Arxiu per Abril, 2010

Allaus de núvols.

Aquesta imatge de la HiRISE ens mostra tres núvols aïllats de pols i partícules a prop d’un espadat de la regió polar nord de Mart.

Aquests núvols que s’alcen uns 180 metres per sobre de la superfície, s’han format probablement per un allau de material format per les regions gelades de diòxid de carboni. Aquest gel s’agafa al fred rigorós de l’hiver marcià, i quan arriba la primavera amb els primers raigs de llum, inicia els processos tèrmics del desgel. El barranc situat a uns 700 metres per sobre de la superfície, està compost per diferents capes de gel d’aigua i estrats de pols, d’una manera similar a les regions polars de la Terra.

La brillant regió blanquinosa superior, està composta per gel de diòxid de carboni. L’any passat la HiRISE va fer un seguiment d’aquesta regió i dels seus canvis, sobretot a començaments de la primavera, en la qual ja és varen observar altres allaus. Per aquest motiu, aquest any tot estava a punt per tornar a observar aquest esdeveniment.

Aquesta imatge va estar capturada per la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, el passat dia 27 de gener de 2010, des d’una alçada de 318,6 quilòmetres. La resolució és de 25 centímetres per píxel.

esp_016423_26401.jpe

Si voleu més informavció, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Ocultació entre llunes.

La lluna de Saturn Epimetheus, l’observem passant per davant de Janus, en un “esdeveniment mutu”, gràcies a les imatges capturades per la sonda Cassini.

Aquestes tres imatges estan capturades en un interval d’un minut cadascuna la qual formen aquesta seqüència on els dos petits satèl·lits s’oculten mutuament. Amb aquestes observacions els científics poden ajustar amb més precisió les orbites d’aquesta gran família de satèl·lits que orbiten a Saturn, i que podem comprovar en aquesta seqüència d’una altre ocultació.

En la imatge podem observar a Janus amb unes dimensions de 179 quilòmetres, i a Epimatheus de 113 quilòmetres. En el moment de capturar aquestes imatges Janus és trobava aproximadament a 748.000 quilòmetres de la sonda Cassini, i Epimatheus a 733.000 quilòmetres.

Podem observar la brillantor d’aquestes petites llunes, gràcies a la llum del Sol que prové de l’esquerra, tot i que per la banda dreta poden recollir la llum reflectida per part del planeta Saturn.

Les imatges és van capturar en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini el passat dia 14 de febrer de 2010, amb una resolució de 4 quilòmetres per píxel. Cal tenir present que per tal de poder apreciar el contrast d’aquests satèl·lits, és va augmentar la seva brillantor en un factor de dues vegades.

pia126021.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cendra i pols observades pel Chandra i l’Spitzer.

Una nova imatge capturada amb les dades del telescopis espacials Chandra i Spitzer de la NASA, ens mostra les restes polsegoses d’una estrella col·lapsada. La pols està passant per davant d’una família d’estrelles properes al núvol.

“Els científics pensen que les estrelles d’aquest grup, poden formar part dún cúmul estel·lar proper a la mateixa explosió de la supernova”, comenta en Tea Temin, membre del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, responsable d’aquesta recerca. “El material expulsat d’aquesta explosió, s’està trencant al passar per davant d’aquestes estrelles degut a la seva gran velocitat”.

Les dades que ens mostra l’Observatori de raigs X Chandra, les podem observar en color blau, mentre que les del Telescopi Espacial Spitzer les observem en color ver (corresponen a una longitud d’ona més curta), i en color vermell-groc (longitud més llarga). La font de color blanc a prop del centre de la imatge, correspon a una densa estrella de neutrons com generada com a conseqüència de l’esfondrament del nucli, i que gira ràpidament darrera del romanent de la supernova. El púlsar genera un vent de partícules d’alta energia (observades pel Chandra) i que envolta tota la regió.

La closca infraroja que envolta el vent del púlsar, està format per gas i pols que s’ha condensat fora de la runa de la supernova. Mentre que la pols freda s’expandeix al voltant , alhora que s’escalfa per la llum del cúmul d’estrelles, de manera que el fa observable en l’infraroig. La pols més calenta i propera a les estrelles l’observem en un brillant color groc. També una part de la pols, està escalfada pel vent del mateix púlsar a mesura que el material avança dins de la mateixa closca.

ssc2010-04a_inline1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Panoràmica de La Silla il·luminada per la Lluna.

Aquesta panoràmica ens mostra l’observatori de La Silla, brillant sota el seré resplendor de la llum de la Lluna. Degut que la imatge cobreix quasi bé 360 graus, l’angle d’il·luminació és transforma en un aspecte surrealista, on podem observar l’ombra del fotògraf que sembla acostar-se a la Lluna, i com el lluen telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO (situat en un primer pla), sembla reflectir la llum d’una font lluminosa situada al costa oposat de la Lluna.

Queda clar, que aquest enquadrament òptic no afecta a l’estabilitat dels telescopis situats a 2.400 metres d’alçada, en l’àrid desert d’Atacama a Xile. En aquest emplaçament hi ha el telescopi de 2,2 metres de diàmetre MPG/ESO a La Silla, el qual ha obtingut algunes de les millors imatges astronòmiques amb la càmera Wide Field Imager (WFI). També comparteix ubicació el New Technology Telescope (NTT) de 3,58 metres de diàmetre, el qual va ser el pioner en l’enginyeria i disseny de telescopis, alhora que va ser el primer en disposar d’un mirall controlat per ordinador (òptica adaptativa), una tecnologica desenvolupada per l’ESO.

potw1014a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Fermi observa “les xemeneies dels plomalls” d’una galàxia activa.

Si els nostres ulls poguessinobservar les ones radiofòniques de la veïna galàxia Centaurus A, l’observaríem com un dels més grans i brillants objectes del cel, amb unes dimensions aparents de 20 vegades la grandària de la Lluna plena. El que no podem observar en llum visible, són els dos grans plomalls de gas que emeten senyals de ràdio en ser expulsats del centre del forat negre supermassiu. Cada plomall és de gairebé un milió d’anys llum de grandària.

El Telescopi Espacial Fermi de Raigs Gamma de la NASA, ha enregistrat l’equivalent a 100.000 milions de vegades d’energia en forma d’ones de ràdio. Aquesta recerca ha estat publicada recentment a la revista Sicence Express.

“Hem detectat una cosa mai observada fins ara en radiació gamma”, comenta en Teddy Cheung, membre de l’equip de recerca del Laboratori Fermi. “No tant sols observem el gegantins lòbuls de ràdio, sinò que també les emissions en raigs gamma deu vegades més extensos que la pròpia emissió en senyals de ràdio”. Si haguéssim tingut abans telescopis de raigs gamma, els astrònoms haurien classificat Centaurus A, com una “galàxia de raigs gamma”.

438000main_fermi_cen_a_loca.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Capes de gel que ens indiquen el clima del pol nord de Mart.

Sovint les capes de gel desapareixen durant les temporades càlides. D’aquesta manera les succesius estrats de gel són coberts per altres capes de gel, les quals ens mostren la història d’aquestes regions.

Els dipòsits de gel del nord del planeta tenen una estructura similar a la capa de gel de Groenlàndia de la Terra. Al igual que les capes d’aquesta regió terrestre, aquestes capes de gel de Mart conté moltes regions que registren el clima marcià.

Aquestes fluctuacions en l’espessor de les capes de gel són més pronunciades en els marges d’aquestes regions, on precissament va capturar la imatge la càmera HiRISE. La capa de gel que s’acaba en una suau pendent de 8 graus d’inclinació i que podem observar en aquesta fotografia. Aquesta capa de gel gté un gruix aproximat de 1.000 metres.

La imatge va ser capturada amb la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 10 de març de 2010, des d’una alçada de 317 quilòmetres, amb una resolució de 25 centímetres per píxel.

esp_016973_25951.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Muntatge d’una antena ALMA europea.

Podem obsrvar una antena europea per l’ALMA (Atacama Millimeter/submillimeter Array) com s’instal·la en la base. El disc reflectant de 12 metres de diàmetre està montada sobre la base i la resta de l’estructura de suport, la qual té un pes de 100 tones aproximadament. Quan estigui a punt, la superfície del disc tindrà un nivell de perfecció equivalent a un error de desviament eqivalent a una ampla d’un full de paper, l’antena tindrà la precisió suficient com per detectar una pilota de golt a una distància de 15 quilòmetres. Aquesta és la segona antena auropea alineada a una alçada de 2.900 metres en el Centre d’Operacions ALMA (OSF) a Xile. Les antenes seran definitivament transportades al Llano de Chanjnantor a 5.000 metres d’alçada respecte el nivell del mar, en els Andes xilens.

ALMA estarà formada per 66 antenes gegants de 12 i 7 metres de diàmetre, observant l’Univers en longituds d’ona m il·limètriques i submil·limètriques. El conjunt forma part d’una aliança entre Europa, Nord-america i Àsia, amb col·laboració amb la República de Xile.

potw1013a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Uns astrònoms observen una històrica supernova des d’un altre angle.

Observant uns “ecos de llum”, uns astrònoms han generat una perspectiva en 3-D d’un objecte còsmic. Aquesta nova visió de la supernova Cassiopeia A, ens confirma el seu origen com a conseqüència d’una explosió.

“Aquests ecos de llum, ens permeten fer els estudis forenses d’estrelles que van explotar fa molt de temps, abans que disposesim dels moderns instruments astronòmics”, comenta l’Alex Filippenko, membre de la Universitat de Berkeley. “Seria com poder aconseguir fotografies d’un crim comés fa molts anys, abans que existissin les mateixes càmeres de fotografiar”.

Filippenko i els seus companys van elaborar l’eco amb les mesures de llum de Cassiopeia A, que és troba a uns 16.000 anys llum de la Terra, d’una manera semblant com si fesim un crit dins d’una cova, i les ones sonores rebotessin per les parets i al cap d’una estona ho sentissin persones situades més lluny. Un fenomen similar succeeix amb la llum.

La llum de la supernova, és reflecteix en els núvols interestel·lars de pols, creant uns ecos de llum que observem a la Terra des de diferents direccions, depenen de l’estructura dels mateixos núvols.

En aquesta imatge capturada per l’Observatori de raigs X Chandra, observem el romanent de la supernova Cassiopeia A. Les regions de raigs X, corresponen als colors vermell, verd i blau.

cas_a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

El color del cràter Herchel.

En aquesta imatge podem observar el subtil color de la lluna de Saturn, Mimes; uns colors que són visibles en aquesta fotografia en fals color on observem el cràter Herchel capturada per la sonda espacial Cassini de la NASA, durant l’últim acostament al satèl·lit.

La imatge ens mostra una superfície amb unes variacios de color que varien en contrast, entre el color blau que correspon als materials que estant al voltant del cràter Herchel, de 130 quilòmetres de diàmetre, i el tint verdós de les regions més antigues d’altres cràters. L’origen de les diferències de color encara no estan prou enteses, però podrien ser causades per les subtils diferències de composició de la mateixa superfície de les dues regions.

El cràter Herchel cobreix una gran part de la regió inferior de la imatge. Per generar la imatge en fals color, és varen combinar les dades capturades en llum ultraviolada, llum verda i infraroja, que van formar una sola imatge, la qual exagera les difererències de color de la superfície.

El color natural de Mimes visible per l’ull humà, podria ser gris o groguenc uniforme, tot i que aquest mosaic realça el contrast i ens mostra les diferències en altres longituds d’ona de llum.

pia12572.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una recerca ens explica per què no observem el 90% de les galàxies lluyanes.

Des de fa molts de temps els astrònoms sabien que les observacions que ens arriben d’un Univers llunyà, ens mosconfirmen tren una fracció important de la llum intrínseca no era detectada. Ara gràcies a un sondeig extremadament produnf que és va fer utilitzant dos dels quatre telescopis gegants de 8,2 metres de diàmetre del VLT (Very Large Telescope) de l’ESO, amb l’ajut d’un filtre específic han determinat que una gran fracció de la llum emesa per galàxies situades a 10.000 milions d’anys llum havia passat desapercebuda. Aquest sondeig va ajudar a identificar algunes de les galàxies més tènues que s’han trobat fins ara en un Univers primitiu.

Els astrònoms utilitzen freqüentment la brillant i característica “empremta digital” de la llum emesa per l’hidrogen coneguda com a línia de Lyman-alfa, i que ens ajudara a estudiar la quantitat d’estrelles formades en un Univers llunyà. De totes maneres, des de fa algun temps s’especulava que moltes galàxies llunyanes no estaven identificades en aquests sondejos. Aquesta nova recerca del VLT ens demostra per primera vegada el que esta passant realment. Gran part de la llum Lyman-alfa queda aturada dins de la galàxia que l’emet, és a dir el 90% de les galàxies no arriben a sr detectades en els sondejos de Lyman-alfa.

Aquesta imatge composta del GOODS-Sur, és el resultat de l’estudi extremadament profund dels dos telescopis de 8,2 metres de diàmetre del VLT. La imatge s’ha obtingut amb la informació dels intruments FORS i HAWK, instal·lats en el VLT. Mostren en particular dues varietats de llum emesa per àtoms d’hidrogen excitats coneguts com a Lyman-alfa, i H-alfa.

eso1013a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina Anterior

Apache/2.4.29 (Ubuntu) Server at www.zak.co.il Port 80

The document has moved here.


301 Moved Permanently

Moved Permanently