Arxiu per Març, 2010

S’aconsegueix entendre el clima de la major tempesta del Sistema Solar.

Noves i espectaculars imatges tèrmiques obtingudes amb el Very Large Telescope de l’ESO, i d’altres telescopis situats a la Terra ens mostren uns remolins d’aire molt càlid, així com les regions més fredes que s’han observat fins ara a l’interior de la Gran Taca Vermella de Júpiter. Això ha prmès als científics fer el primer mapa detallat del clima d’aquests sistemes gegants de tempestes, connectant la seva temperatura, vents, pressió i composició de color.

“Aquesta és la primera observació detallada de l’interior de la major tempesta del Sistema Solar”, comenta en Glenn Orton, responsable de l’equip de recerca. “Varem creure que la Gran Taca Vermella, era un oval pla i vell sense cap tipus d’estructura, tot i que aquests nous resultats ens mostren que en realitat són extremadament complexos”.

Les observacions ens mostren que el color vermellós de la Gran Taca Vermella, correspon a un centre càlid al voltant d’un sistema fred de tempestes. Les imatges ens mostren fosques sendes en les afores de la tempesta on els gasos estan descedint cap a zones més produndes del planeta. Les observacions detallades s’han publicat en un article de la revista Icarus, proporcionen als científics els patrons de la circulació interna del sistema de tempestes més conegut del Sistema Solar.

Els observadors estel·lars han estudiat la Gran Taca Vermella d’una manera o altre durant centenars d’anys, amb observacions continuades des del segle 19. La taca que correspon a una regió freda amb una temperatura mitja de -160 graus Celsius, es tant gran que cabrien tres Terres en el seu interior.

Les observacions fetes amb l’instrument VISIR han ajudat a fer el mapa de temperatura, aerosols i amoníac del interior de la tempesta. Cadascun d’aquests paràmetres indiquen els canvis de clima i els patrons de circulació interna de la tempesta.

eso1010a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç,

1 comentari

Phobos en detall.

Unes imatges recents del 7 de març de 2010 de Phobos capturades per la sonda Mars Express, ens mostren en gran detall i resolució de tant sols 4,4 metres per píxel, la superfície rocosa d’aquest satèl·lit. A partir d’aquestes imatges s’estan localitzant possibles llocs d’aterratge per la pròxima missió Phobos-Grunt.

El vehicle espacial Mars Express e l’ESA gira entorn a una òrbita altament el·líptica al planeta vermell, situant-se a prop de Phobos un cop cada cinc mesos. Aquest és l’únic vehicle espacial que actualment pot proporcionar imatges de Phobos, degut a que pot allunyar-se del planeta i acostar-se al satèl·lit.

Igual que la nostra Lluna, Phobos mostra sempre la mateixa cara al planeta Mart, i per aquest motiu només és possible observar la resta de la seva superfície si ens podem allunyar i d’aquesta manera observar l’altre cara. La sonda Mars Express ha pogut enregistrar aquestes imatges durant el seu últim acostament, els dies 7, 10 i 13 de març de 2010, recollint altres dades amb la resta d’instruments situats a bord de la nau.

Phobos és un cos irregular amb unes dimensions de 27 X 22 X 19 quilòmetres. El seu origen és discuteix, tot i compartir moltes característiques de superfície amb la classe d’asteroides anomenats “carbonatats tipus-C”, i que podria haver estar capturat en aquesta família. Tanmateix és difícil explicar el mecanisme de captura i la subsegüent evolució en una òrbita equatorial entorn a Mart. Una hipòtesi alternativa indica la possibilitat d’un romanent en la mateixa formació planetària.

L’any 2011 Rússia enviarà la Phobos-Grunt, una missió encarregada d’aterrar en la superfície d’aquest satèl·lit, recollir mostres i tornar a la Terra, per poder-les analitzar.

3_h7915_phobos_nadir_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’interior humit de Tità.

Aquesta representació artística ens mostra la probable estructura interior de la lluna Tità, que gira entorn al planeta Saturn, gràcies a les dades del camp gravitatori recollides per la sonda Cassini de la NASA. La investigació en senyals de ràdio per pat de l’equip de científics de la missió Cassini suggereix la presència d’una capa exterior de 500 quilòmetres amb una estructura gelada i essencialment desprotegida de roques.

 Coneixem l’existència de molts satèl·lits i planetes, incloent-hi la Terra amb un nucli clarament rocós. Aquesta investigació realitzada en senyals de ràdio, suggereix els diferents estrats separats de gel i roques.

A més d’observar la regió boirosa de Tità (en color groc), els estrats retallats ens mostren l’estructura dels nivells del gel situat a prop de la superfície (en color gris clar), una hipotètica regió interna d’oceans (en color blau), a més d’una altre de gel (en color gris calr), a més de la combinació de roca i gel interior (en color gris fosc).

Al fons podem observar la sonda Cassini i el planeta Saturn, en una representació que no està a escala.

pia12843.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Solargrafia del Paranal.

La solargrafía, és l’art que utilitza una sola exposició de llarga durada amb una càmera fosca per fotografiar el moviment del Sol durant algunes setmanes. Aquesta imatge ens ajuda a entendre per què el Cerro Paranal situat al nord de Xile, és un lloc perfecte per la instal·lació de l’observatori astronòmica del Very Large Telescope (VLT). La càmera fosca, constituïda per un petit tub de pel·licula fotogràfica i un tros de paper fotogràfic, que va ser instal·lat per Gerd Hüdepohl en el sostre de l’edifici de control del VLT, del 15 d’octubre al 26 de desembre de 2009, cobrint una part important de la primavera austral. Les ratlles blanques que s’estenen en la part superior de la imatge ens mostren el moviment del Sol i la càmera, és produïen esquerdes en les ratlles blanques, encara que com podem observar no hi ha núvols que enfosqueixin el cel durant tota l’exposició. Es a dir, aquesta regió disposa del clima perfecte per l’astronomia !. La unitat del Telescopi 1 del VLT, és visible amb un perfil fantasmagòric en la part inferior de la imatge.

Els colors que apareixen en la imatge de la càmera fosca, no estan relacionats amb els colors reals del paisatge. El color prové de l’aparencça de la pols de plata que forma part dels grans d’halur de plata. Amb les imatges solargràfiques, el paper fotogràfic no és revela, si no que s’escaneja a color normal després de l’exposició i després “s’inverteix”, és a dir canvia de negatiu a positiu, en l’ordinador. Això ens mostra una imatge latent, que en una fotografia estàndard normalment és invisible i està composta d’aproximadament deu àtoms de plata, per cada mil milions d’àtoms d’halur de plata. De totes maneres, en una exposició continua els primers signes d’una imatge latent són els groguencs, més endavant s’enfosqueixen cap el color sèpia i finalment a una coloració de gafè granat, a mesura que creix la grandària de la partícula. Al final de l’exposició és produeix una ombra de color blau pissarra.

potw1011a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Una nova visió dels jets d’alta energia.

Els raigs de partícules que sobresurten dels forats negres de galàxies llunyanes, actuen d’una manera diferent del que fins ara pensàvem, segons indica un estudi publicat recentment a la revista Nature. L’estudi ens mostra l’estructura dels raigs de llum formats per la radiació gamma, la radiació més energètica de l’univers, formada en el mateix forat negre.

La investigació ha estat concluïda per científics del Institut de Partícules Astrofísiques i Cosmologia Kavli, conjuntament amb el Laboratori Nacional d’Acceleració d’Energia (SLAC) , la Universitat de Stanford, així com altres investigadors d’arreu del món. Aquest estudi ha inclòs dades de més de 20 telescopis, entre ells el Telescopi de raigs Gamma Fermi i el telescopi KANATA.

Més enllà de la nostra Via Làctia, existeixen brillants galàxies anomenades blazars que il·luminen el cel amb la seva radiació gamma un fosc univers. Els interiors d’aquests glazars “alimenten” amb el seu material els forats negres, que alhora reparteixen cap enfora a l’univers els raigs de partícules.

“Degut que són els acceleradors més grans de l’univers, té molta importància disposar del màxim de informació sobre aquestes estructures”, comenta el Masaaki Hayashida, membre del KIPAC. “No coneixem prou bé com és produeixen i com s’estructuren. Encara estem intentant entendre els seus fonaments bàsics”.

Els investigadors havien teoritzat prèviament que els raigs podrien estar mantinguts i units per circells d’un potent camp magnètic, mentre que els raigs de llum és generaven per les partícules que existeixen al voltant d’unes “línies” d’un altre camp magnètic més lleuger”.

Aquesta imatge, és una simulació cortesia d’en Jonathan McKinney del KIPAC, on és mostra un forat negre que recull material (en color groc) i que emet energia cap enfora en forma de raigs o jets (en color blau i vermell), i que tot és alhora unit i mantingut per les línies del camp magnètic (en color verd).

untitled1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Spitzer detecta els “batecs de cor” de la Via Làctia.

Uns astrònoms han utilitzat el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA d’una manera semblant al que fan els metges amb un estetoscopi, i d’aquesta manera escoltar els “batecs de cor” d’unes estrelles en formació de la nostra galàxia, un descobriment que ajudarà a localitzar la “vida” en la nostra Via Làctia i altres galàxies.

Un senyal vital pel control de la salut de la gent, és el nombre de batecs que el múscul del cor fa en un temps donat. Les galàxies també tenen un tipus de batecs per saber el ritme de formació d’estrelles. Aquest índex indica el nivell d’activitat d’una galàxia i dona pistes al voltant de la seva “vida”, així com també de quan de “temps celeste” disposa per formar noves estrelles i planetes, abans de tornar-se un objecte vell i silenciós.

Ara els astrònoms han sentit l’impuls de la formació d’estrelles a la Via Làctia molt més directament que mai s’havia observat, gràcies al Spitzer. Aquesta informació ajudarà a fer una simulació informàtica per determinar la formació estel·lar, una nova tècnica que ens indica que la nostra galàxia, pot formar actualment una estrella semblant al Sol cada any.

“Mesurar la propoció de formació estel·lar en la nostra Via Làctia amb aquest nou mètode, és important per entgendre com és la nostra galàxia, però aquest coneixement també té implicacions per saber la evolució de les demés galàxies”, comenta en Thomas Robitaille, membre del harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, autor d’aquesta recerca.

sig10-002_inline1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Localitzant noves evidències d’estructures d’extensió a Mercuri.

La superfície de Mercuri ens mostra moltes estructures escarpades, que són provocades probablement per la contracció (escurçament horitzontal) de l’escorça. Per contrast, la presència d’estrcutures superficials d’extensió (estiraments horitzontals), són escassos en la superfície de Mercuri, i que per tant sols han estat identificats fins ara a l’interior de grans conques d’impacta: conca Caloris, conca de Raditladi, conca de Rembrandt i aquesta nova estructura identificada en el vol número 3 de la sonda MESSENGER, la qual permet una observació amb un gran detall de la superfície d’aquest planeta, i que ara ens mostra la primera evidència en una superfície llisa, fora d’una estructura d’impacta.

En la imatge s’identifica aquesta regió amb unes fletxes de color taronja, i que ens mostra aquesta estructura d’extensió de l’escorça.

La imatge va ser capturada el dia 29 de setembre de 2009, amb l’instrument Narrow Angle Camera (WAC) i el Mercury Dial Imaging System (MDIS). Podem comparar les dimensions d’aquesta estructura amb la barra en color blanc, que equival a 25 quilòmetres.

pia12852.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un mosaic a Cassiopeia.

Aquest mosaic és un recull d’imatges capturades pel Wide-Field Infrared Survey Explore (WISE), de la constel·lació de Cassiopeia, la qual conté una gran nebulosa de formació estel·lar situada en la nostra Via Làctia, anomenada IC 1805, o Nebulosa del Cor, i que en aquesta imatge la podem observar sencera.

IC 1805 està situada a uns 6.000 anys llum de nosaltres. També són visibles en aquesta imatge dues galàxies amagades en part per la pols d’IC 1805, i que eren desconegudes fins l’any 1968, quan les va descobrir en Paolo Maffei en unes observacions infraroges. Les dues galàxies contenen milers de milions d’estrelles i estan situades a uns 10 milions d’anys llum. Maffei 1, és una galàxia lenticular que disposa d’un bulb central, sense cap estrucutra de braços o de pols. Maffei 2, és una galàxia espiral amb una estrucutra central i dos braços polsegosos al seu voltant.

432936main_image_1610_946-7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’espectrometre HIFI detecta aigua i molècules orgàniques a la Nebulosa d’Orió.

L’Observatori Espacial Herchel ha mostrat les empremtes digitals químiques de molècules orgàniques que permeten potencialment la vida en la Nebulosa d’Orió, una regió de gran naixement estel·lar situada en la nostra Via Làctia. Herchel és una missió dirigida per l’Agencia Espacial Europea, amb una important col·laboració de la NASA.

Les noves dades obtingudes amb el telescopi d’observació infraroja (un dels tres instruments situats a bord de l’observatori), ens mostren unes dades com si fossin d’una “mina d’or”, que proporcionarà informació respecte a les molècules orgàniques que és formen a l’espai.

Aquest espectre ha estat un dels primers en ser obtinguts pel HIFI, després d’algunes dificultats tècniques, i que ens mostra un model ric “en punts” que representen l’emissió de llum de molècules específiques de la Nebulosa d’Orió.

Una vegada indentificades les línies associades a les molècules més comuns, els astrònoms poden començar a intuir les traces de les molècules que poden ser precursores directes de molècules que poden originar la vida. Una característica de l’espectre de la Nebulosa d’Orió, és la seva riquesa espectral: entre les molècules que s’han identificat en aquest espctre, hi ha l’aigua, el monòxid de carboni, el formaldehidre, el metanol, el dimetil d’èter, l’òxid de sofre, o el diòxid de sofre.

nhsc2010-003a-ti.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El mapa d’Enceladus del 2010.

Aquest mosaic ens mostra la superfície d’Enceladus, generat amb les imatges dels vols del vehicle espacial Cassini de la NASA, un mapa global actualitzat de la lluna glacial del planeta Saturn. El mapa incorpora les noves imatges capturades pels vols dels mesos d’octubre i novembre de 2009.

Aquest mapa és una actualització de la versió emesa l’octubre de 2009. Com en altres mapes globals, aquest d’Enceladus s’ha corregit en el sistema de longitud en 3,5 graus a l’oest, comparant-lo en les edicions de l’any 2006, per tal d’ajustar-se amb la definició de longitud indicada per la Unió Astronòmica Internacional.

Les anomenades “franges de tigre”, que tant han captivat als científics de la missió Cassini, és poden observar distorsionades pel mètode de projecció.

Aquest mapa conté imatges de la missió Voyager 2 de la NASA, que va visitar Enceladus fa més de 25 anys. Aquelles dades omplen les regions superiors esquerra, dels 90 graus, fins els 50 graus de latitud nord. Altres regions del mapa, també inclouen imatges de la Cassini Imaging Science Subystem en format de baixa resolució.

El mapa és una projecció colíndrica equidistant, amb una resolució de 110 metres per píxel en les regions de l’equador. El radi d’Enceladus utilitzat per confeccionar el mapa, és de 252 quilòmetres.

pia12564.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »