WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 11:55:36' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Juliol, 2010

Brillants llums verdoses.

Dues brillants estrelles il·luminen una boira verdosa en aquesta imatge, de la regió GLIMPSE360, presa pel telescopi Spitzer de la NASA. Aquesta boira està formada per compostos d’hidrogen i carboni, en els anomenats hidrocarburs aromàtics policíclics (HAP), que a la Terra podem trobar en el sutge dels tubs d’escapament dels vehicles de motor. A l’espai els HAP és formen en els núvols foscos que originen les estrelles. Aquestes molècules proporcionen als asrònoms una manera de visualitzar les perifèries dels núvols de gas, així com l’estudi de les seves estructures en detall. Realment no  són de color “verd”, però aquest és el color que els científics codifíquen per visualitzar la brillantor en infraroig.

Les estranyes ratlles corresponen als grans de pols que s’alineen en els camps magnètics, que la part superior esquerra de l’estrella. Les estructures de gas que hi ha al voltant de les estrelles, que ens indiquen que són molt joves i massives.

Aquesta imatge és una combinació de dades del telescopi Spitzer i del Two-Micron All Sky (2MASS). Les dades del Spitzer, és van prendre després que el líquid de refrigeració d’aquest telescopi s’asseqés el mes de maig de 2009, marcant el començament de la seva “càlida” missió. La llum de la resta dels canals infrarojos del Spitzer en 3,6 microns i 4,5 microns s’han representat en color verd i vermell respectivament, mentre que les observacions del 2MASS en 2,2 microns són en color blau.

471578main_pia13301-4x3_946.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una lent còsmica ajuda a estudiar els quàsars.

Uns astrònoms utilitzant l’observatori Keck, han identificat un nou quàsar en imatges de gran qualitat, gràcies a una lent gravitatòria d’una galàxia que augmenta la seva lum. El descobriment proporcionarà als astrònoms una nova tècnica per estudiar els quàsars.

Els quàsars són objectes extraòrdinariament lluminosos i energètics, que poden ser fins a mil vegades més brillants que les galàxies normals com la Via Làctia. Es pensa que estan alimentats per forats negres supermassius, que se situen en els nuclis d’aquestes llunyanes galàxies. Com que els quàsars són tan lluminosos i emeten gairebé tota la seva llum en les regions més interiors de la seva galàxia amfitriona, els astrònoms no poden recopilar gaire informació sobre la mateixa galàxia.

“És com si mirem de nit fixament els brillants fars d’un cotxe i volem observar el color de la seva carrosseria”, comenta l’astrònom Frederic Corubin, membre de l’Ecole Polytechnique Federale de Lausane, EPFL a Suïssa.

La nova imatge “al revés” de la lent gravitacional del quàsar, que descriu en Courbin i els seus companys, ha estat publicada en la revista Astronomy & Astrophysics, proporcionant informació sobre la galàxia hoste, així com de la seva massa.

Aquesta imatge ens mostra la imatge del quàsar en un primer pla (en color blau) de la lent d’una galàxia de fons (en color vermell), i que va ser pressa amb el telescopi Keck II i el seu instrument NIRC-2, amb l’estrella guia del làser d’òptica adaptativa, Poder descobrir més lents d’aquestes, permetrà als astrònoms determinar la massa de les galàxies amfitriones dels quàsars.

qsolens_nolabels_web.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Arp 22 s’estira.

NGC 4027 coneguda també com Arp 22, ens mostra el seu únic braç espiral desplegat,  que observem en aquesta imatge de costat. Situada a una distància d’uns 75 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Corvus. Aquesta galàxia espiral barrada està identificada com una galàxia peculiar degut al seu braç estès, que es creu és el resultat d’una col·lisió amb una altre galàxia fa uns milions d’anys, probablement una petita galàxia coneguda com a NGC 4027A. Aquesta part està inclosa en el Grup NGC 4038, un grup de galàxies que conté també la famosa i distorsionada parella coneguda com la galàxies de les Antenes.

Aquesta imatge està basada en la informació recollida amb l’espectrògraf EFOSC (Faint Object Spectrograph and Camera) l’ESO, instal·lat en el telescopi New Technology Telescope (NTT) de l’observatori de La Silla de l’ESO a Xile. La informació va ser reunida a través de tres filtres de banda ample (B,V i R) i dos filtres de banda estreta: hidrogen alfa i oxigen doblement ionitzat.

potw1030a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Fugint de l’escena.

Prometeu una lluna de Saturn, segueix la seva òrbita després d’haver pertorbat el prim anell F d’aquest planeta.

La gravetat de Prometeu, un satèl·lit en forma de patata, amb una grandària de 86 quilòmetres, creua periòdicament l’anell F, formant una serpentina de canals, que podem observar en forma d’estructures fosques. Aquí podem observar una animació d’aquestes pertorbacions.

Aquesta és una imatge de la regió nord dels anells del planeta, il·luminats pel Sol amb una inclinació d’uns 10 graus. Podem observar una estrella brillar a través dels anells, en la part centre dreta de la imatge.

La imatge va ser capturada amb llum visible amb la càmera d’angle estret a bord de la sonda Cassini de la NASA, el passat dia 1 de juny de 2010. En aquell moment la sonda és trobava a una distància aproximada de 1,3 milions de quilòmetres de Saturn. La resolució d’aquesta imatge, és d’uns 7 quilòmetres per píxel.

pia12684.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una estrella hiper ràpida arrencada de la Via Làctia.

Fa cent milions d’anys, un sistema triple d’estrelles desplaçant-se pel bulliciós centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, van patir una circumstància que va canviar el seu destí. El trio va passar molt a prop del gegantí forat negre de la galàxia, que va capturar una de les estrelles i va llançar les altres dues fora de la galàxia, que a les hores es van fusionar-se formant una estrella blava super calenta.

Aquesta història pot semblar de ciència ficció, però els astrònoms de la NASA indiquen que aquest és l’escenari més probable per aquesta estrella que viatge a una hipervelocitat, i que és coneguda com HE 0437-5439, una de les estrelles més ràpides que s’han observat. Viatja a una velocitat de 2,5 milions de quilòmetres per hora, tres vegades més ràpida que la nostra estrella, el Sol  en el seu viatge entorn a la Via Làctia.

La majoria de les 16 estrelles hiper-ràpides detectades des de l’any 2005, és creu que són exiliades del cor de la nostra galàxia. Però aquesta és la primera observació directa d’una d’aquestes estrelles amb un origen del centre galàctic.

“Utilitzant el Hubble, podem mesurar per primera vegada la direcció del moviment en el cel d’una estrella. Els eus punts de moviment provenen del centre de la Via Làctia”, comenta l’astrònoms Warren Brown, membre del Harvard- Smithsoniam Center for Astrophysics de Cambridge. “Aquestes estrelles hiper-ràpides exiliades són molt rares, ja que només n’hi ha una per cada 100 milions”.

Els moviments d’aquestes erràtiques podrien revelar la forma de la distribució de la matèria fosca que envolta la nostra galàxia. “L’estudi d’aquestes estrelles podrien proporcionar més pistes sobre la naturalesa de la massa invisible de l’univers i podria ajudar als astrónoms a entendre millor com és formen les galàxies”. “La matèria fosca proporciona l’atracció gravitatòria que és pot mesurar amb la trajectòria d’aquestes estrelles hiper ràpides”.

hs-2010-19-a-print.jpg

 Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Esferes espacials.

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han descobert molècules de carboni a l’espai, conegudes amb el nom de “buckyballs”. Les buckyballs són molècules amb una forma de pilota de futbol, i que és van observar per primera vegada en un laboratori fa uns 25 anys.

Són anomenades d’aquesta manera per la seva semblança amb les cúpules geodèsiques amb anells entrellaçats en la seva superfície, creades per Buckmister Fuller.

“Hem localitzat les molècules més grans de l’espai, observades fins ara”, ha comentat l’astrònom Jan Cami, membre de la Universitat Western d’Ontario, del Canadà. “Estem particularment emocionats perquè tenen unes propietats úniques per convertir-se en els protagonistes més importants per tots els processos físics i químics de l’espai”.

Les Buckyballs estan fetes de 60 àtoms de carboni disposats en tres dimensions, formant una estructura esfèrica. Els seus patrons alternatius d’hexàgons i pentàgons, coincideixen amb l’estructura típica d’una pilota de futbol negra i blanca. L’equip de recerca també ha localitzat el parent més allargat de les buckyballs, coneguda com a C70 també per primera vegada a l’espai. Aquestes molècules consten de 70 àtoms de carboni i tenen una estructura semblant a una pilota ovalada de rugbi.

Aquestes molècules han estat localitzades en la nebulosa NGC 2440, on podem observar una imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble.

ssc2010-06b_inline1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Es descobreix una estrella gegant de 300 masses solars.

Utilitzant una combinació d’instruments del Very Large Telescope de l’ESO, uns astrònoms han descobert les estrelles més massives observades fins ara. Una d’elles amb un pes de naixement de més de 300 vegades la massa del Sol, el doble del límit acceptat fins ara, de 150 masses solars. L’existència d’aquests monstres, milions de vegades més lluminosos que el Sol, i que perden el seu pes a través dels potents vents estel·lars, podria proporcionar una resposta a l’incògnita de saber el límit del pes de les estrelles.

Un equip d’astrònoms dirigit per Paul Crowther, professor d’astrofísica de la Universitat de Sheffield, va utilitzar el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, així com les dades d’arxiu del Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, per estudiar en detall dos joves cúmuls d’estrelles: NGC 3603 i RMC 136a.  NGC 3603 és una fabrica estel·lar on és formen estrelles gràcies a l’existència d’extensos núvols de gas i pols, aquesta nebulosa és troba a uns 22.000 anys llum del Sol. RMC 136a (més coneguda com R 136), és un altre cúmul d’estrelles joves i calentes, situat dins de la Nebulosa de la Taràntula, en una de les  nostres galàxies veïnes, el gran Núvol de Magallanes, situat a uns 165.000 anys llum de nosaltres.

L’equip de científics van localitzar varies estrelles amb temperatures superfícials al voltant dels 40.000 graus; unes set vegades més calentes que el nostre Sol, algunes desenes de vegades més grans i varis milions de vegades més brillants que la nostre estrella. Comparacions efectuades amb models indiquen que algunes d’aquestes estrelles van néixer amb masses superiors a 150 vegades el Sol. L’estrella R136a1, localitzada en el cúmul R 136, és l’estrella més massiva que s’hagi descobert amb una massa actual de 256 vegades el Sol i un pes al néixer de 320 vegades el Sol.

eso1030a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Resolent el misteri del naixement d’estrelles massives.

Uns astrònoms han obtingut la primera imatge d’un disc de pols que envolta de molt a prop una estrella massiva, proporcionant l’evidència directa que les estrelles massives és formen de la mateixa manera que les estrelles més petites. El descobriment ha estat fet gràcies a una combinació de telescopis de l’ESO i ha estat presentat a la revista Nature.

“Les nostres observacions ens mostren un disc envoltant una estrella massiva en estat embrionari i que ja està completament formada”, comenta en Stefan Krauss, responsable recerca.

L’equip d’astrònoms va observar un objecte conegut amb el nom IRAS 13481-6124. Situat en la constel·lació de Centaurus, a uns 10.000 anys llum de nosaltres. L’estrella central té una massa equivalent a 20 vegades el nostre Sol, i cinc vegades el seu radi, encara que està envoltada per un núvol pre-estel·lar.

A partir de les imatges d’arxiu presses amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, així com de les observacions fetes amb el telescopi submil·limètric APEX de 12 metres, han descobert la presència d’un jet o raig.

“Aquests jets observats comunament al voltant d’estrelles joves i de baixa massa i que generalment indiquen la presència d’un disc”, comenta en Stefan Kraus.

Els discs circum-estel·lars són els ingredients essencials en el procés de la formació d’estrelles de massa baixa, com el nostre Sol. Encara que no sabem si aquests discs estan presents durant la formació d’estrelles més massives, que disposen de més de deu masses solars, on la font de llum emesa podria impedir la concentració de la massa a l’interior de l’estrella. Per exemple, s’ha proposat que les estrelles massives podrien formar-se quan és fonen estrelles més petites.

eso1029a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Dins de la constel·lació de Cassiopeia.

La supernova de Tycho, la podem observar en la part superior esquerra de la imatge, anomenada també SN 1572, la qual és un romanent d’una explosió que porta el nom de l’astrònom Tycho Brahe, encara que probablement no va ser l’única persona que  va observar i controlar aquesta supernova.

Quan la supernova va aparèixer per primera vegada el novembre de 1572, va ser tant brillant com el planeta Venus i era observable fins i tot de dia. Durant els dos següents anys la supernov va atenuar la seva brillantor, fins que ja no va ser observable a ull nu. E  la dècada de 1950, va ser observable de nou amb l’ajut de telescopis.

Quan va explotar l’estrella, va enviar una ona expansiva cap el material circumdant, recollint la pols i el gas interestel·lar que hi havia al seu pas. Una part d’aquesta ona expansiva va retornar cap el romanent de l’estrella. Les observacions prèvies fetes pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, ens indiquen la naturalesa de la llum observada pel WISE, del romanent de la supernova que és l’emissió de la pols escalfada per l’ona de xoc.

A la dreta observem una nebulosa de formació estel·lar de pols i gas anomenada S175. Aquest núvol està situat a una distància aproximada de 3.500 anys llum de nosaltres, amb una grandària de 35 anys llum. Està escalfat per la radiació de les joves i calentes estrelles situades dins del núvol i que irradia raigs infrarojos.

468521main_image_1713_946-7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Camp de dunes en el cràter Richardson.

En aquesta imatge presa per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) de la NASA, podem observar un camp de dunes de sorra situades en el cràter Richardson, cobertes per la gebrada estacional.

Aquest camp de dunes formen part d’una regió que podem observar completament. La gebrada és una combinació de diòxid de carboni i una mica de gel d’aigua, que cobreixen les dunes durant l’hivern i la primavera. Durant aquestes estacions, les gebrades formen cuirioses formes com estries o ventalls.

Les estries fosques observades en els pendents, poden ser petites estructures que rodolen per les pendents en forma d’allaus recents de sorra, o com a conseqüència que el vent hagi mogut la sorra fosca subjacent a la gebrada i sens mostri en aquest color.

Una altre possibilitat sobre l’origen d’aquestes estries fosques, podrien ser uns fragments de gel més foscos que la resta de material gelat de la superfície. Aquestes petites estructures ens indiquen la direcció del transport de la sorra, així com la direcció del vent.

També existeix la teoria que aquestes estructures fosques en forma de ventall podrien ser “guèisers” o “raigs de gas fred”, que és podrien formar com a conseqüència de la sublimació del fons gelat. El gas s’alliberaria a través de les escletxes, i en el seu camí arrossegaria la pols i l’escamparia per la superfície.

Aquesta imatge ha estat capturada amb la càmera HiRISE, a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter.

pia13268_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »