WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 04:41:29' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Gener, 2010

Un trio de galàxies ben barrejades.

Tot i que són els objectes més grans de l’univers, i que alhora s’allunyen mútuament, fa que algunes galàxies interaccionin entre elles. El Telescopi Espacial Hubble, ha fotografiat molts parells de galàxies col·lidint. Igual que en els flocs de neu, cap col·lisió de galàxies és exactament semblant. Això és el que hem observat en les imatges fins avui dia.

A primera vista, semblña com si una petita galàxia, estigués amb una estira i afluixa entre un parell de galàxies el·líptiques. Com si estigués enganxada a una batedora còsmica, els seus braços de pols s’estan estirant i s’estan deformant, remolcats per la força de la gravetat. A diferència de les galàxies el·líptiques, les espirals són més riques en pols i gas per la formació de noves estrelles. El destí de les galàxies espirals, pot ser com la d’un caramel, empassat pel parell de galàxies el·líptiques, que provocaran amb una “tempesta de foc”, una nova creació estel·lar.

Si haguessin astrònoms en els planetes d’aquest grup de galàxies, tindrien un seient de primera fila, per observar el deliri del naixement d’estrelles, i que s’anirà desenvolupant durant els propers milions d’anys. Finalment les galàxies el·líptiques s’hauran fusionat, creant una única supergalàxia varies vegades més gran que la nostra Via Làctia. Aquest trio forma part d’un cúmul de 16 galàxies, algunes d’aquestes nanes. El cúmul de galàxies, s’anomena Grup Compacte Hickson 90, i està situat a uns 100 milions d’anys llum de nosaltres, en direcció de la constel·lació de Piscis Austrinus (el Peix del Sud).

419980main_image_1575_946-7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Reflexos.

En la expedició número 22, l’enginyer Oleg Kotov, va utilitzar una càmera digital per prendre aquest autoretrat, durant el vol del mes de gener de 2010 a l’Estació Espacial Internacional. També són visibles els reflexos de la seva visera, així com diversos components de l’estació, i a sota mateix la Terra.

Durant el passeig espacial, Kotov i el seu company el cosmonauta Maxim Suraev (fora d’aquesta imatge), van preparar el Mini-Research Module 2 (MRM2), per rebre les futures missions russes. Suraev i en Jeffrey Williams, comandant de la missió 22, van ser els primers en utilitzar el port de varada pel nou vehcile espacial TMA-16 Soyuz, situat a la popa del Mòdul de Servei Zvezda, el passat dia 21 de gener.

418954main_image_1571_946-7.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observades unes noves corrents de marea en la galàxia d’Andròmeda.

En la galàxia d’Andròmeda s’han localitzat dues corrents de marea desconegudes fins ara, segons les observacions que han enregistrat els telescopis W.M. Keck i el Subaru Telescope. Aquests fluxos d’estrelles, són els romanents de les galàxies nanes que Andròmeda va atraure durant els últims mil, o dos mil milions d’anys.

La galàxia d’Andròmeda és una bona base de proves per estudiar la formació i evolució d’una gran galàxia, segons comenta en Puragra Guhathakurta, membre de la Universitat de Califòrnia de Santa Cruz. Les dades les han aconseguit amb el Spectroscopic and Photometric Landscape of Andromeda Stellar Photometric (SPLASH), dins d’una recerca internacional d’observació d’estrelles gegants vermelles en aquesta galàxia.

Les forces de marea són importants perquè representen els “lligams” , alhora que “salven” les víctimes i supervivents d’aquest canibalisme galàctic, el qual representa una fase intermèdia entre la població de galàxies nanes intactes, i les galàxies nanes fusionades o dissoltes en els halos de les galàxies principals.

Actualment la Matèria Fosca Freda Lambda, és el pradigma de la formació de l’estructura de l’Univers, les aurèoles exteriors de les grans galàxies com la Via Làctia, o la d’Andròmeda, és produeixen durant la fusió i dissolució de les galàxies “nanes” satèl·lits. “Aquest procés de canibalisme galàctic, és una part del mateix creixement de les galàxies”, comenta en Puragra Guhathakurta.

Les descobertes d’aquestes dues cues de marea, dòna suport a aquesta idea de canibalisme galàctic. Els astrònoms japonesos van observar primer en el Telescopi Subaru de 8 metres de diàmetre, amb la càmera Suprime-Cam, per tal de fer correspondre la densitat de les gegants vermelles a la galàxia, incloent-hi les que estan en les regions del nord. Això mostrava els corrents del nord-oest (corrents E i F), a unes distànciesm entre 200.000 i 300.000 anys llum del centre d’Andròmeda.

raja_fig2_crop.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Els rastrejadors de forats negres, aconsegueixen un nou rècord de distància.

Utilitzant el telescopi Very Large Telescope (VLT) de l’ESO, uns astrònoms han detectat en una galàxia, el forat negre de massa estel·lar més allunyat observat fins ara. Amb una massa de quinze vegades la del Sol, és el segon forat negre de massa estel·lar més massiu que s’ha observat fins l’actualitat.

Els forats negres de massa estel·lar observats en la Via làctia, disposen de masses fins a 10 vegades la del Sol, tot i que podem  pensar que representen objectes menors, si els comparem amb els últims descobriments de forsts negres amb masses de fins a 15 vegades la del Sol. Fins ara s’han observat només tres objectes d’aquestes característiques.

El forat negre que s’ha descobert recentment està situat en la galàxia espiral NGC 300, situada a uns sis milions d’anys llum de nosaltres. “Es el forat negre de massa estel·lar més allunyat que s’ha pogut pesar, i és el primer que hem observat fora del nostre veïnatge galàctic, el Grup Local”, comenta en Paul Crowther, professor d’Astrofísica de la Universitat de Sheffield, i responsable d’aquesta recerca. La curiosa companya d’aquest forat negre, és una estrella Wolf-Rayet, la qual disposa d’una massa equivalent a vint vegades la del Sol. Les estrelles Wolf-Rayet estan al final de les seves vides i expulsen la major part de les seves capes al seu voltant abans d’explotar com una supernova, amb uns nuclis implosionant per tal de formar forats negres.

L’any 2007, un instrument de raigs X a bor de l’observatori Swift de la NASA, va observar al voltant de la font més brillant de raigs X de NGC 300, descoberta anteriorment per l’observatori de raigs X, XMM-Newton de l’Agencia Espacial Europea. “Van registrar emissions pèriòdiques de raigs X extremadament intenses, una proba que el forat negre podria estar dins d’aquella regió”, comenta l’Stefania Carpano, membre del mateix grup de l’ESA.

eso1004a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El pas de Tethys.

Com a conseqüència d’una perspectiva visual de la sonda Cassini de la NASA, podem observar el pas del satèl·lit Dione, per davant de Tethys en un esdeveniment mutu entre aquests satèl·lits del planeta Saturn.

Cadascuna de les tres imatges, es van prendre amb una diferència d’un minut. Amb l’observació d’aquesta seqüència, els científics poden comprovar amb més precisió les òrbites de les llunes de Saturn.

La regió il·luminada que observem de Dione, està en el costat oposat de Saturn, aquest satèl·lit té 1.123 quilòmetres de diàmetre, alhora que també observem l’hemisferi il·luminat de Tethys amb unes dimensions de 1.062 quilòmetres, que també l’hi dona l’esquena a Saturn. El cràter Odysseus és el més gran de Tethys. Aquest satèl·lit estava situat a 2,6 milions de quilòmetres, i Dione a 2,2 milions de quilòmetres de la sonda, en el moment de fer les fotografies.

Les imatges és varen prendre en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini el passat dia 28 de novembre de 2009. La resolució de les imatges és de 13 quilòmetres per píxel a Dione, i 16 quilòmetres per píxel per Tethys. Aquestes imatges tenen el contrast realçat 1,5 vegades, per augmentar la visibilitat del relleu de la seva superfície.

pia125341.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La MSU ajuda a descobrir noves estrelles en formació.

“Boig” i “fred”, són dues paraules que en Megan Donahue, astrònom de la Universitat de Michigan (MSU) ha utilitzat per descriure les dues brillants “cues” de gas, una d’elles més llarga, on és creu que actual,ment s’estan formant estrelles.

Donahue forma part d’un equip internacional d’astrònoms que ha observat aquestes llargues cues de gas, a través de l’Observatori de Raigs X Chandra, i que els resultats d’aquesta recerca han publicat a la revista Astrophysical Journal.

“La doble cua és molt recent (això la fa molt interessant), i alhora molt difícil d’explicar”, comenta en Donahue, que és professor del Departament d’Astronomia i Física de MSU. “Podrien ser dues fonts diferents de gas, o algun tipus de camp magnètic. Encara no ho sabem”.

El que és molt interessant d’aquesta cua, és la seva enorme llargada, més de 200.000 anys llum, i que s’allunya de la seva galàxia. En aquestes regions és formen normalment les estrelles, però dins de la mateixa galàxia.

“Aquest és un sistema realment boig, perquè veiem una formació estel·lar fora de la mateixa galàxia”, comenta en Donahue. “La formació estel·lar, succeeix normalment en els discs de les galàxies. Això que observem és una cosa inesperada”.

Aquesta cua de gas, va ser observada fa tres anys per uns astrònoms utilitzant diferents telescopis, com el Chandra i el SOuthern Astrophysical Research situat a Xile, i que MSU col·labora en la seva gestió. Les noves observacions ens mostren una segona cua, en la galàxia propera ESO 137-002, la qual també disposa d’una cua calenta que emet en raigs X.

Roman en un misteri, la posició d’aquestes noves estrelles. Els astrònoms teoritzen sobre l’origen d’aquestes cues de gas, les quals podrien haver “estirat” els materials necessaris per aquesta fabricació estel·lar, ocasionant el que s’anomena “estrelles orfes”.

eso137_w11.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El futur Telescopi Europeu Extremadament Gran.

En aquesta imatge virtual, podem observar el concepte arquitectònic del European Extremely Large Telescope (E-ELT) planejat per l’ESO, el qual serà el telescopi òptic més gran del món observant el firmament. Aquest gran telescopi, està programat per començar a treballar l’any 2018, el E-ELT intentarà desxifrar els grans misteris científics dels nostres temps. L’objectiu principal serà trobar planetes sembñants a la Terra en regions d’habitabilitat, al voltant d’altres estrelles, on podria existir la vida, aquest és un dels Sants Grials de l’astronomia observacional moderna. El E-ELT també contribuirà d’una manera fonamental a la cosmologia, al mesurar les propietats de les primeres estrelles i galàxies, i alhora investigar la naturalesa de la matèria i energia fosca.

A més d’això, els astrònoms estan aspectants davant del inesperat: noves preguntes que segurament aniran sorgint a partir dels grans descobriments del E-ELT. Amb un mirall principal increïble de 42 metres de diàmetre, el E-ELT podrà recolectar 25 vegades més llum que els telescopis de 8,2 metres de diàmetre de l’observatori Very large Telescope de l’ESO situats a Xile, i que actualment és el de major capacitat òptica en termes d’observació astronòmica.

 eelt_night5krerender_potw.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Nous cràters a Mart.

Encara que la majoria de cràters que ens mostra la HiRISE són generalment antics, els impactes en la superfície de Mart, formen part d’un procés de evolució continua.

Mentre que els cràters molt grans són normalment rars, els més petits amb diàmetres de tant sols alguns metres, és formen a una escala de temps suficientment ràpid, com per poder-los detectar les missions que investigan el planeta Mart. Dades de la Mars Orbiter Camera (MOC) una missió acabada, la Mars Global Surveyor (CTX), o la Mars Reconnaissance Orbiter (MRO), que amb les seves càmeres HiRISE, han pogut enregistrar la superfície de Mart en els últims anys, i que al llarg dels últims mesos han pogut comparar les imatges per tal de determinar la presència de nous cràters.

La majoria dels nous cràters identificats per la CTX i la HiRISE s’han localitzat en les regions més polsegoses de Mart, on els nous impactes fan remoure la pols de la seva superfície, mostrant-nos les roques més fosques situades per sota. Aquesta diferència de color fa més fàcil reconèixer els nous cràters. Altres regions menys polsegoses de Mart, deuen estar igualment bombardejades per els meteorits, però l’estructura de la seva superfície fa que sigui més difícil observar-los.

Molts d’aquests nous impactes formen part d’un agrupament de cràters (com els que veiem en aquesta imatge). Aquesta regió de la superfície de Mart, té unes dimensions aproximades de 350 metres d’amplada, on podem observar que el cràter més gran té unes 5 metres de diàmetre. Aquestes agrupacions de cràters, són el resultat probable del trencament del objecte abans d’arribar a la seva superfície.

La fotografia es va prendre amb la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 28 de setembre de 2008. La imatge té una resolució de 25 centímetres per píxel.

psp_010200_18052.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observant la nebulosa de la Pota de Gat.

ESO acabada de donar a conèixer una impressionant imatge d’un gran núvol còsmic, anomenat nebulosa de la Pota de Gat, o NGC 6334. Aquest complex núvol de gas i pols, és el lloc de naixement de nombroses estrelles massives, i que és troba en el cor de la nostra galàxia, la Via Làctia, que alhora està intensament enfosquida per altres núvols de pols situats al seu davant.

Pocs objectes del cel han estatn anomenats tant correctament com la nebulosa de la Pota de Gat, un brillant núvol de gas, que sembla una gegantina petjada d’un gas còsmic recorrent l’univers. L’astrònom britànic John Herchel, va ser el primer en observar a NGC 6334 l’any 1837, durant la seva estada a Sud-àfrica. Tot i que ell va utilitzar llavors un dels millors telescopis del món, Herchel tant sols va observar la regió més brillant de la nebulosa, i que nosaltres observem a l’esquerra.

NGC 6334 està situada a uns 5.500 anys llum de nosaltres en direcció a la constel·lació de Scorpius (l’Escorpí), la qual cobreix una regió en el cel equivalent a la Lluna plena. El núvol de gas té unes dimensions d’uns 50 anys llum, el qual sens mostra en color roig, degut que la llum blava i verda és dispersa i s’absorbeix eficientment pel material que existeix entre la nebulosa i la Terra. La llum vermella prové del gas d’hidrogen incandescent, residual i l’intens resplendor de les joves i calentes estrelles.

eso1003a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

La misteriosa observació d’un cometa o un asteroide.

Alguna cosa molt curiosa estar passant a uns 400 milions de quilòmetres de nosaltres, dins del cinturó d’asteroides.

Els astrònoms creuen que estan presenciant una col·lisió mai observada fins ara, entre dos asteroides.

El trencaclosques esta centrat en un objecte que s’ha descobert recentment, que sembla més un cometa, però que esta situat entre els asteroides.

Aquest objecte va ser descobert el passat dia 6 de gener de 2010, pel Lincoln Near-Earth Asteroid Research (LINEAR), en una recerca habitual del cel. Aquest objecte sembla tenir una òrbita dins del cinturó d’asteroides, un lloc on no viuen normalment els cometes.

Quina és la estructura del objecte ?. L’arribada dels cometes a òrbites el·líptiques que s’acosten al Sol, provoquen llargues cues de pols i gas, com a conseqüència de la sublimació del gel i pols del seu nucli. Mentre que els asteroides, són objectes situats en òrbites més circulars i que normalment no disposen de materials tant volàtils com els cometes.

En Jim Scotti, un veterà observador de cometes, comenta que en altres ocasions ja s’han observat aquests híbrids cometa/asteroide.

Però el que fa emocionant aquesta observació als astrònoms, és ser la primera observació probable d’una col·lisió de dos objectes a altíssima velocitat. Aquestes col·lisions segurament hauran estat presents antigament, cosa que hauria augmentat la quantitat de runa, però ara els astrònoms poden observar una d’aquestes col·lisions.

6a00d8341bf67c53ef0120a7e82.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

2 comentaris

Pàgina Següent »