WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 10:11:40' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Desembre, 2009

Resum 2009.

 

Acabem l’any 2009, amb un recull de les 364 noticies que hem publicat en la nostra Web, una per cada mes. Cal tenir present que aquest, és un recull molt personal i que per tant cadascú pot fer el seu propi triatge repassant l’index d’aquest any.

Voldriem agrai les més de 90.000 visites, i prop de 375.000 consultes a les noticies publicades, així com els comentaris que ens heu enviat.

Us dessitgem un any 2010 amb Pau i Salut.

Gener- Primeres estrelles “formades per matèria fosca”.

Febrer- El COROT detecta l’exoplaneta més petit observat fins ara.

Març- Quàdruple trànsit de llunes per davant de Saturn.

Abril- Primeres imatges del Kepler.

Maig- Es refina la constant de Hubble per tal de mesurar l’Energia Fosca.

Juny- Una peculiar supernova, que podria formar una nova classificació d’aquests objectes.

Juliol- Primeres imatges de la LRO.

Agost- Observat un interessant sistema triple d’asteroides.

Setembre- Mesurament precisos ajuden a la Física Gravitacional.

Octubre- Les mostres de l’impacte del Centaurus a la Lluna.

Novembre- Observant l’esquelet còsmic.

Desembre- El Fermi observa unes grans explosions en un blazar.

bon-any-2010.jpg

1 comentari

Primera visió directa d’un jove sistema binari

Un equip d’astrònoms de l’Observatori Astronòmic Nacional del Japó. i d’altres universitats han captat la primera imatge directa d’un jove sistema binari. Per aquesta fita han utilitzat el Coronagraphic Imager amb el Sistema d’Òptica Adaptativa (CIAO), muntat en el Telescopi Subaru. D’aquesta manera han observat la jove estrella binària SR24 situada en la constel·lació d’Ophiuchus, a una distància de 520 anys llum de nosaltres. Aquestes dades proporcionen una sòlida base per provar i refinar els models teòrics de formació estel·lar i dels planetes en els sistemes binaris.

La nostra comprensió de la formació i evolució d’estrelles i planetes ha avançat substancialment en les dues últimes dècades. Aquestes investigacions indiquen que les joves estrelles, estan envoltades sovint per disc de gas (disc protoplanetaris), dels quals es formen els planetes, els radis d’aquets disc poden estendre’s fins alguns centenars de vegades més lluny que la distància entre el Sol i la Terra. Els cientifics han estudiat l’estructura d’aquests disc protoplantaris en diverses longituds d’ona electromanètica, fent que el nostre coneixement sobre la formació estel·lar hagi augmentat considerablement.

No obstant, la majoria d’estrelles es formen en sistemes binaris o múltiples (més de dues estrelles), i moltes preguntes sobre la mateixa formació queden per respondre.

En un sistema binari, dues estrelles orbiten al voltant d’un centre comú de masses. L’estrellés massiva és considera com la principal, mentre que la de massa menor, s’anomena secundària. Un disc de gas i pols envolta a l’estrella principal (disc circumprimari); altre disc envolta a l’estrella secundaria (disc circumsecundari). Un tercer disc (disc circumbinari), pot envoltar a l’estrella principal i la secundaria, i que podria estar alimentant per un corrent de gas als dos discs estel·lars.

Els braços espirals de gas i pols, és poden estendre des de les estrelles per alimentar-lo amb el material del disc circumbinari, cotribuint així al desenvolupament dels disc circumestel·lars. Fins ara aquests disc situats en sistemes binaris o múltiples, havien estat amagats a la visió directa.

fig1e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

No hi ha comentaris

Una agrupació d’observatoris a La Silla.

Aquesta imatge de l’Observatori de La Silla de l’ESO, ens mostra l’esplendor del cel nocturn. Alhora que ens mostra algunes de les cúpules dels telescopis situats en aquella instal·lació. La Via Làctia sens presenta com una brillant franja, que s’inclina cap a l’esquerra, i que el en seu origen en el centre de la imatge podem observar el telescopi danès de 1,54 metres de diàmetre. Els objectes de color blavosos, situats per sobre de les cúpules són dues galàxies que formen part del veïnat de la Via Làctia: el Gran i el Petit Núvol de Magallanes.

En aquesta col·leciió de cúpules dels telescopis de La Silla, també hi ha el telescopi de 3,26 metres que acull l’instrument HARPS (High Accuracy Radial velocity Planet Searcher), el buscador més important d’exoplanetes del món, així com també el New Technology Telescope de 3,26 metres de diàmetre, que va ser el precursor de noves tecnologies que s’apliquen avui dia a tots els grans telescopis; va ser el primer telescopi en disposar d’un mirall principal activitat per ordinador (òptica adaptativa), una tecnologia desenvolupada per l’ESO, i que ara és aplicada a tots els grans telescopis del món. La Silla és una de les intal·lacions terrestres científicament més desenvolupades, ja que disposa del Very Large Telescope (VLT) situat en el desert d’Atacama a Xile.

la-silla-domes-beletsky-pot.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les partícules de la Heliosfera.

El vehicle espacial Cassini de la NASA ha generat aquesta imatge, en la qual podem observar la bombolla que hi ha al voltant del nostre Sistema Solar, on observem les emissions de partícules conegudes com àtoms neutres energètics. Aquestes partícules arriben fins al límit de la heliosfera, la regió d’influència del nostre Sol, on arriba el flux del vent solar, que interacciona amb el medi interestel·lar.

El vent solar, que no està mostrat en la imatge, és una corrent constant de partícules emeses des del Sol. El medi interestel·lar és el material que existeix entre les estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Les dades han estat capturades pel Ion and Neutral Camera, i el Magnetospheric Imaging Instrument a bord de la Cassini, i recollides entre l’any 2003 i l’estiu del 2009.

Aquesta imatge ens mostra les partícules d’alta energia en la gamma de 6 quilo-electrovolts, que ens mostra en color vermell i que indica les regions més calentes, i de més alta pressió, mentre que en color porpra ens mostra les de baixa pressió. El mapa ha estat generat en coordenades galàctiques, les qual posa en el centre el nostre Sol, i alinea la nostra galàxia a l’equador del mateix mapa.

Podem observar la direcció del flux de plasma interestel·lar, o matèria calenta alhora que ionitzada. Els senyals V1 i V2, indiquen les localitzacions dels Voyager 1 i 2, uns vehicles espacials de la NASA. “ISMF” indica la direcció aproximada del Camp Magnètic Interestel·lar, que envolta tot el Sistema Solar i que rep el nom de heliosfera. En algunes regions és mostra en color gris, degut a una informació imcompleta per les interferències del Sol i del planeta Saturn.

pia12374.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Vampirs i col·lisions que rejoveneixen a les estrelles.

utilitzant el telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA, uns astrònoms han descobert un tipus d’estrelles “rejovenides”, situades en el cúmul globular M-30. Aquest nou estudi ens mostra que les col·lisions estel·lars, ajuden a generar un cert vampirisme entre les mateixes estrelles. Els científics també han descobert l’evidència d’un desplaçament cap el color blau durant les fases crítiques de l’esdeveniment crític, conegut com “esfondrament del nucli”, que va succeir en el cúmul M-30 fa milers de milions d’anys.

Les estrelles del cúmul globular són generalment molt velles, amb unes edats que oscil·len entre els 12 i 13 mil milions d’anys. Encara que, una petita part d’aquestes poblacions semblen ser més joves, i haver-se quedat a mig camí entre les gegants vermelles, i aquestes estrelles que s’han anomenat “ressagades blaves”.

L’equip de recerca del Hubble ha estudiat el contingut d’estrelles ressagades blaves dins de M-30, que és va formar fa uns 13.000 milions d’anys, i que va ser descobert per l’astrònom Charles Messier l’any 1764. Aquest cúmul està situat a uns 28.000 anys llum de nosaltres. Aquest eixam d’estrelles conté alguns centenars de milers d’estrelles, dins d’una regió equivalent a 90 anys llum de grandària.

Tot i que aquestes estrelles blavoses s’han observat des dels anys 1950, el seu procés de formació és encara un trecaclosques sense resoldre a l’astrofísica. “Seria com observar alguns nens jugant, a dins d’una residència de gent gran. Ens preguntaríem que hi fant allà”, comenta en Francesco Ferraro, membre de la Universitat de Bologna a Itàlia, i responsable d’aquest estudi que sortirà publicat aquesta setmana, a la revista nature.

Els invesitgadors han estat estudiant aquestes estrelles ressagades blaves, i determinant exactament la seva edat. Es creia que podien haver sorgit d’un sistema binari tancat. En aquest sistema l’estrella menys massiva actuaria com de “vampir”, recollint hidrogen fresc de la seva companya més massiva. Aquest subministrament de nou combustible, podria permetre a l’estrella més petita augmentar la seva temperatura, tornant-se de color blau i més calenta, comportant-se d’aquesta manera com una estrella en una fase anterior a la seva evolució normal.

heic0918a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els telescopis Keck observen una escola bressol de planetes.

Uns astrònoms utilitzant els telescopis W.M. Keck han observat un jove i llunyà sistema planetari, amb mons molts similars a Júpiter, Venus o fins i tot la Terra, una observació sens dubte sense precedents.

“Degut que el gas, la pols o la runa que orbiten en estrelles joves, proporcionen la matèria necessària per construir els planetes; investigant aquestes regions interiors d’aquestes estrelles, podem descobrir planetes semblants a la Terra”, comenta l’astrònom Sam Ragland, membre de l’Observatori Keck. Ell i els seus col·laboradors, han mesurat les propietats d’un jove sistema planetari amb objectes molt més propers que la distància entre el planeta Venus al Sol.

Els investigadors han utilitzat el interferòmetre Keck, que combina la potència dels dos telescopis de 10 metres de diàmetre, com un telescopi que tingués 85 metres de diàmetre.

“Cap instrument en el món, apart de l’interferòmetre Keck, ens dona aquest tipus de mesures”, comenta en Wesley Traub, membre del Caltech Jet Propulsion Laboratory.

Aquesta “lent zoom”, ha permès als científics investigar a MWC 419, una estrella blava del tipus B, que disposa d’algunes masses solars, i que és troba dins de la constel·lació de Cassiopeia a 2.100 anys llum de distància. Amb una edat de menys de 10 milions d’anys, MWC 419 és una estrella que és podria trobar en una escola bressol.

Amb aquest interferòmetre, la zona d’habitabilitat s’ha pogut observar en detall, i mesurar les temperatures del disc on és formen els planetes a una distància de 80 milions de quilòmetres.

planetsys_small.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La brillantor que fa caure la foscor.

L’espectacular diferència entre la foscor i la llum, dona un esplendor especial a aquesta imatge del planeta Saturn, els seus anells, i les llunes Dione i Enceladus, capturada per la sonda Cassini.

Les latituds del nord i sud de Saturn, sens mostren fosques a causa dels filtres utilitzats per les càmeres. En aquesta imatge és va utilitzar un filtre especial sensible a l’absorció de certes longituds d’ona que corresponen al metà, un hidrocarbur de l’atmosfera de Saturn.

La part superior d’aquests núvols en les latituds nord i sud, tenen unes profunditats més grans que els que estan situats a l’equador, i per aquest motiu a sota és troba el metà. De manera que la seva llum viatja al llarg d’un camí més profund, al contrari que la llum que pot quedar en part reflectida en les parts superiors dels núvols de les regions equatorials, i que observen en més brillantor les càmeres de la sonda. La llum de longituds d’ona del infraroig proper, passen a través del metà que absorbeix la llum de les latituds nord i sud, i que per aquest motiu són més fosques.

Dione és el satèl·lit que podem observar a l’esquerra de la imatge, el qual té unes dimensions de 1.123 quilìometres. Enceladus és visible a la dreta amb una grandària de 504 quilòmetres.

La imatge va ser capturada amb la càmera de gran camp de la sonda Cassini el passat dia 21 d’octubre de 2009, utilitzant un filtre espectral sensible a longituds d’ona del infraroig proper centrat a 890 nanòmetres. La fotografia és va prendre des d’una distància de 2,5 milions de quilòmetres del planeta, amb una resolució de 143 quilòmetres per píxel.

pia11649.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant dins de la nebulosa de l’Àliga.

El telescopi espacial Herchel ens mostra una regió de naixements estel·lars. Es creu que en aquesta regió s’amunteguen unes 700 noves estrelles, dins dels filaments de pols que s’estenen a través d’aquesta imatge.

Aquesta imatge ens mostra un núvol fosc situat a uns 1.000 anys llum de nosaltres i que està situat en la constel·lació de l’Àliga. La regió cobreix una àrea aproximada de 65 anys llum, i la podem observar gràcies a la visió infraroja d’aquest satèl·lit, que disposa d’una sensibilitat en llum infraroja superior a qualsevol altre telescopi situat a l’espai.

La iamtge va ser capturada el passat dia 24 d’octubre de 2009, amb dos instruments situats en el Herchel: el Photodetector Array Camera and Spectrometer (PACS) i el Spectral and Photometric Imaging Receiver (SPIRE). Les dues brillants regions que observem, són els llocs on acaben de néixer aquestes estrelles i això fa brillar el gas d’hidrogen que hi ha al seu voltant.

herschel_aquila_00_1930px_b.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El futur telescopi de l’ESO.

L’ESO està dissenyant actualment el European Extremely Large Telescope (E-ELT), que amb 42 metres de diàmetre, serà el telescopi més gran del món. Quan comenci les seves observacions durant l’any 2018, el E-ELT s’ocuparà dels majors desafiaments científics del nostre temps, i s’esprea que aconsegueixi notables descobriments, incloent-hi: el seguiment de planetes semblants a la Terra que estan orbitant en estrelles on les “zones d’habitabilitat”, podria permetre l’existència de la vida; aquest és sens dubte un dels “Sants Grials” de l’astronomia moderna. Podeu trobar més informació d’aquest telescopi en aquest PDF en angles.

El disseny del mateix mirall, ja és per si revolucionari, i és basa en un innovador esquema de cinc miralls que permetrà una qualitat excepcional. El mirall principal, estarà compost per gairebé 1.000 segments, cadascun de 1,45 metres de diàmetre i de tant sols 50 mm de gruix. El disseny òptic demandarà el suport d’un mirall secundari de 6 metres de diàmetre, tant gran com molts dels grans miralls primaris dels telescopis actuals.

Per compensar les turbulències atmosfèriques, i que per tant les fotografies estel·lars quedin nítides, el sistema incorporarà l’òptica adaptativa. Cadascun d’aquests miralls estarà agafat per més de 5.000 accionadors que podran distorsionar la seva forma mil vegades per segon.

El telescopi tindra diferents instruments científics. Serà possible passar d’un instrument a un altre en pocs minuts. El telescopi i la cúpula tindran la possibilitat de canviar la possició d’observació d’un objecte del cel, en un breu temps.

elt-illustration-5k-potw.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El VISTA comença a treballar.

VISTA és l’últim telescopi que s’ha incorporat al complex astronòmic de l’Observatori Europeu Austral (ESO) situat al Paranal, en el desert d’Atacama al nord de Xile. Aquest telescopi està situat al costat del cim on hi ha el Very Large Telescope . El mirall principal del VISTA té 4,1 metres de diàmetre, és el de major curvatura de la seva mida i disposa d’una qualitat inigualable, fins el punt que les seves imperfeccions són menors que unes poques mil·lèsimes del gruix d’un cabell humà. Sens dubte la construcció i polit d’aquest telescopi ha presentat grans reptes tècnics.

VISTA va ser concebut i desenvolupat per un consorci de 18 universitats del Regne Unit i liderades per la Universitat Queen Mary de Londres, i que va participar en la construcció a través de l’ESO.

En el cor del VISTA hi ha una càmera de 3 tones de pes, que conté 16 detectors especials a la llum infraroja, amb una combinació total de 67 milions de píxels. L’observació en longituds més grans que les visibles per l’ull humà, permetrà al VISTA estudiar objectes que d’altre manera seria impossible en llum visible, ja sigui per ser objectes molt freds, per estat tapats per núvols de pols, o senzillament per estar tant allunyats de nosaltres que la llum s’estira per l’efecte de l’expansió de l’Univers. Per evitar interferir amb aquesta dèbil radiació infraroja que prové de l’espai, la càmera ha d’estar congelada a uns 200 graus Celsius sota zero.

Degut que el VISTA és un gran telescopi, disposa d’un  gran camp de visió que tant pot detectar fonts de llum; com grans àrees del cel ràpidament. Cada imatge del VISTA captura una regió de cel equivalent a 10 vegades l’àrea de la Lluna plena, i es capaç de detectar objectes 40 vegades més sensibles que amb els rastrejadors de cel que s’utilitzaven fins ara, com podria ser el Two Micron All-Sky survey.

La primera imatge publicada ha estat la Nebulosa de la Flama (NGC 2024), un espectacular núvol de formació estel·lar compost de gas i pols situat en la constel·lació d’Orió. En llum visible, el centre d’aquest objecte esta amagat per núvols de pols, que el VISTA amb longituds d’ona infraroges ha pogut desvelar.

eso0949a3.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

Pàgina Següent »