WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-28 12:42:18' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Novembre, 2009

Evidències d’activitat volcànica a Mercuri.

Aquesta imatge la podem observar amb un color millorat, degut a una tècnica que augmenta el contrast del color, gràcies als 11 filtres que disposa la WAC. Aquestes variacions es relacionen normalment amb la composició de la superfície del planeta Mercuri.

Combinant aquestes dades amb les imatges del NAC d’alta resolució, es pot observar i comprendre les diferències de composició de la història geològica d’aquest planeta. Aquesta regió, observada per primera vegada durant el tercer vol de la sonda MESSENGER, sembla haver disposat d’una gran activitat volcànica. La brillant regió situada en la part superior dreta, està centrada en una depressió d’un possible con volcànic de característiques explosives. La regió està dins d’una conca amb un doble anell situat en el centre de la imatge, que disposa d’un interior llis que també podria tenir un origen volcànic. Les planes llises, es creu que són el resultat d’episodis anteriors d’activitat volcànica.

La imatge va ser presa el dia 29 de setembre de 2009, amb la Wide Angle Camera (WAC) i la Narrow Angle Camera (NAC), a bord de la sonda MESSENGER, amb una resolució d’un quilòmetre per píxel.

L’estructura central en forma de doble anell, té unes dimensions aproximades de 290 quilòmetres de diàmetre.

pia12363.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una pel·lícula que ens mostra detalls ocults del naixement de les estrelles.

La constel·lació d’Orió és un planter de formació estel·lar massiva, concretament la Gran Nebulosa d’Orió situada en la mateixa espasa d’Orió. El brillant gas de la Nebulosa, està enlluernat per un grup de joves i massives estrelles, situades darrera mateix de la nebulosa.

Aquest jove cúmul estel·lar resta invisible amb els telescopis tradicionals a causa de la pols i gas circumdant, però que podem observar en aquesta animació d’alta resolució que ens mostra el procés de formació, amb una precisió mil vegades superior a les imatges obtingudes fins ara. La pel·lícula ens mostra la formació de les estrelles massives, així com de les estrelles més petites, amb l’acreció dels discs i camps magnètics que intervenen crucialment en aquest procés.

El procés de formació de les estrelles massives encara resulta força misteriós, ja que les estrelles massives son rares i passen la seva joventut envoltades per la pols i el gas que les formen.

“Sabem com moren aquestes estrelles, però no com neixen”, comenta en Lincoln Greenhill, investigador responsable d’aquest estudi i membre del harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (CfA) i del National Radio Astronomy Observatori (NRAO).

A diferència del Hubble i d’altres telescopis que observen en llum visible, els radiotelescopis poden observar les regions polsegoses properes a les estrelles.

El VLBA ha enregistrat els famosos discs protoplanetaris d’Orió, ajudant d’aquesta manera a la confecció d’aquesta pel·lícula. Aquest instrument a detectat milers de núvols de gas de monòxid de silici, anomenats també màsers, semblants a làsers de llum i que estan associats a la formació estel·lar. Alguns d’aquests màsers s’han localitzar al costat de protoestrelles de la grandària del planeta Júpiter.

lores.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La recerca d’exoplanetes ajuda a conèixer la química del Sol.

Un innovador cens de 500 estrelles, de les quals 70 es coneixen que tene planetes s’ha vinculat a l’antic “misteri del liti”, observat en el Sol amb la presència de sistemes planetaris. Utilitzant l’existós espectrògraf HARPS de l’ESO, un equip d’astrònoms han descobert que les estrelles semblants al Sol, i que disposen de planetes han destruït el liti molt més ràpidament que les estrelles que no tenen planetes. Aquest descobriment resolt el misteri de la falta de liti al Sol, si no que també proporciona als astrònoms una manera eficient per trobar estrelles amb sistemes planetaris.

“Durant casi 10 anys hem intentat descobrir que  diferència les estrelles amb sistemes planetaris, de les que no en tenen”, comenta en Garik Israelian, responsable de l’article publicat a la revista Nature. “Ara hem descobert que la quantitat de liti a les estrelles similars al Sol, depèn de l’existència de planetes”.

Durant dècades s’ha detectat nivells baixos d’aquest element químic en el Sol, en comparació amb estrelles semblants, i que ha motivat que els astrònoms no tinguessin una resposta per aquesta anomalia. El descobriment sobre aquesta tendencia de les estrelles que tenen planetes, pot donar una explicació a aquest misteri.

Aquesta conclusió està basada en l’anàlisi de 500 estrelles, incloent-hi 70 que disposen de planetes. La majoria d’aquestes estrelles van estar observades amb el High Accuracy Radial Velocity Planet Searcher. Aquest espectrògraf  conegut com HARPS, està instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de l’ESO i és fins ara el major localitzador de planetes del  món.

A diferència dela majoria dels elements més lleugers que el ferro, els nuclis de liti, beril·li i bor, no estan produïts en quantitats importants en les estrelles. En el cas del liti (compost per tres protons i quatre neutrons) es creu que va ser produït just després del Big Bang, fa 13.700 milions d’anys. Per tant, la majoria de les estrelles tindria la mateixa quantitat de liti, a no ser que hagués estat destruït dins de l’estrella.

phot-42a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Localitzant les primeres galàxies.

Un equip d’astrònoms han estudiat unes galàxies que és varen formar 800 milions d’anys després del Big Bang. En aquesta recerca en concret han observar 22 galàxies amb la presència d’hidrogen, la qual cosa indica una edat aproximada de 787 milions d’anys després del Big Bang. Aquest descobriment és la primera confimació de l’esxistència de petites galàxies, i concreta l’època anomenada de reionització. La recerca és publicarà el proper mes de desembre a la revista Astrophysical Journal.

Els nous avenços tecnològics, com són la Càmera de Gran Camp 3, instal·lada al Telescopi Espacial Hubble, han provocat un gran pas en l’estudi de l’època de la reionització, el començament del mateix Univers que encar queda per observar.

El Big Bang iniciat fa uns 13.700 milions d’anys, va formar un univers calent i obscur. Uns 400.000 anys més tard, va començar a refredar-se les temperatures, i els electrons i protons és van comenár a unir-se, per formar l’hidrogen neutre.

 Als 1.000 milions d’anys després del Big Bang, l’hidrogen neutre va començar a formar les primeres galàxies, que emetien energia i començava a recombinar l’hidrogen ionitzat.

En Massami Ouchi, responsable de l’equip de recerca i de l’article, intenta situar l’origen d’aquesta època. Per aquest motiu en Massami Ouchi indica que, “Hem utilitzat filtres progressivament més vermells, que ens mostren longituds d’ona que van creixent, fent aparèixer les galàxies en contagotes, utilitzant aquests filtres, hem anat observat galàxies cada vegada més allunyades”. El que fa diferent aquesta recerca, és que hem observat una regió de l’espai 100 vegades més gran i que per tant tenim una bona mostra de galàxies primitives (22) per fer aquesta investigació.

18061_web1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els observatoris de la NASA celebren l’Any Internacional de l’Astronomia.

La NASA ens ha mostrat la imatge més turbulenta observada fins ara de la Via Làctia. Aquesta proposta commemora els 400 anys de la primera observació amb telescopi per part de Galileu l’any 1609.

La celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia, ha propiciat que la NASA mostri aquesta imatge de la regió central de la nostra galàxia, a més de 150 planetaris, centres de natura, biblioteques i escoles d’Estats Units.

La imatge té unes dimensions de 180  per 90 cm, i combina les dades de l’infraroig proper capturades pel Telescopi Espacial Hubble, dades d’infraroig amb el Telescopi Espacial Spitzer, i les dades en radiació X capturadades per l’Observatori de Raigs X Chandra. Les tres imatges compilades, ens mostren un de les visions més detallades del misteriós nucli de la nostra galàxia.

La imatge composta ens presenta una espectacular evolució estel·lar, que va de les vibrants regions de naixements d’estrelles, fins a les joves i calentes estrelles, o els romanents de velles estrelles que contenen possibles forats negres. Tota aquesta activitat succeeix al voltant de l’hostil nucli galàctic dominat per un supermassiu forat negre de gairebé quatre milions de masses solars. Al voltant de tot això, observem una difusa calima de llum de raig X que prové del gas escalfat a varis milions de graus, que existeix al voltant del supermassiu forat negre, així com dels potents vents de les estrelles massives i d’altres explosions estel·lars. La llum infraroja ens mostra més de 100.000 estrelles envoltades de pols que brillen en complexes estructures, incloent-hi glòbuls compactes, llargs filaments o regions semblants als “pilars de la creació” amb estrelles acabades de nèixer.

hs-2009-28-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Formant una estrella.

Podem observar un feix de llum enviada des del Yepum, el quart telescopi del prestigiós observatori europeu, el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO. Aquest feix és utilitzat per generar una estrella artificial per sobre del Paranal, per tal d’ajudar als instruments d’òptica adaptativa en el VLT. L’òptica adaptativa és una tècnica que permet als astrònoms millorar l’efecte distorsionador de l’atmosfera i obtenir imatges quasi bé perfectes, com si el telescopi hagués estat situat a l’espai exterior, fora de l’atmosfera terrestre.

De totes maneres, l’òptica adaptativa requereix d’una estrella de referència propera que té que ser prou brillant, limitant d’aquesta manera la regió del cel que és pot estudiar. Per superar aquesta dificultat, els astrònoms del Paranal utilitzant un poderós làser que genera una estrella artificial on i quan volen.

Enviar aquest poderós làser des d’un telescopi implica una tecnologia d’avantguarda, amb una instal·lació d’última generació. En aquesta imatge podem observar la sortida del làser, situat a l’interior del mirall secundari del telescopi de 1,2 metres de diàmetre.

yblaser-potw.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Pluja d’estrelles de les Leònides 2009.

La nit del proper dimarts 17 de novembre, està prevista la pluja d’estrelles de les Leònides 2009, associades al cometa Tempel-Tuttle. Segons l’estudi de Jeremie Vaubaillon, membre del IMCCE preveu tres encontres amb núvols de pols ejectats pel cometa progenitor.

El primer contacte està prevista el dia 17 de novembre de 2009, a les 7h 27m T.U., amb una Taxa Zenital Horària (THZ) de 25, corresponent al núvol deixat pel cometa el 1567. Aquest primer encontre està situat a molta distància i per tant la seva predicció és més incerta. El segon contacte del dia 17 de novembre ho serà a les 21h 43m T.U, amb una THZ de 115, corresponent al núvol de 1466, observat l’any 2008. El Tercer encontre del dia 17 de novembre, està previst per les 21h 50m T.U, amb una THZ de 80 corresponent al núvol de 1533.

Així dons, les previsions indiquen una THZ global de 200, tot i que altres previssions preveuen que arribi fins a 500.

Cal tenir present que el radiant no sobresortirà per l’horitzó nord-est fins a les 0h T.U. i que per aquest motiu serà interessant observar si és possible durant tota la nit, en previssió que algún dels contactes s’avanci.

Si voleu observar aquest esdeveniment amb bones condicions, podeu acostar-vos al Centre d’Observació de l’Univers, val la pena.

leo1.jpg

Podeu consulta més informació, aquí i també aquí.

1 comentari

Ombres cara a cara.

Un parell de satèl·lits projecten les una sèrie d’ombres, per sobre dels anells de Saturn, en una imatge presa el mes d’agost durant l’equinocci de 2009.

L’ombra de la lluna Janus s’estén a través del mig dela imatge. L’ombra de la lluna Mimes s’observa al fons, ondulant-se lleugerament a través de les estructures verticals dels anells. Els raigs lluminosos són força dèbils i perceptibles just per sobre de Janus.

La geometria de la il·luminació que va acompanyar tot l’equinocci, mentre la llum del Sol s’abaixava inclinant-se per sobre del pla dels anells, enfonsquint-los i fent una projecció contínua d’ombres per sobre dels anells.

Aquestes imatges tant sols són visibles uns pocs mesos abans i després de l’equinocci a Saturn, que succeeix un cop cada 15 anys. Just abans d’aquesta època les càmeres de la sonda Cassini, ja havien començat a observar aquests esdeveniments.

En aquesta imatge la llum solar, prové del nord i disposa d’una inclinació d’uns 8 graus per sobre del pla dels anells.

La imatge és va prendre en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 8 de setembre de 2009, des d’una distància aproximada al planeta de 3 milions de quilòmetres, amb una resolució de 17 quilòmetres per píxel.

pia11618.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Descoberta una atmosfera de carboni en una estrella de neutrons.

L’evidència s’ha trobat darrera un bel prim de carboni, a Cassiopeia A, una estrella de neutrons resultant d’un romanent de supernova. Aquesta descoberta, feta per l’Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, ha resolt un misteri que envolta aquest objecte desde fa 10 anys.

“La compacta estrella que existeix en el centre de la nebulosa, és el romanent d’una supernova, la qual ha estat un enigma des de la seva descoberta”, comenta en Wynn Ho, membre de la Universitat de Southampton i autor de l’article publicat en la revista Nature. “Ara finalment entenem que hagi una estrella molt calenta de neutrons, amb una atmosfera de carboni”.

Analitzant l’espectre de raigs X del Chandra, s’ha detectat les empremtes energètiques, i d’aquesta manera s’ha pogut comparar amb els models teòrics, Wynn Ho i en Craig Heinke, company de recerca i membre de la Universitat d’Alberta, en determinat que l’estrella de neutrons de Cassipeia A, disposa d’una capa ultraprima de carboni. Aquesta estructura és la primera vegada que es detecta en una estrella de neutrons.

Aplicant un model d’estrella de neutrons amb una atmosfera de carboni, Ho i Heinke en trobat que la regió emet raigs X, com una estrella típica de neutrons. Això explicaria la manca de pulsacions de raigs X (de la mateixa manera que un fluorescent brilla en totes direccions per igual), i d’aquesta manera seria improbable que aquesta estrella de neutrons mostrés alguns canvis en la seva intensitat durant la seva rotació.

cassio.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El Hubble observa en detall el naixement d’estrelles a M-83.

La nova i espectacular càmera instal·lada en el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, durant la passada revisió de servei del 4 de maig d’aquest any, ens mostra uns detalls mai observats fins ara del naixement d’estrelles en els braços espirals de la galàxia M-83.

Aquesta galàxia disposa d’un índez de formació estel·lar molt més gran que la nostra galàxia, la Via Làctia, especialment en el seu nucli. “L’ull” agut de la Càmera de Gran Camp 3 (WFC3) ha capturat cenentars de joves cúmuls estel·lars, vells cúmuls globulars i centenars de milers d’estrelles individuals, principalment supergegants vermelles i blaves.

La imatge de la dreta capturada pel Hubble, ens ofereix una esplèndida visió del nucli galàctic, una brillant i blanquinosa regió plena d’estrelles. Al costa a l’esquerra, hi ha una imatge sencera de la mateixa galàxia, capturada pel telescopi de l’ESO/MPG de 2,2 metres de diàmetre situat a La Silla, Xile.

L’amplia gamma d’ona que pot observar la WFC3, va de l’ultraviolat a l’infraroig proper, i ens mostra les estrelles en diferents fases d’evolució, de manera que així els astrònoms poden entendre millor la història d’aquesta galàxia.

La imatge ens mostra un detall sense precedetns del ràpid creixement d’estrelles en aquesta famosa galàxia. Les noves generacions d’estrelles que és formen en els cúmuls, sorgeixen dels sectors més foscos dels braços espirals.

Una barra central d’estrelles, gas i pols que travessa el nucli de la galàxia, podria ser la responsable en gran part del naixement d’estrelles del mateix nucli galàctic. La barra canalitza el material al centre de la galàxia, on la formació estel·lar és més activa. Aquests cúmuls estel·lars tant brillants, resideixen al llarg d’un arc a prop del nucli.

hs-2009-29-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »