Arxiu per Agost, 2010

El WISE observa un núvol prim.

Aquesta imatge ha estat capturada pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de las NASA, el qual ha enregistrat les brillants regions del Petit Núvol de Magallanes (SMC), conegut també com NGC 292. El Petit Núvol de Magallanes, és una petita galàxia situada aproximadament a uns 200.000 anys llum de nosaltres.

El Petit Núvol de Magallanes, se l’hi `va posar el nom en record de l’explorador portuguès Fernando de Magallanes, quan va observar aquests petits núvols l’any 1519, durant el seu viatja al voltant del món. Això va ser possible, ja que aquesta petita galàxia és visible a simple vista, en condicions de cel fosc a l’hemisferi sud.

La galàxia està situada dins de la constel·lació del Tucà. Aquest núvol sembla que doni voltes al voltant del pol sud celeste. A prop d’aquesta petita galàxia, encara que no és visible en aquesta imatge, és troba el Gran Núvol de Magallanes.

En un primer moment, els astrònoms creien que aquestes dues galàxies giraven entorn a la nostra galàxia, la Via Làctia, tot i que recents estudis suggereixen que aquestes galàxies poden passar de llarg de la nostra galàxia.

Aquesta imatge del WISE ens mostra com és d’irregular la SMC. Les galàxies és classifiquen segons la seva forma: com espirals o el·líptiques. Les galàxies irregulars, no entren en cap d’aquestes categories, són úniques en les seves formes.

Les dues estructures en forma d’estries que podem observar en la part superior de la imatge, corresponen a dos satèl·lits que orbiten entorn a la Terra, i que passaven entre el Petit Núvol de Magallanes i el WISE.

Aquesta imatge, és un mosaic feta amb els quatre detectors infrarojos situats a bord del WISE. El color d’aquesta imatge, representa diferents longituds d’ona en llum infraroja. Els colors blau i cians, representen la llum en una longitud d’ona entre els  3,4 i 4,6 microns, emeses principalment per les estrelles. Els colors verd i vermell, re`presenten la llum en 12 i 22 microns, i que representa la llum emesa a través de la pols calenta.

pia131241.jpg 

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Orbitant al gel.

Mentre Enceladus envia gel d’aigua a l’espai, des de la regió del pol sud, el vehicle espacial Cassini , ha enregistrat el seu pas per davant del dèbil anell E del planeta Saturn, dins del qual gira la menciona lluna.

Observant altres imatges d’aquest satèl·lit podem saber més coses de l’activitat d’aquesta lluna, i d’aquesta manera conèixer com va ajudar a formar l’anell E. Aquest anell l’observem molt dèbilment des d’aquesta posició. La regió més brillant del satèl·lit ( la regió situada a l’esquerra), està il·luminada pel Sol, mentre que la regió més fosca, a la dreta ho està per la llum que prové de Saturn. Enceladus té un diàmetre de 504 quilòmetres.

La imatge és va prendre en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini, el passat dia 26 d’abril de 2010, des d’una distància aproximada de 993.000 quilòmetres. L’angle de fase entre el Sol, Enceladus i la sonda era de 162 graus. La resolució de la imatge és de 6 quilòmetres per píxel.

pia126931.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Cercadors d’exoplanetes a La Silla.

En la recerca de mons llunyans, pocs telescopis han tingut tant èxit com el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO, així com també el telescopi suís Leonhard Euler de 1,2 metres de diàmetre, ambdos integrats en la mateixa imatge.

El telescopi de 3,6 metres de diàmetre aixopluga l’HARPS (High Accuracy Radial velocity Planet Searcher), un espectrògraf amb una precisió incomparable, i que disposa de varis rècords en la recerca d’exoplanetes, inclòs el descobriment del exoplaneta menys massiu i el més petit que s’ha observat fins ara. El HARPS i el telescopi Leonhard Euler han permès als astrònoms descobrir, que sis planetes d’una mostra de 27 estaven orbitant en la direcció oposada a la rotació de la seva estrella amfitriona, el que suposa un seriós repte i una inesperada contrarietat a les actuals teories de la formació planetària.

A 2.400 metres d’alçada sobre el nivell del mar, al sud del desert d’Atacama a Xile, La Silla va ser el primer lloc d’observació de l’ESO. A més del telescopi de 3,6 metres de diàmetre també hi ha el New Technology Telescope (NTT) i el telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO, així com altres telescopis més petits.

potw1031a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un espectacle galàctic.

Una nova i bonica imatge de les dues galàxies en col·lisió, ha estat elaborada pels Grans Observatoris de la NASA. Les Galàxies de les Antenes, situades a uns 62 milions d’anys llum de nosaltres, han estat enregistrades amb les dades de l’Observatori de raigs X Chandra (en color blau), el Telescopi Espacial Hubble (colors daurat i marró), i el Telescopi Espacial Spitzer (color vermell). Les galàxies de les Antenes prenen el seu nom dels llargs “braços” en forma d’antenes observats d’ample. Aquests braços s’estan ajuntant com a conseqüència de les forces mutues de marea.

La col·lisió va començar fa més de 100 milions d’anys i encara s’està succeint, provocant d’aquesta manera la formació de milions de noves estrelles, a partir dels núvols de pols i gas de les dues galàxies. Algunes d’aquestes noves i massives estrelles han fet tot el seu cicle complert de formació i han explotat com a supernoves.

La imatge en raigs X del Chandra ens mostra les explosions en els enormes i calents núvols, on el medi interestel·lar ha injectat nous dipòsits rics en elements químics, com podrien ser: l’oxigen, ferro, magnesi i silici, que podrà incorporar als nous planetes en formació d’altres estrelles. El brillant punt de la imatge, podria ser el material que cau a l’interior dels forats negres, o estrelles de neutrons que són els romanents d’estrelles massives.

Les dades del Spitzer ens mostren en llum infraroja els núvols càlids, on resideixen les joves estrelles acabades de néixer.

La informació del Hubble ens mostra en color daurat i blanc, les estrelles velles, mentre que els filaments de pols apareixen en color marró.

hs-2010-25-a-large_web1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant una explosió estel·lar en 3D.

Utilitzant el Very Large Telescope de l’ESO situat a Xile, uns astrònoms han obtingut per primera vegada una visió tridimensional de la distribució de la matèria interna expulsada per una estrella que ha explotat recentment. D’acord amb els resultats, l’explosió a més de ser molt potent, va concentrar una part de la matèria cap un costat més que l’altre. Això és un indici que la supernova hauria estat molt turbulenta reforçant d’aquesta manera els models informàtics més recents.

A diferència del Sol, que morirà d’una forma més aviat tranquil·la, les estrelles massives arriben al final de les seves curtes vides explotant com a supernoves i expulsant d’aquesta manera gran quantitat de matèria. Dins d’aquest tipus de supernoves, 1987 A (SN 1987A), situada a prop del Gran Núvol de Magallanes, ocupa un lloc especial. Va ser detectada l’any 1987, SN 1987A va ser la primera supernova observada a simple vista en els últims 383, degut sobretot a la seva proximitat.

SN 1987A ha permès obtenir molt informació: com l’identificació de neutrins formats durant l’inistable explosió, l’identificació en plaques fotogràfiques d’arxiu, ens mostren els senyals d’una explosió asimètrica. L’observació directa també ha permès localitzar els elements radioactius produïts durant l’explosió, l’observació de la formació de la pols en la supernova, així com la detecció del material circumdant interestel·lar.

Noves observacions fetes amb un instrument únic, el SINFONI instal·lat en el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, ha proporcionat una informació encara més detallada sobre aquest espectacular esdeveniment, permetent als astrònoms obtenir per primera vegada una reconstrucció en 3D de les regions centrals del material expulsat.

eso1032a1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El WISE ens mostra un cúmul d’estrelles amagades.

El Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), ha observat un cúmul d’estrelles acabades de néixer encara dins del núvol de pols i gas, i que és troba dins de la constel·lació del Camelopardalis. Amagat en el núvol és troba el cúmul anomenat AFGL 490, on observem el núvol en llum visible. Tot i que la visió infraroja del WISE pot observar la brillantor de les estrelles a través de la pols, i d’aquesta manera el permet descobrir les joves estrelles.

No és coneixen gaire detalls d’aquest cautelós cúmul estel·lar. Tot i que sabem que es troba a una distància d’uns 3.200 anys llum de nosaltres. La regió de la nebulosa que observem s’estén fins a uns 62 anys llum de grandària.

Els quatre detectors infrarojos del WISE han estat utilitzats per aconseguir aquest mosaic. El color es aproximat, on el blau i el cian representen la llum infraroja en una longitud d’ona entre els 3,4 i 4,6 microns, i que és la llum principal de les estrelles. Els colors vermell i verd representen la llum que oscil·la entre els 12 i 22 microns i que esta emesa per la llum calenta.

pia13123.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’atles de Mimes

S’ha presentat el conjunt més complert dels mapes cartogràfics que formen un atles d’alta resolució de Mimes, una lluna del planeta Saturn. L’atles és un producte de l’equip de recerca de la missió espacial Cassini de la NASA.

Mimes va ser observat en un primer moment per la sonda Voyager de la NASA, durant els primers anys de la dècada de 1980, on és va poder observar un gran cràter que el fa sembla molt a “L’estrella de la Mort”. Com podem observar en el mapa el cràter s’anomena Herchel.

Els fulls del mapa, formen una sèrie de tres quadrangles que cobreixen la superfície sencera de Mimes, a una escala de 1:1.500.000. Les dades dels mapes han estat preses per les càmeres de la sonda Cassini. El radi de Mimes, utilitzat per confeccionar aquesta projecció en el mapa, és de 198,2 quilòmetres. La resolució d’aquesta imatge és de 216,2 metres per píxel. Mentre que la resolució del mapa, és de 16 píxels per grau.

Tots els noms inclosos en el mapa, han estat aprovats per la Unió Astronòmica Internacional (IAU).

També podem observar una anterior versió d’aquesta mapa, elaborada el mes d’octubre de 2008.

pia12793.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El que ens amaga de veritat.

Combinant imatges en llum blanca, amb les dades d’una imatge magnètica (en blanc i negre), podem mostrar la connexió entre les taques solars i els seus fonaments magnètics (imatge del 26 de juliol de 2010). El parell de taques solars d’una grandària mitjana, s’observen com a taques fosques en la regió inferior del Sol.

Aquestes regions disposen d’intensos camps magnètics que emergeixen de l’interior del Sol. També podem detectar la intensitat magnètica del Sol. El magnetograma ens mostra les taques solars com a regions d’alta activitat, les regions blanques i negres indiquen la polaritat magnetica nord o sud.

Les regions magnèticament actives entre les quals és troben les taques solars, són sóvint les font de tempestes solars. Tant les imatges en llum blanca continua, com les imatges del magnetograma, han estat preses pel Michelson Doppler Imager (MDI), un instrument a bord del SOHO.

beneath_med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Instruments seleccionats per anar a Mart.

ESA PR-17 2010, ha estat seleccionat conjuntament per l’ESA i la NASA, com un dels instruments científics que aniran en la primera missió al planeta Mart, fruit d’aquesta col·laboració. La missió planificada per l’any 2016, estudiarà la composició química de l’atmosfera marciana, incloent-hi el metà. Aquest hidrocarbur, va ser descobert l’any 2003 en el planeta Mart, i que podria assenyalar la possible presència de vida en el planeta vermell.

La NASA i l’ESA estan col·laborant en un projecte conjunt d’exploració marciana sense precedents, per tal de preparar les futures missions a Mart. El ExoMars Trace Gas Orbiter, serà el primer d’una sèrie de missions que ajudaran a trepitjar la superfície d’aquest planeta.

L’ESA i la NASA han seleccionat fins ara cinc instruments de les dinou propostes presentades el mes de gener de 2010. Les que és considerin que disposen del major valor científic, amb el risc més baix, seran desenvolupades pels equips internacionals de científics e enginyers dels dos costats de l’atlàntic.

En aquesta imatge podem apreciar una representació artística del que serà el satèl·lit ExoMars Trace Gas Orbiter, amb projecte i construcció de l’ESA i la NASA, on podem observar l’orbitador i el mòdul de descens.

exomars_01_150610.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una brillant estrella situada en una veïnat acolorit.

Una nova i espectacular imatge capturada pel Wide Field Imager de l’ESO de l’Observatori de La Silla, ens mostra la brillant e inusual estrella WR 22, així com el seu entorn. WR 22 és una estrella molt calenta i brillant que està escampant la seva atmosfera a l’espai a una velocitat d’alguns milions de vegades superior al nostre Sol. Aquesta estrella està situada a l’exerior de l’espectacular Nebulosa de Carina.

Les estrelles molt massives viuen ràpidament i moren joves. Alguns d’aquests fars estel·lars emeten una radiació tant intensa a través de les seves denses atmosferes al final de les seves vides, que escampen el material cap l’espai alguns milions de vegades més ràpid que les estrelles tranquil·les com el Sol. Aquests rars objectes, molt calents i massius són coneguts com estrelles Wolf-Rayet, en honor dels dos astrònoms francesos que les van identificar per primera vegada, a mitjans del segle 19. Una de les més massives que s’ha pogut identifiar, és coneix com WR 22. Que la podem observar en el centre de la fotografia, generada a partir d’imatges capturades a través de filtres de color vermell, verd i blau, amb el Wide Field Imager del telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO, situat a l’Observatori de La Silla, a Xile. WR 22 és membre d’un sistema doble estel·lar, i que les últimes mesures indiquen que disposa d’una massa equivalent a 70 vegades el nostre Sol.

WR 22 està situada en la constel·lació austral de Carina. Tot i que l’estrella és troba a una distància de més de 5.000 anys llum de nosaltres, és tant brillant que pot ser observada dèbilment a simple vista. WR 22 és una de les moltes estrelles excepcionalment brillants associades a la Nebulosa Carina (també oneguda com NGC 3372), situada en la part exterior de la Via Làctia, al fons d’aquesta imatge.

eso1031a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

Moved Permanently

The document has moved here.