Arxiu per Abril, 2010

Estrelles gegants a Pismis 24.

Aquesta podria ser la llar d’algunes de les estrelles més grans que s’han descobert fins ara, el cúmul estel·lar obert Pismis 24, la qual brilla dins de la nebulosa NGC 6357, situada a la constel·lació de Scorpius. Algunes d’aquestes estrlles pesen més de 100 vegades el nostre Sol, convertint-les en verdaderes estrelles gegants. Les estranyes formes que adopten els núvols són el resultat de la gran quantitat d’intensa radiació emesa per aquestes estrelles calentes i massives. El gas i pols de la nebulosa tapen les enormes estrelles acabades de néixer i que podem observar en llum visible, gràcies als potents telescopis.

La imatge combina observacions fetes mitjançant tres filtres diferents en llum visible (B,V,R), amb el telescopi danès de 1,5 metres de diàmetre, situat a l’observatori ESO de La Silla.

potw1015a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Llampecs a Saturn.

Aquesta imatge presa per la sonda espacial Cassini de la NASA, és la primera on podem observar un núvol il·luminat per la la llum dels anells de Saturn, i que alhora brilla pel resplendor dels llampecs durant la nit d’aquest planeta.

Aquest núvol amb unes dimensions aproximades de 3.000 quilòmetres, no canvia perceptiblement durant els 16 minuts d’observacions enregistrades en una pel·lícula de 10 segons de durada. Els resplendors dels llampecs, els observem brillar a dins del mateix núvol amb una grandària d’uns 300 quilòmetres. La intensitat d’aquests llampecs duren poc temps en aquesta pel·lícula (menys d’un segon).

A Saturn hi podem distingir tres tipus diferents de núvols que poden produir llampecs. L’estrat superior, on existeix gel d’amoníac; l’estrat mitjà on podem detectar un compost de sulfur d’hidrogen i amoníac; i finalment l’estrat inferior on trobaríem aigua. La llum visible s’enlaira cap amunt dins del sistema de núvols, fins a uns 100 quilòmetres d’alçada. Les amplades observades d’aquest llamp, suggereixen la formació dins d’un núvol de sulfur d’hidrogen i amoníac. El llampec no sembla haver-se format en els nivells més profunds on el sistema pot haver aigua líquida.

La pel·lícula utilitza dades de dos instruments de la sonda Cassini: la llum visible amb la Imaging Science Subsystem (ISS) i la Radio and Plasma Wave Science (RPWS). Aquesta pel·lícula comprimeix 16 minuts d’imatges de la ISS en 10 segons. Les imatges ens mostren el núvol de tempesta i el seu contorn, tot i que no podem observar canvis en la seva estructura en un temps tant curt.

pia12576_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un petit telescopi per observar tres exoplanetes.

Uns astrònoms han aconseguit una imatge de tres planetes orbitant una llunyana estrella, utilitzant per aquest motiu un telescopi terrestre relativament petit. Aquesta sorprenent proesa ha estat feta per l’equip de recerca del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena, amb una petita part del mirall del telescopi Hale de l’Observatori Palomar, situat al nord de San Diego.

Aquests planetes havien estat descoberts prèviament per dos dels més grans telescopis del món: el W.M. Keck Observatory de 10 metres de diàmetre, i el Gemini Nordth Observatory de 8 metres de diàmetre, tots dos situats a Hawaii. Els planetes orbiten a l’estrella HR 8799, sent els primers en ser observats directament el novembre de l’any 2008.

Aquesta nova imatge en llum infraroja, va ser capturada amb una part de 1,5 metres de diàmetre del telescopi Hale. Per aconseguir aquest repte, l’equip de recerca va utilitzar la tecnologia punta per aprofitar un mirall tant petit. Van combinar dues tècniques: òptica adaptativa i un coronògraf, per tal de minimitzar el resplendor de la pròpia estrella , i mostra d’aquesta manera el dèbil fulgor dels planetes.

444226main_exoplanet2010041.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

És mesura la força del camp magnètic còsmic.

Uns astrònoms han detectat l’evidència de les estructures dels potents camps magnètics que han d’existir entre les galàxies. El descobriment pot ajudar a entendre l’origen del magnetisme en el cosmos, i fer d’aquesta manera més comprensible els processos d’investigació del que va succeir fa 13.700 milions d’anys durant el Big Bang.

Aquest nou estudi ha estat publicat el dia 1 d’abril a la revista Science, “pot ser la clau per entendre el procés fonamental dels camps magnètics que existeixen en el medi intergalàctic”, comenta l’Ellen Zweibel, astrofísic teòric de la Universitat de Wisconsin.

Totes les galàxies contenen camps magnètics. El camp magnètic de la Via Làctia és molt més intens en el seu centre, on la seva força és 1/20.000 la força del camps magnètic terrestre.

Els camps magnètics també impregnen l’espai intergalàctic, però fins ara els astrònoms no havien reconegut la seva força i el seu origen. Una idea,  era suposar que tot l’espai estava solcat per un dèbil camp magnètic que s’havia generat després del Big Bang, i aquest camps augmentava en força a mesura que les estrelles i les galàxies acumulaven la seva intensitat. Una altre possibilitat, seria que els camps magnètics és formaven incialment entorn d’un moviment del plasma, en els moments de l’univers primitiu, i com les estrelles també és propagava cap enfora a l’espai.

Aquesta nova recerca suggereix que la primera opció podria ser la correcta, i posa un límit més baix a la intensitat d’aquest camp.

untitled3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Protoestrelles en la Nebulosa Rosetta.

L’última imatge del Herchel ens mostra la formació de grans estrelles que fins ara ens havien passat desapercebudes, cadascuna d’elles de fins a 10 vegades la massa del Sol. Aquestes estrelles són les que protagonitzaran la propera generació d’estrelles.

La Nebulosa Rosetta és troba situada a uns 5.000 anys llum de nosaltres, i està associada alhora a un núvol més gran de pols i gas que podria formar fins a 10.000 estrelles semblants al Sol. La imatge del Herchel ens mostra tant sols la meitat de la nebulosa. Les estrelles massives que il·luminen la nebulosa, és troben situades a la dreta de la imatge, encara que són invisibles a la nostra visió. Cada color representa una temperatura diferent de la pols, i que varia dels -263º C (només -10º C per damunt del zero absolut) en color vermell, fins als -233ºC en el color blau.

La regió brillant ens amaga capolls polsegosos de protoestrelles massives. Aquestes regions és convertiran finalment en estrelles massives de fins a 10 vegades el nostre Sol. Les regions més petites situades en el centre de la imatge, en color vermell són protoestrelles menys massives similars al nostre Sol.

L’Observatori espacial Herchel de l’ESA, detecta la llum infraroja escampada per la pols. Aquesta imatge és una combinació de tres longituds d’ona infraroges, en colors blau, verd i vermell, tot i que aquestes emissions són invisibles a l’ull humà. Per aconseguir aquesta imatge s’han utilitzat els instruments del Herchel: Photoconductor Array Camera (PACS) i el Spectral and Photometric Imaging Receiver (SPIRE).

hobys_rosette_05.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un gir inesperat a la teoria de la formació planetaria.

El descobriment de nou exoplanetes en trànsit, va ser anunaicat durant la reunió Nacional d’Astronomia al Regne Únit. En el moment que aquests nous resultats van ser combinats amb les observacions prèvies dels exoplanetes coneguts en trànsit, els astrònoms van quedar sorpresos al descobrir que sis, d’una mostra de 27, orbitaven en una direcció contraria a la rotació de la seva estrella mare, just el contrari de l’observat en el nostre Sistema Solar. Els nous descobriments representen un gran entrebanc i una inesperada contrarietat per les actuals teories de formació planetària. A més indiquen que això faci menys probable que els sistemes amb exoplanetes coneguts com a Júpiters calents, disposin de planetes similars a la Terra.

“Això és una verdadera bomba, que estem enviatn al coneixement dels exoplanetes”, comenta l’Amaury Triaud, membre de l’Observatori de Ginebra, que junt amb Andrew Cameron i Didier Queloz, han format part d’aquest grup de recerca.

Actualment és creu que els planetes és formen en el disc de gas i pols d’una jove estrella. Aquest disc proto-planetàri gira en la mateixa direcció que l’estrella, i fins ara s’esperava que tots els planetes que formen part d’aquest disc orbitessin en un mateix pla més o menys, i que les seves òrbites circulessin en la mateixa direcció que l’estrella.

Després de la detecció inicial d’aquests nous exoplanetes amb el WASP (Wide Angle Search for Planets), l’equip d’astrònoms va utilitzar l’espectrògraf HARPS instal·lat en el telescopi ESO de 3,6 metres de diàmetre situat a l’observatori de La Silla a Xile.

Sorprenentment al combinar les dades amb d’altres més antigues, van observar que més de la meitat dels Júpiters calents estudaits disposaven d’orbites desalineades a l’eix de rotació de les seves respectives estrelles. Fins i tot van observar que sis exoplanetes disposaven d’òrbites retrògrades, és a dir que giren en unes orbites en una direcció “equivocada”.

eso1016b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Cordes magnètiques que lliguen les erupcions solars.

Durant el darrer segle els astrònoms s’han tornat molt conscients de la dinàmica del Sol. Una de les manifestacions més espectaculars d’aquesta activiata, són les explosions de massa coronal (CME), on milers de milions de tones de matèria és llançada cap a l’espai. Si una CME arriba a la Terra, pot generar un malt “temps espacial” al nostre planeta, ja que pot provocar una disminució o interronpre les comunicacions amb les xarxes de satèl·lits que ens orbiten. Aquest potencial dany, significa que hagi un interès especial per entendre que provoca exacatament una CME.

Un equip d’investigadors de la University College Londo (UCL) ha utilitzat les dades del vehicle espacial Hinode, el qual mostra nous detalls de la formació d’una immensa estructura magnètica que va fer erupció i produir una CME el dia 7 de desembre de 2007. El Dr. Lucie Green investigador responsable d’aquesta recerca, la presentat el passat dia 12 d’abril en el RAS National Astronomy Meeting de Glasgow.

El comportament del Sol està format per la presència de camps magnètics que s’enrosquen a través de l’atmosfera solar. Els camps magnètics poden formar diferents formes d’arcs uniformes, o farcells coherents de línies de delimitació, conegudes com a “cordes de flux”. Entendre l’estructura exacta dels camps magnètics és dons una part crucial per determinar com evolucionen els camps i quin paper jugen en les erupcions solars. En particular, és creu que les cordes de flux incorporen un paper important en el procés de les CME, havent estat detectades freqüentment a l’espai interplanetari, com en el nostre planeta Terra.

El Dr. Green comenta que, “les cordes de flux magnètiques s’han observat a l’espai interplanetari durant molts anys i ara s’intenta entendre la seva participació en la producció de les CME. Ara necessitem que les observacions confirmin o rebutgin l’existència de les cordes de flux en l’atmosfera solar abans d’una erupció, per tal de demostrar la certessa d’aquesta teoria”.

temp_temps.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Vida a Tità; caldria tapar-se el nas !.

L’astrobiòleg William Bains suggereix que si la vida hagués evolucionat en la superfície gelada de Tità, un satèl·lit de Saturn, seria molt estranya i totalment diferent de l’existent a la Terra. El Dr. Bains ha presentat la seva recerca al National Astronomy Meeting de Glasgow del dia 13 d’abril de 2010.

Segons comenta el Dr. Bains, “Hollywood tindria problemes amb aquests alienígenes. Si vinguessin amb la seva nau estel·lar Enterprise, probablement en un entorn de flames i fums, on una minúscula respiració seva, faria una horrible pudor. No gaire diferent dels possibles alienígenes que podríem trobar de color blau, amb una cua en qualsevol altre lloc de la nostra galàxia”.

El Dr. Bains a procurat resoldre com podria ser la química extrema, d’aquesta lluna de Saturn, Tità; un dels llocs més estranys que fins ara s’han estudiat. Tità és un objecte dues vegades més gran que la nostra Lluna, el qual disposa d’una gruixuda atmosfera boirosa i congelada de color taronja. Tità està situat a 10 vegades la nostra distància del Sol, amb una temperatura superficial de -180 graus Celsius. L’aigua és troba permanentment congelada, i per tant l’únic líquid disponible, és el metà i età, que va ser descobert en un regions semblants a llacs, per part de la sonda espacial Cassini/Huygens.

“La vida necessita un líquid, fins i tot el cactus més secs de la Terra, necessita aigua pel seu metabolisme. Així doncs, si hagués vida a Tità, hauria de tenir una “sang” basada en el metà líquid, i no pas amb l’aigua. Això representa, que hauria una química radicalment diferent a la nostra”, segons comenta el Dr. Bains.

La solubilitat dels productes químics, com el metà líquid és molt limitada, i depén del pes molecular. Amb unes quantes excepcions, les molècules amb més de 6 àtoms pesats (sense hidrogen) són essencialment insolubles. Així un metabolisme que s’origina a partir del metà líquid s’hauria de construir a partir de molècules més petites, que les que existeixen en la bioquímica terrestre, que estant compostos en mòduls d’uns 10 àtoms pesats. Tanmateix només podríem constuir al voltant de 3.400 molècules amb un nombre tant petit d’àtoms, si els limitéssim a la química terrestre, que utiltza per exemple: el carboni, nitrogen, oxigen, sofre o fòsfor, en contectos químics molt limitats.

img003159-br5001.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una cara fosca i una de brillant en una nebulosa de formació estel·lar.

ESO ens mostra una imatge poc coneguda de GUM 19, una tènue nebulosa que amb llum infraroja, podem observar una parts fosca i altre de brillant. En un costat l’hidrogen calent està il·luminat per una estrella supergegant blava anomenada  V391 Velorum. Aquesta formació estel·lar està succeint a l’interior d’una regió amb material almilers  costat esquerra de V391 Velorum. Després de milers d’anys aquestes estrelles acabades de nèixer, s’uneixen com a conseqüència d’una explosió en forma de supernova a V391 Velorum, i que probablement alteraran l’estructura de Gum 19.

Gum 19 està situada en la constel·lació de la Vela, a una distància aproximada de 22.000 anys llum de nosaltres. El nom de Gum 19, prové de la publicació l’any 1955 d’una recerca de l’astrofísic australià Colin S. Gum, que va servir per estudiar les regions d’HII del cel austral. El HII és refereix a hidrogen ionitzat, on els àtoms d’aquest gas perden els seus electrons. Aquestes regions emeten llum en longituds d’ona molt ben definides (o colors), mostrant d’aquesta manera el seu resplendor característic en els núvols còsmics.

Aquesta imatge de Gum 19, va ser capturada amb l’instrument SOFI, instal·lat en el NTT (New Technology Telescope) de l’ESO a La Silla, Xile.

Les estrelles gegants com V391 Velorum, disposen d’una vida relativament molt curta, de tant sols uns 10 milions d’anys, per acabar com a potents supernoves. Aquestes explosions que temporalment competeixen en brillantor amb les galàxies, expulsen el seu material calent a l’espai que les envolta, un esdeveniment que pot canviar radicalment el color i formes de les nebuloses properes. D’aquesta manera l’agonia de V319 Velorum, podria deixar a Gum 19 amb una estructura totalment diferent a l’actual.

eso1014a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El misteri del company de la nana marró.

A mesura que els nostres telescopis és tornen més potents, els astrònoms estan descobrint objectes que desafien el coneixement convencional. L’últim exemple és la descoberta d’un planeta al voltant d’una nana marró. Si la mida observada és correcta, s’ha descobert un planeta que disposa d’una massa equivalent a 5-10 vegades la de Júpiter. L’edat d’aquest planeta, és menor d’un milió d’anys (l’edat aproximada de la nana marró) un origen més ràpid del pronosticat a la teoria de l’origen dels planetes.

Kamen Todorov, membre de la Universitat Penn State, junt amb altres investigadors ha utilitzat les dades del Telescopi Espacial Hubble i de l’Observatori Gemini, per observar directament el company de la nana marró, i que durant la mateixa recerca han descobert altres 32 joves nanes marrons en la mateixa regió de la constel·lació de Taurus.

Les nanes marrons, són objectes amb desenes de vegades la massa de Júpiter, però que són massa petits per sostenir la fusió nuclear i brillar com una estrella.

Aquest misteriós objecte òrbita a una distància de 3.600 milions de quilòmetres de la nana marró (la distància aproximada de l’òrbita de Saturn al voltant del Sol). Aquesta recerca sortirà publicada properament a la revista Astrophysical Journal.

hs-2010-03-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

Moved Permanently


301 Moved Permanently

The document has moved here.