Arxiu per Març, 2010

L’APEX detecta la primera fabrica d’estrelles en un Univers llunyà.

Per primera vegada uns astrònoms han aconseguit unes mesures directes de grandàries i brillantors de regions de naixements estel·lars en una galàxia llunyana, gràcies a un descobriment fortuït amb el telescopi APEX. La galàxia és tant llunyana que ara l’observem tal com era fa uns 10.000 milions d’anys. Una “lent gravitatòria” còsmica augmenta la grandària de la galàxia i ens ofereix un primer pla d’aquest objecte, que d’altre manera no seria possible observar-la. Aquesta bona sort, ens mostra l’agitada i vigorosa formació estel·lar present en les galàxies d’un univers primitiu, amb naixements d’estrelles de fins a cent vegades més, que les galàxies més joves. Aquesta investigació ha estat ubicada recentment a la revista Nature.

Els astrònoms estaven observant un massiu cúmul de galàxies amb el telescopi APEX (Atacama Pathfinder Experiment) en longituds d’ona de llum submil·limètriques, i més enllà d’aquest cúmul van observar una nova i asombrosament lluminosa galàxia molt llunyana, la més brillant de les observades fins ara en ones submil·limètriques. La seva lluminositat és deu als grans de pols còsmica de la galàxia que llueixen després d’estar escalfats per la llum estel·lar. La nova galàxia ha estat anomenada SMM J2135-0102.

La nova galàxia va permetre que els núvols de formació estel·lar poguessin ser observats en una galàxia a una escala d’uns pocs centenars d’anys llum, la mateixa grandària que els gegantins núvols de la nostra pròpia Via Làctia. Per observar en aquest nivell de precisió sense l’ajut de lents gravitatòries, seran necessaris els futurs telescopis com l’ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Aray), que està actualment en construcció en el mateix lloc on és roba l’APEX.

Aquesta imatge és una impressió artística de la llunyana galàxia SMM J2135-0102, on podem observar els grans núvols de formació estel·lar.

eso1012a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Esllavissades rotacionals en les parets de Bahram Vallis.

Bahram Vallis és una estreta i sinuosa vall, situada entre els 20-22º latitud nord, i 301-304º longitud est, que acaba en la conca Chyrse del planeta Mart.

Aquesta vall té nombrosos forats sub-circulars al llarg de la seva pendent, amb alguns grans dipòsits per sota de la mateixa superfície. Aquestes estructures són prou evidents amb el conjunt d’imatges capturades per el THEMIS, MOC i HRSC, i que ens indiquen els processos massius d’erosió que han patit al llarg de les parets d’aquesta vall.

Una petita part d’aquesta vall, la podem observar amb la càmera HiRISE, amb una resolució d’uns 30 centímetres per píxel. Podem observar estructures força aparents, com poden ser: una corona circular ben definida i escarpada, escletxes tensionals al llarg dels marges d’aquesta corona, i una zona d’acumulació ben definida amb dipòsits de depressió.

L’aspecte general d’aquestes esllavissades és similar a les roques terrestres, amb el mateix procés. Les esllavissades Barham són diferents a d’altres observades i documentades al planeta Mart, com les existens al sistema de canyons de Valles Marineris, que disposen d’estructures longitudinals i transversals. L’estudi d’aquests dipòsits d’esllavissades incorporarà dades sobre el model topogràfic digital per tal d’avaluar un estàndard en els models geotècnics.

dteec_003460_2015_003605_20.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

La cinta transportadora solar s’acelera.

Una de les grans preguntes que tenen els físics solars, és saber l’origen del cicle magnètic solar. Que condueix a un cicle de taques solars cada 11 anys ?. Acabem d’observar el que haurà estat el mínim històric més llarg i profund dels últims 100 anys. El començament del nou cicle (nº 24) i el mínim produnf entre els cicles 23 i 24, que ha sorprès a tots els experts, i que ha suggerit l’existència d’una falta de comprensió en el mateix origen del cicle d’activitat solar.

La circulació meridional del Sol, és un patró d’un flux massiu a dins de l’estrella que transporta el plasma calent a prop de la superfície solar, a través d’uns estrats més profunds de la zona de convecció, similar a una “cinta transportadora”. El flux és bastant lent, amb unes velocitats típiques de 10-15 m/s (30-50 quilòmetres per hora). Es considera que l’estructura i força d’aquest flux meridional juga un paper determinant en la força del camp magnètic del Sol, que a canvi determina la força dels cicles de taques solars. Una classificació en els models de dinamos pronostica que un flux meridional més potent, puguinproduir camps polars més dèbils, mentre que un altre tipus de models pronostica camps polars més intensos (un cicle de taques solars, més curt) pel mateix flux.

Analitzant més de 60.000 magnetogrames enregistrats pel MDI, un instrument del SOHO, entre el maig de 1996 i el juny de 2009, els científics han mesurat el perfil de latitud d’aquest flux i de les seves variacions del flux màxim magnètic, que són capturats pel flux meridional , com les fulles al caure dins del riu. Han localitzat un flux mitjà en totes les latituds fins els 75 graus, que suggereix que s’estén completament fins als pols. Potser fins i tot més important, també han localitzat que el flux era més ràpid en el mínim del cicle de taques solars que en el màxim, substancialment més ràpid que en aquest últim mínim solar actual. Aquest descobriment posa limitacions a els nous models de dinamos solars i pot ajudar a explicar per què aquest últim mínim solar a estat tant estrany.

conveyorbelt.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’Opportunity a prop del cràter Bopolu.

El Mars Exploration Rover de la NASA, ha utilitzat la seva càmera panoràmica per enregistrar aquesta regió propera a un cràter situat a 65 quilòmetres de distància, en direcció a l’horitzó sud-oest. El cràter Bopolu té uns 19 quilòmetres de diàmetre.

La imatge és va capturar el dia marcià, o sol 2.179 d’estada de la missió al planeta Mart (que correspon al dia 11 de març de 2010), dos dies després va sortir cap el sud del cràter Concepcion, un lloc on ha estat algunes setmanes d’investigació.

L’Opportunity és dirigirà al cràter Endeveaur, situat al sud-est, molt més proper que el cràter Bopolu. El ròver viatjarà primer cap el sud, abans de girar a l’est, per tal de no traspassar una perillosa regió de dunes, que podem observar en un primer pla.

Aquesta imatge correspon al color real de la superfície, i ha estat elaborada amb tres filtres de 750, 530 i 480 nanòmetres.

pia12980.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble ens mostra l’univers en 3-D.

Aquesta imatge ens descriu una estructura en forma d’un gran canyó de pols i gas situat a dins de la Nebulosa d’Orió, en un model informàtic de 3-D, basat en les observacions del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, i generat per especialistes científics de visualització del Institut de Ciència del Telescopi Espacial (STScI) a Baltimore. Aquesta representació de quatre minuts de durada, ens mostra un viatge a través d’aquest canyó de 15 anys llum d’amplada.

Durant la passejada els espectadors observen brillants núvols gasosos, fosques nebuloses, sistemes planetaris embrionaris i milers d’estrelles, incloent-hi una agrupació de massives estrelles anomenades del Trapezi. La visió s’acaba amb un detallat aspecte d’un jove disc circumestel·lar, el qual ens recorda com podria ser el nostre sistema solar fa 4.500 milions d’anys.

Les dades d’Orió varen estar capturades l’any 2006 pel Hubble, i ara en podem observar un model en 3-D, gràcies a l’esforç d’especialistes en visualització del STScI, entre ells en Greg Bacon, que va transofrmar el model digital de la Nebulosa d’Orió.

El viatge d’Orió, és una de les quatre escenes que formen part de la nova pel·licula Imax de 43 minuts de durada, anomenada “Hubble 3D”.

hs-2010-12-a-full_jpg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una patata amb cràters.

D’una manera semblant als ulls de les patates, els cràters crobeixen l’enfosquida superfície de la lluna de Saturn, Prometheus. En aquesta imatge d’alta resolució presa pel vehicle espacial Cassini de la NASA en l’útim acostament fet aquest any 2010.

L’encontre és va produir el passat dia 27 de gener, en el qual és va poder enregistrar una seqüència d’imatges d’aquella lluna. La imatge de Prometheus ens mostra un objecte amb unes dimensions de 86 quilòmetres d’ample. El nord està situat en la part superior, amb una lleugera inclinació de rotació de 8 graus.

Podem observar que la llum del Sol, prové de la dreta i la llum reflectida per Saturn per l’esquerra.

La imatge és va capturar en llum natural amb la càmera d’angle estret del vehicle espacial Cassini, el passat dia 27 de gener de 2010, des d’una distància de 34.000 quilòmetres. La resolució d’aquesta imatge, és de 200 metres per píxel.

pia12593.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Una estrella moribunda en un dragó còsmic.

NGC 5189 és una nebulosa planetària amb una semblança oriental, semblant a l’aparença d’un dragó xinés. Aquests focs artificials còsmics vermells i verds són els últims vestigis d’una estrella moribunda.

Al final de la seva vida, les capes exteriors d’una estrella amb una massa vuit vegades menor que el Sol explotaran, donant origen a una nebulosa planetària. Alguns d’aquests núvols estel·lars tenen una estructura rodona, recordant les bombolles de sabó o planetes gegants (d’aquí bé la seva denominació), mentre que altres com NGC 5189 són molt intricades.

Específicament aquesta nebulosa planetària ens mostra una estructura en forma de “S”, amb una barra central que possiblement correspon a una projecció d’un anell interior de gas expulsat per l’estralla i observada de cantó. No queden clars els detalls del procés físic que produeix aquesta complexa simetria a partir d’una simple estrella esfèrica. Una altre possibilitat és que l’estrella tingui una altre companya propera (encara que invisible). Amb el temps l’òrbita s’haurà mogut a causa de la seva precessió, el que motivarà complexes corbes en els costats oposats de l’estrella, com podem apreciar en aquesta imatge.

La imatge va ser obtinguda amb el Telescopi de Nova Tecnologia, situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO, a Xile, utilitzant l’instrument EMMI. Una combinació d’exposicións amb diferents filtres d’ona curta, cadascun dissenyat per capturar la llum que prové d’elements com: l’hidrogen, oxigen o nitrogen.

potw1012a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Examinen el primer exoplaneta temperat.

Combinant les observacions del satèl·lit CoROT i del instrument HARPS de l’ESO, uns astrònoms han descobert el primer planeta “normal” fora del sistema solar, que ha estat estudiat en gran detall. El planeta designat comCorot-9b passa regularment davant d’una estrella similar al Sol i que està situada a uns 1.500 anys llum de nosaltres en direcció a la constel·lació de Serpens.

“Aquest és un exoplaneta temperat, un dels molt que actualment coneixem, però aquest és el primer que hem pogut estudiar les seves propietats en profunditat”, comenta la Claire Moutou, científica que forma part d’un equip internacional de 60 astrònoms que va fer aquesta recerca. “Segurament és convertirà en la pedra Rosseta en l’estudi dels exoplanetes”.

“Corot-9b és el primer exoplaneta que realment s’assembla a planetes del nostre sistema solar”, comenta el responsable d’aquesta recerca Hans Deeg. “Disposa d’una grandària semblant a Júpiter amb una òrbita similar a la de Mercuri”.

“Igual que els nostres planetes gegants, Júpiter i Saturn, el planeta estudiat està format principalment per hidrogen i heli”, comenta en Tristan Guillot, membre de l’equip`de recerca, “podria contenir més de 20 masses terrestres amb multitud d’elememnts, incloent-hi aigua i roques a altes temperatures i pressions”.

Corot-9b observat des de la Terra, passa per davant de la seva estrella cada 95 dies. Aquest “trànsit” dura prop de 8 hores i proporciona molta informació als astrònoms sobre aquest planets.

Més de 400 exoplanetes situats fora del nostre sisitema solar han estat descoberts fins ara, 70 d’aquests amb el mètode de trànsit. Corot-9b és especial en el sentit que la seva distància a la seva estrella és 10 vegades més gran que qualsevol  planeta observat fins ara. Com a conseqüència d’aquesta circumstància, el planeta disposa d’un clima temperat. La temperatura de la seva superfície gasosa, oscil·la entre els 160 graus i els -20 graus Celsius, amb unes variacions mínimes entre el dia i la nit. El valor exacte depèn de la possible presència de capes de núvols que reflecteixen la llum de la seva estrella.

eso1011a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Suicidi de cometes.

El vehicle espacial SOHO de la NASA, ha enregistrat un brillant cometa acostant-se al Sol (12 de març de 2010)vaporitzant-se tot seguit. Aquest ha estat indicustiblement el cometa més brillant que el SOHO ha observat fins ara, des del cometa McNaught observat a principis de l’any 2007. Es considera que el cometa pertany a la família dels cometes Kreutz, que orbiten a prop del Sol. Es pot observar també una explosió massiva coronal (CME) a prop del brillant cometa.

També podem observar un cometa molt més petit unes hores abans passant per una òrbita idèntica, alhora que un parell de cometes petits seguien el mateix rastre que el brillant cometa. Aquest seguici de cometes no havia estat observat fins ara pel SOHO. L’instrument C3 el Coronograf del SOHO exclou el Sol amb un disc que el tapa, el cercle blanc representa la mida del Sol. El planeta Mercuri és pot observar movent-se a l’esquerra del Sol.

c3comet.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El telescopi Spitzer investiga uns primitius forats negres.

Uns astrònoms han localitzat el que podrien ser dos dels primers forats negres supermassius coneguts. El descobriment està basat en les dades proporcionades pel telescopi Spitzer de la NASA, el qual proporcionarà una millor comprensió respecte a l’origen de l’univers; la formació de les estrelles, les galàxies i els mateixos forats negres.

“Hem trobat el que probablement pot ser la primera generació de quàsars nascuts en un medi lliure de pols i situats en les primeres etapes de la seva evolució”, comenta en Jiang Linhua, membre de la Universitat d’Arizona a Tucson. Jiang és el responsable de l’article d’aquesta recerca publicat el dia 18 de març a la revista Nature.

Els forats negres són gegantines estructures que distorsionen l’espai i el temps. Les regions més massives que formen els nuclis actius de les galàxies, acostumen a estar rodejades d’estructures d’un toride de gas i pols que alimenten i mantenen al forat negre cada vegada més gran.

L’actual univers està ple de pols, circumstància que els científics creuen que l’univers primitiu estava lliure d’aquest material. Fins ara mai s’havia observat els quàsars lliures d’aquest material. El telescopi Spitzer ha identificat dos d’aquests objectes, el més petit està situat a uns 13.000 milions d’anys llum de la Terra. Els quàsars anomenats J0005-0006 i J0303-0019, van ser observades amb llum visible per el Sloan Digital Sky Survey, i també ha estat observat per l’Observatori de raigs X Chandra.

Quan Jiang i els seus companys van observar J0005-0006 i J0303-0019 , amb el Spitzer entre els anys 2006 i 2009, formava part d’una observació habitual i en aquest moment van mesurar amb el telescopi espacial la llum infraroja d’aquests objectes. Cada quàsar està format per un forat negre supermassiu amb una massa equivalent a 100 milions de vegades el nostre Sol.

Dels 21 quàsars observats per el telescopi Spitzer, J0005-0006 i J0303-0019 van ser els únics que no mostraven la presència de pols.

434142main_spitzer20100317a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »