WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 17:45:13' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Octubre, 2009

Un gegantí impacte a l’Índia podria ser el responsable de l’extinció dels dinosaures.

Aquesta misteriosa conca allunyada de la costa de l’Índia, podria ser el cràter meteòric més gran observat fins ara. Aquest nou estudi, indica que l’origen d’aquest cràter és remunta a uns 65 milions d’anys, just l’època de l’extinció dels dinosaures.

Sankar Chatterjee és un dels investigadors de la Texas Tech University, que ha estudiat aquesta gran conca, situada a l’oest d’una depressió submergida de l’Índia, en motiu d’unes propeccions per localitzar petroli i gas. Alguns dels cràter més extensos és troben  en els llocs amb més producció de petroli del planeta. Chatterjee presentarà aquest estudi durant la celebració de l’Annual Meeting of the Geological Society of America a Portland, Oregon.

“Si estem encertats, aquest és el cràter conegut més gran del nostre planeta”, comenta Chatterjee. “El responsable seria un bòlid d’uns 40 quilòmetres de grandària”.

Cal tenir present que el cràter situat en la península del Yucatan, que es creu es l’origen de l’extinció dels dinosaures, podria tenir entre 8 i 10 quilòmetres de grandària.

0954-shivacrater.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Les mostres de l’impacte del Centaure a la Lluna.

La missió del Lunar CRater Observation ans Sensing Satellite (LCROSS), ha tingut un gran èxit en la recollida de les dades de l’impacte del coet Centaure en la superfície lunar.

En la darrera setmana, l’artefacte va impactar dins del cràter Cabeus, i els instruments del LCROSS varen captar els darrers instants de l’impacte: el flaix i els plomalls que va ejectar cap enfora i que van ser enregistrats pels instruments d’aquesta sonda.

Segons comenta l’Anthony Colaprete, principal responsable del projecte científic de la LCROSS, “L’equip esta treballant per analitzar les dades que són d’alta qualitat”.

Dins de la visió de l’espectròmetre ultraviolat/visible i del infraroig proper les dades eren certament dèbils, però va ser possible observar en detall el seu plomall.

“S’observa una indicació d’un plomall de vapor i runa”, comenta en Colaprete. “Dins dels diferents models de predicció, la brillantor observada està dins dels models de menys intensitat, això pot indicar les propietats del material que el coet Centaure va provocar”.

Les característiques de l’estructura i visibilitat del plomall de runa, afegeix nova informació sobre les concentracions i estructura del material del lloc de l’impacte.

En aquesta imatge podem observar els efectes visibles, 15 segons després de l’impacte, amb l’observació d’un plomall d’uns 6-8 quilòmetres de diàmetre.

394553main_visible-camera-i.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Com es produeix l’aigua a la Lluna.

La Lluna és una gran esponja que absorbeix les partícules carregades elèctricament que són emeses pel Sol. Aquestes partícules interaccionen amb l’oxigen present en alguns grans de pols de la superfície lunar, produint aigua. Aquesta és la descoberta feta per l’instrument SARA de l’ESA-ISRO, a bord de la sonda Chandrayaan-1, confirmant d’aquesta manera la procedència de l’aigua lunar.

La superfície lunar és un compost de grans de pols irregulars, conegut com a regolita. Aquestes noves partícules s’ajunten i absorbeixen entre els espais dels grans de pols. Quan això passa, els protons que interaccionen amb l’oxigen i la regolita lunar, produeixen hidroxil i aigua. El registre d’aquestes molècules s’ha localitzat ara a l’instrument Moon Mineralogy Mapper (M3) a bord del Chandrayaan-1.

Els resultats del SARA confirmen que els nuclis d’hidrogen són absorbits per la regolita lunar, encara que no tots els protons s’absorbeixen. Un de cada cinc rebota cap a l’espai exterior. En aquest procés, un protó i un electró es converteixen en un àtom d’hidrogen. “No esperàvem observar això”, comenta Stas Barabash, membre del Sel Swedish Institute of Space Physics, investigador del Sub-KeV Atom Reflecting Analyzer (SARA) l’instrument que va fer el descobriment.

lunar_ena_paper_figure_1_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Llacs que desapareixen.

En aquestes fotografies podem observar les modificacions en les estructures dels llacs, que hi ha a l’hemisferi sud de Tità, un satèl·lit del planeta Saturn. El Synthetic Aperture Radar, es un instrument que viatja a bord de la sonda Cassini i que ha permès identificar als científics aquests llacs.

En la primera imatge de la part superior esquerra, obtinguda el mes de desembre de 2007, les àrees amb els contorns amb color blau, són més fosques que les àrees circumdants, indicant que els llacs poden estar omplerts d’età i metà líquid. Aquesta és la regió situada a la seva dreta, que està subratllada en color vermell.

En la part superior dreta, podem observar la regió fotografiada el mes de maig de 2009, el contrast fosc més lleuger, desapareix cap l’interior. Això pot indicar que els llacs han desaparegut. Els contorns vermells ens mostren les lleres dels llacs buits.

La imatge inferior esquerra, s’observa una regió fosca que el radar va obtenir el mes d’octubre de 2007, on els científics hi observaven els llacs més omplerts, sobretot en la part esquerra.

Els científics creuen que el líquid s’evapora dels llacs, durant el final de l’estiu de l’hemisferi sud. Aquests llacs tenen unes dimensions d’algunes desenes de quilòmetres, en les parts més amples i que encara no tenen nom.

pia12281.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una gran galàxia nana, veïna de la Via Làctia.

L’ESO ens ofereix una nova i sorprenent imatge d’un dels nostres veïns més propers, la galàxia de Barnard, també coneguda com NGC 6822. Aquesta galàxia conté unes regions amb molta formació estel·lar i unes rares nebuloses, com el cas d’una bombolla clarament visible en la part superior esquerra d’aquesta imatge. Els astrònoms varen classificar a NGC 6822, com una galàxia nana irregular, degut a la seva estranya forma i grandària, relativament petita tenitn en compte els estàndards galàctics.

En aquesta nova imatge de l’ESO, la galàxia de Barnard brilla gràcies a una gran quantitat d’estrelles situades en un primer pla, aquesta galàxia està situada en la constel·lació de Sagitari. La galàxia es troba situada a una distància relativament propera, 1,6 milions d’anys llum, així dons aquesta galàxia està situada dins del Grup Local de Galàxies, entre elles la nostra Via Làctia. El nom que rep la galàxia, prové del seu descobridor, l’astrònom nordamericà Edward Emerson Barnard, el qual la va observar l’any 1884 a través d’un telescopi refractor de 125 mm de diàmetre.

Els astrònoms que varen obtenir aquesta imatge, van utilitzar el Wide Field Imager (WFI) instal·lat en el telescopi MPG/ESO de 2,2 metres de diàmetre, situat a l’observatori de La Silla, al nord de Xile. Tot i que la galàxia de Barnard no disposa dels grans braços en espiral i el brillant nucli central que disposen els seus veïns galàctics ( com les galàxies de la Via Làctia, Andromeda o el Triangle ), no deixa de mostrar un gran esplendor estel·lar. Les nebuloses vermelloses que podem observar en la imatge, ens mostren la formació estel·lar, on els núvols de gas són escalfats per les estrelles més calentes. En el centre de la galàxia, podem observar un grapat d’estrelles massives que envien grans quantitats de material interestel·lar que les envolta, generant una brillant estructura que té l’aparença d’un anell vist des de la nostra perspectiva.

Amb una grandària equivalent a una desena part de la Via Làctia, la galàxia de Barnard s’ajusta a la classificació de nana. Conté uns 10 milions d’estrelles, molt lluny dels 400 mil milions d’estrelles que hi ha en la nostra Via Làctia. De totes maneres, dins del Grup Local de Galàxies, igual que en altres regions de l’Univers, les galàxies nanes sobrepassen en nombre a les galàxies més grans.

phot-38a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

S’observa per primera vegada Pallas en imatges d’alta resolució.

La resposta, era saber si Pallas, seria un cos com els seus asteroides germans Ceres i Vesta: un protoplaneta intacte.

“Estava molt emocionat esperant tenir les dades i no les hem tingut fins que hem pogut observar amb el Hubble amb alta resolució”, comenta en Britney E. Schmidt, membre de la universitat UCLA, quan va observar les primeres imatges en alta resolució de Pallas, del qual es pensava que podria haver estat intacte des de la seva formació, uns quants milions d’anys després del mateix origen del Sistema Solar.

“Estàvem intentant entendre no només la formació d’aquest objecte, si no del mateix Sistema solar”, comenta en Schmidt. “Pensem que aquests grans asteroides no són sant sols pedres de construcció dels planetes, sinó que també es una possibilitat d’observar la seva formació en un temps passat”, Aquesta recerca ha estat publicada recentment, el dia 9 d’octubre a la revista Science.

Pallas s’anomena en record de la deessa grega Pallas Athena i resideix dins del cinturó d’asteroides situats entre les `prbites dels planetes Mart i Júpiter. Schmidt compara la grandària d’aquest asteroide amb la superfície de l’estat d’Arizona (Estats Units). Aquest cos es molt massiu, i això l’hi proporciona una òrbita diferent de la resta d’asteroides, ja que està fortament inclinada.

studyoffirst1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

 

1 comentari

El Diviner observa el lloc d’impacte del LCROSS.

L’instrument Diviner del LRO va enregistrar les observacions infraroges de l’impacte del LCROSS. LRO sobrevolava el lloc de l’impacte del Centaure, 90 segons després de la seva caiguda des d’una distància aproximada de 80 quilòmetres. Diviner va obtenir observacions en les vuit orbites successives i va enregistrar una sèrie de mapes tèrmics abans i després de l’impacte, amb una freqüència de dos intervals en una hora, des d’un angle de 48 graus respecte el nadir. Des d’aquesta geometria visual, la regió enregistrada tenia unes dimensions aproximades de 300 per 700 metres.

Aquestes imatges capturades pel Diviner de l’impacte del LCROSS, ens mostren les rengleres de la superfície lunar, en un mapa tèrmic durant el dia de la regió polar sud. Aquestes dades es varen utilitzar per ajudar a seleccionar el lloc dimpacte del LCROSS, a l’interior del cràter Cabeus, una regió permanentment aombrada i per tant extremadament freda i que tindria que ser un bon refugi per dipòsits de gel d’aigua o d’altres volàtils congelats.

393052main_lcross_impact_si.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una fusió que provoca grans resultats.

Una nova imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, ens mostra el que sembla una brillant i estranya galàxia i que en realitat són dues galàxies espirals com la nostra Via Làctia, que s’estan ajuntant unes velocitats vertiginoses. Aquest conjunt de galàxies situades a 250 milions d’anys llum en la constel·lació del Cranc, s’anomena NGC 2623, o també Arp 243.

No es sorprenent observar una interacció entre galàxies com aquesta. Els estudis ens indiquen que les galàxies s’acosten entre si, i acostumen a prendre’s grans quantitats de gas dels seus nuclis, fins arribar a la fusió total. En aquesta imatge podem observar les últimes fases d’aquesta fusió entre els seus nuclis galàctics. Alhora que des del centre s’estenen dues cues d’estrelles per els efectes de les marees, que han tingut lloc durant el procés de la fusió.

La cua inferior està composta per una jove població de brillants cúmuls destrelles, dels quals s’han observat fins a 100 en aquesta imatge. Aquests cúmuls estel·lars s’han format en les regions del bucle on el material s’estirat i que està associat a la cua situada al nord i que pot haver-se format de la runa del nucli situat al darrera de les galàxies. En aquestes regions de formació d’estrelles, situades en els braços galàctics hi resideixen les estrelles que faran una llarga evolució estel·lar.

heic0912a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un “Mano a mano” de forats negres.

Aquesta nova imatge de NGC 6240 conté noves dades en raigs X, capturades pel Chandra (mostrades en colors vermell, taronja i groc), que alhora s’han combinat amb una imatge òptica presa amb el Telescopi Espacial Hubble l’any 2008. L’any 2002 es va descobrir la presència de dos forats negres a partir de les dades del Chandra en aquesta galàxia. Els dos forats negres estan separats per uns 3.000 anys llum i es poden observar com dos brillants punts en aquesta imatge.

Els científics creuen que aquests forats negres poden setat tant a prop degut que giren en espiral, l’un entorn a l’altre, en un procés que va començar fa uns 30 milions d’anys. Es calcula que els dos forats negres es fusionaran finalment, cpnvertint-se en un de més gran, d’aquí alguns centenars de milions d’anys.

Localitzar i estudiar la fusió dels forats negres, s’està convertint en un camp actiu de la recerca en astrofísica. Des de l’any 2002, hi ha un gran interés en les observacions del Chandra i d’altres telescopis de NGC 6240.

La formació de sistemes múltiples de forats negres supermassius hauria de ser una circumstància normal a l’Univers, ja que moltes galàxies sofreixen col·lisions i que la majoria contenen forats negres supermassius. Es creu que l’existència de parelles de forats negres supermassius, podria explicar el comportament inusual observat en el desenvolupament d’alguns forats negres supermassius, com per exemple la distorsió observat en els potents “jets” que produeixen. També es creu que aquestes parelles de forats negres massius, en procés de fusionar-se puguin formar les més potents ones gravitacionals de tot l’Univers.

ngc62401.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

L’interferometre Nuller observa un doble anell de pols.

Observant amb els dos telescopis bessons de 10 metres de diàmetre situats a Hawaii, uns astrònoms de l’Observatori W.M. Keck en descobert un doble disc de pols, que orbita al voltant de 51 Ophiuchi, una estrella situada a 410 anys llum de la Terra. Es la primera vegada que l’instrument Keck Interferometer Nuller, identifica un núvol tan compacte entorn d’una estrella llunyana.

“Les noves dades suggereixen que 51 Ophiuchi, està formant un sistema protoplanetari amb la pols que gira molt a prop de la seva estrella”, comenta en Christopher Stark, astrònom de la Universitat de Maryland.

L’Observatori Keck utilitza un dels interferòmetres més grans dels Estats Units. L’interferometria proporciona unes mesures d’alta precisió, equivalent a un únic telescopi amb un diàmetre de 85 metres. El mes d’abril de 2007, els dos telescopis van observar simultàniament l’estrella 51 Ophiuchi, utilitzant l’interferòmetre Nuller, una tècnica per combinar la llum d’una manera molt particular. Es bloqueja la llum que interesa de l’estrella, deixant només els senyals adjancents de la polseguera de l’estrella.

D’aquesta manera en Chistopher Stark i els seus col·laboradors al repetir les mesures en diferents longituds d’ona i combinant-les amb informació d’altres telescopis, en pogut determinar la forma i orientació, així com les mides d’aquesta estructura de pols.

51oph_ss_reddy1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »