Utilitzant el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO situat a Xile, uns astrònoms europeus han demostrat per primera vegada que un magnetar (una inusual tipus d’estrella de neutrons) és va formar a partir d’una estrella com a mínim 40 vegades la massa del Sol. Aquest resultat contradiu algunes teories sobre l’evolució estel·lar, ja que s’esperava que una estrella tant massiva és convertiria en un forat negre, i no en un magnetar. Això genera una pregunta fonamental: com de massiva té que ser una estrella per convertir-se en un forat negre ?.

Per arribar a aquestes conclusions, els astrònoms han observat en detall l’extraordinari cúmul estel·lar Westerlund 1, situat a uns 16.000 anys llum de distància, en la constel·lació austral d’Ara. En estudis anteriors, els astrònoms ja sabien que Westerlund 1 era el súper cúmul d’estrelles conegut més proper, amb centenars d’estrelles massives en el seu interior (algunes brillen amb un resplendor similar a quasi un milió de vegades el Sol, i una extensió d’unes dues.centes vegades el diàmetre del Sol.

“Si el Sol estigués en el  centre d’aquest cúmul, el nostre cel noctgurn estaria ple de centenars d’estrelles tant brillants com la Lluna plena”, comenta en Ben Ritchie, responsable d’aquesta recerca.

Westerlund 1 és un fantàstic zoo estel·lar, amb una població diversa i exòtica. Les estrelles del cúmul tenen una cosa en comú: totes tenen la mateixa edat, estimada entre els 3,5 i 5 milions d’anys.

Un magnetar és un tipus d’estrella de neutrons que va explotar i va deixar un romanent de magnetar degut a disposar d’una vida més curta que d’altres estrelles, que han sobreviscut en el mateix cúmul. “Degut que el temps de vida d’una estrella, està relacionada directament amb la seva massa (com més massiva, més curta serà la seva vida), podem mesurar la massa de qualsevol estrella, tenint en compte que la vida més curta va convertir en magnetar l’estrella més massiva”, comenta el coautor de la recerca en Simon Clark.

En aquesta recerca s’ha comprovar que el magnetar és va formar a partir d’una massa equivalent a 40 vegades la del nostre Sol. Això prova per primera vegada que els magnetars poden desenvolupar-se a partir d’estrelles, que per la seva massa s’esperaria que és transformessin en forats negres. Fins ara és suposava que les estrelles amb masses inicials entre 10 i 25 vegades el Sol és convertien en estrelles de neutrons, mentre que les que sobrepassaven les 25 masses solars produïen forats negres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La sonda espacial Cassini de la NASA ens ha enviat les imatges del seu darrer acostament a diverses llunes de Saturn, mostrant-nos clars i ombres, dignes de pintors com Caravaggio.

L’acostament és va produir el passat dia 13 d’agost de 2010, observant els guèisers d’Enceladus, així com també imatges de Tethys i Dione.

Les imatges inclouen les millors que s’han observat fins avui del cràter Penelope, (la qual és la que publiquem), situat en la lluna glacial de Tethys. El cràter Penelope té uns 150 quilòmetres de diàmetre, i es el segon més gran d’aquest satèl·lit.

La Cassini va obtenir un retrat d’Enceladus per sobre del brillant arc de l’atmosfera de Saturn, semblant a una “natura morta” llunàtica, on observem les fissures conegudes com a “franges de pell de tigre”, situades en la regió polar sud d’aquest satèl·lit. Aquestes franges de pell de tigre, reben aquest renom per les fissures per on s’expulsa el vapor d’aigua, així com les partícules orgàniques cap l’espai, aquesta regió en concret s’anomena Canal de Damasc. Els científics encara estan analitzant la llum escanejada per l’espectròmetre infraroig dels diferents compostos observats.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Com tots els anys a mitjans del mes d’agost, arriba la pluja de meteors dels Persèids. Aquests meteors és coneixen col·loquialment com a “estrelles fugaces”, i que són caudades per la runa còsmica que penetra a l’atmosfera terrestre a gran velocitat, deixant d’aquesta manera un rastre incandescent. La majoria d’aquestes partícules són més petites que un gra de sorra i que en general és desintegren a l’atmosfera, només en rares ocasions arriben a la superfície de la Terra en forma de meteorit.

La pluja d’estrelles dels Persèids és produeixen quan la Terra és mou a través del torrent de runa deixada pel cometa Swift-Tuttle. Aquest any 2010, el màxim ha estat entre la nit del 12 al 13 d’agost . Tot i que els Persèids s’observen millor a l’hemisferi nord, a causa de la trajectòria de l’òrbita del cometa Swift-Tuttle, la pluja també va ser observada des d’un cel excepcionalment fosc, com el el del Paranal a Xile.

Aquí podem observar una de les fotografies capturades la nit del 12 al 13 d’agost, de les 8.000 que és van capturar per tal de generar un time-lapse, amb el conjunt del Very Large Telescopi com a fons del cel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, ha enregistrat un dels objectes preferits pels astrònoms amateurs: Omega Centauri. Anomenat també NGC 5139, és un cúmul globular d’estrelles situat en la constel·lació de Centaurus, i que pot ser observar a ull nu en les nits fosques de regions properes a l’hemisferi sud.

Omega Centauri conté aproximadament 10 milions d’estrelles i és troba situat a uns 16.000 anys llum de nosaltres. Aquesta imatge té unes dimensions en el cel equivalents a 3 llunes plenes d’ample, per dues de costat.

L’antic astònom Ptolomeus creia que Omega Centauri era una estrella, mentre que l’any 1677 l’Edmond Halley va indentificar aquest objecte com una nebulosa. Durant els anys 1830 en John Herchel va identificar-l’ho com un cúmul estel·lar que orbitava en la nostra galàxia. Un cúmul globular, és un conjunt d’estrelles en forma esfèrica unides per la pròpia gravetat.

Omega Centauri ha estat sempre l’ovella negre dels cúmuls globulars, ja que disposa d’algunes característiques que el fan diferent a la resta dels cúmuls. Per exemple, Omega Centauri és més de deu vegades més massiu que altres cúmuls globulars. També inclou estrelles de diferents edats, mentre que altres cúmuls contenen estrelles d’una sola generació.

Estudis recents basats en observacions del Telescopi Espacial Hubble i del l’Observatori Gemini, indiquen la possible presència d’un forat negre en el seu centre. Això suggereix que Omega Centauri, podria ser en realitat una galàxia nana que ha estat desproveïda de les seves estrelles exteriors.

Els quatre detectors infrarojos del WISE van ser utilitzats per generar aquest mosaic de l’imatge d’Omega Centauri. Els colors blau i cian representen la llum emesa per les estrelles en longituds d’ona de 3,4 i 4,6 microns. L’halo verd que envolta el centre, representa la llum emesa en 12 microns, que correspon a la pols calenta de la regió.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els dipòsits estratificats del pol nord, són capes de gel en pols de fins a 3 quilòmetres de gruix. Aquests estrats els podem observar en les parets i escarpats on els dipòsits estan trencats.

La brillant regió situada en la part superior és la superfície plana que hi ha sobre de la paret. La paret que observem té un relleu vertical d’aproximadament 600 metres.

Es creu que els dipòsits estratificats del pol nord probablement és van formar recentment (aproximadament alguns milions d’anys), com a resultat de les variacions rítmiques a l’òrbita del planeta Mart i que va fer canviar la distribució del gel d’aigua a tot el planeta. A mesura que el gel es va moure cap a dalt com a conseqüència dels canvis climàtics, les capes de gel van augmentar en gruix. Això és similar al que els científics estudien en el gel terrestre de l’Antàrtida i Groenlàndia, i d’aquesta manera entendre millor com a evolucionat el clima a la Terra en les ultimes desenes de milers d’anys.

En aquests estrats es poden observar tres evidències: en primer lloc, que les capes individuals tenen diferents textures de superfície. Alguns científics creuen que el canvi de textures podrien reflectir l’evolució de les propietats físiques, com podrien ser el contingut i la mida de la pols i els grans de gel.

En segon lloc, hi ha diferents disconformitats, o llocs o s’interromp i és recobreix per una altre capa. Aquestes discordances es deuen als períodes en què les capes s’han anat reduint o eliminant.

Finalment les ratlles fosques i brillants que és deuen als vents més recents que bufen per les superfícies gelades, i que ens informen dels patrons del vent en el clima polar actual.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Uns astrònoms que estan escanejant el Núvol de Magallanes amb el VISTA de l’ESO, han obtingut una espectacular imatge de la Nebulosa de la Taràntula, situada en la nostra galàxia veïna, el Gran Núvol de Magallanes. Aquesta panoràmica que s’aconseguit amb l’infraroig proper i que retrata la nebulosa en un gran detall, així com també la rica regió de l’espai que l’envolta. La imatge va ser obtinguda a l’inici d’un ambiciós projecte de recerca de les nostres galàxies veïnes, els núvols de Magallanes i del seu entorn.

La responsable d’aquesta recerca es Maria Rosa Cioni, membre de la Universitat de Herftordshire, del Regne Unit la qual ens comenta, “Aquesta és una visió d’una de les regions més importants de formació estel·lar del nostre univers local: l’espectacular regió de formació estel·lar 30 Doradus, també anomenada Nebulosa de la Taràntula. On en el seu centre hi ha un gran cúmul d’estrelles designat com RMC 136, on estan ubicades algunes de les estrelles més massives que és coneixen”.

El telescopi VISTA de l’ESO és un nou telescopi de rastreig situat a l’observatori de El Paranal a Xile. VISTA està equipat amb una enorme càmera que detecta la llum en la part de l’espectre que correspon a l’infraroig proper, mostrant d’aquesta manera una gran quantitat de detall d’aquest  objectes astrònomics. La llum infraroja disposa d’una longitud d’ona més llarga que la llum visible i per tant, no la podem observar directament, però que`pot travessar la major part de la pols que normalment enfosqueix la nostra visió. Per aquest motiu resulta molt útil per estudiar objectes com poden ser estrelles joves, que encara estant envoltades pels núvols de gas i pols que els van formar. Altre aspecte important del VISTA, és el gran camp de visió que disposa la seva càmera i que pot cobrir grans regions del cel.

Aquesta fotografia va ser generada a partir d’imatges amb filtres Y, J i K en la regió que correspon a l’infraroig proper (colors blau, verd i vermell). Els temps d’exposició van ser de 40, 47 i 81 minuts per cada filtre respectivament. La regió que  cobreix aquesta imatge correspon a uns 52 per 70 minuts d’arc.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquest mosaic s’ha confeccionat amb imatges obtingudes amb el radar de la sonda Cassini de la NASA, on podem observar unes estructures en forma de serralades paral·leles en la regio d’Adiri de la superfície de Tità, una lluna de Saturn.

El mosaic cobreix una àrea centrada a 10 graus de latitud sud i 145 graus de longitud est. En la versió gràfica podem observar els perfils topogràfics obtinguts amb el radar, on les àrees vermelles ens mostren les elevacions més altes (uns 250 metres per sobre del nivell mig del radi de Tità), i en color porpra les regions més baixes (uns 450 metres per sota del nivell mig del radi de Tità). En aquesta versió també s’indica la xarxa de longitud i latitud.

Els científics creuen que aquestes estructures degut a la litosfera, que és un estrat de la superfície, és doblega per la deformació de la crosta del gel d’aigua exterior.

El radar de la Cassini va obtenir les dades per confeccionar aquesta imatge entre els dies 22 de febrer i 28 d’octubre de 2005. En les imatges podem observar regions brillants degut a la inclinació del vehicle respecte a la mateixa superfície.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Haro 11 sembla brillar suament a través dels núvols de gas i pols, tot i que aquesta façana no ens deixa observar la gegantina velocitat de formació estel·lar que és pot detectar en aquesta galàxia. Al combinar la informació del Very Large Telescope de l’ESO i del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, els astrònoms han generat una nova imatge d’aquesta llunyana galàxia, amb una brillantor increïble. L’equip d’astrònoms de la Universitat d’Estocolm, i de l’Observatori de Ginebra han identificat 200 cúmuls estel·lars amb estrelles joves i massives. La majoria d’aquestes estrelles té una edat inferior als 10 milions d’anys. Al ser observats en llum infraroja, molts d’aquests cúmuls són tant brillants que els astrònoms sospiten que le estrelles estan acabant de formar-se i encara disposen de la “closca” de gas i pols on va néixer. Les observacions que han fet els astrònoms a cloncòs que Haro 11, és probablement el resultat de la fusió entre una galàxia rica en estrelles i una galàxia més jove i amb abundor de gas. S’ha descobert que Haro 11, produeix estrelles a un ritme frenètic, convertint unes 20 masses solars de gas en estrelles cada any.

Les galàxies de Haro, van ser descobertes per l’astrònom Guillermo Haro l’any 1956, que són visibles en  colors blaus i violetes i inusualment intenses. Normalment la radiació de la gran energia és deu a la presència de moltes estrelles acabades de nèixer o bé a la presència d’un nucli galàctic actiu. haro 11 és troba situat a una distància d’uns 3.000 milions d’anys llum de distància i és la segona més propera d’aquesta categoria de galàxies amb tanta formació estel·lar.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Uns astrònoms han localitzat uns misteriosos llaços gegants de llum ultraviolada, en algunes galàxies massives que semblen tenir un allargament de la seva vida. D’alguna manera aquestes galàxies que ja havien arribat a la seva “maduressa”, se’ls ha incorporat una nova carrega de gas més jove, i que està motivant la formació de noves estrelles en unes estructures semblants a anells gegantins, alguns dels quals podem observar envoltant la nostra Via Làctia.

El descobriment d’aquests anells implica que la presumible “mort” de les galàxies, s’allarga al observar noves formacións estel·lars, que impliquen algun retoc en la comprensió de la evolució galàctica.

“En la evolució d’una galàxia, ha d’haver un període de transició de galàxia activa, a un remps de repòs, ara entremig observem més formació estel·lar”, comenta en Samir Slim, responsable d’aquesta recerca i investigador del departament d’astronomia de la Universitat d’Indiana. “En aquest procés, és prossible que les galàxies més antigues puguin ser rejovenides”.

Les dades han estat recollides gràcies a la combinació de dos observatoris en òrbita terrestre: el Galaxy Evolution Explorer i el Telescopi Espacial Hubble de la NASA. En un primer moment el Galàxy Evolution Explorer ha observar una gran regió del cel en llum ultraviolada. El sàtèl·lit va escollir 30 galàxies el·líptiques “joves” amb emissions ultraviolades altament potents, però sense signes de formació estel·lar. D’aquesta manera els científics poden observar que el gas fred és necessari per la formació de noves estrelles.

El Galàxy Evolution Explorer, no va poder distingir els fins detalls d’aquestes galàxies per tal de disposar de més informació, i per aquest motiu els científics han utilitzat el Telescopi Espacial Hubble, això els va sorprendre ja que van observar que tres quartes parts de les galàxies tenien brillants anells de llum ultraviolada, amb ondulñacions que s’estenen fins els 250.000 anys llum, poques galàxies disposaven d’aquestes marques ultraviolades en forma espiral.

Els astròpnoms pode saber les edats de les galàxies per la seva llum global. Les animades galàxies blavoses, ens indiquen la presència de joves, massives i energètiques estrelles; mentre que les galàxies vermelloses indiquen la presència d’estrelles velles i “moribundes”. L’enrogiment de les estrelles observades pel Galaxy Evolution Explorer i el Hubble, indiquen que aquestes estrelles tenen unes edats aproximades properes als 10.000 milions d’anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una imatge capturada amb el telescopi Espacial Hubble, amb llarga exposició ens mostra una majestuosa galàxia espiral, situada dins del Cúmul de galàxies de Coma, situat a uns 320 milions d’anys llum, en la constel·lació de l’hemisferi nord de Coma Berenices.

Aquesta galàxia coneguda també com NGC 4911, conté unes brillants estructures riques en pols i gas a prop del seu centre. Aquestes regions ens mostren les seves siluetes per darrera dels cúmuls estel·lars de color rosat, on existeix una gran producció de formació estel·lar. El Hubble també ha captat els braços espirals exteriors de NGC 4911, alhora que altres centenars de galàxies de diferents mides i formes. L’alta resolució de les càmeres del Hubble, ajudades d’una llarga exposició, ha fet possible observar aquests dèbils detalls.

NGC 4911 i d’altres galàxies espirals a prop del centre del cúmul, estan sent transformades per les forces gravitacionals de les seves veïnes. Es a dir, els braços espirals exteriors de NGC 4911, s’estan estirant i són distorsionats per les forces d’una altre galàxia veïna (NGC 4911 A), situada en la part superior dreta. Això provocarà a la llarga una dispersió del nucli del cúmul i un augment de la població de cúmuls estel·lars intergalàctics.

El Cúmul de galàxies de Coma, és una llr de gairebé 1.000 galàxies, fent d’aquesta manera una de les poblacions més denses d’un Univers proper. Dins d’aquest cúmul, és continuen transformant actualment les galàxies, com a conseqüència de les interaccions entre les galàxies que el formen. Tot  això provoca com a resultat, una vigorosa formació estel·lar en les galàxies en col·lisió.

Aquesta fotografia va ser presa pel Hubble en color natural, i és una compilació d’imatges obtingudes durant els anys 2006, 2007 i 2009 amb la Wide Field Planetary Camera 2 i l’Advanced Camera for Surveys, amb un total de 28 hores d’exposició.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.