WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 12:16:58' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Abril, 2010

Escollit l’emplaçament del telescopi més gran del món.

El passat dia 26 d’abril de 2010, el Consell de l’Observatori Europeu Austral (ESO) va seleccionar el Cerro Armazones com l’ubicació de referència del futur European Extremely Large Telescope (E-ELT). Armazones és una muntanya de 3.060 metres d’alçada, situada en la part central del desert d’Atamaca, a Xile. Està situat a 130 quilòmetres al sud d’Antofagasta i uns 20 quilòmetres del Cerro Paranal, la llar del Very Large Telescope de l’ESO.

“Aquesta és una fita important que ens permetrà finalitzar el disseny d’aquest ambiciós projecte, que possibilitarà importants avenços en el coneixement astronòmic”, comenta en Tim de Zeeuw, director general de l’ESO.

El proper pas de l’ESO, és contruir el telescopi europeu òptic-infraroig extremadament gran (E-ELT), amb un mirall primari de 42 metres de diàmetre. El E-ELT serà “l’ull més gran del món observant el cel”. Aquest telescopi respondrà moltes de les preguntes que encara estan sense resoldre a l’astronomia i que segurament revolucionarà la perpeció de l’Univers, de la mateixa manera que ho va fer el telescopi de Galileu fa 400 anys. Les obres començaran aquest mateix any, i s’espera estiguin finalitzades l’any 2018.

eso1018a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Planck ens mostra la complexitat de la formació estel·lar.

Noves imatges de l’observatori Planck de l’ESA, ens mostren les forces que ajuden a la formació estel·lar, de manera que fa més entenedora la complexa física que a partir de la pols i el  gas va formar la nostra galàxia.

La formació estel·lar té lloc normalment darrera dels vels de pols, encara que això no significa que no puguem observar a través d’ells. On els telescopis òptics no veuen rés, els ulls de micoones del Planck ens mostren gran quantitat d’estructures que brillen a partir de la pols i el gas. Ara el Planck ha utilitzat aquesta tecnologia per investigar dues regions de formació estel·lar de la nostra galàxia, relativament properes a nosaltres.

Una és la regió d’Orió, un bressol de formació estel·lar situada a uns 1.500 anys llum de nosaltres. La famosa Nebulosa d’Orió, pot ser observada a simple vista com una dèbil taca rosada.

La primera imatge cobreix bona part de la constel·lació d’Orió. La nebulosa és la brillant regió situada a baix al centre de la imatge. Una altre brillant regió a la seva dreta, és la Nebulosa Cap de Cavall, anomenada d’aquesta manera per la semblança que tenen unes estructures de pols amb el cap d’un cavall.

Es creu que el gegant vermell del Bucle de Barnard és una explosió d’una estrella que va succeir fa uns dos milions d’anys. La bombolla que va generar aquesta estructura, té unes dimensions d’uns 300 anys llum de grandària.

orion_30-353-857_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Escalfor en la superfície de Venus.

En aquesta imatge podem observar el cim volcànic d’Idunn Mons, situat a 46 graus de latitud sud, i 214,5 graus de longitud est, dins de la regió d’Imdr del planeta Venus. La imatge topogràfica s’ha confeccionat a partir de les dades obtingudes pel vehicle espacial Magellan de la NASA, amb una representació augmentada en alçada de 30 vegades. Les dades del radar (en color marró) del Magellan, s’han afegit a la representació topogràfica. Les brillants regions tenen fortes pendents, mentre que les àrees fosques són més llises.

La representació del calor és tradueix en les dades brillants de la superfície recollides pel Visible ans Infrared Thermal Imaging Spectrometrer (VIRTIS), a bord del vehicle espacial Venus Express de l’Agencia Espacial Europea. Aquesta brillantor indica la presència de diferents materials que és combinen a causa de les colades volcàniques. Les regions de color taronja-vermell indiquen àrees més calentes i les de color porpra més fredes. L’àrea més càlida està situada en la part cimera, que és troba a 2,5 quilòmetres per damunt de les planes circumdants. Idunn Mons té un diàmetres aproximat de 200 quilòmetres.

Les dades espectroscòpiques és van recollir des del mes de maig de 2006, fins a finals del 2007. Aquesta animació ens mostra una panoràmica de 360 graus, basada en les dades recollides.

pia13001.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble celebra el seu 20é aniversari.

Aquesta altiva i fantàstica “muntanya” tapada per núvols, sembla tanmateix algun paisatge de la novel·la “El senyor dels Anells” de Tolkien. La imatge ha estat capturada pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, que ens endinsa en la ficció, a través d’una cavitat caòtica d’uns pilars de pols i gas d’uns tres anys llum de grandària, la qual està sent desgastada per la brillant llum de les estrelles properes. El pilar també s’està desgastant per dins, com a conseqüència de la pressió de les joves estrelles, de les quals en podem observar els seus raigs de gas que flueixen pels cims d’aquesta estructura.

Aquest  turbulent pinacle còsmic, està situat dins una gran maternitat estel·lar, anomenada Nebulosa de Carina, situada a uns 7.500 anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de Carina de l’hemisferi sud. La imatge ha estat alliberada en motiu del 20é aniversari del Hubble.

L’alta temperatura de la radiació, així com els potents vents (corrents de partícules carregades) que surten de les joves estrelles, modelen i comprimeixen el pilar, fent d’aquesta manera que neixin més estrelles. Les serpentines de gas ionitzat, les podem observar fluint des de les carenes d’aquesta estructura, alhora que els vels fins de gas i pols els observem gràcies a la llum de les estrelles, existens al seu voltant. Encara que la part més massiva d’aquesta estructura s’està resistint a ser erosionada, de la mateixa manera que els turons del Monument Valley situat a Utah, els quals resisteixen la força del vent i l’aigua.

La fotografia va ser capturada amb la Wide Field Camera 3, els dies 1 i 2 de febrer de 2010. Els colors de la imatge corresponen a diferents components químics: l’oxigen (en color blau), l’hidrogen i nitrogen (en color verd) i el sofre ( en color vermell).

hs-2010-13-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La brillant Nebulosa de la Llacuna.

El gas i la pols és condensen iniciant el procés de la creació de noves estrelles, tal com podem observar en aquesta imatge de Messier 8, també coneguda com la Nebulosa de la Llacuna. Situada a una distància entre quatre i cinc mil anys llum de nosaltres, en direcció a la constel·lació de Sagittarius, la nebulosa és un núvol interestel·lar gegant d’uns 100 anys llum de grandària. Conté nombroses estrelles massives i calentes, on la seva radiació ultraviolada modela el gas i la pols, donant-li diverses i complexes formes. Dues d’aquestes estrelles gegants il·luminen la regió més brillant de la nebulosa, coneguda com a Nebulosa del Rellotge de Sorra, amb una estructura espiral en forma d’embut a prop del seu centre.

Messier 8 és una de les poques nebuloses de formació estel·lar observable a simple vista, i que va ser descoberta l’any 1747, tot i que la seva amplia gamma de colors no va ser observada fins l’aribada dels grans telescopis. La nebulosa de la Llacuna rep el seu nom de l’ampli sender fosc amb forma de llacuna situat en el mig de la nebulosa i que la divideix en dues meitats.

La imatge combina observacions fetes a través de diferents filtres (B,V,R) amb el telescopi  danés de 1,5 metres de diàmetre de l’observatori de La Silla de l’ESO a Xile.

potw1016a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una nova visió del Sol.

El recent llançament a l’espai del satèl·lit de la NASA Solar Dynamics Observatory (SDO), ens ha permés obtenir les primeres imatges que confirmen la capacitat extraordinària per tal d’entendre els processos dinàmics de la nostre estrella, unes activitats solars que afecten evidentment afecten a la Terra.

Algunes de les imatges del vehicle espacial disposen d’un detall mai observat fins ara, i que correspon al material que surt cap enfora de les taques solars. Altres ens mostren l’activitat de la superfície solar. El vehicle espacial també ha pres les primeres mesures d’alta resolució de les flamarades solars, en una amplia gamma de longituds d’ona que arriben a l’ultraviolat extrem.

“Aquestes primeres imatges ens mostren el Sol més dinàmic que havíem observat en els últims 40 anys de recerca solar”, comenta en Richard Fisher, director de la Heliophysics Division de la NASA. “El SDO canviarà la nostra comprensió del Sol, dels processos que afecten a les nostres vides. Aquesta missió tindrà un impacte enorme en la ciència, semblant al que va tenir el Telescopi Espacial Hubble a l’astrofísica moderna”.

En aquesta imatge podem observar el Sol en llum ultraviolada extrema, capturada pel SDO el passat dia 30 de març de 2010. Els falsos colors indiquen diferents temperatures dels gasos. Els vermells són relativament freds (al voltant dels 60.000º Kelvin); els blaus i verds més calents (més d’un milio de graus Kelvin).

446667main1_sdo-fulldisk-67.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VISTA ens mostra els secrets del Gat Còsmic.

La Nebulosa Pota de Gat, NGC 6334 és una gran regió de formació estel·lar de centenars d’estrelles massives. Aquesta espectacular imatge ha estat capturada amb el VISTA (Visible and Infrared Survey Telescope for Astronomy) des de l’Observatori del Paranal a Xile. La llum infraroja aconsegueix travessar els brillants núvols de gas i pols que enfosqueixen aquestes “maternitats” estel·lars, mostrant algunes d’aquestes massives estrelles amagades als nostres ulls.

En direcció al centre de la Via Làctia, a uns 5.500 anys llum de nosaltres i dins de la constel·lació de Scorpius, observem la Nebulosa Pota de Gat, amb una extensió d’uns 50 anys llum. En llum visible, el gas i la pols són il·luminats per joves i calentes estrelles, formant d’aquesta manera curioses formes que han donat nom a la nebulosa. Una imatge recent del Wide Field Imager (WFI) de l’ESO, va mostrar una visió detallada en llum visible.

VISTA és l’últim instrument de l’observatori del Paranal, situat al desert d’Atacama, és alhpra el telescopi de recerca més gran del món. Treballa en longituds d’ona infraroja, el que permet observar a través d’una part de la pols de les nebuloses, mostrant d’aquesta manera els objectes que passen desapercebuts en llum visible. Mentre que la llum visible tendeix a dispersar-se i ser absorbida per la pols interestel·lar, aquesta mateixa pols és torna transparent a la llum infraroja.

VISTA disposa d’un mirall principal de 4,1 metres de diàmetre i està equipat amb la càmera infraroja més gran instal·lada en un telescopi. Comparteix les espectaculars condicions d’observació del Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, ja que és troba situat en un turo proper.

eso1017a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Canvis de temperatura a l’estratosfera de Saturn.

Aquest diagrama ens mostra els canvis de temperatura de l’estrafosfera del planeta Saturn, amb les dades obtingudes per la sonda Cassini de la NASA entre l’any 2005 (esquerra) i 2008 (dreta). La diferència entre les temperatures és mostra en la imatge del mig, i que amb color vermell indica un augment de temperatura de l’estratosfera i una disminució en color blau.

Els augments de temperatura s’han observat en més intensitat en les latituds del nord, les regions que emergeixen de l’ombra dels anells. mentre que la disminució de temperatura, s’ha observat en una regió que hi ha al voltant del pol sud. Els canvis de temperatura observats, és troben entre els 6 i 8 graus Kelvin.

Els canvis de temperatura mostren també els efectes de les estacions en aquest planeta gegant. la sonda Cassini va arribar a Saturn, l’any 2004 quan el planeta és trobava al mig del seu estiu, amb el pol sud orientat cap el Sol, i el pol nord enmig de la foscor de l’hivern. Al voltant de l’equinocci de 2009, la Cassini ha observat la brillantor del Sol il·luminant els anells, i el repartiment de la llum solar als dos hemisferis alhora. D’aquesta manera va començar la tardor a l’hemisferi sud i la primavera al nord.

La línia negra en el diagrama representa l’equador a Saturn, amb el seu pla dels anells. També podem observar anotada l’escala de temperatures codificades en color al fons de la imatge.

pia13043_fig1_thumb1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una gran erupció solar.

La protuberància solar més gran observada fins ara pel SOHO, va ser enregistrada en el moment precís el passat dia 13 d’abril de 2010. Aquesta erupció va ser observada en llum ultraviolada extrem, alhora que el núvol de plasma s’enlairava per damunt de la superfície del Sol.

Observacions terrestres indiquen un origen de l’erpució dues hores abans d’aquesta mateixa observació, i que indica que pugui estar associada a una expulsió de massa coronal (CME).

Les protuberàncies són taltment núvols de gasos que envolten al Sol, i que estan lligats a l’estrella per forces magnètiques. Ocasionalment els podem observar quan s’alliberen i és desplacen per l’espai.

El brillant núvol en expansió, va ser enregistrat pel LASCO C2, el qual representa la grandària del Sol, amb un disc de color blanc. En aquesta seqüència podem observar el material dispersant-se en un període de 8 hores.

eit304promerupt.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Swift ha observat 500 esclats de raigs gamma fins ara.

Durant els cinc primers anys d’estada en òrbita del satèl·lit Swift de la NASA, ha fet més descobriments del que és pensaven els astrònoms. Les seves descobertes s’estenen des de supernoves, fins a explosions que van succeir quan l’univers tant sols tenia el 5 per cent de l’edat actual.

El Swift ha detectat principalment esclats de raigs gamma (GRB), les explosions més misterioses del cosmos. El dia 13 d’abril passat, el vehicle espacial va catalogar el seu 500é GRB.

“Per un costat, això és tant sols un nombre, però per una altre banda representa una notable fita”, comenta el Neil Gehrels, màxim responsable de recerca de la missió Swift. “Cada esclat localitzat, ens ja proporcionat una nova peça del trencaclosques, on podem observar una imatge més entenedora”.

La imatge representa les 50o localitzacions dels esclats de raigs gamma, que el Swift ha enregistrat, i que estant representats en colors diferents per cada any. El fons de la imatge infraroja, ens mostra la localització de la nostra galàxia i dels seus principals satèl·lits.

445237main_swift500th_map_l.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »