La lluna Tethys amb el seu prominent cràter Odysseus, s’endinsa silenciosament pel darrera de la lluna més gran de Saturn, Tità. En la següent imatge podem observar com sobresurt per l’altre costat del satèl·lit.

Tethys té una grandària de 1062 quilòmetres, i és trobava situat dues vegades més lluny de la sonda Cassini, del que estava Tità, amb un diàmetre de 5.150 quilòmetres. La distància de Tethys a la sonda era de 2,2 milions de quilòmetres, mentre que de Tità és trobava a 1 milió de quilómetres aproximadament.

Entre les dues imatges, hi ha una separació de 18 minuts. Les imatges formen part d’una seqüència que origina aquest esdeveniment mutu, en la qual una lluna passa al davant de l’altre, i que alhora és observat per la sonda espacial. Aquest esdeveniment ajuda als científics a refinar i comprendre les orbites de les llunes de Saturn.

Per aconseguir aquestes imatges, es van utilitzar filtres espectrals de color vermell, verd i blau, i és van combinar per generar una imatge en color natural. Les imatges és van obtenir amb la càmera d’angle estret de la sonda espacial Cassini, el passat dia 26 de novembre de 2009. La resolució de les imatges, és de 6 quilòmetres per píxel per Tità, i de 13 quilòmetres per píxel per Tethys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Gràcies a l’estudi d’un sistema planetari triple, que s’assembla a una versió augmentada del nostre propi Sistema Solar, uns astrònoms han aconseguit obtenir el primer espectre directe (empremta química), d’un planeta orbitant al voltant d’una llunyana estrella. El resultat no tant sols ens proporciona nous coneixements sobre la formació i composició d’aquest planeta, si no que representa un avenç en la recerca de vida en altres parts de l’univers.

“L’espectre d’un planeta és com una empremta digital. Ens proporciona la informació clau sobre els elements químics presents en l’atmosfera d’aquell planeta”, comenta en Markus Janson, responsable principal d’un article on informa sobre aquest descobriment. “Amb aquesta informació podem entendre millor com és va formar el planeta, i en un futur podríem fins i tot ser capaços de trobar senyals indicatius de la presència de vida”.

Els investigadors van obtenir l’espectre d’un exoplaneta gegant que orbita a una brillant i jove estrella, anomenada HD 8799. El sistema estel·lar és troba a uns 130 anys llum de nosaltres. L’estrella té 1,5 vegades la massa del Sol, i acull un sistema planetari que s’assembla a un model augmentat del nostre propi Sistema Solar. L’any 2008 un altre equip d’investigadors van detectar tres gegantins planetes, amb unes masses entre 7 i 10 vegades la de júpiter, i que és troben entre 20 i 70 vegades la distància que està la Terra del Sol. El sistema també indica la presència de dos cinturons d’objectes més petits, similars al cinturó d’asteroides i el de Kuiper del nostre Sistema Solar.

El muntatge que ens mostra la imatge i l’espectre de l’estrella i del planeta, és tal com l’observa l’instrument d’òptica adaptativa NACO, situat en el Very Large Telescope de l’ESO. Degut que l’estrella és un objecte milers de vegades més lluminós que el planeta, aquest ha estat un esdeveniment molt important tècnicament.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les galàxies de tot l’univers estant il·luminades pels naixements de noves estrelles. Però, per una galàxia espiral propera a nosaltres, la fabricació d’estrelles sembla que s’hagi acabat del tot.

Els astrònoms s’han sorprès en observar que l’activitat de formació estel·lar en les regions externes de NGC 2976, estiguin virtualment adormides des de fa milions d’anys.

Una explicació que donen els astrònoms, podria ser la important interacció amb la galàxia propera M-81, una veïna amb molta massa que hauria propiciat en el seu moment el naixement d’estrelles, i que hores d’ara s’ha acabat. Les imatges del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens mostren que la formació d’estrelles en aquesta galàxia es va acabar fa uns 500 milions d’anys, mentre s’acabava una part del gas per la formació d’estrelles, mentre que la resta es col·lapsava caient a l’interior de la galàxia. Sense l’aportació d’aquest gas, una gran part d’aquesta galàxia no disposa d’una producció d’estrelles, i tant sols podem observar aquesta fabricació en una petita regió de 5.000 anys llum al voltant del nucli.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El sistema solar primitiu, va ser un lloc complex per l’existència de molècules. Llavors hi havien pocs llocs on protegir-se de la intensa radiació ultraviolada d’un jove Sol. Tanmateix, els nous models teòrics ens indiquen que el vapor d’aigua podria haver proporcionat una certa protecció (com la capa d’ozó en l’atmosfera terrestre) a les molècules que existien en el disc de pols que va formar els planetes.

Aquesta protecció d’aigua podria haver ajudat als discs de material a formar l’aigua dels oceas a la Terra. També haurien proporcionat un refugi pels primers elements de construcció biològica, que es formen a l’espai.

“L’aigua s’hauria sacrificat per protegir la nostra química”, comenta en Ted Bergin, membre de la Universitat Ann Arbor de Michigan.

Bergin i el seu company Thomas Bethell, han calculat la proporcioó que hauria existit de vapor d’aigua en aquestes regions interiors dels joves sistemes planetaris. D’una manera inesperada, han localitzat uns percentatges d’aigua milers de vegades superior al qye hauria escapat d’aquella destrucció ultraviolada.

Aquests resultats han estat comunicats en l’últim exemplar de la revista Science, on s’expliquen els percentatges de vapor d’aigua que s’ha localitzat al voltant de joves estrelles, i que d’aquesta manera poden ajudar a entendre la formació dels mateixos planetes.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les dunes són grans estructures de sorra, que s’origigen normalment dins de molts cràters del planeta Mart. Aquest exemple que observem, és un camp de dunes situat dins d’un cràter de Noachis Terra, situat a l’oest de la gran conca d’impacte Hellas.

La High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE), una càmera situada a bord de la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, va capturar aquesta imatge el passat dia 28 de desembre de 2009.

En aquesta imatge podem observar l’estructura lineal, que pot estar formada per la direcció dels vents i que actua a manera de desplaçament. Observem una gran similitud en aquestes estructures, incloent-hi unes bandes vermelloses (pols acolorida) situades el les pendents de direcció nord-est.

La regió méx extensa de dunes lineals conegudes del nostre sistem solar, estant situades en la lluna de Tità del planeta Saturn. Tità disposa d’un ambient climàtic molt diferent al de Mart, i per aquest motiu existeix aquesta diferència.

La imatge cobreix una extensió aproximada 1,2 quilòmetresm d’ample, i és troba situada a 42,7 graus de latidu sud, i 38.0 graus de longitud est. En aquests moment en aquesta regió del sud del planeta Mart, és la tardor.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Uns astrònoms han localitzat un buble magnètic gegant, que s’estén enfora d’una de les estrelles del famós sistema estel·lar Algol. Els científics han utilitzat com a instrument un seguit de radiotelescopis, per tal d’observar en detall aquest sistema estel·lar.

Aquesta parella, està situada a uns 93 anys llum de nosaltres, la qual inclou una estrella 3 vegades més massiva que el Sol, i una companya menys massiva que orbita a una distància de 9,5 milions de quilòmetres, és a dir al voltant d’un sis per cent de la distància que hi ha entre el Sol i la terra.

El bucle magnètic que s’ha descobert, emergeix dels pols de l’estrella menys massiva i s’estén cap enfora en direcció de l’estrella primària. mentrestant l’estrella secundària orbita al seu voltant, a un costat del bucle magnètic, i mostrant sempre la mateixa cara a l’estrella principal, de la mateixa manera que la lluna ens mostra sempre la mateixa regió a la Terra.

Els científics han detectat el bucle magnètic utilitzant les dades extremadament detallades d’un conjunt de radiotelescopis, incloent-hi el Very Long Baseline Array, el Very Large Array, el Robert C. Byrd Green Bank Telescope, així com el radiotelescopi d’Effelsberg situat a Alemanya, i que han ajuntat els seus esforços per aconseguir una gran sensibilitat per detectar les dèbils ones radiofòniques.

Algol està situada en la constel·lació de Perseus, i és visible a ull nu, sent força coneguda pels astrònoms amateurs. Les dues estrelles passen una davant de l’altre, provocant un canvi notable i regular de la seva brillantor. El parell d’estrelles completa un cicle d’eclipsi en menys de tres dies. Aquesta variabilitat, va ser descoberta per un astrònom italià l’any 1667, i l’explicació del seu origen binari és va confirmar l’any 1889.

El buble magnètic que ara s’ha descobert, podrà explicar els fenòmens observats en longituds de ràdio i de ràdiació X. A més és creu que aquestes circumstàncies magnètiques poden ser similars amb d’altres sistemes d’estrelles dobles.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Per primera vegada, dos astrònoms han pogut explicar la diversitat de galàxies observades a l’univers. Els científics Dr. Andrew Benson de l’Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech), i el Dr. Nick Devereux, de la Universitat Embry-Riddle d’Arizona, han seguit l’evolució d’unes galàxies durant els tretze mil milions d’anys, des del seu origen fins a l’actualitat. Els seus resultats apareixen publicats en la revista Monthly Notices de la Royal Astronomical Society.

Les galàxies són agrupacions d’estrelles, planetes, gas i pols que constitueixen el component visible del cosmos. Les galàxies més petites disposen d’uns quants milions d’estrelles, i les més grans fins aun bilió d’estrelles.

L’astrònom americà Edwin Hubble, va ser el primer en desenvolupar una taxonomia per les galàxies durant els anys 1930, i que des de llavors és coneix com la “Seqüència de Hubble“. Hi ha tres formes bàsiques de galàxies: les espirals amb braços de matèria que serpentegen i envolten per fora el petit bulb central; les espirals barrades, on sobresurt una barra de material del centre de la galàxia, i les el·líptiques on les estrelles és distribueixen més uniformement, sense cap estructura de braços. En comparació la nostra galàxia, la Via Làctia, conté entre dos-cents mil i quatre-cents mil milions d’estrelles, i està classificada com espiral barrada.

Explicar la Seqüència de Hubble és complex. Els diferents tipus de galàxies resulten d’una evolució clarament diferent, però que ha estat detallada per aquests científics.

Benson i Devereux, han combinat les dades infraroges del Two Micron All Sky Survey (2MASS) i del seu sofisticat model informàtic GALFORM, el qual ha reproduït la història evolutiva de l’univers durant tretze mil milions d’anys. Amb sorpres, han pogut comprovar que els càlculs reproduïen no solament les formes de les diferents galàxies, sinó que també el seu nombre.

“Ens ha sorprès completament que el nostre model hagi pronosticat tant l’abundor, com la diversitat dels tipus de galàxies amb tanta precisió”, comenta en Devereux. “Això ens estimula a confiar en aquest model”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta combinació d’imatges ha ajudat als científics a analitzar les inunacions de lava més recents del planeta Mart, i que estan situades a Athabasca Valles, en la regió equatorial d’Elysium Planitia.

A l’esquerra de la imatge, el color ens indica l’elevació relativa, que és basa en tres models dimensionals generats per imatges estereoscòpiques de la càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE), situada a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA. L’escala de la barra és d’un quilòmetre. El referent de codificació de color s’origina a una quota d’alçada zero a Mart (nombres negatius, representen elevacions per sota del valor zero). La regió més alta (en color vermell), respecte a la més baixa (en color blau) indica una diferència d’uns 170 metres. Les lletres “A” i “B”, indiquen la localització de les dues imatges de la dreta.

Les imatges de la dreta, són observacions de la HiRISE en format estèreo, les quals s’han d’observar amb lesm ulleres de colors vermell i blau. Les estructures més evidents corresponen als “cons preatovolcànics”, interaccions entre la lava i l’aigua, i que és poden utilitzar com indicadors d’on fluïa la lava. La diferència d’alçada entre “A” i “B”, és d’uns 100 metres, això indica que la colada volcànica arribava a una profunditat des del cim a més de 100 metres en aquesta regió. També resulta significatiu observar que els cons siguin petits on la lava era lleugera (B), i més grans on la lava estava més profunda. La resolució d’aquesta imatge, és d’uns 50 metres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un equip d’astrònoms dirigits per Lynn D. Matthews, membre del MIT Haystack Observatory, ha descobert un disc de gas que gira al voltant d’una jove estrella massiva, que mostra per primera vegada evidències d’unes estructures en estrelles massives, que fins ara nomes s’observaven en estrelles més petites. Fins ara  les estrelles massives, es consideraven les responsables de la formació de la majoria d’elements químics a l’univers, que alhora generaven planetes semblants a la Terra, així com la vida. Entendre la formació d’aquestes estrelles, ajudarà a resoldre els misteris sobre el mateix origen de la vida.

Fins aquestes observacions, havia estat difícil demostrar com es formaven les estrelles  massives, perquè són objectes rars, i que tendeixen ha estar tapades pels propis densos núvols de pols que ajuden a la seva formació. Utilitzant el radiotelescopi de la National Science Foundation Very Long Baseline Array (VLBA), en diferents longituds d’ona emesa per aquesta jove estrella, situada a uns 1.300 anys llum de nosaltres, en la constel·lació d’Orió, Matthews ha produït una pel·licula (time-lapse) on mostra el disc que gira al voltant de l’estrella.

“És la primera evidència real, d’una jove estrella massiva envoltada per un disc d’acreció, així com d’un disc amb vents magnètics”, comenta el professor d’astrofísica Mark Krumholz, responsable del time-lapse, i que ha estat publicat recentment en la revista Astrophysical Journal del mes de gener.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

En aquesta bonica imatge podem apreciar la llum zodiacal, amb una brillantor triangular i que s’observa millor en els cels nocturns sense la llum de la Lluna, o de contaminació lumínica. La fotografia va ser presa des de l’observatori astronomica de La Silla a Xile, el setembre de 2009, i enregistra la regió corresponent a la posta de Sol. Un mar de núvols s’ha instal·lat en la part baixa de la vall de La Silla, situat a una alçada de 2.400 metres.

La llum zodiacal és llum solar reflectida per partícules de pols situades entre el Sol i la Terra, i que s’observen millor a la posta o sortida del Sol. Tal com indica el seu nom, aquesta llum celeste és reparteix per l’anell de constel·lacions del zodíac. Aquestes és localitzen al llarg de l’eclíptica, un “cami aparent” per on viatge el Sol a través de la Terra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.