Arxiu per Maig, 2010

Encontre de la sonda Cassini d’Enceladus i Tità.

Després d’un mig in mig de l’últim encontre de la sonda Cassini de la NASA amb satèl·lits de Saturn, tornarà a retrobar-se aquesta setmana amb dues llunes d’aquest planeta; on podrà observar els guèisers d’Enceladus i la boirosa atmosfera de Tità. L’alineació d’aquestes dues llunes, significarà que la Cassini pugui observar els dos satèl·lits en menys de 48 hores, sense necessitat de fer cap maniobra.

Cassini s’haura trobat amb Enceladus la nit del dia 17 de maig a les primeres hores del 18 (horari UTC del Pacífic). El vehicle espacial passarà a uns 435 quilòmetres de la superfície d’aquesta lluna.

El principal objectiu d’aquest acostament serà observar a contrallum del Sol els plomalls rics en aigua, emergint de la regió polar sud d’aquesta lluna. D’aquesta manera els científics podran analitzar amb l’espectrògraf la llum i detectar si hi ha nitrogen molecular. L’amoníac ja s’ha detectat en aquests plomalls, i alhora volen comprovar si hi ha la calor necessària per descompondre les molècules d’amoníac en nitrogen. Determinar la quantitat de nitrogen molecular en els plomalls donarà la informacióm sobre els processos tèrmics del interior d’aquest satèl·lit.

Més endavant, durant el vespre del dia 19 de maig, la Cassini s’acostarà a uns 1.400 quilòmetres de la superfície de Tità. La sonda està investigant les subtils variacions gravitacionals de Tità cap a la sonda, un 25% més gran que el que faria el planeta Mercuri. Analitzar aquestes dades ajudarà als científics a assabentar-se de si Tità disposa d’un oceà líquid sota de la seva superfície.

cassini20100517-full-a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un cúmul i un mar de galàxies.

Una nova imatge de gran camp s’ha donat a conèixer per part de l’ESO, que ens mostra milers de galàxies llunyanes, i en particular un enorme i massiu cúmul de galàxies conegut  com Abell 315. Tot i semblar molt dens aquest cúmul de galàxies, és tant sols “la punta de l’iceberg”, ja que Abell 315, com la majoria de cúmuls galàctics, estan dominats per la presencia de la matèria fosca. L’enorme massa d’aquest cúmul desvia la llum de les galàxies que hi ha darrera, distorsionant lleugerament la seva llum.

Quan observem el cel a simple vista, generalment viem només les estrelles de la nostra Via Làctia, o les que és troben en les galàxies veïnes. Les galàxies més llunyanes són massa tènues com per ser perceptibles a l’ull humà, encara que si les poguéssim veure cobririen tot el cel. Aquesta nova imatge de gran camp i llarga exposició, ens mostra milers de galàxies condensades en una àrea tant gran com la Lluna plena.

Des del centre de la imatge i expandint-se cap a baix a l’esquerra, podem observar una concentració d’unes cent galàxies groguenques en un massiu cúmul galàctic, amb el número 315 del catàleg de George Abell de l’any 1958. El cúmul està situat entre les tènues galàxies roges i blaves i la Terra, a una distància de dos mil milions d’anys llum de nosaltres a la constel·lació de Cetus (la balena).

eso1019a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una antiga ciutat de galàxies que sembla molt moderna.

Els astrònoms són com els arqueòlegs de l’univers, ja que quan observen a través del temps poden descobrir el romanent d’un univers primitiu. En una “excavació” recent, uns astrònoms que han observat amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han desenterrat el que podria ser el cúmul de galàxies més llunypa observat fins ara.

Aquest podria ser  l’avantpassat de les “grans ciutats” de les galàxies, i que ens mostra una visió excepcional d’un cúmul modern. Aquest cúmul s’anomena CLG J02182-05102, és tracta d’un cúmul vell de galàxies vermelles i massives. El cúmul és similar a la versió jove del gran Cúmul de Coma, una regió de l’espai que ha tingut milers de milions d’anys més per desenvolupar-se.

“Estem veient una cosa ja envellida i vermella, semblant a la versió jove del Cúmul de Coma, des d’una visió molt llunyana”, comenta en Casey Papovich, responsable d’aquesta recerca i professor agregat de física i astronòmia de la Universitat A&M de TExas i College Station. Papovich afegeix, “és com fer una excavació a Roma i trobar restes antics dins de la moderna ciutat”.

CIG J02182-05102 podria haver estat una regió avançada en el seu temps. De la mateixa manera que Roma va ser la ciutat més important del món durant més de 2.000 anys, amb una població aproximada d’un milió d’habitants, i que no va ser superada fins l’any 1800 per Londres, aquesta població galàctica va ser avançada en aquell univers primitiu.

sig10-005_ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La neu visita l’ALMA.

A uns 5.000 metres d’alçada per sobre del nivell del mar, en els Andes xilens, un dels transportadors gegants de les antenes ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) contempla una visió inesperada; una fina capa de neu que banqueja el paisatge del pla de Chajnantor, la llar del projecte ALMA. En rares ocasions, l’hivern genera en aquest altiplà aquest fenomen tant atípic, en un lloc extremadament àrid. Chajnantot és un dels llocs més secs del món, motiu pel qual és un excel·lent lloc d’observacions astronòmiques. El promontori que s’observa al fons és Toco, un turo de 5.600 metres d’alçada situat al nord. Aquesta imatge va ser obtinguda el passat dia 30 d’abril de 2010.

Els transportadors ALMA, són dos vehicles construïts especialment per poder transportar les antenes a través del pla de Chajnantor, permetent d’aquesta manera diferents configuracions del conjunt ALMA. Des de finals de 2009, existeixen tres antenes a 5.000 metres. ALMA tindrà un total de 66 antenes quant el projecte estigui acabat i s’espera que les primeres observacions científiques puguin començar l’any 2011.

potw1019a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Volcans a Meridiani Planum.

Els dipòsits de cendra volcànica donen color a la regió de Meridiani Planum, en una imatge enregistrada per la Càmera Estèreo d’Alta Resolució (HRSC) a bord de la sonda Mars Express de l’ESA. La imatge ens dona informació respecte a la direcció del vent en aquestes regions del planeta Mart.

Meridiani Planum és una plana situada entre les regions altes i baixes dels hemisferis nord i sud de Mart, és troba a mig camí entre la gran regió volcànica de Tharsis a l’oest, i la conca d’impacte Hellas Planitia més a baix a al sud-est. Observada amb telescopi, Meridiani Planum s’aprecia un sorprenent color fosc, situat a prop del l’equador.

La regió de Meridiani Planum cobreix una àrea d’uns 127 per 64 quilòmetres, és a dir uns 8.000 quilòmetres quadrats (una mica més que les comarques barcelonines). Per escollir un sistema de referència de coordenades al planeta Mart, és va agafar aquesta regió, equivalent al meridià de Greenwich per determinar l’origen dels meridians terrestres.

La HRSC va prendre aquestes imatges el passat dia 1 de setembre de 2005, durant la seva òrbita número 2097, amb una resolució aproximada de 13 metres per píxel.

464-20100804-2097-6-co-01-m.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Rastres d’asteroides dins de la nebulosa del Capgròs.

Una nova imatge infraroja del Wide-field Infrared Survey Explorer (WISE), ens mostra la nebulosa del Capgrós, una regió de formació estel·lar situada en la constel·lació de l’Auriga, a una distància de 12.000 anys llum de nosaltres. El WISE escaneja el cel, formant alhora un mosaic d’imatges que ens mostra el rastre d’un asteroide del nostre sistema solar. L’asteroide anomenat 1719 Jens, el podem observar amb una línia de punts grocs i verds a prop del centre de la nebulosa. Un segon asteroide també el podem observar en la part esquerra de la imatge, amb un requadre més gran.

A més podem distingir un parell de satèl·lits orbitant per darrera del WISE (senyalats amb unes estructures ovals) en color verd clar. El moviment aparent dels asteroides és més lent que els satèl·lits, ja que són objectes molt  distants de nosaltres.

La regió del Capgrós està farcida de joves estrelles amb només un milió d’anys d’edat, amb masses equivalents a 10 vegades el nostre Sol. Aquesta nebulosa rep el seu nom com a conseqüència de les joves estrelles, que emeten una gran quantitat de radiació en forma de llum ultraviolada que esta formant dos pilars de gas en forma de capgrossos, anomentas Sim 129 i Sim 130. Aquests capgrossos formen unes giragonses de color groc en el centre de la imatge.

L’asteroide 1719 Jens, va ser descobert l’any 1950 dins del cinturó d’asteroides situat entre les orbites dels planetes Mart i Júpiter. Aquesta roca espacial té un diàmetre d’uns 19 quilòmetres, disposa d’un període de rotació de 5,9 hores i orbita al Sol un cop cada 4,3 anys.

pia13110_fig1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Dos mons, un Sol.

Mentre les vides dels humans és desenvolupen a la Terra sense cap problema, el ròver Mars Exploration Rover Opportunity de la NASA, feia una parada en el seu camí i capturava aquest mosaic de la superfície del planeta Mart, al voltant de les 15 hores del dia 2 de maig de 2010. El cronometratge d’aquesta fotografia feta amb la càmera panoràmica del Opportunity (Pancam), és coordinava “al mateix moment” d’un esdeveniment fotogràfic simultani en milers de localitzacions de la Terra. Una activitat organitzada pel blog fotogràfic del New York Times.

Observem les dunes polsegoses marrons i vermelloses, que s’estenen cap el sud al llarg de l’horitzó, que hi ha al davant del ròver.

“Dos mons, un Sol”, va ser el lema de referència que va incriure la Pancam a la imatge, on podem observar el sistema de calibratge a baix de la fotografia. L’objecte s’utilitza com element de calibratge de color de les imatges, i que l’ombra alhora serveis com a gnòmon per tal de saber l’hora marciana (una proposta de finalitat educativa).

Aquesta imatge és va capturar amb diferents filtres de la Pancam: a través del filtre vermell de 602 nanòmetres, verd a 530 nanòmetres i blau a 480 nanòmetres. S’ha calibrat tots els filtres per tal d’aproximar els colors que serien vistos per l’ull humà si estiguéssim presents a la superfície de Mart. La càmera va prendre la imatge el dia 2.229 d’estada a Mart (o Sol).

450899main_pia13104-full.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una estrella fugitiva a 30 Doradus.

Una massiva estrella s’està allunyant d’una guarderia estel·lar a una velocitat propera als 400.000 quilòmetres per hora, una velocitat que podríem anar i tornar a la Lluna en només dues hores. Aquesta estrella fugitiva és el cas més extrem d’un objecte d’aquestes caracterítiques que és separa de la seva regió de formació, on resideixen altres estrelles fins i tot més massives.

Aquesta estrella està situada a les rodalies de la nebulosa 30 Doradus, una regió estel·lar instal·lada en el Gran Núvol de Magallanes. La nebulosa 30 Doradus, és veritablement un laboratori laboratori úinic per estudiar les estrelles, inclosa la nebulosa de la Taràntula, i que tot plegat és troba a una distància de 170.000 anys llum de la Terra.

Aquesta informació ha estat capturada amb tres observatoris, un dels quals és el Telescopi Espacial Hubble, amb el nou instrument recentment instal·lat, el Cosmic Origins Spectrograph (COS). Aquesta feina de detectiu ens indica que l’estrella haurà viatjat fins a ra uns 375 anys llum des de la seva llar, una regió estel·lar anomenada R136, formada a l’interior de 30 Doradus. R136 conté diverses estrelles amb masses que superen en 100 vegades el nostre Sol.

“Aquests resultats són de gran interés, perquè podem entendre millor els processos dinàmics en regions molt denses i massives, sent aquesta la primera observació estel·lar directa”, comenta en Nolan Walbon, membre de l’Institut de Ciència del Telescopi Espacial, situat a Baltimore.

hs-2010-14-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La radiació X ens mostra la localització de la matèria desapareguda.

Uns científics han utilitzat l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i el XMM-Newton de l’ESA, per localitzar una gran reserva de gas enmig d’una estructura de galàxies, i que està situada a uns 400 milions d’anys llum de la Terra.

En aquesta representació artística, on ens descriu l’anomena’t Mur de l’Escultor. Galàxies espirals i el·líptiques sens mostren en aquesta paret junt amb el gas intergalàctic que ara s’ha detectat, i que s’anomena Warm Hot Intergalactic Medium (WHIM), que el podem observar en color blau. Aquesta descoberta és l’evidència més clara de la “matèria fosca”, situada com una teranyina de gas calent i difús.

L’emissió de raigs del WHIM d’aquest “mur”, és massa dèbil com per ser localitzada, per aquest motiu s’ha detectat l’absorbiment de la llum de fonts brillants situades més enrere del WHIM, gràcies a les profundes observacions del Chandra i el XMM. La font de llum correspon a un forat negre supermassiu situat a una distància aproximada de 2.000 milions d’anys llum. Això és el que ens mostra precisament la il·lustració. El viatge de la font lluminosa a través del Mur de l’Escultor fins a la Terra. La localització de la font de llum, el Mur de l’Escultor i la nostra Via Làctia, és mostra en un requadre a part.

h2356.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Menkhib i la Nebulosa Califòrnia.

Aquesta imatge infraroja capturada pel WISE (Wide-field Infrared Survey Explorer) de la NASA, ens mostra una brillant regió d’estrelles de la constel·lació de Perseus, anomenada Menkhib (l’estrella situada en la part superior esquerra a prop d’un núvol vermellós), i que està catalogada com NGC 1499, o més comunament com la Nebulosa Califòrnia.

Menkhib és una de les estrelles vivibles més calentes del cel nocturn; la seva temperatura pot arribar al 37.000 graus Kelvin (36.700 graus Celsius, més de 6 vegades més calenta que el Sol). A causa de la seva elevada temperatura, l’ull humà percep aquesta estrella de color blanc (el WISE detecta gairebé totes les estrelles de color blau). Aquesta estrella té una massa aproximada de 40 vegades el nostre Sol, i emet l’equivalent de 330.000 vegades la seva llum.

Menkhib és una estrella fugitiva, on el vent estel·lar que esclata s’acumula al seu davant per formar una ona de xoc, en el núvol de gas, i treure del seu voltant les restes de pols. Aquesta ona de xoc, escalfa el gas que hi ha al seu interior i que el WISE el detecta com un núvol de color vermell ( en la part superior esquerra de la imatge).

wise2010-015-med.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.


301 Moved Permanently

Moved Permanently