WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 08:37:40' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Octubre, 2009

Contemplant un joier còsmic.

La combinació d’imatges capturades per tres excepcionals telescopis: el Very Large Telescope de l’ESO a Cerro Paranal, el Telescopi MPG/ESO de 2,2 metres a la Silla, i el Telescopi Espacial Hubble de la NASA/ESA, ha permès observar l’espectacular cúmul estel·lar el Joier (Jewel Box) d’una manera única fins ara.

Els cúmuls d’estrelles són uns dels objectes celestes més seductors i astrofísicament més fascinants. Un dels més espectaculars, està situat en els cels meridionals, a prop de la Creu del Sud, en la mateixa constel·lació de Crux.

El Cúmul Kappa Crucis, també conegut com NGC 4455, o senzillament el “Joier”, es prou brillant com per poder ser observar a simple vista. L’astrònom angles John Herchel l’hi va atorgar el sobrenom durant la dècada de 1830, degut als peculiars contrasts de les diferents estrelles de color blau i taronja, al ser observades amb telescopi, i que l’hi recordava precisament una exòtica joia.

Els cúmuls oberts com NGC 4455 contenen des de poques a milers d’estrelles que estan unides entre si per la gravetat. Degut que totes les estrelles es van formar a partir del mateix núvol de gas i pols, les seves edats i composició química són similars, el que les converteix en uns laboratoris ideals per estudiar com evolucionen les estrelles.

La posició del cúmul, entre atapeïts camps d’estrelles i núvols de pols, al sud de la Via Làctia ens mostra un ampli camp de visió generat a partir de la informació proporcionada pel Digitized Sky Survey 2.

En la imatge del Hubble són visibles a més algunes estrelles supergegants d’un color blau brillant i una solitària supergegant de color robí.

phot-40a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Observat l’objecte més llunyà de l’Univers.

A l’edició d’aquesta setmana de la revista Nature, dos equips internacionals d’astrònoms comuniquen les observacionbs de l’objecte més llunyà de l’Univers observat fins ara, batejat amb el nom de GRB 090423. Aquest rècord ens mostra un potent esclat de raigs gamma, l’origen del qual va ser segurament una de les més potents i brillants explosions que es coneix.

És creu que l’explosió va acompanyar la mort de la massiva estrella, provocada pel col·lapse gravitatòri de la mateixa estrella formant un forat negre.

“Aquesta observació ens permet començar a explorar l’últim espai en blanc del mapa del nostre Univers”, comenta el professor Nial Tanvir, responsable de l’equip de recerca. L’esclat de raigs gamma, va succeir només 630 milions d’anys després del Big Bang (l’objecte es troba al voltant de 13.100 milions d’anys llum de nosaltres). “Es molt emocionant, saber que hem observat un temps on es començaven a formar les primeres estrelles”, comenta el Dr. Andrew Levan, membre del mateix equip de recerca.

Les dades de la llum que hem observat, provenen de la radiació energètica de raigs gamma i que en part han estat detectades pel satèl·lit Swift de la NASA, i que ràpidament va ser observat pels observatoris més grans del món, fins que el dèbil resplendor del GRB es va començar a esvair.

L’anàlisi només es va poder observar en llum infraroja i gens en llum visible. Això ens indica que l’origen de l’esclat prové de molta distància.

GRB 090423 s’observa en aquesta imatge com un petit punt vermell.

090423_rgb1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una gran supernova podria explicar la misteriosa boirina de la galàxia.

Què pot provocar aquesta misteriosa “boirina”, en el centre de la Via Làctia ?. Podria tractar-se d’una gran quantitat de radiació d’una enorme supernova, que els potents vents magnètics l’haurien augmentat com a conseqüència del turbulent nucli galàctic.

L’any 2003, el Wilkinson Microwave Anisotropy Probe, va localitzar aquesta regió de radiació de microones especialment energètica, en el centre de la nostra galàxia i batejada amb el nom de “Boirina de WMAP”. És va proposar que podria estar causada per col·lisions d’un nou tipus de partícules de matèria fosca.

Tot i que, el senyal sembla estar produït pels raigs còsmics augmentats per les estrelles especialment grans que exploten, segons comenta en Peter Biermann, membre del max Planck Institute for Radiostronomy de Bonn.

El centre de la nostra galàxia conté un gran nombre d’estrelles massives, si ho comparem amb altres regions de la galàxia. Aquestes estrelles estan envoltades per potents vents estel·lars carregats energèticament. En les regions polars de les estrelles, el camp magnètic genera un flux de vent paral·lel a la direcció que surten els raigs còsmics produïts en el moment de la supernova. Aquesta configuració (especialment alta per la gran turbulència que genera el centre galàctic) pot augmentar l’energia dels raigs còsmics, segons indica la recerca publicada recentment a la revista Astrophysical Journal.

mg20427315800-3_4891.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La sonda MESSENGER aconsegueix observar per primera vegada neutrons en una flamarada solar.

El dia 31 de desembre de 2007, el Sol es va despertar d’un període relativament quiet entre els Cicles 23 i 24, produint una enorme flamarada solar que va enviar una gran quantiat d’alta energia a l’espai interplanetari, en forma de neutrons.

El Neutron Spectrometer a bord del vehicle espacial MESSENGER de la NASA, va enregistrar aquest esdeveniment, de manera que per primera vegada els científics han pogut observar d’aprop la intensa producció de neutrons d’una flamarada solar. De fet va ser la primera vegada en detectar neutrons solars, a menys d’una Unitat Astronòmica (UA) del Sol.

Quan va succeir aquesta erupció la MESSENGER, estava al voltant d’una UA del Sol, segons ens comenta en William C, Feldman, científic del Planetary Science Institute de Tucson i responsable de l’article d’aquesta recerca publicat al Journal of Geophysical Research, en la qual inclou els resultats de las MESSENGER durant i després de la flamarada solar.

“Per primera vegada els científics han pogut observar una sortida de neutrons d’una flamarada solar important”, comenta Feldman. Fins ara només els esclats de les flamarades més importants s’havien enregistrat en els espectròmetres situats a la Terra o en els satèl·lits al seu voltant. Aquests esclats acostumen a durar normalment entre 50 i 60 segons.

En aquesta imatge observem l’esclat d’una flamarada solar, enregistrada pel satèl·lit NOAA-GOES 13, el dia 5 de desembre de 2006 del tipus X-9. La flamarada observada per la MESSENGER era del tipus M-2, considerablement més petita.

flare1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

Localitzada la primera “claraboia” a la Lluna.

Un forat podria formar la primera evidència d’un profund túnel subterràni en la superfície lunar. Aquesta descoberta reforça la suposició de la formació de canals oberts per la lava i que podrien protegir els futurs colons humans de la radiació espacial i d’altres perills.

L’existència d’aquest túnel o tub de lava a la Lluna, semblant als que hi ha a la Terra, tenen molta antiguitat. Es varen formar quan la part superior d’una corrent de roca fossa es va solidificar i la lava circulava com si fos un desaigua, deixant d’aquesta manera el tub buit de roca.

L’existència d’aquestes estructures a la Lluna, es localitzent bàsicament en les valls sinuoses i en les depressions per la qual sobresortia el flux de lava. Añgunes d’aquestes valls es van col·lapsar, suggerint que els tubs de lava buits s’amaguen per sota en forma de petits rierols.

Encara que fins ara, no s’ha pogut observar cap obertura que aparegui un tub intacte. Trobant un forat en una petita vall, podria suggerir que el tub intacte és just a sota. D’aquesta manera, un grup de científics dirigit per Junichi Harayama de l’Agencia d’Exploració Aerospacial Japonesa, va començar la recerca d’aquestes “claraboies”, en imatges preses pel vehicle espacial Kaguya del Japó, el qual va orbitar durant gairebé dos anys a la Lluna, fins acabar la seva missió el mes de juny passat.

En aquesta imatge podem observar un forat d’uns 65 metres de diàmetre, que s’estén fins una fondària mínima de 80 metres.

dn18030-1_600.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

El cúmul de galàxies més llunyà.

L’observatori de raigs X Chandra de la NASA, junt amb telescopis òptics infrarojos han mostrat el cúmul de glàxies més llunyà observat fins ara. Aquest cúmul de galàxies està situat aproximadament a 10.200 milions d’anys llum, quan l’univers tenia tant sols una quarta part de l’edat actual.

El cúmul de galàxies conegut com JKCS041, millora el rècord anterior en uns 1.000 milions d’anys llum. Els cúmuls de galàxies, són les estructures amb més intensitat gravitacional de l’univers. Així dons, localitzant una gran estructura com aquesta en un univers primitiu, ens ajudarà a saber com podrà evolucionar.

JKCS041 es troba en la cúspide dels cúmuls galàctics, que els científics creuen que podien existir en el primer univers. Per aquest motiu, estudiant les seves característiques, com pot ser la seva composició, massa i temperatura, ens mostrarà com va evolucionar el mateix univers.

“Aquesta estructura es troba en el límit de la distància, que s’espera trobar qualsevol cúmul de galàxies”, comenta en Stefano Andreon, membre del Institut nacional d’Astrofísica (INAF) de Milà. “No pensem que la gravetat, hagi pogut formar cúmuls de galàxies amb anterioritat”.

Els cúmuls de galàxies llunyans es detecten sovint amb observacions òptiques i infraroges que ens mostren les galàxies dominades per estrelles velles, amb un color vermell molt marcat. JKCS041 es va observar per primera vegada l’any 2006, en una recerca del United Kingdom Infrared Telescope (UKIRT). La distància va ser mesurada pel mateix UKIRT , el telescopi del Canadà-França-Hawaii i el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. Les observacions infraroges són importants perquè la llum òptica de les galàxies en general, van canviant a longituds d’ona infraroges a causa de la mateixa expansió de l’Univers.

Les dades del Chandra van donar la prova final, que demostra efectivament que JKCS041, es un genuí cúmul de galàxies. L’emissió de raigs X observada pel Chandra, ens mostra el gas calent que s’ha observat entre les mateixes galàxies, com un efecte pròpí de la seva formació.

jkcs041.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

1 comentari

L’última visita a casa de la sonda cometària.

La sonda Rosetta de l’ESA, encarregada de l’estudi de cometes, s’acostarà a la Terra el proper dia 13 de novembre per agafar l’impuls necessari per començar el seu viatge final de 10 anys, en direcció a l’espai exterior del Sistema Solar. Algunes observacions del sistema Terra-Lluna podrà fer, abans que el vehicle espacial es dirigeixi a fer l’estudi del cometa 67/P Churyumov-Gerasimenko.

Aquest serà el tercer pas a prop de la Terra, l’últim ajut de la gravetat planetària per fer arribar a Rosetta al seu lloc de destí. L’aproximació està prevista pel dia 13 de novembre a les 8h 45m CET. Aquesta aproximació proporcionarà la força per allunyar-se a l’exterior del Sistema solar. Abans però, s’acostarà a l’asteroide 21 Lutetia, el juliol del proper any.

Finalment la sonda Rosetta arribarà a la seva destinació, el mes de maig de 2014. Allà alliberarà el lànder Philae, perquè estudií la superfície del cometa. El vehicle seguirà al cometa durant prop de dos anys per tal d’estudiar-lo a fons.

Mentre la sonda Rosetta s’acosta a la Terra, ja haurà viatjat gairebé 4.500 milions de quilòmetres des del seu enlairament. Anirà força de pressa al passar per davant de la Terra, a 13,3 quilòmetres per segon, per damunt de l’oceà índic, l’augment de velocitat que rebrà de la gravetat terrestre augmentarà a 3,6 quilòmetres per segon de més.

30_rosetta_spacecraft_h.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Rembrandt en 3D !

La imatge central ens mostra una part de la conca Rembrant de 715 quilòmetres de diàmetre, amb la tècnica del 3D, que amb unes ulleres especials (les podeu construir a casa amb dos filtres de gelatina, a la dreta vermell i a l’esquerra blau), observarem un relleu de la seva superfície.

Aquest anàglif es va preparà amb dues imatges de la mateixa àrea del planeta Mercuri, des d’angles diferents. Les visions de la regió Rembrandt es van prendre amb els vols de la sonda MESSENGER, el dia 29 de setembre de 2009 (M3), i el dia 6 d’octubre de 2008 (M2), amb una diferència d’inclinació de 20º. Combinant adequadament la geometria de la visió es pot generar aquest efecte estèreo, que genera una sensació de profunditat. En la imatge M2 s’ha superposat el color vermell, i en la M3 el color blau per generar l’efecte 3D.

L’interior de Rembrandt ha sofert una forta erosió per les forces tectòniques, dels cràters d’impacte, aicí com del vulcanísme.

Les imatges varen ser preses per la sonda MESSENGER, que possibilitarà disposar de la majoria de la superfície de Mercuri en 3D.

pia12282.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Uns astrònoms detecten molècules orgàniques al voltant d’un planeta gasós.

Observant més enllà del nostre Sistema solar, els investigadors de la NASA han detectat la química bàsica necessària per la vida, en un planeta calent, i que els astrònoms creuen que podrien haver les condicions necessàries per la vida. El planeta tot i que no es habitable, podria ser-ho si fos un planeta rocós en un futur .

 ”Es el segon planeta fora del nostre sistema solar, que s’ha detectat aigua, metà i diòxid de carboni, que són els elements potencialment necessaris pels processos biològics en els planetes habitables”, comenta en Mark Swain, investigador del Jet Propulsion Laboratory de Pasadena. “Detectar aquests compostos orgànics en dos exoplanetes, fan augmentar les possibilitats  de trobar planetes amb molècules per la formació de la vida”.

Swain i els seus companys investigadors, han utilitzat dos grans observatoris que orbiten a la Terra, el Telescopi Espacial Hubble i el Telescopi Espacial Spitzer, per estudiar el calent i gasós planeta HD 209458b, més gran que Júpiter i que gira entorn a una estrella situada a uns 150 anys llum de nosaltres. Aquest nou descobriment segueix al que es va fer el desembre de 2008, al detectar diòxid de carboni al voltant d’un altre planeta de la grandària de Júpiter, HD 189733b. Les observacions del Hubble i del Spitzer també van indicar la presència de vapor d’aigua i metà.

Les observacions s’han fet a través de les línies que els aparells d’espectrometria ens indiquen la presència de diferents productes químics. Les dades del infraroig i de la càmera multi-objectes espectroscòpica del Hubble, mostren la presència de les molècules; així com les dades del fotòmetre del Spitzer que han mesurat les seves quantitats.

feature09-12a_ti1.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Descoberts 32 nous exoplanetes.

Aquests dies s’està celebrant la conferència internacional sobre exoplanetes a Oporto (Portugal), l’equip que va construir l’instrument HARPS (High Accuracy Radial Velocity Planet Searcher), que és l’espectrògraf instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO, ha informat sobre el gran descobriment de 32 nous exoplanetes, demostrant la gran qualitat del HARPS i situant-lo com el principal descobridor de exoplanetes del món. Durant els últims cinc anys l’HARPS ha identificat 75 dels més de 400 exoplanetes que es coneixen actualment.

L’últim grup d’exoplanetes descoberts i anunciats, és de 32. Incloent aquests últims descobriments, l’instrument HARPS ha detectat fins ara 75 exoplanetes, en 30 sistemes planetaris diferents. Gràcies a la seva increïble definició,  hagut un gran avenç en la recerca d’aquests petits planetes, que tenen unes masses equivalents a poques vegades la Terra i que són coneguts com a super-Terres i semblants a planetes com a Neptú.

HARPS ha ajudat al descobriment de 24, dels 28 planetes coneguts amb masses inferiors a 20 vegades la Terra.

L’any 1999 ESO va anunciar la construcció d’un espectrògraf d’alta resolució i extremadament precís, per el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de La Silla. La precisió d’aquest instrument arribat a detectat canvis en les velocitats radials, menors de 3,5 quilòmetres per hora, el que equival al ritme regular d’una persona caminant. Aquesta precisió es fonamental per descobrir exoplanetes, ja que pot detectar els petits canvis de moviment que és noten amb una lleu oscil·lació, com una estirada gravitacional del mateix exoplaneta.

phot-39a-09-fullres.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »