WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 08:56:03' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Novembre, 2009

El telescopi Fermi observa uns petits microquàsars.

El Telescopi Espacial de Raigs Gamma Fermi de la NASA, ha fet la primera detecció inequívoca de raigs gamma d’alta energia d’un enigmàtic sistema binari, conegut com a Gygnus X-3. El sistema està compost per una estrella calenta i massiva, que està acompanyada d’una estrella de neutrons o un forat negre, que al desplaçar-se al seu entorn emet senyals de ràdio i matèria a velocitats properes a la meitat de la velocitat de la llum.

Els astrònoms anomenen aquests objectes com a microquàsars. Les seves propietats , són una intensa emissió en una amplia gamma de longituds d’0na, canvis ràpids de brillantor i emissions de ràdio, s’assemblen a les versions en miniatura de les galàxies distants (anomenats quarsars i blazars), les emissions dels quals es creu que estan alimentades per enormes forats negres.

“Gygnus X-3 és un microquàsars genuí, el primer que podem demostrar la seva emissió en raigs gamma d’alta energia”, comenta l’Stéphane Corbel, membre de la Universitat Diderot de Paris.

El Sistema va ser detectat l’any 1966 entre les fonts més potents de raigs X del cel, també va ser dels primers en observar potents emissions de raigs gamma. Els esforços per observar en detall aquestes emissions, ha provocat el desenvolupament de nous detectors de raigs gamma, fins a la construcció del Large Area Telescope (LAT) a bord del Fermi.

En el centre de Gygnus X-3 existeix una estrella massiva Wolf-Rayet. Amb una temperatura superficial d’uns 100.000º Celsius, aproximadament 17 vegades més que el nostre Sol. Aquesta estrella emet en 100.000 anys, la mateixa energia en forma de vent estel·lar, que ho farà el Sol en la seva vida”, comenta en Robin Corbet, membre de la Universitat de Maryland.

Els brillants colors que podem observar en aquesta imatge, ens indiquen l’origen dels potents raigs gamma que el LAT a bord del Fermi ha detectat, i que és troben a  l’interior de Gygnus X-3. Les egions més brillants, corresponen a púlsars.

407000main_fermi_lat_cyg_x.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El telescopi Spitzer observa joves nanes marrons.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha contribuït a la descoberta de l’estrella nana marró més joves observada fins ara. Un descobriment que si és confirma podria resoldré el misteri astronòmic de la formació d’aquests objectes tant especials.

La raresa de les nanes marrons, està en la circumstància que són objectes que ocupen un lloc entre els grans planetes i les estrelles, tant per la seva grandària com per la temperatura. Són més petites i fredes que les estrelles i més massives que els planetes . Tot i que encara és manté el debat de saber quina és la grandària d’aquestes estrelles nanes.

Les nanes marrons neixen a partir de núvols densos de pols, com els que formen els planetes. Però, la seva poca massa les converteixen en “estrelles fallides”, degut que els hi manca la massa necessària, per convertir-se en estrelles més calentes i brillants. Sense aquesta massa, el gas del seu nucli no aconsegueix provocar la fusió nuclear per cremar l’hidrogen (el principal component dels núvols moleculars) en heli. D’aquesta manera, sense aquesta combustió, les nanes marrons s’acaben convertint en objectes freds i poc lluminosos, que són molt difícils de detectar, això represneta un gran desafiament per la visió infraroja del telescopi Spitzer.

La primera nana marró va ser descoberta l’any 1995, i des de llavors cenetenars d’astrònoms han intentat resoldre la seva formació. En aquesta recerca un equip internacional d’astrònoms han localitzat l’anomenada “proto nana marró”, un objecte amagat dins de la seva regió natal.

Amb les dades del Spitzer recollides l’any 2005, centrades en el núvol Barnard 213, una complexa regió situada en les constel·lacions de Taurus-Auriga, ben coneguda pels astrònoms per la seva gran formació estel·lar.

En aquesta imatge, podem observar dues joves nanes marrons, senyalades amb les lletres A i B, amb uns colors blau i blanc-taronja. Aquesta imatge combina les observacions de telescopis situats a l’espai i a la Terra. Les observacions fetes amb l’infraroig proper, corresponent a l’Observatori de Calar Alto d’Almeria (Espanya) i cobreixen les longituds d’ona de 1,3 i 2,2 microns (en color blau). La càmera infraroja del Spitzer, va observar amb 4,5 microns (color verd) i 8.0 microns (color groc), així com les observacions multibanda del fotòmetre de 24 microns (en color vermell). Per alta banda el Caltech submillimeter Observatory situat a Hawaii, va observar en l’infraroig llunyà, situat a 350 microns (en color porpra).

406080main_spitzer20091123.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Dunes hivernals.

A l’interior d’aquest cràter del planeta Mart, podem observar unes dunes gràcies a la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter . Aquest cràter està situat a l’hemisferi sud del planeta, la imatge és va prendre quan llavors era hivern.

Aquesta observació ens aporta noves dades sobre els processos que succeeixen en les dunes, situades en aquest hemisferi, així com d’altres fenòmens interessants. Els tons brillants que observem, estan produïts pel diòxid de carboni, o l’aigua congelada. Aquest procés és forma en les vessants orientades a l’est, i que per aquest motiu estan més temps a l’ombra i per tant més fredes. Algunes de les taques fosques que observem en les dunes, podrien ser regions on aquest material ja s’hauria descongelat, a diferència de la resta del terreny.

El moviment de les dunes és evident pel desplaçament de la sorra, així com per les estructures en forma de ratlle. La morfologia de les dunes, ens indica una formació causada pels vents de direcció oest. Tot i que si les observem amb més augments, també s’intueixen vents en direcció sud i nord.

Aquesta imatge va estar enregistrada per la sonda el passat dia 25 de setembre de 2005, des d’una distància de 249,2 quilòmetres. L’angle d’incidència de la llum solar, era de 80º, amb una alçada del Sol respecte a l’horitzó de 10º. la resolució de la imatge és de 50 cm per píxel.

psp_001558_13251.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Resolt el misteri dels tsunamis solars.

A vegades es difícil de creure els que veuen els nostres ulls. En aquest cas, el que va observar el Solar Terrestrials Relations Observatory (STEREO) de la NASA, i que els investigadors van anomenar com un “tsunami solar”, un fenomen controvertit que va suuceir en el Sol.

Fa uns anys, uns físics solars varen presenciar una ona de plasma que s’elevava per sobre de la superfície del Sol, i veien això van dubtar dels seus sentits. La grandrària d’aquesta ona era sorprenent; s’aixecava més amunt que les dimensions de la Terra, i tenia un recorregut de milions de quilòmetres per sobre de la seva superfície. Els observadors escèptics van suggerir que això podria ser el resultat d’alguna ombra, o algun error del mateix satèl·lit, i que probablement això no era cap tipus d’ona.

“Ara sabem, que els tsunamis solars són reals”, comenta en Joe Gurman, membre del Solar Physics Laboratory i del Goddard Space Flight Center de la NASA.

El vehicle espacial STEREO va confirmar el mes de febrer de 2009, que la taca solar 11012 havia patit una inesperada erupció. L’explosió va llançar un núvol de mil milions de tones de gas (una explosió massiva coronal, o CME) a l’espai, alhora que és generava un tsunami al llarg de la superfície del Sol. El satèl·lit STEREO va enregistrar l’ona des de dues posicions separades per 90º, donant una perspectiva sense precedetns per als investigadors.

“Definitivament, observàvem una ona”, comenta en Spiros Patsourakos, membre de la Universitat George Mason, i responsable de l’article d’aquesta recerca publicat a la revista Astrophysical Journal Letters, “Això no era una ona d’aigua, sinó una gegantina ona magnètica de plasma calent”.

406453main_solar_tsunami_eu.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els telescopis Swift i XMM-Newton localitzen forats negres intermedis.

Mentre que els astrònoms han pogut estudiar durant les últimes dècades els forats negres de petites i grans masses, l’evidència a favor de la presència de forats negres amb masses intermèdies ha estat més difícil de trobar. Ara, uns astrònoms del Goddard Space Flight Center de la NASA, han localitzat una font de raigs X en la galàxia NGC 5408, i que podria representar un dels millors casos d’aquests forats negres de masses intermèdies, que s’han localitzat fins ara.

“Els forats negres intermedis contenen entre 100 i 10.000 vegades la massa del nostre Sol”, comenta en Tod Strohmayer, un astrofísic del Goddard. “Observem els forats negres de gran massa en els centres de les galàxies, i els més petits orbitant al voltant de la nostra galàxia. Però localitzar els que és troben al mig, ha estat un gran desafiament”.

Algunes galàxies properes que contenen objectes brillants, coneguts com a fonts de raigs X ultralluminoses (ULXs). Semblen que emeten més energia que qualsevol procés conegut que sigui alimentat per estrelles, però menys energia que les regions centrals de les galàxies actives, en les quals se sapt que contenen forats negres de fins a un milió de vegades la massa del Sol.

“Els ULXs, són uns bons candidats per aquests forats negres intermedis massius, i el que és troba a NGC 5408, és especialment interessant”, comenta en Richard Mushotzky, un astrofísics de la Universitat de Maryland. Aquesta galàxia està situada a 15,8 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació del Centaure.

400307main_ngc_5408_art.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Mercuri en color natural i realçat.

Durant el tercer vol a Mercuri, la sonda MESSENGER a través de la càmera WAC i els seus 11 filtres de color en banda estreta, va capturar aquesta imatge del planeta.

La imatge de l’esquerra no és tant sols en blanc i negre, ja que es va utilitzar tres filtres del WAC (centrats a una longitud d’ona de 480, 560 i 630 nanómetres), generant d’aquesta manera una aproximació de com ho podria observar l’ull humà. A diferència, la brillant i acolorida imatge de la dreta, està obtinguda amb el total dels 11 filtres del WAC, incorporant mètodes estadístics per generar les diferències de les estructures de la seva superfície. Aquesta imatge, té un exemple similar, i que és va efectuar en el segon vol de la MESSENGER. En imatges anteriors és pot observar una regió del planeta situada a mitja latitud nord, on és mostra amb més detall una conca doble, que en aquesta imatge apareix en color blau fosc i en un brillant color groc, la depressió irregular que té al costat.

La imatge va ser capturada el passat dia 29 de setembre de 2009, amb la Wide Angle Camera (WAC) i amb la Mercury Dual Imaging System (MDIS), des d’una alçada de 16.300 quilòmetres de la superfície, amb una resolució de 5 quilòmetres per píxel. Recordem que el planeta Mercuri, té un diàmetre de 4.880 quilòmetres.

pia12371.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Observant l’àpat d’una galàxia caníbal.

Una nova tècnica que utilitza imatges obtingudes amb la llum de l’infraroig proper, amb el New Technology Telescope (NTT) un telescopi de l’ESo de 3,58 metres de diàmetre, ha permès als astrònoms observar a través dels núvols opacs de pols de la galàxia gegant de Centaurus A, observant l’últim “menjar” que a pres, amb un detall sense precedents fins ara; una petita i retorçada galàxia. Aquesta espectacular fotografia també ens mostra milers de cúmuls d’estrelles, escampats com a gemmes centellants, a l’interior de Centaurus A.

Centaurus A, és també coneguda com NGC 5128, la gegant el·líptica més propera a nosaltres, ja que només es troba a uns 11 milions d’anys llum de nosaltres, i per aquest motiu, és un dels objectes més ben estudiats de l’hemisferi austral. L’any 1847 va ser observada per primera vegada per l’astrònom britànic John Herchel, que va catalogar els cels del sud, afegint una gran llista de nebuloses.

Es creu que aquesta galàxia, entre 200 i 700 milions d’anys, va fusionar-se amb una espiral més petita, amb grans quantitats de gas i que aquest contingut és troba a l’interior de Centaurus A, generant d’aquesta manera noves generacions d’estrelles.

Les primeres observacions de les “sobres” d’aquest àpat, van estar obtingudes gràcies al ESA Infrared Space Observatory, que va mostrar una estructura de 16.500 anys llum d’amplada, molt similar a una petita galàxia barrada. Recentment el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, va resoldre aquesta estructura en un paral·lelogram, i que pot ser explicat com un residu d’una galàxia rica en gas, caient dins d’una altre galàxia espiral i retorçant-se en aquest procés.

Les noves imatges del SOFI, obtingudes amb el NTT de 3,58 mentres de diàmetre, situat a l’Observatori de La Silla, ha permès als astrònoms, observar amb gran precisió l’estructura de la galàxia, completament lliure de pols que l’obscureix. Les imatges han estat capturades amb radiació de l’infraroig proper i tres filtres diferents (J,H i K) que combinats amb aquesta nova tècnica elimina l’efecte filtrant de la pols, proporcionant d’aquesta manera una nítida visió del centre d’aquesta galàxia.

phot-44a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El misteriós bulb enquadrat.

Quan molts investigadors és sorprenen en trobar les mateixes estructures de gran massa inexplicablement al voltant del bulb de les galàxies espirals, intenten resoldre aquest enigmàtic trencaclosques. Una imatge recent del telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA, de la galàxia NGC 4710 forma part de la recerca per tal de comprendre la formació d’aquests bulbs que són un component substancial de la majoria de galàxies espirals.

En observar les galàxies espirals, els astrònoms busquen sovint les que disposen dels costats inclinats, per tal de reconèixer més fàcilment  el seu bulb. En aquesta imatge, podem observar clarament com es disposa l’estructura exterior per sobre de la regió central, gràcies a una imatge obtinguda per l’Advanced Camera for Surveys (ACS) del telescopi Hubble, i que d’aquesta manera observem en detall el brillant centre galàctic.

En observar el centre de la galàxia, es pot detectar una dèbil estructura en forma de “X”. Aquesta regió en forma de “cacauet”, està causada pels moviments verticals de les estrelles en la barra central de la galàxia, i que tant sols és evident quan la podem observar de costat.

NGC 4710 és un membre del gran Cúmul de Galàxies de Virgo, situat en la constel·lació de Coma Berenices. No es el membre més brillant, però és pot observar fàcilment en una nit fosca amb un telescopi mitjà. Va ser observada per primera vegada l’any 1780 per William Herschel, que la va descriure com una “dèbil nebulosa”. Aquesta galàxia està situada a uns 60 milions d’anys llum de la Terra, i és un clar exemple de galàxia lenticular o del tipus S0, un tipus de galàxies que tenen alguna semblança tant amb les galàxies espirals, com amb les el·líptiques.

heic0914a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Raigs brillants i anells foscos.

Els fantasmagòrics raigs radials que podem observar a l’anell B del planeta Saturn, s’observen amb força brillantor si ho comparem amb la resta del mateix anell. Aquesta imatge va estar capturada durant el mes d’agost, just després de l’equinocci d’aquest any.

Aquests brillants raigs han estat observats per la sonda espacial Cassini, des d’una alçada d’uns 45 graus. Per tal d’observar amb el màxim de contrast, s’ha enfosquit lleugerament els anells circumdants.

Podem observar un cert enofsquiment de les latituds situades al nord del planeta Saturn, a causa del filtre utilitzat per les càmeres. La imatge s’aconseguit amb  els filtres espectrals  que són sensibles a certes longituds d’ona i que registren la presència de metà a l’atmosfera de Saturn. D’aquesta manera la llum arriba a una major profunditat en les regions situades al nord, que les que arriben a les regions equatorials, que són reflectides per les regions superiors dels núvols de l’atmosfera del planeta.

També podem observar la lluna Janus de 179 quilòmetres de diàmetre , a l’esquerra de la imatge. La imatge és va prendre el passat dia 22 de setembre de 2009, utilitzant filtres espectrals senseibles a l’infraroig proper, centrat a 980 nanòmetres. En aquest moment la sonda és trobava a una distància de 1,3 milions de quilòmetres del planeta Saturn. La resolució d’aquesta imatge és de 71 quilòmetres per píxel.

pia11623.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Identificat el tic-tac d’una bomba estel·lar.

Gràcies a l’alta qualitat de les imatges del Very Large Telescope de l’ESO, s’ha pogut aconseguir imatges amb una precisió com si estiguessin capturades des de telescopis situats a l’espai, de manera que amb la tècnica del time-lapse, s’ha pogut enregistrar una ejecció inusual de massa d’una “estrella campir”, ja que el passat mes de novembre de l’any 2000 va haver una explosió després d’empassar-se una part de la matèria d’una estrella companya. Això va permetre als astrònoms determinar la distància i la brillantor intrínseca del objecte que va explotar. Sembla ser, que aquest tipus de parelles d’estrelles, són les principals candidates a ser progenitores de les explosions estel·lars, conegudes com a supernoves del tipus Ia, molt importants per conèixer l’estructura de l’energia fosca.

“Un dels principals problemes de l’astrofísica moderna, està en el fet que encara no sabem exactament quins són els tipus de sistemes estel·lars que exploten com a supernoves del tipus Ia”, comenta en Patrick Wouldt, membre de la Universitat de Ciutat del Cap i responsable d’aquesta recerca.

Els astrònoms han estudiat en detall l’objecte conegut com V445, situat en la constel·lació de Puppis (la popa). V445 Puppis es la primera (i fins ara única) nova que no mostra cap evidència d’hidrogen. Proporciona la primera evidència d’una explosió d’una nana blanca dominada per l’heli. “Això és molt important, ja que sabem que les supernoves del tipus Ia no disposen d’hidrogen”, comenta en Danny Steeghs, coautor d’aquesta recerca i membre de la Universitat de Warwick del Regne Unit. “L’estrella companya de V445 Pup, encaixa molt bé, ja que no disposa d’hidrogen, i que traspassa heli a la nana blanca”.

Utilitzant l’instrument d’òptica adaptativa NACO situat en el VLT de l’ESO, s’ha observat V445 Puppis en lapse de temps de dos anys. Podem observar una estructura bipolar, amb una regió central inicialment estreta, amb lòbuls a cada costat. També podem observar dos nusos als extrems de la capa, que és mouen a uns 30 milions de quilòmetres per hora. Aquesta capa, a diferència d’altres noves observades prèviament, s’està movent a uns 24 milions de quilòmetres per hora. Un dens disc de pols, que es va produir durant l’explosió, enfosqueix les dues estrelles centrals.

phot-43a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »