WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 06:06:30' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Febrer, 2010

Es detecta un planeta massiu que s’està destruint per la força de marees.

Un equip internacional d’astrofísics ha determinat que un planeta massiu situat fora del nostre sistema solar s’està deformant i pot arribar a ser destruït per la seva pròpia estrella amfitriona, segons un últim descobriment que podria explicar l’enorme mida del planeta WASP-12b.

Es una descoberta que no solament explica el què està passant a WASP-12; si no que també proporciona informació als científics per primer vegada de la observació de la fase final de la vida d’un planeta. “Aquesta és la primera vegada que els astrònoms estem presenciant les últimes fases de la vida d’un planeta”, comenta en Douglas N.C. Lin, professor d’astronomia de la Universitat UC de Santa Cruz, i coautor d’aquesta recerca que ha estat publicada el dia 25 de febrer a la revista Nature.

L’equip de recerca ha analitzat les dades observacionals, les quals mostren com s’està inflant el planeta degut a la gravetat de la seva estrella, circumtància que motivarà la seva ràpida dissolució.

WASP-12b va ser descobert l’any 2008, i forma part dels 400 enigmàtics planetes que és troben fora del nostre sistema solar. Orbita a una estrella de la constel·lació d’Auriga, amb una massa similar al nostre Sol. Com la majoria de planetes extrasolars coneguts, són gras i gasosos com Júpiter o Saturn. Però a diferència d’aquests planetes, WASP-12b gira entorn a la seva estrella en una òrbita 75 vegades més a prop del que ho fa la Terra al Sol, aproximadament 1,7 milions de quilòmetres. La massa d’aquest planeta és creu que és d’un 50% més gran que Júpiter, i el seu volum un 80% més a dir sis vegades més que Júpiter. També disposa d’una temperatura inusualment alta, ja que arriba als 2.500º C.

exoplanete01.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Mercuri en color.

Aquest espectacular mosaic en color, ens mostra la regió oriental del planeta Mercuri, observada des de la sona MESSENGER, durant el primer acostament que va fer al planeta el mes de gener de l’any 2008. Els colors d’aquesta imatge no corresponen als que veuria un ull humà, si no que transmeten la informació sobre la distribució de diferents tipus de roques en la superfície d’aquest planeta. Els diferents tipus de roques, ocasionen variacions subtils que poden registrar els 11 filtres de color en banda estreta de la WAC.

La conca central Caloris, sens mostra com una gran àrea circular en color groc brillant, causada pels materials volcànics, que dominen la regió nord. Una imatge similar a aquesta és va publicar a la revista Science el mes de juliol de 2008, però que només cobria la meitat de la regió que ara mostrem. Per tal de generar aquesta imatge els membres de l’equip de recerca de la MESSENGER van idear un nou mètode per aprofitar la llum dels 11 filtres de la WAC.

Aquesta és una només de les espectaculars imatges que podrem observar en el moment que la sonda estigui al màxim d’operativa. L’any 2011 la MESSENGER és convertirà en el primer vehicle espacial en orbitar al planeta Mercuri i començar d’aquesta manera una llarga campanya d’observacions en tota la seva superfície en color i alta resolució de fins a 1 quilòmetre per píxel, una resolució tres vegades millor que la imatge que ara mostrem.

pia12842.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observades les estrelles més antigues fora de la nostra galàxia.

Després d’anys amagant-se amb traça, les estrelles més antigues fora de la nostra Via Làctia, han estat finalment observades. Les noves observacions fetes amb el Very Large Telescope de l’ESO, han resolt un important enigma de l’astrofísica, que fa referència a les estrelles més antigues del nostre veïnat galàctic, una circumstància molt important per la comprensió de com són les estrelles primitives del nostre Univers.

Segons comenta Else Starkenburg, responsable de l’article d’aquesta recerca, “Hem detectat un defecte, en els mètodes forenses que utilitzàvem fins ara. El nostre canvi d’enfocament de la recerca, ha millorat la percepció per localitzar les estrelles amagades més comunes”.

Es creu que les estrelles primitives, és van formar a partir del material format a partir del Big Bang, fa uns 13.700 milions d’anys. Normalment disposen de menys d’una mil·lèsima part dels elements més pesants que l’hidrogen i el heli, que componen el nostre Sol, i que per aquest motiu són conegudes com “estrelles extremadament pobres en metalls”. Pertanyen a una d’aquestes primeres generacions d’estrelles que en un Univers proper resulten extremadament escasses d’observar, i que ho han en la nostra Via Làctia.

Els cosmòlegs pensen que les grans galàxies com la nostra Via Làctia, és van formar a partir de la fusió de galàxies més petites. Les estrelles extremadament pobres en metalls, o “primitives” de la nostra Via Làctia, haurien estat presents en aquestes galàxies nanes, a partir de les quals és va formar.

L’abundor d’elements és musra mitjançant els espectres, que ens mostren les empremtes químiques de les estrelles. L’Equip d’Abundor i Velocitats-radials de galàxies Nanes (DART), va utilitzar l’instrument FLAMES instal·lat en el Very Large Telescope de l’ESO, per mesurar l’espectre de dues mil estrelles gegants individualment en quatre de les nostres galàxies nanes veïnes: Fornax, Scultor, Sextans i Carina. Degut que les galàxies nanes estant situades normalment a uns 300 mil anys llum de distància, el que equival a tres vegades la grandària de la nostra Via Làctia, fa que tant sols s’ha pogut mesurar les traces més intenses de l’espectre, mostrant una difusa empremta.

“Entre les noves estrelles extremadament pobres en metalls descobertes en aquestes galàxies nanes, tres disposen d’una quantitat d’elements químics pesats, que oscil·la entre 1/3000 i 1/10000 del observat en el nostre Sol, incloent-hi el rècord de l’estrella més antiga observada fins ara fora de la nostra Via Làctia”, comenta en martin Tafelmeyer, membre del mateix equip de recerca.

eso1007a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Galàxies que interaccionen per formar milions de joves estrelles.

Imagini’s trobar-se un dinosaure viu en el jardí de casa seva. Uns astrònoms han trobat l’equivalent astronòmic a nivell prehistòric, en el pati intergalàctic de darrera: un petit i antic grup de galàxies que han estat 10.000 milions d’anys ajuntant-se. Aquestes estructures són les necessàries per construir les grans galàxies el·líptiques.

Normalment observem aquestes galàxies nanes a milers de milions d’anys llum de nosaltres, i que això ens indica la seva antiguitat. Aquestes galàxies en concret, pertanyen al Hickson Compact Group 31, les quals estan relativament pròximes a nosaltres, només a 166 milions d’anys llum. Les noves imatges capturades pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens ofereixen una finestra al que va passar en els primers temps de l’Univers, quan s’estaven formant les pedres de construcció. Les observacions del Hubble han afegit dues noves pistes a la història, que permet als astrònoms pronosticar com van succeir les primeres fusions de galàxies, i com probablement evolucionan en un futur. Els astrònoms reconeixen la evolució d’aquests sistemes, al reconèixer les agrupacions d’estrelles més velles, que corresponen als cúmuls globulars, amb unes edats aproximades de 10.000 milions d’anys.

Aquest sistema estel·lar, és molt ric en gas d’hidrogen, el qual és el responsable de la creació de multitud d’estrelles. Els astrònoms han utilitzat la Hubble Advanced Camera for Surveys per observar aquestes joves i brillants estrelles, que permeten saber l’edat d’aquesta formació estel·lar i determinar d’aquesta manera que està patint les fases finals de la concentració d’aquestes galàxies.

Aquesta imatge, és una composició de dades capturades pel Telescopi Espacial Hubble, el Telescopi Espacial Spitzer i l’Explorador d’Evolució Galàctica (GALEX).

hs-2010-08-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Esclats en les juntures.

Podem observar uns espectaculars plomalls de diferents dimensions, que expulsen cap enfora gel d’aigua, de la coneguda regió anomenada “franges de tigre”, situada a prop del pol sud del satèl·lit Enceladus, que gira entorn al planeta Saturn. Aquestes franges de tigre, són fisures per on surten les partícules de vapor glacial d’aigua i altres compostos orgànics.

En aquesta imatge és poden observar més de 30 raigs individuals de diferents mides, dels quals 20 no s’havien observat fins ara. Com a mínim un d’aquests raigs ha augmentat la seva potència en relació a imatges anteriors.

El mosaic d’aquesta fotografia és va formar a partir de dues imatges d’alta resolució capturades per la c’amera d’angle estre de la sonda espacial Cassini de la NASA, que va sobrevolar Enceladus el passat dia 21 de novembre de 2009.

La regió del pol sud d’aquesta lluna de 504 quilòmetres de diàmetre, està situada en la part superior esquerra d’aquest mosaci, on podem observar l’hemisferi il·luminat.

Les imatges és van capturar des d’una distància de 14.000 quilòmetres d’Enceladus, amb una angle de fase de 145 graus. La resolució de les imatges és de 81 metres per píxel.

pia11688.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Chandra ens mostra la clau de l’origen de les explosions còsmiques.

Un nou descobriment de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, ha proporcionat un avenç essencial per entendre un tipus de supernova i d’aquesta manera estudiar l’energia fosca, la qual pensen els astrònoms envaeix l’univers. Els resultats de les observacions de dos espessos romanents estel·lars provocats per supernoves, s’ha utilitzat per mesurar l’expansió accelerada de l’univers.

Aquestes supernoves anomenades de tipus Ia, serveixen com a mesurador còsmic per determinar les distàncies còsmiques, ja que totes segueixen el mateix patró de brillantor. Fins ara, els científics estaven insegurs del fet que provocava aquestes explosions.

“Aquests són uns dels objectius més importants per entendre el mateix univers”, comenta Marat Gilfanov, membre del Max Planck Institute for Astrophysics, responsable de l’estudi publicat el passat dia 18 de febrer a la revista Nature. “Es un gran problema no saber com treballem. Ara tot just estem començant a entendre quin és el mecanisme d’aquestes explosions”.

La majoria de científics accepten que una supernova del tipus Ia, succeeix quan una nana blanca (el romanent d’una vella estrella és col·lapse) excedeix del seu pes, es torna inestable i explota. Els científics han identificat dues possibilitats per saber quan la nana blanca ariba a aquesta circumstància: fusionant-se entre dues nanes blanques, o per acreció en la qual una nana blanca estira material d’una estrella semblant al Sol fins que excedeix del seu pes.

“Els nostres resultats suggereixen que les supernoves en les galàxies que hem estudiat en aquestes galàxies, han sorgit de la fusió de dues nanes blanques”, comenta el coautor de la recerca Akgos Bog, membre també del Max Planck.

La diferència entre les dues possibilitats, és la utilització  com a “candela estàndard” ( o brillantor coneguda) per poder mesurar les distàncies còsmiques. La diferència entre una gamma de masses , podria provocar la fusió de diferents explosions o brillantors.

type1a_4201.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La roca dels Turons de Xocolata.

Aquesta imatge en fals color, ens mostra la roca anomenada “Turons de Xocolata”, que s’enlaira al costat del cràter “Concepcion”.

Aquesta roca té una capa gruixuda i fosca, molt interessant pels científics perquè moltes de les roques situade en l’àrea circumdant tenen la mateixa matèria fosca i misteriosa. La capa podria ser un romanent d’un estrat que va estar modificat per l’acció de l’aigua; o podria ser un estrat de roca que és va fondre com a conseqüència de l’impacta d’un meteorit (de menys de 30 centímetres de grandària) en la superfície de Mart , i que alhora va expulsar la roca i va formarel cràter “Concepcion”. Saber els seus origen els ajudaria a entendre la història del planeta. La missió Opportunity té l’encàrrec de resoldre els “ingredients” d’aquest fragment estudiant els seus components químics.

La imatge va ser capturada per la càmera panoràmica del ròver Opportunity (Pancam) el sol 2114, o dia d’estada a Mart (que correspon al 3 de febrer de 2010), utilitzant els filtres de la càmera centrats a 750, 530 i 430 nanòmetres.

La imatge disposa d’un realçament en fals color, per augmentar el contrast dels diferents tipus de terra de la superfície marciana.

pia12452.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El motor amagat de NGC 4945.

Aquesta imatge ens mostra la galàxia espiral NGC 4945, veïna propera de la Via làctia. Pertany al grup de galàxies Centaurus A, està situada a una distància aproximada de 13 milions d’anys llum. Ens mostra una gran semblança amb la nostra galàxia, NGC 4945 també amaga un forat negre supermassiu darrera de la gruixuda estructura de pols, que forma l’anell visible en aquesta imatge.

De totes maneres, a diferència del que és troba en el centre de la Via làctia, el forat negre que té una massa d’un milió de vegades el Sol, també alhora és un Nucli Galàctic Actiu (AGN), que està consumin frenèticament tota la matèria circumdant, i per aquest motiu allibera enormes quantitats d’energia.

Aquesta imatge combina observacions fetes a través de tres filtres diferents (B,V,R) amb el telescopi Danès de 1,5 metres de diàmetre, situat a l’Observatori de La Silla de l’ESO a Xile.

potw1007a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Un gegant gasós, una ínfima lluna.

Una minúscula Mimes està amagada al mig d’aquesta mitja lluna de Saturn, dividida pels seus anells.

Mimes de 396 quilòmetres de diàmetre, apareix com una mota fosca, just sobre el pla dels anell, a prop del centre de la imatge. Aquesta observació, està feta en direcció nord amb la llum solar just damunt del pla dels anells.

La imatge és va prendre amb la càmera de gran camp, situada a bord de la sonda espacial Cassini, el dia 30 de novembre de 2009, utilitzant un filtre espectral sensible a longituds d’ona de l’infraroig proper, centrat a 752 nanòmetres. La imatge és va capturar a una distància de 2,6 milions de quilòmetres de Saturn, amb un angle de fase de 109 graus. La resolució de la imatge, és de 149 quilòmetres per píxel.

pia12549.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Esbrinant l’espín dels forats negres.

Escampats a través de totes les galàxies existeixen forats negres, regions que engoleixen grans quantitats de matèria i energia. Encara que no els podem observar directament, els científics poden deduir la seva mida, situació, així com altres propietats, utilitzant els telescopis que detecten la calor que generen. Aquesta calor, la veiem amb forma de raigs X, els quals produeixen espirals de matèria al voltant d’un forat negre. Aquesta matèria cau més ràpida, com més a prop està del forat negre, fins que arriben al punt de no retorn, anomenat “horitzó d’esdeveniments”, d’allà res no pot sortir, ni tant sols la llum.

Dins d’una galàxia, poden haver multitud de forats negres de fins a 10 masses solars, tot i que en el centre d’aquestes pot existir incrustat un forat negre supermassiu amb masses que poden anar d’un milió a mil milions de vegades la del Sol. Al voltant d’un 10 per cent d’aquests forats negres gegants, s’observen raigs o jets de gas altament ionitzat.

Enviant enormes quantitats d’energia ceinètica, o energia generada pel mateix moviment dels forats negres de tot l’Univers, els raigs afecten a la formació d’estrelles i altres cossos, alhora que juguen un paper crucial en la mateixa evolució dels cúmuls de galàxies, les estructures més grans de l’Univers.

“Aquest forat negre, situat en el centre d’un cúmul està interaccionant amb la resta del mateix cúmul”, comenta en Dan Evans, un investigador del MIT Kavli Institute for Astrophysics and Space Research (MKI), i que estudia els forats negres supermassius. “De la mateixa manera que si és tractés d’un motor que escalfa el gas, comporta una reducció de la formació estel·lar, que està generada per la condensació del gas molecular i la pols més freda, això pot afectar clarament al creixement de les galàxies”, comenta en Dan Evans.

Durant dos anys ha estat comparant unes dotzenes de galàxies amb forats negres que presenten potents raigs (aquestes galàxies és coneixen com a nuclis galàctics actius en emissions de ràdio, o AGN). Tots els forats negres supermassius presenten discs d’acreció, de manera que els cúmuls de pols i gas  giren només fora de l’horitzó d’esdeveniment. Examinant la llum reflectida en el disc d’acreció d’un forat negre d’una AGN, ha conclòs que els raigs és poden formar adequadament  en els forats negres que tenen un espín retrògrad, o que giren en direcció contraria al seu disc d’acreció. Evans teoritza que els efectes gravitacionals del forat negre poden fer que el gir tingui relació amb l’existència dels raigs o jets. Aquesta recerca ha estat publicada el passat dia 10 de febrer a la revista Astrophysical Journal.

20100210162444-11.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »