.

L’estudi mostra que els corrents de marea, amb masses entre un 1 i un 5 per cent de la massa total de la galàxia són bastant comuns en les galàxies espirals.

Les simulacions detallades que descriuen l’evolució de les galàxies, pronostiquen aquestes marees com un element de fusió entre els núvols gegants de runa que emergeixen dels disc galàctics.

pr_100907_1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Un raig làser en el centre de la Via Làctia.

A mitjans del mes d’agost de 2010, l’ambaixador fotogràfic de l’ESO en Yuri Betetsky va aconseguir aquesta magnífica fotografia a l’Observatori del Paranal de l’ESO. Un grup d’astrònoms estaven observant el centre de la Via Làctia utilitzant l’estrella guia làser instal·lada en el Yepun, un dels quatre telescopis de 8,2 metres de diàmetre del Very Large Telescope (VLT).

En la imatge, el raig làser del Yepun creua un majestuós cel austral i genera una estrella artificial a una alçada de 90 quilìometres, just a la mesofera de la Terra. L’Estrella Guia Làser (LGS) forma part del sistema d’òptica adaptativa del VLT i és utilitzada com a referència per corregir les distorsions causades per l’atmosfera terrestre.

El color del làser està equilibrat per proporcionar energia als àtoms de sodi, que és troben en una de les capes més altes de l’atmosfera, podem observar que el color del làser s’assembla al típic color de les làmpades de sodi de l’enllumenat públic. Es creu que aquesta regió d’àtoms de sodi va ser enriquida pels meteorits en el moment d’entrar a l’atmosfera terrestre. Al ser excitats per la llum del làser, els àtoms comencen a brillar formant un petit punt brillant que pot ser utilitzat com una estrella artificial i que serveix com a referència de l’òptica adaptativa. Utilitzant aquesta tècnica és possible fer observacions astronòmiques molt més nítides.

Aquesta imatge va ser escollida per l’APOD del dia 6 de setembre de 2010 i va ser enregistrada amb una lent gran angular que cobreix una regió de 180 graus en el cel.

potw1036a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els fluxos de lava d’Olympus Mons.

Olympus Mons és el volcà més gran del Sistema Solar, tot i que és un volcà força jove (en comparació amb altres volcans del planeta mart). Llavors que succeix amb tots aquests rius de lava del món de l’Olimp?.

Aquesta observació ens mostra que aquestes estructures són més joves i que varen estar “enterrades” per la lava que envolta al volcà. En aquesta imatge veiem dos tipus molt diferents de fluxos de lava a Olympus Mons, en les regions de l’oest s’observen fluxos més espessos i amb textura més rugosa. Aquestes estructures són molt similars als fluxos de lava de Hawaii que reben el nom de “aa”. La lava és més enganxosa, ja que els fluxos s’esquincen en trossos quan és comencen a moure’s. Al costat d’aquests fluxos “aa”, s’observa un llarg canal. Si l’observem d’aprop podem apreciar llengües de lava que flueix a banda i banda del canal. Això sembla el resultat d’una gran erupció amb una gran emissió de pols.

El canal desapareix i un conjunt de pous irregulars s’observen en tota la regió. Això ha succeït segurament per la formació d’un sostre sòlid (convertint-se en un tub de lava) i tot seguit la lava va circular per dins. Aquest tipus d’evolució tant complex de fluxos de lava és poden observar també en el volcà Kilauea de hawaii. Encara que afortunadament això va succeir en una escala molt més petita que la del planeta Mart.

esp_018534_19851.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Noves observacions del Hubble de la Supernova 1987 A.

Un equip internacional d’astrònoms utilitzant el Telescopi Espacial Hubble han informat de l’observació d’una considerable brillantor en les emissions de la supernova 1987 A. Aquests resultats apareixen publicats en la revista Science d’aquesta setmana, els quals confirmen les prediccions teòriques sobre la interaccion de les supernoves en el seu entorn galàctic.

L’equip va observar el romanent de la supernova en llum ultraviolada i l’infraroig proper. Es va estudiar la interacció entre el material ejectat per l’explosió estel·lar d’un brillant anell estel·lar de 3,5 bilions de quilòmetres format per gas que envolta el romanent de la mencionada supernova. L’anell de gas va ser format probablement 20.000 anys abans de l’explosió de la supernova. Les ones de xoc formades per les repercusions de les ejeccions del material ha format entre 30-40 perles en forma de “punts calents” en el mateix anell. Aquestes brillants estructures creixeran probablement i és fusionaran entre si en els proper anys formant un cercle continu  brillant.

“Estem veien l’efecte que una supernova pot tenir en la galàxia on resideix, com a conseqüència de l’energia dipositada en aquestes explosions i que modifiquen la dinàmica i química del medi ambient”, segons comenten els responsables de la Universitat de Colorado i el Boulder Research Associate Kevinde França.

Descoberta l’any 1987, la supernova 1987 , és l’explosió més propera observada a la Terra des de l’any 1604, la qual resideix en el proper Gran Núvol de Magallanes, una galàxia nana veïna de la Via Làctia.

hs-2010-30-a-full_jpg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Observant els plomalls.

Enceladus és una lluna del planeta Saturn, que podem observar en aquesta fotografia amb els seus espectaculars plomalls de gel d’aigua, procedents de la regió polar sud.

Aquesta imatge va ser capturada, en una fase on el Sol, Enceladus i la sonda mostrave un angle de fase de 159 graus, i d’aquesta manera la llum solar mostraria els plomalls a contrallum. També podem observar altres fotografies similars d’aquesta mateixa regió.

La brillant llum solar il·lumina l’hemisferi de l’esquerra. La llum reflectida de Saturn il·lumina la resta de la lluna més dèbilment. La imatge ens mostra Enceladus amb una grandària de 504 quilòmetres, on pode observar el nord a dalt.

Les estrelles que observem al fons en traçes allargades, ens mostren l’exposició de la fotografia.

La imatge va ser pressa en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini de la NASA, el passat dia 13 d’octubre de 2009. Les dades és van capturar a una distància de 431.000  quilòmetres d’Enceladus, amb una resolució de 3 quilòmetres per píxel.

pia12713.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

NGC 4666 una galàxia de súper vents.

La galàxia NGC 4666 d’un lloc d’honor en el centre d’aquesta imatge, capturada en llum visible amb el Wide Field Imager instal·lat en el telescopi de 2,2 metres MPG/ESO, de l’Observatori de La Silla a Xile. NGC 4666 és una notable galàxia amb na intènsa i vigorosa formació estel·lar, i un inusual “súper vent” estel·lar sortint cap enfora. Aquest vent estel·lar va ser observat prèviament en raigs X amb el telescopi XMM-Newton  de l’ESA, on la podem observar en aquesta imatge.

La galàxia NGC 4666 situada en el centre d’aquesta imatge és una galàxia d’esclat, situada a uns 80 milions d’anys llum de la Terra, on és desenvolupa una for mació força intensa d’esrelles. Es creu que els esclats estel·lars estan causats per les interaccions gravitacionals entre NGC 4666 i les seves galàxies veïnes, incloent-hi NGC 4668 que podem observar a baix a l’esquerra. Aquestes interaccions provoquen freqüents i intenses formacions d’estrelles en les galàxies involucrades.

Una combinació d’explosions de supernoves i potents vents que provenen d’estrelles massives condueix a un enorme flux de gas de l’interior de la galàxia cap enfora: l’anomenat “súper vent”. Aquest vent disposa d’una gran potencia, el qual prové de la brillant regió central de la galàxia i que s’expandeix per desenes de milers d’anys llum. Degut que aquest súper vent és molt calent, emet una radiació majoritàriament en raigs X i que per tant no pot ser observable en llum visible com la imatge que observem.

La imatge va ser obtinguda amb dades del telescopi espacial XMM-Newton de l’ESA. NGC 4666 era un objecte que originalment formava part de les observacions d’aquest telescopi, però degut al gran camp de visió del telescopi, va ser possible observar altres fonts de raigs X situades en el fons de la imatge. Una d’aquestes fortuïtes observacions és un dèbil cúmul de galàxies que s’observa al costat inferior de la imatge. Aquest cúmul està molt més lluny que la galàxia NGC 4666, a una distància de tres mil milions d’anys.

eso1036a2.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Recepta per l’aigua: només s’ha d’afegir llum estrelles.

L’observatori espacial infraroig Herchel de l’ESA, ha descobert que la llum estel·lar ultraviolada és l’ingredient clau per la formació d’aigua a l’espai. Aquesta és l’única explicació per què una estrella moribunda estigui envoltada per un gegantí núvol de vapor d’aigua calent.

Quan els astrònoms van descobrir un inesperat núvol de vapor d’aigua al voltant de la vella estrella IRC + 10216 l’any 2001, és va començar a estudiar la font de llum. Estrelles com IRC + 10216 és coneixen com estrelles de carboni, inicialment no són estrelles on el calor de les estrelles puguin evaporar cometes o petits planetes per produir aigua.

Ara els instruments del Herchel PACS i SPIRE han mostrat que l’ingredient secret d’aquest descobriment és la llum ultraviolada, aquesta aigua “calenta” prové de la destrucció dels cossos gelats.

Segons indica en Decin Katholieke, membre de la Universitat de Leuven de Bèlgica. “L’excel·lent sensibilitat dels instruments del Herchel, han revelat l’existència d’aigua al voltant d’IRC + 10216 que pot variar a una temperatura entre els -200 i 800 graus C, que indica que s’està formant molt més a prop de l’estrella.

IRC + 10216 és una estrella gegant vermella, centenars de vegades més gran que el Sol, encara que només amb un parell de vegades la massa de la nostra estrella. Si poguéssim substituir aquesta estrella pel Sol, s’estendria més enllà de l’òrbita de Mart.

cwleo_h1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Espectres de joves estrelles ens mostren uns resultats sorprenents.

Astrònoms de la Universitat de Hawaii han mesurat la temperatura d’un jove planeta gasós gegant, situat al voltant d’una estrella, utilitzant l’Observatori WM Keck, amb uns resultats sorprenents. Han detectat que la temperatura de la seva atmosfera és diferent a la de qualsevol planeta extrasolar estudiat fins ara.

En obtenir l’espectre de la llum emesa per l’estrella, els astrònoms van determinar la temperatura del planeta. Com a resultat, van detectar que els actuals models teòrics dels planetes gasosos gegants no concorden amb el resultat obtingut. L’equip sospita que la raó és la pols situada en l’atmosfera del planeta. Els models amb quantitats normals de pols no s’assemblen als d’aquest planeta, però els models amb condicions excepcionals de núvols de pols podrien explicar millor els resultats trobats. Per aquest motiu, sembla ser que els joves planetes gegants gasosos podrien disposar de grans quantitats de núvols.

“Estem en moment on no només podem detectar imatges directes de planetes situats al voltant d’altres estrelles, si no que també podem començar a estudiar les propietats de les seves atmosferes, amb l’espectrometria directa. Aquest és el futur d’aquesta recerca”, comenta en Brendan Bowler, responsable d’aquest estudi.

El planeta conegut com HR 8799b, és un dels tres planetes gasosos gegants que orbiten al voltant de l’estrella HR 8799, situada a uns 130 anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de Pegàs. HR 8799 b, és el planeta de menys massa observat fins ara en altres estrelles, al voltant de set vegades la massa del planeta Júpiter. Aquest sistema va ser descobert per múltiples imatges espectrals d’un dels seus planetes. L’espectre d’un planeta conté molta més informació que una sola imatge; la qual pot revelar la temperatura, composició química, així com altres propietats dels núvols del planeta.

La tècnica que l’equip va determinar la temperatura del planeta és basa en la química de l’atmosfera del planeta. En concret, la presència o absència de metà gasós que és pot utilitzar com a termòmetre. L’equip va trobar que HR 8799b mostra poc o gens metà en la seva atmosfera.  Amb les dades del espectre i de les imatges obtingudes prèviament del planeta, i la comparació amb altres observacions dels models teòrics d’atmosferes de baixa temperatura d’altres planetes, es va poder estimar la temperatura d’aquest planeta en uns 1.200 graus Kelvin.

liu_et_al_image_500.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Estudiant l’atmosfera de Mart.

Un dels instruments que incorporarà la missió prevista per l’any 2016 a Mart, proporcionarà diàriament mapes globals de pol a pol, de la distribució vertical de la temperatura, pols, vapor d’aigua i núvols de gel de l’atmosfera marciana.

La missió conjunta euro-americana, ExoMars Trace Gas Orbiter, buscarà els tènues indicis sobre la possible vida a Mart. Aquest instrument denominat ExoMars Climate Sounder, subministrarà els perfils crucials diaris de l’estructura canviant de l’atmosfera. L’Agencia Espacial Europea i la NASA, han seleccionat cinc instruments de seguiment per la ExoMars Gas Orbiter. La mateixa Agencia Espacial Europea, proporcionarà uns instrument i la mateixa nau. La NASA proporcionarà els quatres instruments.

Dos dels dels instruments ja seleccionats són espectròmetres, un d’Europa i altre d’Estats Units, dissenyats per detectar les baixes concentracions de metà i altres gasos traça de l’atmosfera marciana.

“Per indicar els mesuraments dels gasos traça en el seu context, cal conèixer l’estructura de fons i la circulació de l’atmosfera”, segons va indicar en Tim Schofield, membre del JPL, responsable de la missió Clima Exo Mars Sonda. “Volem proporcionar la informació necessària per entendre la distribució dels gasos traça identificats pels espectròmetres. Identificarem en la circulació atmosfèrica els aerosols, la pols i el gel, en el rastreig del gas i les seves reaccions químiques que afecten l’atmosfera i els gasos traça”.

477972main_pia13353_946-710.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Galàxies que s’atrauen.

NGC 5426 i NGC 5427 són dues galàxies espirals de grandàries similars involucrades en una dansa espectacular. No és del tot segur que aquesta interacció acabi amb una col·lisió i al final amb la fusió de les dues galàxies, encara que de moment  ja estan afectades amb la interacció. Ambdues són conegudes amb el nom d’Arp 271, el seu constant moviment perdurarà per desenes de milions d’anys, generant noves estrelles com a resultat d’aquesta interacció gravitatòria mútua, com podem observar amb l’estirada entre les dues galàxies que ja s’estan ajuntant. Situades a uns 90 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Verge, el parell Arp 271 té una extensió d’uns 130.000 milions d’anys llum . Van ser descobertes originalment l’any 1785 per William Herchel. Segurament la nostra Via Làctia patirà una col·lisió similar d’aquí uns 5.000 milions d’anys , amb la veïna galàxia d’Andromeda que ara està situada a uns 2,6 milions d’anys llum de la Via Làctia.

Aquesta imatge va ser capturada amb l’instrument EFOSC, instal·lat en el New Technology Telescope situat l’Observatori de La Silla a Xile. La va imatge va ser enregistrada amb tres filtres diferents (B, V i R) en un temps total d’exposició de 4.440 segons. El camp de visió és equivalent a 4 minuts d’arc.

potw1035a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior