Arxiu per Desembre, 2009

Tipus diferents de supernoves.

Aquests dos romanents de supernova formen part d’un estudi de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, que ens mostren que les estructres dels romanents estan connectades a les explosions de les estrelles progenitores. En aquest estudi, un equip d’investigadors han examinat 17 formes de romanents de supernoves, situades tant en la nostra Via Làctia com en una de les nostres galàxies veïnes, el Gran Núvol de Magallanes.

Els resultats motren que en una categoria de supernoves, conegudes com “tipus Ia”, generen un romanent molt simètric i circular. Es creu que aquest tipus de supernoves estan provocades per explosions termonuclears d’una nana blanca, i són utilitzades normalment pels astrònoms com a “candeles estàndards” per mesurar les distàncies còsmiques. La imatge de la dreta, correspon a l’anomenada supernova de Kepler, que és representativa d’aquest tipus de supernoves.

D’altra banda, els romanents lligats a les famílies d’explosions per “enfondrament del nucli”, són clarament més asimètriques, tal com podem observar en el romanent anomenat G292.0+1.8 situada a l’esquerra.

L’equip de recerca a mesurat l’asimetria de les dues supernoves: com esfèriques o el·líptiques. En el cas de G292, la asimetria és subtil, però podem observar les estructures allargades i brillants (en color blanc).

Dels 17 romanents de supernoves estudats, deu se’n classificat dins de la varietat d’enfondrament del nucli, mentre que set en la categoria del tipus Ia.

typingsnrs.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Hubble detecta l’objecte més petit observat fins ara en el Cinturó de Kuiper.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ha descobert l’objecte més petit observat fins ara en llum visible en el Cinturó de Kuiper, un gegantí anell de runa glacial que envolta al sistema solar, més enllà de l’òrbita de Neptú.

Localitzar aquest objecte ha estat com trobar una agulla en un paller, ja que té unes dimensions d’uns 975 metres, i s’ha observat a uns 6.800 milions de quilòmetres. Els Objectes del Cinturó de Kuiper (KBO) observats fins ara, tenien unes dimensions de 50 quilòmetres aproximadament, és a dir unes 50 vegades més gran del que s’ha descobert recentment.

Aquesta és la primera evidència observacional, que és reconeix una població de cossos amb unes dimensions semblants als cometes dins del Cinturó de Kuiper, i que s’hauran produït com a conseqüència de col·lisions. El Cinturó de Kuiper és una regió que ha evolucionat degut a les col·lisions, i que amb un contingut glacial té una antiguitat de 4.500 milions d’anys.

L’objecte detectat pel Hubble, s’ha observat amb una magnitud de 35, és a dir unes 100 vegades més dèbil del que pot observar aquest telescopi.

Així doncs, com és possible que el telescopi espacial, hagi observat un cos tant petit ?.

En l’última edició de la revista Nature del dia 17 de desembre, Hike Schlichting del Institute of Technology de Califòrnia a Pasadena, i els seus col·laboradors informen que han detectat traces d’aquest erràtic objecte, sense observar-lo directament.

El Hubble disposa de tres instruments òptics anomenats Fine Guidance Sensors (FGS). Els FGSs proporcionen una informació de gran precisió als sistemes de control de navegació espacial, observant a les estrelles de referència. Els sensors exploren la natura d’ones semblants, per fer els càlculs precisos i localitzar les estrelles.

Schlichting i els seus col·laboradors han determinat que els instruments del FGS disposen d’una excel·lent qualitat per observar el pas d’un objecte tant petit pel davant d’una estrella. Això provocaria una breu marca d’ocultació i difracció en les dades del FGS, la llum de l’estrella guia de fons disminuiria al voltant d’un KBO situat en un primer pla.

hs-2009-33-b-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El reflex d’un llac de Tità.

Aquesta imatge ens mostra el primer reflex de la llum solar, una brillantor de la superfície d’un llac de Tità, una lluna del planeta Saturn. Aquest tipus de centellejar, com si fos un mirall situat en la seva superfície s’anomena reflexió especular. El reflex va ser detectat per l’espectròmetre visual i infraroig (VIMS) situat a bord de la sonda Cassini el passat dia 8 de juliol de 2009. Confirmant d’aquesta manera la presència d’un líquid a l’hemisferi nord d’aquesta lluna, on els llacs són més nombrosos i grans que a l’hemisferi sud. Els científics han utilitzat el VIMS per confirmar la presència d’un líquid a Ontario Lacus, el llac més gran de l’hemisferi sud.

L’hemisferi nord s’enfosqueix durant gairebé 15 anys, tot i que ara el Sol comença a enlluernar aquesta regió, quant retorna a l’equinocci de primavera, succeït el passat mes d’agost de 2009. El VIMS va detectar el brillant centellejar, a través de la boriosa atmosfera de Tità, que absorbeix moltes longituds d’ona de llum, inclonent-hi la majoria de l’espectre visible. Però l’instrument VIMS va permetre als científics observar en radiació infraroja i penetrar a través d’aquesta atmosfera. Aquesta imatge és va observar a través de la longitud d’ona de 5 microns.

Comparant aquesta imatge amb l’obtinguda amb senyals de radar i imatges d’infraroig proper, els anys 2006 i 2008, han permès relacionar aquest reflex amb la costa sud del llac de Tita anomenat Kraken Mare, que disposa d’una extensió aproximada de 400.000 quilòmetres quadrats. La posició d’aquest reflex està situat a 71 graus de latitud nord, i 337 graus de longitud oest.

pia12481.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El Suzaku observa un disc amagat d’un forat negre.

Uns estudis d’un sistema binari amb un forat negre, situats a l’interior d’una galàxia molt activa, ens mostren els raigs de partícules que donaran molta informació als científics perqué entenguin millor les característiques d’aquests sistemes que expulsen ràpidament les partícules en forma de jet.

Els sistemes binaris, on una estrella normal s’ajunta amb un forat negre, pot produir uns grans canvis en l’emissió de raigs X, i grans jets de gas a velocitats que arriben a una tercera part de la velocitat de la llum. El que provoca aquesta activitat, és el gas que “estirat” de l’estrella normal, gira en espiral cap el forat negre i s’acumula en el dens disc d’acreció.

“Quan està fluint molt de gas, els densos discs arriben gairebé al mateix forat negre”, comenta en John Tomsick, membre de la Univesitat de Berkeley a Califòrnia. “Però quan el flux és redueix, la teoria pronostica que el gas situat a prop del forat negre, s’escalfa ocasionant l’evaporació de la regió més interior”. Fins ara mai, s’havia observat una prova tant inequívoca d’aquesta transformació.

Per torbar aquest efecte, l’equip internacional dirigit per Tomsick, va observar l’objecte anomenat GX 339-4, un sistema binari poc massiu i de producció de raigs X, situat a uns 26.000 anys llum de nosaltres, en la constel·lació de l’Ara.

En aquest sistema, una estrella gira un cop cada 1,7 dies entorn a un forat negre d’una massa equivalent a 10 masses solars. Fins ara s’han observat quatre esclats, durant els últims set anys. GX 339-4 és sens dubte un dels sistemes binaris més dinàmics del cel.

El mes de setembre de 2008, dinou mesos després de lúltim esclat, es va observar a GX 339-4 utilitzant l’observatori de raigs X Suzaku, que orbita a la Terra amb una missió conjunta de l’Agencia Aerospacial del Japó i la NASA. Alhora que també va estar observat per la sonda de la NASA Rossi raigs X Timing Explorer.

Els instruments d’aquest satèl·lits van indicar que el sistema era molt dèbil però molt actiu, observant que els forats negres produeixen i estabilitzen aquests jets. Les dades proporcionades pel Telescope Compact Array d’Austràlia, confirmen que els jets que surten de GX 339-4 estan alimentats tal com han observat els dos satèl·lits.

411102main_gx339-full.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Bonics naixements en la Nebulosa d’Orió.

Aquesta col·leció de 30 imatges, ens mostren sistemes planetaris embrionaris situats a l’interior de la Nebulosa d’Orió, les quals han estat enregistrades pel Telescopi Espacial Hubble, i que formen part d’una recollida de dades per tal de descobrir la formació planetària en estrelles. Ara amb aquesta nova mostra, podem observar que els discs protoplanetaris també s’observen al voltant de moltes joves estrelles. Només el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, disposa de l’alta resolució i sensibilitat, per tal de mostrar aquests discs circum-estel·lars en longituds d’ona visible.

Com una magnifica pintura d’aquarel·la, la Nebulosa d’Orió és un dels objectes més fotogènics de l’espai, i un dels favorits del Telescopi Espacial Hubble. Les estrelles acabades de néixer, emergeixen de la barreja de la nebulosa de gas i pols, mostrant-nos els seus discs protoplanetaris, on les estrelles es troben situades en el seu centre, alhora que neteixen els romanents de pols i gas, generant unes regions buides que amb aquest material finalment s’agrupara per formar nous planetes. Es creu que aquestes regions, corresponen a joves sistemes planetaris en formació.

Aquesta recerca, forma part d’un projecte que utilitza l’Advanced Camera for Surveys (ACS), en la qual els investigadors ja han descobert 42 sistemes protoplanetaris.

Visible a ull nu, la Nebulosa d’Orió ha havia estat observada des de temps antics, però la primera descripció va ser a començaments del segle 17, per part de l’astrònom francès Nicolas-Claude Fabri de Peiresc. La nebulosa està situada a uns 1.500 anys llum de nosaltres, i és coneguda també com a Messier-42, sent la regió de formació estel·lar massiva més propera a la Terra.

heic0917a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les dues llunes de Mart observades alhora.

Phobos és la lluna més gran i propera al planeta vermell, i que gira en tant sols 7 hores i 39 minuts. Viatja evidentment molt més ràpida que la Lluna entorn a la Terra. La sonda de l’ESA Mars Express, és trobava a una distància de 11.800 quilòmetres quan va capturar aquestes imatges. Deimos estava a una distància de 26.200 quilòmetres.

Observar les dues llunes del planeta Mart en el mateix moment, no es un fenomen normal, i en aquesta ocasió va succeir que els dos satèl·lits es trobaven al davant de la càmera de la sonda. Aquesta circumstància va succeir el passat dia 5 de novembre de 2009.

En aquesta imatge podem observar les possicions que calen per que les òrbites el·líptiques d’aquestes llunes i de la mateixa sonda, coincideixin amb el moment precís del pas de la sonda Mars Express. Les resolucions de les imatges varien dels 110 metres per píxel per Phobos, als 240 metres per píxel per Deimos.

En aquesta imatge, observem els dos satèl·lits a l’esquerra en una imatge sense processar, i a la dreta ja amb la imatge processada amb més definició.

455-20091201-images_of_both.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Fermi observa unes grans explosions en un blazar.

Una galàxia situada a milers de milions d’anys llum de nosaltres, està cridant l’atenció del Telescopi Espacial de raigs Gamma Fermi, així com de molts astrònoms de tot el món. Gràcies a un seguit d’explosions que varen començar el passat dia 15 de setembre, aquesta galàxia és la font més brillant del cel en radiació gamma, més de 10 vegades l’emissió més intensa observada fins ara.

Els astrònoms han identificat l’objecte amb el nom 3C 454.3 una galàxia activa situada a uns 7.200 milions d’anys llum situada dins de la constel·lació de Pegasus. Fins i tot, dins del tipus de galàxies actives, aquesta és excepcional.

“Estem observant la producció en forma de jet, de partícules alimentades per un forat negre supermassiu situat dins de la galàxia”, comenta en Gino Tosti, membre de l’Institut Nacional de Física nuclear de Perugia a Itàlia. “Algun tipus de modificacions en aquests jets (què no sabem com és produeixen), són els responsables d’aquestes explosions”.

Els blazars, com moltes galàxies actives emeten en direccions oposades les partícules que viatge a velocitats properes a la llum, i que cauen en totes direccions a l’interior del forat negre supermassiu. El que pot fer tant brillant a un blazar en radiació gamma, és la seva orientació; un d’aquests jets pot estar dirigit directament en la nostra línia de visió.

Durant molt de temps, la font més persisten i brillant del cel en radiació gamma ha estat el púlsar de la Vela, situat a una distància de 1.000 milions d’anys llum, pràcticament al “nostre costat”.

“3C 454.3 tot i estar molt més allunyat que el púlsar de la Vela, és molt més brillant”, comenta la Lise Escande, membre del Centre d’Estudis Nuclears de Gradiganan, a prop de Burdeos a França. “Això que observem representa una font d’energia increïble, que no pot manternir-se durant molt de temps”.

Segons Massimo Villalta, membre de l’Observatori de Torí a Itàlia, 3C 454.3 també està brillant intensament a més de les longituds d’ona visible en les de ràdio. “En llum vermella , el blazar té una brillantor dues vegades i mitja més alta (magnitud 13,7), alhora que també és molt brillant en les altes radiofreqüències”.

410443main_all-sky_comparis.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Variacions en la brillantor d’estrelles semblants al Sol: el misteri augmenta.

Un exhaustiu estudi fet amb el Very Large Telescope de l’ESO manté l’antic misteri relatiu a l’estiu de les estrelles del tipus solar. Segueix sense explicacions les inusuals variacions de brillantor que succeeixen anualment  al voltant d’un terç de les estrelles semblants al Sol, quan aquestes arriben al final de les seves vides. Durant les últimes dècades els astrònoms han generat multitud d’explicacions, tot i que recents i meticulòses observacions les contradiuen augmentant encra més aquest misteri.

“Els astrònoms estan en la foscor, i per una vegada no ho celebrem”, comenta la Christine Nicholls, membre de l’Observatori Mount Stromio d’Austràlia, autora d’un artícle que informa sobre aquest estudi. “Hem obtingut el conjunt més exhaustiu d’observacions que existeix fins ara per aquest tipus d’estrelles, semblants al Sol i que clarament ens indiquen que totes les explicacions no han encertat sobre les possibles explicacions sobre inusual comportament”.

El misteri que s’ha investigat per l’equip data dels anys 30, i afecta a un terç de les estrelles del tipus solar de la nostra Via Làctia, i també d’altres galàxies. Al final de les seves vides, totes les estrelles amb masses similars al Sol es tornen vermelles, fredes i enormement grans, just abans de tornar-se nanes blanques. També conegudes com a gegants vermelles, aquestes velles estrelles mostren fortes i periòdiques variacions en la seva lluminositat amb períodes de fins a un parell d’anys”.

“Es creu que aquestes variacions són causades per els que anomenem “pulsacions estel·lars”, comenta Nicholls. “Parlant d’una forma adequada, l’estrella gegant s’infla i s’encongeix fent-la cada vegada més brillant i fosca d’acord amb uns patrons regulars. De totes maneres, un terç d’aquestes mostren una inexplicable variació periòdica addicional, en escales de temps més llargues: de fins i tot cinc anys”.

Per descobrir l’origen d’aquesta característica secundària, els astrònoms varen observar 58 estrelles del nostre veí galàctic, el Gran Núvol de Magallanes, durant dos anys i mig. Varen obtenir espectres utilitzant l’espectrógraf d’alta resolució FLAMES/GIRAFFE en el Very Large Telescope de l’ESO i combinaren les imatges d’altres telescopis aconseguint una impresionant colecció de propietats d’aquestes estrelles variables.

phot-48a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una col·lisió de galàxies que connecta un forat negre.

Aquesta és una imatge composta de dades de tres telescopis diferents, i que ens mostra una col·lisió entre dues galàxies: NGC 6872 i IC 4970. Les dades de raig X, provenen de l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, i les podem observar en color propra, mentre que les dades infraroges provenen del Telescopi Espacial Spitzer en color vermell. Les dades òptiques han estat capturades pel Very Large Telescope (VLT) de l’ESO i estan acolorides en tons vermells, verds i blaus.

Els astrònoms pensen que els forats negres supermassius existeixen en els centres de la majoria de les galàxies. Les galàxies i els forats negres, no tant sols semblen que coexisteixin, si no que a més en aquestes galàxies semblen estar connectats aparentment en una mateixa evolució.

Per eneendre millor aquesta relació simbiòtica, els científics s’han posat a desenvolupar models de forats negres en nuclis galàctics actius (anomenats AGN), per estudiar com poden afectar el seu entorn.

Les últimes dades del Chandra i l’Spitzer, s’han centrat a IC 4970, una petita galàxia situada en la part superior de la imatge, la qual conté un AGN, en forma d’un capoll amb una forta densitat de gas i pols. Per aquest motiu els telescopis que observen en llum visible, com el VLT, no han pogut observar aquesta regió. Els raigs X i la llum infraroja, poden sortir d’aquest vel i mostrar com és genera la matèria abans de caure dins del forat negre (observat com un brillant punt dins d’aquesta regió).

Malgrat que el gas obscureix la pols que hi ha al voltant d’IC 4970, les dades del Chandra suggereixen que hi ha prou gas calent com per provocar el creixement d’un AGN. Llavors d’on prové el subministrament del material pel mateix forat negre ?. La resposta, resideix en la mateixa companya, NGC 6872. Aquestes dues galàxies estan el procés de col·lisió, i l’atracció gravitatòria d’IC 4970, està estirant probablement material de NGC 6872 en forma de gas fred (observat pel l’Spitzer), proporcionant d’aquesta manera el combustible necessari per alimentar el gegantí forat negre.

ngc6872.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Mirant a dins i fora.

Obrint i descobrint aquesta imatge del SOHO (capturades al mateix moment) podem observar i comparar detalls de dues regions actives diferents, enregistrades també en diferents longituds d’ona. La fotografia ens mostra una imatge magnètica (blanc i negre) de la superfície del Sol, amb una imatge amb dades de llum ultraviolada (blau i blanc), que ens mostra la matèria que hi ha sobre de la superfície del Sol. La seqüència ens mostra tres estrats diferents. En la primera imatge, presa en longitud d’ona d’UV, podem observar dues regions actives (àrees més clares) situades a prop de la superfície del Sol, en la seva part superior dreta. Tot seguit sens mostra una imatge magnètica del Sol (un magnetograma), en la qual apareixen les mateixes regions actives en unes àrees en blanc i negre. Aquestes estructures representen les polaritats del nord i sud de la regió. Finalment una altre imatge d’UV en la regió més extrema, ens mostra les línies del camp magnètic que tracen les partícules carregades elèctricament per damunt de les regions actives.

Els científics estan utilitzant aquestes imatges i dades del SOHO i d’altres missions per conèixer en profunditat les estructures del Sol, que encara formen part d’un gran misteri.

layers.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »