WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 06:55:16' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Setembre, 2010

Observant models de pols llunyans que mostren la formació del Sistema Solar.

Noves simulacions fetes amb supercomputadores han mostrat les interaccions de milers de grans de pols, per tal de mostrar com poria ser un sistema solar en altres estrelles. Aquests nous models, donen noves visions de foració d’altres tipus de sistemes planetaris.

“Alguns planetes poden ser massa dèbils per ser detectats directament. Des de l’espai exterior si estudiessin el nostre Sistema Solar, podrien detectr fàcilment el planeta Neptú, la seva gravetat mostraria una separació on hi ha la regió de pols”, comenta en Marc Kuchner, astrofísic del Goddard Space Flight Center de Greenbelt, responsable d’aquesta recerca. “Esperem que els nostre models ajudaran a descobrir nous mons de la grandària de Neptú en altres estrelles”.

La pols del Cinturó de Kuiper, és una freda regió d’emmagatzematge que hi ha més enllà de Neptú, on existeixent milions de cossos gelats, incloent-hi el planeta nan Plutó, tots en òrbita al voltant del Sol. Els científics creuen que aquesta regió més prima dels discos de runa és la que s’observa  al voltant d’estrelles com Vega i Fomalhaut.

“Les nostres noves simulacions també ens permeten observat la pls que tenia el Cinturó de Kuiper quan era més jove”, comenta en Christopher Stark, company de recerca de Kuchner i membre també del Goddard Center de la NASA. “D’aquesta manera podem retrocedir en el temps, per tal de saber com podia ser el nostre Sistema Solar”.

Els objectes del Cinturó de Kuiper de vegades xoquen entre si, aquesta implacable col·lisió produeix una allau de grns de gel. Tot i que el seguiment de les partícules de pols a través del sistema solar no és gens fàcil, degut a la varietat de forces gravitatòries del Sol i la resta de planetes.

483941main_dust_montage_lab.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una nebulosa amb nom.

Les nebuloses són enormes núvols de pols i gas que ocupen l’espai existent entre les estrelles. Algunes tenen noms que coincideixen amb el seu aspecte, com pot ser la nebulosa de la Rosa que veiem en la imatge. Aquest és el cas de la nebulosa identificada com LBN 114.55+00.22, i que podem observar amb una imatge enregistrada amb el Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA.

Aquest catàleg porta en nom de l’astrònom que el va crear l’any 1965. LBN significa “Lynds brillant nebulosa”. Els números 114.55+00.22 és refereixen a les coordenades en la Via Làctia d’aquest objecte.

Els astrònoms classifiquen LBN 114.55+00.22 com una nebulosa d’emissió. A diferència d’una nebulosa de reflexió, que reflecteix la llum de les estrelles properes, una nebulosa d’emissió emet llum d’alta energia a partir d’una estrella massiva que emet electrons d’hidrogen. Aquestes nebuloses també són anomenades regions HII, “H” identifica l’hidrogen i “II” indica que el gas està ionitzat. A mesura que el gas ionitzat comença a refredar-se d’un estat de major energia a un de menor, emet llum.

En el cas de LBN 114.55+00.22, la pols bloqueja la visió de la major part d’aquesta nebulosa en llum visible. Així dons, la pols és escalfada per la llum de les joves estrelles situades en el seu interior, i els detectors del WISE la poden detectar. Les nebuloses d’emissió és solen trobar en els discos de les galàxies espirals i són les regions de formació estel·lar.

En la part inferior esquerra de la imatge, podem observar una brillant estrella de color vermell, IRAS 23304+6147, que és troba en l’última fase de la seva vida. Degut que l’hidrogen del seu nucli és fon, l’estrella és convertirà en una nebulosa planetària, expulsant el material que absorbeix la llum visible i brillant en radiació infraroja. El nom d’aquesta estrella prové de la missió de recerca realitzada l’any 1983, pel satèl·lit Infrared Astronomical Satellite (IRAS).

wise2010-032-lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

LLums brillants dins d’embolcalls estel·lars foscos.

Uns astrònoms han descobert un nou fenomen còsmic anomenat “coreshine” (nucli brillant) que ens mostra nova informació de la formació de les estrelles i els planetes.

Els científics van utilitzar les dades del telescopi espacial Spitzer de la NASA per mesurar la llum infraroja al desviarse dels nuclis, d’uns embolcalls freds i foscos de joves estrelles on s’estan formant nous sistemes planetaris. Aquest efecte coreshine, succeeix quan la llum de les estrelles properes rebota en els nuclis, mostrant d’aquesta manera la informació respecte a la seva edat i la seva composició.

“Els núvols foscos de la nostra galàxia, la Via Làctia situats lluny de la Terra, són grans regions on neixen noves estrelles. Tot i que alhora s’amaguen dins de grans espais de pols que impedeixen observar el seu interior”, va comentar la Laura Pagani, membre de l’Observatori de Paris i del Centre Nacional de Recerca Científica de França. “Hem trobat una nova manera d’observar. Són com a fantasmes, dons podem observar a través d’ells”.

Pagani i el seu equip de recerca van observar per primera vegada el fenomen coreshine l’any 2009. Els va sorprendre observar que la llum de les estrelles és dispersa d’un nucli fosc en forma de llum infraroja i que el Spitzer el pogués observar. S’havia pensat que els grans de pols que formen el nucli eren massa petits per desviar la llum de les estrelles, i esperaven que la llum de les estrelles viatjaria directament. L’equip va descobrir que els grans de pols eren més grans del que esperaven, a prop d’una micra enlloc de 0,1 micres (un cabell humà típic té unes 100 micres).

sig10-020_inline.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Brillants llums del sud.

Aquesta imatge composta en fals color, s’ha generat a partir de les dades obtingudes per la sonda Cassini de la NASA, la qual ens mostra la brillantor de les aurores, situades a uns 1.000 quilòmetres per sobre dels núvols de la regió del pol sud del planeta Saturn. Aquesta és una de les primeres imatges que ens mosren les emissions presses per l’espectròmetre visual i infraroig de la Cassini.

La imatge s’ha construït a partir de les dades recollides en longituds d’ona infraroges, on podem observar les emissions de les aurores en color verd. Les dades representen les emissions dels ions d’hidrogen en llum entre els 3 i 4 microns de longitud d’ona. Els científics han generat el color blau per indicar la presència de la llum solar reflectida a 3 microns i en color vermell per indicar l’emissió tèrmica a 5 microns. Els anells de Saturn refelcteixen la llum solar a 2 microns, però no entre els 3 i 5 microns, pel que s’observa un color blau fosc.

Les taques i les característiques bandes de la imatge són els núvols i les petites tempestes que descriuen els sistemes mteorològics més profunds on ens mostren els patrons de circulació atmosfèrica del planeta.

La imatge va ser composta a partir de 6 observacions individuals de l’espectròmetre de la Cassini, el dia 1 de novembre de 2008. Cadascuna de les observacions va ser feta amb un interval de sis minuts.

pia13402.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una elegant galàxia amb una llum inusual.

Una nova imatge capturada amb la poderosa càmera HAWK-I instal·lada en el Very Large Telescope de l’ESO, l’Observatori Paranal a Xile, ens mostra la galàxia espiral barrada NGC 1365, la qual forma part del cúmul de galàxies de Fornax que és troba a uns 60 milions d’anys llum de nosaltres.

NGC 1365 és una de les galàxies espirals barrades més conegudes i estudiades, que per aquest motiu rep el sobrenom de la Gran Galàxia Espiral Barrada, per la seva notable Més a prop del centre. a més s’observa una segona estructura espirl que envolta tota la galàxia amb estructures de pols.

Aquesta galàxia és un excel·lent laboratori pels astrònoms que estudien com és formen i desenvolupen les galàxies espirals barrades. Ls noves imatges infraroges del HAWK-I estan menys afectades per la pols que enfosqueix algunes regions de la galàxia, com succeeïx amb les imatges de llum visible i que mostren clarament el esplendor que prové d’un gran nombre d’estrelles tant en la barra com en els braços espirals. Aquesta informació s’ha obtingut per ajudar als astrònoms a comprendre el complex flux de material cap a l’interior de la galàxia i com afecta a les reserves de gas que formen noves galàxies. L’enorme barra pertorba la forma del camp gravitacional de la mateixa galàxia i això afecta a les regions on el gas és comprimeix i desenvolupa la formació estel·lar. Nombrosos cúmuls estel·lars joves es perfilen en el braç principal contenint cadascun d’ells centenars de milers de joves i brillants estrelles que tenen menys de 10 milions d’anys.

eso1038a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nebulosa de reflexió DG 129 i Pi Scorpii.

Subjectades per les pinces de la constel·lació de Scorpius, podem observar la nebulosa de reflexió DG 129, un núvol de gas i pols que reflecteix la llum de les brillants estrelles veïnes. Aquesta imatge capturada en llum infraroja ha estat enregistrada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA.

Observada en llum visible, aquesta regió del cel sembla normal i corrent. Però en llum infraroja és mostra com una preciosa nebulosa de reflexió. DG 129 va ser catalogada per un parell d’astrònoms alemanys: en Johann Dorschner i Josef Gürtler l’any 1963.

De la mateixa manera que si mirem fizament els núvols de la Terra, podem imaginar-nos imatges o figures. Algunes persones en aquesta nebulosa un braç i la mà que emergeix del cosmos. Podem imaginar-nos el “polze” i “l’índex” fent un cercle mostrant el senyal d’un “OK”.

La brillant estrella responsable d’aquesta calima verdosa, és Pi Scorpii. Aquesta estrella marca una de les pinces de l’escorpí, situada en la constel·lació de Scorpius. De fet, forma part d’un sistema triple situat a uns 500 anys llum de nosaltres.

Els colors utilitzats en aquesta imatge, representen diferents longituds d’ona infraroja. La imatge s’ha format amb les dades del WISE després que s’hagin refredat alguns dels detectors infrarojos que s’havien començat a escalfar. Els detectors del WISE que són sensibles a la llum emesa en 22 microns s’han tornat massa calents per produir bones imatges, tot i que els altres detectors restants continuent enregistrant 7.000 imatges tots els dies, per tal de produir imatges com la que presentem. El color blau representa la radiació infraroja corresponen a 3,4 microns, el color verd correspon a 4,6 microns i el color vermell a 12 microns.

wise2010-033-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La primavera reparteix els núvols a Tità.

L’arribada d’una subtil primavera a la lluna de Saturn, Tità marca un aclariment dels cels polars a l’hemisferi nord després de l’equinocci del darrer any. L’espectròmetre visual i infraroig (VIMS) a bord de la sonda Cassini de la NASA, ha realitzat un mapatge per controlar els núvols de Tità des de l’arribada de la sonda al planeta l’any 2004. Ara un grup de recerca dirigit per Sébastien Rodriguez, membre del Cassini VIMS i de la Universitat Paris Diderot de França, ha confeccionat el primer estudi a llarg termini de les dades observacionals de Tità que inclou les observacions fetes durant l’equinocci. L’equinocci succeït el passat mes d’agost de 2009, el Sol va brillar per sobre de l’equador de Tità.

Rodriguez ha presentat els resultats al Congres Europeu de Ciència Planetària, realitzat a Roma el passat dia 22 de setembre.

Tot i que la llunyana superfície de Tità esta congelada i l’hi manca l’aigua líquida, aquesta lluna és un objecte que el podréim definir com un “món germà” de la Terra, perquè disposa de material orgànic i una atmosfera que recorda la composició química de la primitiva Terra. Tità disposa d’un cicle hidrològic semblant al de la Terra, tot i que aquest depèn del metà i età, enlloc de l’aigua.

Una estació a Tità dura l’equivalent a set anys de la Terra. Rodriguez i els seus companys han observat canvis significatius entre el mes de juliol de 2004 (primers d’estiu a l’hemisferi sud de Tità) i l’abril de 2010 (començaments de primavera a l’hemisferi nord).

Les imatges han mostrat que l’activitat dels núvols ha disminuït a prop dels pols de Tità. Aquestes regions havien estat fortament ennuvoldades durant el final de l’estiu sud de l’any 2008, uns quants mesos abans de l’equinocci.

pia13400_620w.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’intensa brillantor de les estrelles al Paranal.

Després de l’ocàs del Sol a l’Observatori Paranal de l’ESO, s’instal·la la foscor tot i que el cel negre està puntejat per una enlluernadora quantitat d’estrelles  tentinejant. Aquesta exposició de 15 segons, ens mostra com són d’enlluernadors els cels del Paranal. Situat a dalt del desert d’Atacama a Xile, lluny de qualsevol llum que produeixi contaminació lumínica, en una nit sense Lluna és possible observar la nostra ombra sols amb la llum de la Via Làctia.

En aquesta imatge les estrelles de la Via Làctia apareixen sortir com a raigs de la cúpula oberta del telescopi. La brillant taca propera al telescopi, és la Nebulosa Carina (NGC 3372) que conté algunes de les estrelles més massives de la nostra galàxia.

A prop de la regió superior d’aquesta imatge és troben les estrlles de Crux. la Creu del Sud. Aquesta constel·lació i la de Carina és troben en els cels australs i per tant no són visibles des de la major part de latituds nord.

El telescopi de la imatge és un dels quatre Telescopis Auxiliars de 1,8 metres de diàmetre, que formen part del Very Large Telescope (VLT). El VLT consisteix en quatre telescopis de 8,2 metres de diàmetre, a més dels quatre Telescopis Auxiliars més petits. Gràcies a una potent tecnologia tot el conjunt forma l’observatori més avançat del món en llum visible.

potw1038a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cràters en els dipòsits polars sud.

Aquesta sub-imatge de 2,5 quilòmetres de grandària, ens mostra els dipòsits estratificats del pol sud, dins d’una regió inclinada i il·luminada des de la part inferior dreta.

Aquesta imatge va ser pressa la primavera austral del planeta Mart l’any 2007, quan llavors la superfície estava completament coberta de gel de diòxid de carboni. Per tant, la majoria de les variacions de brillantor d’aquesta regió són causades per la mateixa orografia.

Els dipòsits en les capes polars és divideixen en blocs fracurats en dues direccions. Aquestes fractures no s’observen paral·lelament a la direcció de l’escarpament actual, el que suggereix que no es van formar quan l’espadat és va erosionar, sinó que és deuen a les irregularitats ja existents en els dipòsits estratificats polars.

Els quatre cràters que podem observar en la part inferior esquerra semblen haver-se format al mateix temps per un impactador que és va trencar quan va entrar a l’atmosfera marciana. La presència de molts cràters d’aquest tipus en els dipòsits estratificats de pol sud, indiquen que no són tan joves com els dels dipòsits estratificats del pol nord, on n’hi ha pocs.

psp_002882_0940_redabrowse.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Escultures gelades còsmiques: els pilars foscos de la Nebulosa Carina.

Gaudir d’un àpat congelat en un dia calorós d’estiu, podria acabar amb un menjar desfet per l’escalfor del Sol. En el fred buit estel·lar, no hi ha gelats comestibles, encara que la radiació de les estrelles massives està forjant a través dels núvols moleculars, estranyes estructures com aquesta fantàstica nebulosa. Aquests pilars freds d’hidrogen i pols, han estat capturats pel Telescopi Espacial Hubble, pertanyen a la coneguda Nebulosa Carina.

Aquesta imatge és una composició de les observacions del Hubble preses de la regió de Nebulosa Carina l’any 2005 amb llum d’hidrogen (llum emesa pels àtoms d’hidrogen), juntament amb les observacions capturades amb llum d’oxigen (llum emesa pels àtoms d’oxigen) l’any 2010, les dues captures de dades han esta a través de l’Advanced Camera for Surveys. L’immensa Nebulosa Carina, està situada a una distància de 7.500 anys llum en la constel·lació austral de Carina.

A més podem observar la versió d’aquesta imatge en format 3D, que amb unes ulleres especials podem apreciar la sensació de relleu.

hs-2010-29-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »