Arxiu per Juny, 2010

La roda de timó del sud.

Aquesta imatge presa pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), ens mostra una galàxia propera a nosaltres anomenada Messier 83 (M83). Aquesta galàxia espiral, està situada a uns 15 milions d’anys llum de nosaltres en direcció a la constel·lació d’Hydra. M83 té una aparença similar a una altre galàxia anomenada M101.

M83 disposa d’unes dimensions aproximades de 55.500 anys llum de grandària, més o menys la meitat de la nostra galàxia, la Via Làctia, amb una estructura similar.

Com en el cas de la Via Làctia, la majoria d’estrelles de M83 es troben situades en un prim disc de gas i pols, que formen els braços espirals. En podem observar una esfera de gas , pols i estrelles per damunt d’aquests braços, a diferència de l’observació de la nostra Via làctia, on només en veiem els braços, degut a la nostra posició  dins de la galàxia.

Els braços espirals són les regions amb més densitat de gas i per tant, en formació estel·lar. On hi ha més formació estel·lar, observem més estrelles brillants i amb regions de pols al seu voltant (en colors verd i vermell, en aquesta imatge infraroja).

Aquesta imatge és va fer amb els quatre detectors infrarojos del WISE. Els colors blau i cian corresponen a llum infraroja de 3,4 i 4,6 microns. Els colors verd i vermell, ens mostren una longitud d’ona de 12 i 22 microns, la qual cosa ens indica l’emissió de pols calenta.

pia13117.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Venus ha estat alguna vegada un planeta habitable ?.

La sonda Venus Express de l’ESA està ajudant als científics planetaris a investigar sobre la possibilitat que algun cop el planeta Venus hagi tingut oceans. D’aquesta manera hauria tingut algunes possibilitats d’iniciar la vida, d’una manera similar a la Terra.

Actualment la Terra i Venus semblen completament diferents. La Terra és un món exuberant, clarament ple de vida, mentre que el planeta Venus és un món infernal, amb una superfície rostida per unes altíssimes temperatures, més pròpies d’un forn de cuina.

Més enllà d’això, els dos planetes comparteixen cert nombre de similituds sorprenents. Són gairebé identics en dimensions, i ara la sonda Venus Express ens indica altres.

“La composició bàsica de Venus i la Terra són molt similars”, segons indica en Hakan Svedhem, científics del projecte Venus Express.

Tot i que en destaca una gran diferència: Venus disposa de molt poca aigua. Si el contingut d’aigua de la Terra, pogués ser estés a través de tota la superfície, aconseguiria una profunditat mitja de 3 quilòmetres. Si l’aigua que conté el planeta Venus en la seva atmosfera és repartís per la seva superfície, només cobriria 3 centímetres de profunditat.

Les dades recollides per la sonda Venus Express, indiquen però que el planeta Venus antigament disposava de molt més aigua, i que ha perdut una gran quantitat al ser enviada a l’espai exterior.

Això ha passat degut a la radiació ultraviolada que prové del Sol, que divideix les molècules d’aigua en dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen; aquests llavors s’escapen a l’espai.

Això ha descobert recentment la Venus Express, a l’observar l’atmosfera de Venuus, la qual allibera dues vegades més hidrogen que oxigen. Es creu que l’origen d’aquests ions, són precisament de l’aigua. També s’ha detectat que una forma d’hidrogen pesat, anomenat deuteri, està enriquint els estrats superiors de l’atmosfera de Venus.

En aquesta imatge, podem observar l’atmosfera de Venus a través de la llum ultraviolada (0,35 micròmetres) des d’una distància de 30.000 quilòmetres. Podem observar regions contrastades, degut a la presència d’un producte químic desconegut que absorbeix la llum ultraviolada i que produeix les regions fosques i brillants.

titov_2008-04-03438_figure_.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Sobrevolant a Dione.

El vehicle espacial Cassini de la NASA, ha sobrevolat la fracturada superfície plena de cràters de Dione, un satèl·lit del planeta Saturn. Aquesta imatge va ser pressa el passat dia 27 de gener de 2010, durant l’últim acostament de la sonda al satèl·lit.

La sonda Cassini és va acostar a uns 45.000 quilòmetres d’aquesta lluna, tot i que la imatge va ser capturada des d’una distància de 46.000 quilòmetres aproximadament. D’aquest acostament en podem observar altres interessants imatges.

Dione ens mostra el seu hemisferi davanter, el que dona la cara al planeta. El satèl·lit té unes dimensions de 1.123 quilòmetres de diàmetre. El nord està situat en la part superior de la fotografia.

Aquesta imatge és va capturar en llum visible des de la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, amb un angle de fase (es a dir la inclinació entre el Sol, Dione i la sonda) de 108 graus. La resolució de la imatge és de 270 metres per píxel.

pia12663.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El VLT detecta per primera vegada una super tempesta en un exoplaneta.

Uns astrònoms han mesurat per primera vegada una super tempesta en l’atmosfera d’un conegut “Júpiter calent” HD 209458b. Les observacions d’alta precisió de monòxid de carboni, mostren que aquest gas flueix a enormes velocitats des del costat diürn, que està extremadament calent, cap el costat nocturn molt més fred. Les observacions han permès aconseguir altres interessants dades: mesurar la velocitat orbital del exoplaneta, calculant la mesura directa de la seva massa. L’estudi apareix  aquesta setmana en la revista Nature.

“Definitivament HD 209458b no és un lloc adequat per viure les persones  “dèbils” . Al estudiar amb gran precisió el tòxic monòxid de carboni, hem detectat un super vent bufant a velocitats que oscil<3l3n entre els 5.000 i 10.000 quilòmetres per hora”, comenta l’Ignas Snellen, responsable de l’equip d’astrònoms.

HD 209458b és un exoplaneta que disposa d’un 60% de la massa de Júpiter, que òrbita a una estrella del tipus solar, i que és troba a uns 150 anys llum de nosaltres en direcció a la constel·lació de Pegasus. Donant voltes a la seva estrella a una distància equivalent a una vigèsima part de la distància entre la Terra i el Sol, el planeta està escalfat per la seva estrella a una temperatura superficial de 1.000 graus Celsius a l’hemisferi calent. Però degut que el planeta manté sempre la mateixa cara en direcció a la seva estrella, disposa d’un hemisferi calent i un altre de més fred. “A la Terra, aquestes grans diferències de temperatures portarien inevitablement uns vents molt intensos, no gaire diferents dels detectats a HD 209458b”.

eso1026a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El formatge suís del Pol Sud de Mart.

Aquesta imatge ens mostra una de les depressions típiques dels dipòsits polars de l’hemisferi sud.

Observant la regió complerta observem les diferents capes i brillantors, o albedo. De més a prop, els diferents tons i textures ens mostren les estructures poligonals d’una superfície gelada.

Febles valls i depressions creuen una superfície generalment llisa. Potser la característica més notable d’aquesta imatge, són les diferents estructures en forma de cor o bombolla disperses per les zones llises anomenades “terreny de formatge suís”.

El material llis és gel sòlid de diòxid de carboni que representa la capa més superficial del pol sud. La retenció del gel de diòxid de carboni durant tot l’any en el casquet polar sud. La retenció del gel de diòxid de carboni durant tot l’any en el casquet polar sud, és una de les característiques que el diferència del casquet del pol nord. Les depressions del “formatge suís”, són àrees que és van formar per sublimació del gel de diòxid de carboni en un lloc determinat que en forma arrodonida tenen uns 10 metres de profunditat.

Aquesta imatge va ser presa per la sonda Mars Reconnaissance Orbiter el dia 2 de març de 2007, des d’una distància a la superfície de 247,8 quilòmetres, amb una resolució de 50 cm per píxel.

psp_002804_09301.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa unes bombolles amb joves estrelles.

El Telescopi Espacial Hubble, ens ofereix una espectacular imatge d’una regió amb una gran formació estel·lar, anomenada N 11. Aquesta complexa estructura de núvols i cúmuls d’estrelles, es troba situada en la nostra galàxia veïna, el Gran Núvol de Magallanes.

El Gran Núvol de Magallanes conté nombroses bombolles de gas brillant. Una de les més grans i espectaculars, és el LHA 120-N 11, indicat en el catàleg de l’astrònom i astronauta americà Karl Henize de l’any 1956, i que és coneix oficialment com a N 11. De prop aquest núvol de gas fa brillar a N 11, com els dolços de caramel inflats de les fires de festa major. Des de més lluny, la seva estructura global, porta a alguns observadors a anomenar-la com la Nebulosa de la Mongeta.

N 11 és una regió de formació estel·lar molt ben estudiada, amb una grandària d’uns 1.000 anys llum. És la segona regió més gran de formació estel·lar que és troba dins del Gran Núvol de Magallanes.

En aquesta nebulosa és poden distingir tres generacions diferents i successives d’estrelles, cadascuna de les quals s’allunya del centre de la nebulosa, i que han generat al seu voltant diferents closques de gas i pols.

heic1011a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El WISE observa el cometa 65/P Gunn.

Aquesta imatge presa pel Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE) de la NASA, ens mostra el cometa 65/P Gunn. Els cometes són com boles de pols i gel que és van formar en els origens del Sistema Solar. A mesura que un cometa s’acosta al Sol, els gasos s’escalfen i comencen les emissions de pols de la seva superfície, retrocedint com a conseqüència del vent solar, mostrant d’aquesta manera una llarga i espectacular cua. El cometa 65/P Gunn, el podem observar en color vermell amb la regió del nucli a la seva dreta ( a prop del centre de la imatge).

El cometa 65/P Gunn, va ser descobert per James Gunn, un professor de la Universitat de Princenton l’any 1970. Gunn és un científic del Sloan Digital Sky Survey, un projecte de recerca celeste en llum visible. El WISE va observar el comenta el dia 24 d’abril de 2010, en la constel·lació de Capricornius (només un mes després del seu màxim acostament al Sol). En la imatge, el cometa cobreix una àrea equivalent a 1,5 per 1,5 llunes plenes (0,76 per 0,76 graus).

El cometa 65/P Gunn, està dins de la categoria dels cometes de període curt. Orbita dins del cinturó d’asteroides entre les orbites de Mart i Júpiter, completant una translació entorn al Sol cada 6,79 anys. En el moment de prendre aquesta imatge, el cometa és trobava a una distància de 392 milions de quilòmetres de la Terra. Cal recordar que la distància mitja entre la Terra i el Sol, és de 150 milions de quilòmetres. En aquells moments el cometa viatjava a una velocitat de 7.700 quilòmetres per hora.

Podem observar en llum infraroja una cua al seu davant en color vermell en forma d’espasa. Aquesta cua de pols ens pot donar informació de la pols que existeix en el recorregut de la Terra entorn al Sol, així com també de les possibles puges de meteorits que podran caure al nostre planeta. La majoria de les partícules de la cua d’aquest cometa tenen una grandària de 0,1 mil·límetres aproximadament.

En la imatge també podem observar alguns asteroides del nostre sistema solar.

pia13115.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Dione davant de Tità.

La superfície de Dione, una lluna de Saturn, sens mostra brillant davant d’un boirós i fantasmagòric Tità.

Observem a la dreta de Dione un enfiladís i fosc hemisferi nocturn. També són visibles en aquesta imatge els rastres de l’embolcall atmosfèric que existeix en el pol nord de Tità, i que podem observar els mateixos vestigis en altres imatges. L’hemisferi que observem dels satèl·lits, estan encarats cap a Saturn, i que podem observar alhora Dione amb 1.123 quilòmetres i Tità amb 5.150 quilòmetres de diàmetre.

La imatge és va prendre en llum visible i filtre blau, amb la càmera d’angle estret situada en el vehicle espacial Cassini, el passat dia 10 d’abril de 2010. La fotografia és va capturar des d’una distància de 1,8 milions de quilòmetres de Dione, i 2,7 milions de quilòmetres de Tià. La resolució d’aquesta imatge, és de 11 quilòmetres per píxel a Dione, i 16 quilòmetres per píxel per Tità. La brillantor de la imatge s’ha augmentat 1,5 vegades, per tal de observar-la en millor contrast.

pia12659.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant les restes del misteriós flaix del planeta Júpiter.

Les observacions detallades  fetes amb el Telescopi Espacial Hubble, han determinat les característiques del flaix de llum observat el passat dia 3 de juny en el planeta Júpiter. Un gegant meteor va cremar-se en les capes altes de l’atmosfera del planeta Júpiter. Aquest visitant espacial, però no és va submergir totalment en la seva atmosfera ja que va explotar i escampar la seva runa en un revelador núvol de pols.

Astrònoms de tot el món, van observar que alguna cosa havia colpit al planeta gegant, per tal de desencadenar un energètic flaix de llum i poder observar-lo des de 700 milions de quilòmetres. Per aquest motiu, s’han generat models per tal d’entendre “l’ull negre” d’aquest impacta.

La fina i ultraviolada visió de la Càmera de Gran Camp 3 del Hubble, ha mostrat les seqüeles d’aquesta col·lisió còsmica, en imatges preses el dia 7 de juny (tres dies després de l’observació del flaix) i que mostrava el núvol de runa. Això significa que l’objecte no va travessar els núvols i va explotar com una bola de foc.

La taca observada en l’atmosfera de Júpiter, és semblant a la sèrie de fragments cometaris que van impactar el mes de juliol de 1994. Un fenomen similar va succeir el mes de juliol de 2009, quan un asteroide va impactar també sobre el planeta Júpiter.

hs-2010-20-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VISTA fotografia la galàxia de l’Escultor.

Una nova i espectacular imatge de la galàxia de l’Escultor (Scultor, anomenada també NGC 253), ha estat obtinguda amb el VISTA (Visible and Infrared Survey Telescope for Astronomy), des de l’observatori del Paranal a Xile. En observar en llum infraroja la imatge del VISTA, que és troba menys afectada per la pols, ens mostra una gran multitud d’estrelles molt fredes, així com també una intensa franja d’estrelles al llarg de la regió central de la galàxia.

La galàxia Escultor (NGC 253), és una de les més grans del cel. És prou gran com per ser observada amb uns bons prismàtics. Va ser descoberta per Caroline Herchel l’any 1783. NGC 253 és una galàxia espiral que és troba a uns 13 milions d’anys llum de nosaltres. Es el membre més brillant de la petita col·lecció de galàxies del Grup de l’Escultor, una de les agrupacions de galàxies més properes al nostre Grup Local de Galàxies. Una part de la seva prominència visual prové de la seva alta producció estel·lar. NGC 253 conté a més molta pols, que obscureix moltes regions de la galàxia. Observada des de la Terra, la galàxia l’observem de costat, amb els braços espirals clarament visible, sortint de la brillant regió central.

En aquesta fotografia podem apreciar clarament dues imatges capturades en radiació visible (a baix) presa amb el Wide Field Imager, una càmera instal·lada en el telescopi MPG/ESO de 2,2, metres de diàmetre situat a la Silla. La imatge superior ha estat capturada amb llum infraroja amb el VISTA.

eso1025b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »