El darrer mes de novembre de 2008, uns astrònoms varen informar haver descobert una gran regió freda en radiació CMB, coincidint amb un buit al voltant de mil milions d’anys lum de grandària, situat en la constel·lació d’Eridani. Es tracta segurament del buit més gran del cosmos, o el forat exterior situat a l’espai segons s’anomenat. En aquests càlculs, el volum respecta a aquesta regió de l’espai, representa entre un 20 i 45 per cent menys de matèria que les regions circumdants, cosa que podria representar una estructura o evidència de l’existència d’un univers paral·lel.

Tanmateix el que fa un parell de mesos així ho semblava, actualment es creu que no és possible i que tot plegat haurà estat un error estadístic. El que era un “forat a l’espai exterior”, va que ser descobert amb l’ajut del Wilkinson Microwave Anisotropy Probe per Lawrence Rudnick de la Universitat de Minesota. El vehicle espacial WMAP va descobrir aquest enorme forat fred, mentre prenia mesures del fons de microones còsmiques, les restes de radiació deixades enrere després del Big Bang que va originar l’Univers. Aquesta gran taca freda, es va observar a la constel·lació d’Eridanus amb l’ajut del VLA.

Kendrick Smith de la Universitat de Cambridge, creu que l’interpretació de Rudnick, el qual indica que aquesta regió freda en el CMB està desprovista de matèria, és errònia. Junt amb Dragan Huterer de la Universitat de Michigan, Smith han indicat que es podria tractar d’una casualitat estadística, degut que s’han observat estrelles per davant i darrera d’aquesta mateixa regió.

Per exemple, la taca freda en el CMB i el buit observat per Rudnick amb l’ajut del VLA, podrien no coincidir al tenir diferents centres. A més, el buit localitzat per l’equip de Minesota, hauria escollit una regió de l’espai fred amb un nombre menor de galàxies amb unes lluminositats determinades.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els cràters que podem observar a Ceres i Vesta, podrien ajudar a entendre la evolució del planeta Júpiter durant l’origen del mateix Sistema Solar. Un recent estudi sobre la història dels cràters en aquests dos objectes, situats en el cinturó d’asteroides, ens indica que es troben dins dels més vells del Sistema Solar i que alhora ens mostra els canvis en les diferents fases del desenvolupament del planeta Júpiter.

Aquests resultats han estats presentats pel Dr. Diego Turini, durant el Congrés Europeu de Ciència Planetària a Potsdam, el passat dia 14 de setembre de 2009.

L’estudi desenvolupat a l’Institut Nacional Italià d’Astrofísica de Roma, explora la hipòtesi que algun d’aquests dos objectes es va poder formar durant la mateixa formació de Júpiter i que la història dels impactes dels meteorits són de la mateixa època de la formació del planeta.

Aquesta simulació descriu la formació de Júpiter en tres fases: una d’acreció incial del seu nucli, seguida d’una ràpida fase d’acreció de gas. Això vindria seguida d’una fase, on l’acreció del gas s’alenteix, mentre el planeta gegant arriba a la seva massa final. Durant les dues últimes fases, la força de gravetat afecta als objectes més distanyts. Per cadascuna d’aquestes fases, l’equip de recerca ha simulat l’afecció a Júpiter de les òrbites d’asteroides i cometes del interior i exterior del Sistema Solar, amb un camí de col·lisió amb Vesta i Ceres.

“Hem trobat que la fase de desenvolupament de Júpiter, té unes grans diferències entre les velocitats d’impactes i l’origen dels objectes que impacten. Quan el nucli de Júpiter recull la seva massa crítica, provoca un augment en els impactes de baixa velocitat en els cossos petits i rocosos que orbiten a prop de Vesta Ceres, que ens indiquen la distribució dels seus cràters intensos i uniformes. Aquestes col·lisions de baixa velocitat poden haver ajudat a Vesta i Ceres a recollir més massa. Una vegada el nucli de Júpiter s’ha format, comença a créixer el planeta en forma gasosa, desviant els objectes de col·lisió a Ceres i Vesta amb impactes més energètics. Tot i que els objectes rocosos de l’interior del Sistema Solar, hi dominen les col·lisions més energètics com els cossos glacials del Sistema Solar exterior”, comenta el Dr. Turini.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Hi ha tantes estrelles a la nostra galàxia, que la probabilitat d’exitència de vida complexa, com poden ser els animals o plantes, tot i ser molt rar, pugui ser d’una entre mil milions d’estrelles. Així dons, podrien haver algunes dotzenes d’estrelles amb planetes amb vida a la nostra Via Làctia. Ara mateix comencem a conèixer que hi ha més enllà del nostre Sistema Solar. Per saber més sobre aquests tipus d’estrelles, es va crear la missió Kepler de la NASA.

Actualment només coneixem un tipus de vida complexa, la nostra. D’aquesta manera, hem de localitzar les condicions similars a les nostres en qualsevol lloc de l’univers, per trobar altres formes de vida. Ingredients essencials en aquesta recepta, han d’incloure l’aigua líquida; una font d’energia com la llum solar i productes químics d’activitat volcànica i a més un subministrament de matèries importants com: el carboni, l’oxigen, hidrogen, nitrogen, per anomenar alguns. Els llocs més probables per trobar tots aquests ingredients, són els planetes rocosos com la Terra, que estiguin situats en una zona habitable de la seva estrella corresponent.

La zona habitable de qualsevol exoplaneta, es la regió on la temperatura permet l’existència d’aigua líquida en la seva superfície. Si el planeta es troba massa a prop de la seva estrella, farà massa calor com en el cas de Venus, on s’han evaporat els oceans. Massa lluny, com en el cas del planeta Mart, l’aigua es troba congelada en la seva superfície.

La missió Kepler procurarà detectar, planetes semblants a la Terra, en regions habitables durant els esdeveniments anomenats trànsits planetaris. Aquestes situacions succeeixen quan el planeta passa per davant nostre i de l’estrella on gira. L’esmorteïment de la brillantor de l’estrella ens proporciona una fugaç informació sobre el mateix planeta. Per aquest motiu el Kepler, observarà unes 100.000 estrelles com el nostre Sol, en una regió aproximada de 100 graus quadrats, semblants a la constel·lació del Gigne, durant quatre anys.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els científics que utilitzen l’instrument Magnetospheric Imaging (MIMI) a bord de la sonda Cassini, han detectat un nou cinturó de radiació en el planeta Saturn, situat al voltant de l’òrbita de Dione, un satèl·lit que gira a uns 377.000 quilòmetres del centre del planeta. Aquesta descoberta, s’ha presentat el dia 14 de setembre de 2009, en el Congres Europeu de Ciència Planetària a Potsdam, a càrrec del Dr. Elias Roussos.

Els cinturons de radiació, també existeixen a la Terra anomenats de Van Allen, alhora que s’han descobert en els planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Fins ara, només podíem observar una variabilitat en la seva intensitat en els de la Terra i Júpiter. Ara la sonda Cassini, que està orbitant a Saturn durant més de cinc anys, ha pogut avaluar els primers canvis en els cinturons de radiació d’aquest planeta.

Un equip internacional d’astrònoms va fer la descoberta al analitzar les dades del sensor LEMMS del MIMI, que mesura l’energia i distribució angular de les partícules, dins de la bombolla magnètica que envolta a Saturn.

“Els canvis més notables s’han observat, com augments sobtats en la intensitat de l’alta energia, causada per les partícules de la part inferior de la magnetosfera de Saturn, en la proximitat de les llunes de Dione i Tethis”, comenta el Dr. Roussos. “Aquests augments, hauréin pogut formar atmosferes provisionals al voltant d’aquestes llunes durant l’any 2005, com a conseqüència d’intenses tempestes solars i que alhora hauríen carregat provisionalment aquests cinturons de radiació de Saturn”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

En aquesta imatge d’Aonia Terra, podem distingir unes estructures regulars en forma poligonal. En el nostre planeta Terra, el gel que forma el permafrost (superfície que està permanentment congelada), pot esquerdar-se i formar patrons similars als que observem en el planeta Mart.

Tot i mantenir-se sempre per sota de zero graus, durant els canvis estacionals la superfície pateix canvis de contracció suficients, per on es produeixen aquestes fractures, semblants a les estructures d’un rusc d’abelles.

Alhora observem també uns foscos camins produïts pel vent. Aquests petits tornados formats per l’augment de la temperatura de la superfície, axtrauen la pols d’aquesta brillant regió.

En la imatge, el Sol està situat arran d’horitzó i per aquest motiu es més fàcil observar les roques disperses. Aquestes roques i demés material, es va produir durant els impactes que varen formar els cràters.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge es una panoràmica de 360 graus, que cobreix l’esfera celesta sencera, mostrant-nos el paisatge  còsmic que envolta el nostre blau i petit planeta. Aquesta preciosa visió estel·lar, forma part del primer de les tres produccions en una resolució extremadament alta, presentada dins del projecte GigaGalaxy Zoom, a l’Any Internacional de l’Astronomia 2009 (IYA2009). GigaGalaxy Zoom ens presenta les eines web que permet als usuaris endinsar-se dins de la visió extraordinària de la nostra Via Làctia.

Amb això els usuaris poden observar multitud d’objectes diferents, com poden ser nebuloses policromades, explosions d’estrelles, etc. La qualitat d’aquestes imatge, es un reflex de l’esplendor del cel que hi ha en els observatoris de l’ESO a Xile, on estan situats els observatoris més importants del món.

El pla de la nostra Via Làctia, el veiem al damunt de la nostra perspectiva de la Terra. La projecció del GigaGalaxy Zoom, situa a l’espectador al davant de la nostra galàxia, amb la mateixa visió com si estigués observant-la des de l’exterior de la Via Làctia.  Des d’aquesta posició privilegiada, podem observar la nostra galàxia espiral, incloent-hi el seu disc i les seves brillants nebuloses en contrast amb la foscor del cel.

La producció d’aquesta complexa imatge, s’ha fet en col·laboració de l’ESO i el prestigiós astrofotògraf Serge Brunier i el seu company Fréderic Tapissier. La imatge disponible, es compon de gairebé 300 camps que Brunier va enregistrar quatre vegades amb un total de 1.200 fotografies.

Una ample ombra es produeix en el fi anell F i l’anell A situat al seu costat, com a conseqüència del pas de Janus , una lluna de Saturn,  durant el passat equinocci del mes d’agost de 2009.

La geometria de la il·luminació ha generat durant tot el mes d’agost, l’equinocci al planeta Saturn, un joc d’ombres degut a les diferents orbites dels satèl·lits d’aquest planeta. Aquestes escenes només les podem observar pocs mesos abans i després del equinocci a Saturn, això passa un cop cada 15 anys terrestres. D’aquesta manera podem observar aquestes espectaculars ombres movent-se a través dels anells.

Janus és un satèl·lit de només 179 quilòmetres de grandària, situat en el costat no il·luminat del planeta.

Aquesta imatge, es va prendre en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini, el passat dia 14 de juliol de 2009, des d’una distància de 1,6 milions de quilòmetres de Saturn. La resolució de la imatge és de 9 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els astrònoms responsables del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, han declarat que s’ha pogut rejovenir el telescopi modificant quatre dels seus sis instruments actualment operatius.

Les imatges que s’han alliberat, ens mostren nous colors més brillants, amb diferents longituds d’ona : galàxies en interacció, cúmuls estel·lars densament empaquetats, un “misteriós pilar” de la creació, o una nebulosa “papallona”. D’aquesta manera el conjunt d’instruments del Hubble, permetrà estudiar l’univers a través d’una banda més amplia de l’espectre, des de l’ultraviolat fins a l’infraroig proper.

A més, els científics podran fer observacions espectroscópiques d’objectes situats a milers de milions d’anys llum de nosaltres i d’aquesta manera investigar la teranyina còsmica de l’univers.

Els nous instruments són mol més sensibles i d’aquesta manera s’augmenta sensiblement el rendiment del Hubble.

“No podem estar més que contents, amb la qualitat de les imatges de la nova Wide Field Camera 3 (WFC3), així com de la reparada Advanced Camera for Surveys (ACS), del Cosmic Origins Spectrograph (COS) i del Space Telescope Imaging Spectrograph (STIS)”, comenta en Keith Noll, responsable de recerca del Space Telescope Science Institute de Baltimore. “Els objectius que hem seleccionat per observar la millora de capacitat del Hubble, ens mostren aquesta evidència”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Des de la seva descoberta fa 45 anys, Gygnus X-1 ha estat una de les fonts còsmiques més estudiades de raigs X. Al voltant d’una dècada després de la seva descoberta Gygnus X-1, s’assegurat un bon lloc a la història de l’astronomia, degut a la seva combinació d’observación en llum visible i raigs X, arribant a la conclusió de la primera identificació d’un forat negre.

El sistema de Gygnus X-1 consta d’un forat negre amb una massa equivalent a 10 vegades el Sol, que òrbita a una estrella supergegant blava amb una massa semblant a 20 vegades el Sol. El gas que flueix de la supergegant inicia un ràpid vent estel·lar en direcció al forat negre, part d’aquest gas forma un disc espiral al voltant del forat negre. L’alliberament d’energia que alimenta Gygnus X-1, es la responsable de l’emissió dels raigs X.

Tot i els més de mil articles científics que s’han publicat al voltant de Gygnus X-1, fa que degut a les seves característiques continuí atraient l’interès per entendre millor la natura dels forats negres i l’afectació al seu voltant. Les observacions del Chandra i del XMM-Newton de l’ESA, són especialment valuoses, per estudiar les propietats del vent estel·lar i determinar el seu índex de rotació. Aquesta última recerca ha mostrat que Gygnus X-1 gira molt lentament. Aquest resultat enigmàtic, pot indicar que el seu origen, podria ser d’un tipus inusual de supernova que hauria dotat d’una rotació diferent a d’altres forats negres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta fotografia va ser feta el passat dia 18 d’agost de 2009, a una antena europea del Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), situada a l’observatori Operations Support Facility (OSF). Aquest es un revolucionari telescopi astronòmic que junt amb les seves 66 antenes gegants de 12 i 7 metres de diàmetre, observaran l’univers en longituds d’ona mil·limètrica i submil·limètrica.

El telescopi s’està construint en una impressionant localització, el Llano de Chajnantor, a 5.000 metres d’alçada als Andes xilens.

El OSF, on s’estan muntant i provant les antenes, està situada a una alçada de 2.900 metres. L’ESO ha contractat al consorci AEM (Alcatel Alenia Space France, Alcatel Alenia Space Italy, European Industrial Engineering S.r.L., MT Aerospace), per la construcció de 25 antenes de 12 metres de diàmetre per l’ALMA, amb una opció d’incrementar aquest nombre a 32.

ALMA es una societat d’Europa, Nord Amèrica i Asia Oriental, amb la cooperació de la República de Xile.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.