WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 13:52:07' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Agost, 2010

Una banda estreta.

Les ombres dels anells de Saturn és projecten per sobre del planeta, els quals apareixen com una prima banda a l’equador d’aquesta imatge, presa quan el planeta s’acostava al seu equinocci el mes d’agost de 2009.

La geometria de la il·luminació que acompanya l’equinocci, redueix l’angle del Sol respecte al pla dels anells, que s’enfosqueixen notablement. Aquestes observacions són visibles només durant els mesos abans i després de l’equinocci de Saturn que és produeix un cop cada 15 anys terrestres. Abans i després de l’equinocci les càmeres de la Cassini havien observat les ombres dels satèl·lits movent-se per danvant del planeta, fins i tot amb estructures verticals. Observant les ombres dels anells en alta resolució per davant de l’hemisferi nord, i de l’hemisferi sud a través del transparent anell D. La il·luminació dels anells ha estat millorada en un factor de 9,5 en relació a la llum del planeta, per tal de contrastar la seva visió.

Aquesta imatge disposa d’un angle d’il·luminació d’uns 30 graus respecte al pla dels anells.

Les fotografies capturades amb filtres espectrals vermell, verd i blau, s’han combinat per genera aquesta imatge en llum natural. Les dades van ser obtingudes des la sonda Cassini amb la càmera de gran camp el dia 18 de juliol de 2009, des d’una distància aproximada de 2.100.000 quilòmetres, amb una resolució de 122 quilòmetres per píxel.

pia12708.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un súper volcà galàctic en acció.

Un “súper-volcà” galàctic situat en la massiva galàxia M87, està en erupció i enviant grans quantitats de gas cap enfora, tal com està observant l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i el NSF Very Large Array. Aquest volcà còsmica està provocat per un gegantí forat negre situat en el centre de la galàxia, impedint d’aquesta manera la formació de milions de noves estrelles.

Els astrònoms estudien aquest forat negre i els seus efectes, per les similituds notables amb el volcà que va estar en activitat a Islàndia a començaments d’aquest any.

M87 és troba situada a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres, en el centre del cúmul de Virgo, un cúmul que conté milers de galàxies.

“Els nostres resultats ens mostren el gran detall dels forats negres supermassius, i el sorprenent control sobre l’evolució de les galàxies on viuen”, comenta en Norbert Werner, membre del Kavli Institute for Particule Astrophysics ans Cosmology, de la Universitat de Stanford, així com del SLAC National Accelerator Laboratory. “Aquest no s’atura allà. L’abast del forat negre s’estén fins més enllà del mateix cúmul de galàxies, similar a que podria tenir l’afectació d’un petit volcà a tot el planeta Terra alhora”.

El cúmul que envolta M87 s’omple del gas calent que brilla en llum de radiació X, que detecta el Chandra. mentre que el gas més fred, que cau cap el centre de la galàxia continuaria refredant-se ràpidament per formar noves estrelles.

Tanmateix les observacions en ones de ràdio fetes amb el Very Large Array, suggereixen que les partícules molt energètiques que surten de M87, produïdes pel forat negre interrompen aquest mateix procés. Aquests raigs empenyen cap enfora el gas relativament fred situat a prop del centre, per les ones de xoc de la galàxia.

Els científics responsables d’aquesta recerca han trobat que la interacció d’aquesta “erupció” còsmica, ha estat molt similar al que va passar amb el volcà Eyjafjallajokull, que va obligar a tancar la majoria d’aeroports a Europa durant molt de temps.

m87.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Volcans a Lacus Mortis.

La majoria de cràters de la Lluna, s’han format durant els processos d’impacta . Tanmateix alguns cràters, com el visible en aquesta imatge capturada pel LROC NAC, amb la referència M131488521R, indiquen la possibilitat que tingui un origen volcànic. El diàmetre d’aquest cràter és d’uns 400 metres, l’amplada d’aquesta imatge és d’uns 923 metres, amb una il·luminació que prové de la dreta.

Quan la majoria de persones s’imaginen el vulcanisme de la Lluna, la reconeixen en els bassals situats en les grans regions situats en la cara visible del nostre satèl·lit. Tanmateix existeixen diferents trets volcànics en la Lluna: valls sinuosos, cúpules o domus en les regions dels “mars”, dipòsits piroclàstics, etc i que el LROC NAC ha estudiat en detall, gràcies a la seva gran resolució, de 50 cm per píxel.

La imatge que mostrem, és una visió emoionant del que podria ser un petit volcà. Aquestes estructures podrien ser semblants als cons de cendra o d’escòria terrestre.

477437main_8_10_a_lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El WISE observa la Rosa de l’Unicorn.

Els unicorns i les roses formen part normalment dels elements dels contes de fades, tot i que en aquest cas, una imatge còsmica presa pel Wide-field Infrared Explorer (WISE), ens mostra la nebulosa de la Roseta dins de la constel·lació de Monoceros, o de l’Unicorn.

Aquesta nebulosa en forma de flro, també disposa d’una referència menys romàntica NGC 2237, un enorme núvol de gas i pols de formació estel·lar situat en la nostra Via Làctia. La nebulosa està situada a una distància que oscil·la entre els 4.500 i 5.000 anys llum de nosaltres.

En el centre de la “flor” hi ha un cúmul de joves estrelles anomenat NGC 2244. Les estrelles més massives produeixen enormes quantitats de radiació ultraviolada, així com potents vents que erosionen el gas i la pols que tenen a prop, formant d’aquesta manera un enorme forat en el seu centre. La radiació també elimina els electrons del gas d’hidrogen circumdant, ionitzant-lo i creant el que els astrònoms anomenen, una regió d’HII.

Encara que la nebulosa de la Roseta és massa dèbil per observar-la a ull nu, NGC 2244 és un objecte que l’observen els astrònoms amateurs a través d’un petit telescopi o uns prismàtics. L’astrònom angñès John Flamsteed va descobrir el cúmul d’estrelles NGC 2244, amb un telescopi l’any 1690, però la mateixa nebulosa no és va identificar fins que John Herchel (fill de William Herchel, descobridor de la llum infraroja) la va observar gairebé 150 anys més tard.

477780main_pia13126-4x3_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Enigmàtiques i sinuoses estructures en el cràter Louth.

Aquesta imatge ens mostra un gran turó de gel situat en el cràter Louth, situat a uns 70 graus de latitud nord, aquesta és la latitud més baixa on s’han pogut localitzar dipòsits permanents de gel d’aigua en el planeta Mart.

La imatge de la HiRISE, està presa a principis d’estiu i ens mostra els detalls del turó així com estructures de gel que no formen part de la superfície del cràter. El turó és caracteritza per unes textures rugoses i capes similars a les observades en les regions polars nord, a prop dels dipòsits del Pol Nord marcià.

Aquestes crestes de les dunes fosques de sorra poden estar parcialment descongelades, o potser alguna altre característica que encara no entenem. Aquesta és l’única regió de Louth on aquestes serralades disposen d’aquestes estructures tant enigmàtiques.

La imatge va ser enregistrada per la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 22 de juny de 2010, des d’una alçada de 316 quilòmetres, amb una resolució de 25 cm per píxel.

esp_018301_2505.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Descobert un llunyà i extens sistema planetari.

Utilitzant l’instrument HARPS, uns astrònoms han descobert un sistema planetari que conté com a mínim cinc planetes que orbiten a  HD 10180, una estrella del tipus solar. Els investigadors a més, han mostrat l’evidència de l’existència de dos altres planetes, un dels quals tindria la menor massa planetària observada fins ara. Això assemblaria al sistema planetari, amb el nostre Sistema Solar en termes de nombre de planetes (set, comparat amb els vuit del Sistema Solar). Un descobriment també molt interessant, ha estat l’evidència que les distàncies entre els planetes i la seva estrella segueixen un patró, el que també s’observa en el nostre Sistema solar.

“Hem localitzat el que probablement sigui el sistema planetari amb més planetes fina ara”, comenta en Christophe Lovis, responsable principal de l’article que informa d’aquesta recerca. “Aquest notable descobriment també ens obre les portes d’una nova era en la investagació d’exoplanetes; l’estudi de sistemes planetaris complexes i no només de planetes individuals. Els estudis dels moviments planetaris en aquest nou sistema ens mostra les xomplexes interaccions gravitatòries entre els planetes i que ens permet descobrir l’evolució del sistema a llarg termini”.

L’equip d’astrònoms va utilitzar l’espectrògraf HARPS, instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de l’ESO a La Silla, Xile, per efectuar un estudi de sis anys a una estrella similar al nostre Sol, anomenada HD 10180, situada a uns 127 anys llum de nosaltres en la constel·lació d’Hydrus (la serp marina). HARPS és un instrument amb una extraordinària precisió de mesura i hores d’ara és el recercador d’exoplanetes més important del món.

Gràcies a les 190 mesures individuals del HARPS, els astrònoms han detectat els minúsculs moviments endavant i endarrere de l’estrella provocats per les complexes interaccions dels planetes. Els cinc senyals més forts corresponen a masses de planetes similars a la de Neptú (entre 13 i 15 masses terrestres), que orbiten a la seva estrella en períodes entre 6 i 600 dies. Els planetes estan situats a unes distàncies entre o,06 i 1,4 vegades la distància entre la Terra i el Sol.

eso1035a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pols planetària polvoritzada al voltant d’estrelles dobles.

Els sistemes d’estrelles dobles podrien no ser els millors llocs per aparèixer la vida, segons indica un estudi que ha utilitzat les dades del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. Aquest observatori astronòmic infraroig, disposa d’una excel·lent qualitat per observar els grans de pols de tres parells d’estrelles madures, orbitant al seu entorn. Per aquest motiu, s’han preguntat d’on podria provenir aquesta pols ?. Els astrònoms creuen que podrien ser les seqüeles d’enormes col·lisions planetàries.

“Això és ciència ficció de vida real”, comenta en Jeremy Drake, membre del harvard-Smithsonian Center for Astrophysics de Cambridge. “Les nostres dades indiquen que els planetes en aquests sistemes estel·lars, podrien no tenir gaire sort, ja que les col·lisions podrien ser molt comunes. És teòricament possible que els planetes habitables poguessin existir al voltant d’aquestes estrelles, això podria condemnar la vida si existís”.

El tipus particular d’aquests sistemes binaris o dobles, s’anomenen RS Canum Venaticorums, o també RS CVns, les quals estan separades per només 3,2 milions de quilòmetres, és a dir un dos per cent de la distància que separa el Sol de la Terra. Aquestes estrelles orbiten entre elles un cop cada pocs dies.

Aquestes estrelles tant unides entre si, tenen unes grandàries similars al Sol, amb unes edats que poden variar dels mil a  pocs milers de milions d’anys, aproximadament la mateixa edat que tenia el Sol, quan va començar a evolucionar la vida al nostre planeta. Aquestes estrelles giren molt ràpidament, i com a resultat disposen de camps magnètics molt més potents. Aquesta activitat magnètica comporta l’existència de potents vents estel·lars, que a les hores alenteixen les estrelles amb un estirament mutu i que comporta el conseqüent caos planetari.

pia13346_fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un suau Telesto.

Podem observar la llisa superfície de Telesto, una lluna del planeta Saturn que la sonda Cassini va enregistrar el dia 27 d’agost de l’any 2009.

En altres imatges hem observar altres cràters d’aquest satèl·lit.

En aquesta ocasió observem l’hemisferi que està al davant del planeta. Telesto té unes dimensions aproximades de 25 quilòmetres. El nord està situat a dalt. mentre que el satèl·lit gira amb una inclinació d’uns tres graus.

La imatge és va capturar en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini. Les dades és van enregistrar des d’una distància aproximada de 36.000 quilòmetres. En aquells moments el angle de fase, és a dir la inclinació entre el Sol, Telesto i la sonda era de 48 graus. La imatge té una resolució de 214 metres per píxel.

pia12704.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Primera lent còsmica que mostra la presència de la matèria fosca.

Uns astrònoms han ideat un nou mètode per mesurar el que pot ser el major enigma del nostre univers, l’energia fosca. Aquesta força misteriosa descoberta l’any 1998, la qual està empenyent el nostre univers a una gran velocitat.

Per primera vegada uns astrònoms del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han estat capaços d’aprofitar una lent gravitòria gegant a l’espai (un cúmul massiu de galàxies) per entendre la naturalesa de l’energia fosca. Els seus càlculs s’han combinat amb dades d’altres mètodes augmentant significativament l’exactitud de les mesures de la comprensió de l’esructura de l’energia fosca.

“Hem d’abordar el problema de la comprensió de l’energia fosca des de tots els factors”, ha comentat l’Eric Julio, un astrònom del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “Es important comptar amb diversos mètodes, i ara tenim un de nou i molt poderós”. Julio és l’autor del document sobre les conclusions que apareixen a l’edició de la revista Science del dia 20 d’agost.

Els científics no coneixen exactament què és l’energia fosca, però sí saben que compon una gran part del nostre Univers, prop del 72 per cent del total. Una altre porció, aproximadament el 24 per cent correspon a la matèria fosca, també misteriosa però d’una naturalesa més fàcil d’estudiar que l’energia fosca. La resta de l’univers, només el 4 per cent, és la matèria ordinària, que format les estrelles, els planetes i tot el compost d’àtoms.

En aquest estudi, l’equip de recerca va utilitzar imatges del Hubble per estudiar el cúmul massiu de galàxies anomenat Abell 1689, que actua com una lupa, on la gravetat fa de lent.

Aquesta imatge del Telescopi Espacial Hubble, podem observar l’interior del cúmul de galàxies Abell 1689, situat a una distància de 2.200 milions d’anys llum de nosaltres. La matèria fosca s’observa mitjançant els arcs produïts per la llum de les galàxies de fons deformat pel camp gravitacional del cúmul de galàxies. La matèria fosca no pot ser fotografiada, però si podem observar la seva distribució.

hs-2010-26-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant una nana marró al voltant d’una jove estrella.

Utilitzant el Near-Infrared Coronagraphic Imager (NICI) instal·lat en el telescopi Gemini Sud a Xile, un equip internacional de científics dirigits pels astrònoms de la Universitat de Hawaii, Beth Biller i Michael Liu, han observat directament una nana marró, orbitant a una estrella semblant al Sol.

Aquesta rara descoberta d’un objecte amb una massa equivalent a 36 vegades el planeta Júpiter, ha estat anomenat  PZ Tel B, o també PZ Telescopii B, situat a una distància de 18 Unitats Astronòmiques (AU) de la seva estrella, similar a la distància entre el planeta Urà i el Sol.

La majoria dels companys planetaris i nanes marrons observades directament, ho han estat fins ara amb separacions més grans, aproximadament 50 AU (semblant a la distància entre Plutó i el Sol). L’any passat els investigadors van observar PZ Tel B movent-se de pressa cap enfora de la seva estrella mare. Tanmateix els moviments eren tant imperceptibles que ens indiquen que la seva òrbita és lleugerament el·líptica.

L’estrella amfitriona PZ Tel A, és una estrella de nomes 12 milions d’anys d’edat semblant al Sol (cal recordar que el Sol té una edat aproximada de 4.600 milions d’anys). De fet PZ Tel, és prou jove per tenir quantitats significatives de pols freda al seu voltant, ajudada amb  la interacció gravitacional de la seva companya nana marró. Aquest és el material necessari per formar nous planetes, d’aquesta manera PZ Tel és un bon laboratori per estudiar les primeres fases de la formació d’un sistema planetari.

fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »